Comentari de Mt 20,17-28 (23-03-2011) - Dimecres II de Quaresma

En el camí de Galilea a Jerusalem, mentre Jesús anuncia la seva mort entregada per nosaltres, Jaume i Joan somien en ocupar llocs alts, privilegiats, i rebre grans honors, amb una gran ànsia de poder que és font de discòrdies i competició. El desig de dominar les coses i les persones, manar i donar ordres, que es faci el que a nosaltres ens agrada, que la gent ens reconegui... no és pas el camí que Jesús ens proposa.

Jesús planteja als seus deixebles un canvi de mentalitat. Desitja posar les coses clares a qui s’ha posat en camí amb Ell i ha decidit seguir-lo. No vol enganyar. Vol ser clar. Seguir-lo, viure l’Evangeli, no és fàcil, no és un camí de color de rosa. Jesús ens diu: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau». Cal que aprenguem a viure l’Evangeli del servei, a l’estil de Jesús..., que ha vingut per a servir i donar la seva vida com a rescat per a tothom... Cal que Crist sigui el nostre model, per tal que els cristians mostrem el vertader rostre de Jesús i la seva missió, essent cercadors del servei i no del poder. Cal donar-li un sí constant, confiat i entregat, on es condensi la il·lusió dels deixebles de Crist, perquè podem seguir-lo, beure del seu calze, entregar-nos als altres, amb l’ajuda i gràcia de Déu, podem encarar el destí que ens té preparat.

En aquest temps de Quaresma, demanem al Senyor que ens concedeixi el do d’esdevenir servidors i ens ajudi a seguir-lo amb fidelitat. Que el dejuni, l’almoina i la pregària, les pràctiques quaresmals, ens permetin disposar-nos adequadament per a rebre aquest do.

Ferms en la fe

En la secció final del llarg sermó de la muntanya, Jesucrist fa una gran advertència als seus deixebles: no tothom qui diu "Senyor, Senyor" entrarà al Regne del cel sinó el qui fa la voluntat de Déu. No només cal invocar Déu en la pregària, el culte, dur-lo als llavis i al cor, sinó que cal dur a terme el seu projecte, escoltar la seva Paraula i complir-la, amb fidelitat i obediència, sense caure en la rutina.

Jesucrist ens exhorta sobre la importància de la Paraula de Déu. Exigeix posar-la en pràctica, adherir-nos-hi coherentment. Si així ho fem, arribarem a comprendre-la fent-la vida en nosaltres. Viurem la fe amb obres i de veritat. I no sobre la inconsistència de la sorra, que ens porta a actuar des de l’egoisme.

Cal que meditem en qui fonamentem la nostra vida, la nostra fe, què fa que siguem sòlids i ferms. No val a badar perquè Déu només reconeixerà aquells qui practiquen el manament de l’amor i està en joc la salvació de tots. Cal que ens prenguem seriosament les paraules que ens adreça avui, que unim fe i vida, pregària i acció, el desig d’estimar Déu i el proïsme.

No n’hi ha prou, doncs, amb viure una fe reduïda a una relació personal, íntima, molt sentida amb Déu, feta de bones pregàries i bons sentiments. Cal viure com Déu espera de nosaltres: no només creient en Ell sinó fent la seva voluntat, essent persones assenyades, construint la nostra casa sobre roca, amb fermesa, obrant el bé, vivint l’Evangeli, no només admirant-lo, sinó vivint-lo com ensenya Jesús.

Som convidats a realitzar les obres de la fe en Crist, a abandonar-nos als plans de Déu. Podem acceptar o no la seva proposta, però no oblidem que Jesucrist se sent directament afectat per la nostra resposta. Que el que importa és l’amor concret i generós en la vida quotidiana, entregar-nos als altres, donar-nos.

Que siguem persones compromeses per causa de l’Evangeli, que deixem que es faci la voluntat de Déu, que ens arrelem i edifiquem en Crist, ferms en la fe i posem en pràctica la seva Paraula fent-la realitat dia rere dia.