Els deixebles d’Emmaús marxen de Jerusalem amb el
cap cot, frustrats i desesperançats. Els costa entendre què ha passat. Tenen el
cor indecís, es neguen a creure el que els han explicat els apòstols, perquè “a
Crist no l’han vist pas”. Tenen, però, un neguit al cor: no deixen de pensar en
el Senyor. De sobte, Jesús camina amb ells, es deixa trobar, és al seu costat i
els explica tot el que diuen d’Ell les Escriptures... I és que havia de ser
traït, morir a la creu i al tercer dia, ressuscitar.
Nosaltres, com els dos deixebles d’Emmaús, som
pelegrins portats per mil il·lusions. També volem que Jesús camini sempre al
costat nostre, i reconèixer-lo sempre i en tot lloc, però, a vegades, quan les
coses no succeeixen com voldríem, tenim el cor indecís, el cap cot i ens sentim
desesperançats. A l’Eucaristia, però, escoltem meravellats la Paraula de Déu, i
volem meditar-la. Al moment de la consagració se’ns obren els ulls: Crist s’ha
fet present i és presència nutritiva per a tothom, ens il·lumina, ens intrueix,
ens envia a predicar i ens convida a mirar el futur amb esperança. Cada trobada
amb Ell demana una missió: els deixebles d’Emmaús van tornar cap a Jerusalem i
van explicar el que els havia passat pel camí... I nosaltres què farem?
Demanem al Senyor que ens obri el sentit de les
Escriptures, que faci que s’abrusi el nostre cor quan ens parli i que faci créixer
la nostra fe i el nostre compromís perquè revelem Crist als qui no el coneixen,
perquè siguem fidels testimonis de resurrecció, de presència viva, del que hem
vist i sentit al voltant de la taula.
