Fa cinc anys, vaig escriure un "aconte", el meu primer conte, per a una amiga invisible. Ens havíem de regalar alguna cosa (feta a mà...) que comencés per la lletra "a". I encara no sé com, em va sortir això:
L'aconte de l'Aurora
El dedico a l’Eli, la Lourdes, la Maria i la Visi, amigues ben visibles i especials, per tot l’amor i afecte que sempre m’heu mostrat. Gràcies per ser-hi en tot moment :-)
Això que tens a les mans no és una simple
allibreta, nooooooo! Entrant en el seu interior, acabes de descobrir una
primícia: el primer aconte d’una gran artista! ;-)
Desitjo que t’agradi!
Hi havia una vegada una al·lota que s’anomenava Aurora. Un bon dia, a trenc
d’alba va rebre una trucada de l’Anna.
- Aurora!
Aquest any farem un amic invisible al·lucinant! Afina bé l’oïda i escolta’m:
has de comprar un regal que comenci per la lletra a.
-
Ehhhh?
-
No,
aaaaaaaa! Som així d’agosarats. Au, va, inspira’t! Ara ja ho saps.
-
A
aquestes hores vols que m’inspiri? Que m’estic adormint! Tu saps quina hora és?
-
Ai,
sí, perdona, sí, que és d’hora, és que no podia esperar més estona...
Al matí, l’Aurora es va aixecar i anava rumiant què podia regalar...
Un afinador per la guitarra? Però quin amic toca la guitarra? L’Albert
potser? Però si serà un regal aleatori! Triat a l’atzar! I si no li toca a ell?
I si no és ell l’afortunat? Un ambientador? Aix, no! Que es pensaran que és una indirecta i que fan
pudor. I un alçacoll? Ai, tampoc, que això fa pel Bruno, però per l’Àngel no!
Com que veia que no se’n sortia, va avisar el seu germà Arnau.
-
Que
em podries ajudar? Em pots dir alguna cosa que comenci per "A"?
-
Sí,
ara hi corro: allioli, albergínia, amanida, albercoc, aglà.
-
Que
estàs afamat? Pots dir alguna cosa que no sigui un aliment? És que potser tenen
al·lèrgia...
-
Un
arbre, una alzina, un arbust, un ametller...
-
Sí,
ja, i què en faran? I on el posaran? A l’armari? Alguna alternativa millor?
-
Sí,
aigua, i que sigui de l’aixeta!
-
Au,
vés, corre, molt graciós!
És que no podien triar una altra lletra de l’alfabet?
Al migdia encara anava rumiant. I es va posar l’abric i va sortir a comprar
per poder fer el dinar. Mentre anava pel carrer, mirava els aparadors. Res que
la convencés...
I va passar per davant d’una Agència. I va veure: oferta per anar a
l’Alguer... Vols viatjar a Alemanya? Afganistan, Àsia, Àfrica, Algèria,
Amèrica, Àustria, Austràlia, Àmsterdam, Anvers, Ankara, Atenes, Abu Dabhi...
Tot eren països, ciutats i continents amb A! Estava envoltada d’AS!!! Havia
trobat un bon lloc, però malgrat l’oferta, era bastant caret, i no li
abaixarien el preu... A més, el que regalaria seria un viatge, amb v.
Amargada, angoixada i enrabiada per no trobar el regal escaient caminava
àgil i no es fixava en la
gent. Una noia, l’Aida, duia un agafador pels cabells...
L’Alícia acabava de comprar un aguantallibres... Uns nens intercanviaven cromos
per tal de completar el
seu àlbum. Uns joves que anaven de colònies duien una aïllant. La Sra. Àgata,
sempre cosia, i duia fil i agulla per anar fent via. La veïna de l’àtic lluïa
unes precioses arracades d’argent. Ella mateixa s’havia posat un abric! De tan
capficada que anava, no s’adonava del que tenia al seu voltant!
Aleshores, de cop i volta, va caure a terra. S’havia entrebancat i s’havia
desmaiat. En un tres i no res es va trobar envoltada de gent que ja va donar un
crit d’alerta. Sentia alarmes, una ambulància... Un agent de la policia també
s’hi va apropar.
-
No
s’amoïnin, ja està rebent assistència. Facin el favor d’allunyar-se, que la
senyora necessita aire.
Tot havia quedat en un ensurt... Una baixada de tensió, una mica
d’anèmia...
Un cop reanimada per un amable assistent va creure convenient reposar una
estona i va asseure’s en un banc.
Més tard, el seu amic Andreu la va acompanyar fins a casa. Allí es va
trobar una agradable sorpresa: l’Arnau ja havia parat taula, el menjar ja
estava preparat. I hi havia tota la seva família! Avis, pares, oncles i cosins
s’havien aplegat per celebrar les festes, agermanats al voltant de la taula. Va quedar
aclaparada. L’àpat va ser abundant i hi va haver crits i rialles.
A la tarda-vespre volia aprofitar per descansar. Però va rebre una visita
ben especial: la de tots els seus amics que s’havien esverat quan van saber que
havia caigut al carrer. L’Anna, l’Andreu, l’Albert, l’Àngel, l’Alba i l’Ariadna
eren al seu costat. Van fer que visqués uns intants alegres. Li van llançar
grans afalacs. Li van fer companyia i li van dir que havien pensat passar la
nit de cap d’any a l’alberg de l’Àlex. També li van recordar que aviat farien
cagar el tió i es lliurarien els regals amb “a”.
-
Aix,
no m’ho recordeu, que em porta pel camí de l’amargura, que això sembla ja el
rosari de l’Aurora! Que no me’n surto! Que no trobo res!
-
Alça!
Si no n’hi ha per tant Que pots regalar una afoto, una allibreta, una abufanda,
una agorra. Mira si és senzill! L’Anna no t’ho va dir?
-
Aix,
ostres, no ho recordo. Gràcies, ara em deixes més tranquil·la. Ja m’havia
acollonit...
Quan els seus amics van marxar, va tornar a rumiar en el regal... Però
gairebé no tenia esma per a res. Estava massa cansada. No va voler ni sopar:
s’havia atipat massa en l’àpat familiar... Arribada l’hora d’anar a dormir, es
va agenollar, va demanar al Senyor una mica de llum, perquè estava massa
atrafegada pel dia que havia viscut, va agrair-li l’ajuda de la gent i va
demanar-li perdó per haver-se allunyat tant d’Ell.
- Ara
ho veig clar, Senyor. Les visites, les atencions rebudes m’han fet pensar que
he d’estar pels altres. Per què estic tan atabalada? Per què m’angoixo tant?
Pel regal de la lletra a? Si és molt més bonic oferir aixopluc a qui no té
sostre; un somriure amable i dolç a qui es troba sol, ajuda a qui et necessita,
que no pas comprar qualsevol cosa per treure’t de sobre el maldecap que
suposa trencar-te les banyes per trobar el regal.
Aquest Nadal ha de ser ben especial. Les trobades amb familiars i amics les
viuria amb la joia i l’alegria de saber que Déu s’ha volgut fer home en
Jesucrist, ens ha vingut a visitar perquè ens estima i vol el millor per a
nosaltres, vol que siguem feliços.
Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics, havia
sentit moltes vegades. L’amor, l’amistat... Ja ho havia trobat: no li calia
comprar el regal amb diners, només havia de pensar en les persones que podrien
rebre el regal, en l’estimació que té per cadascuna d’elles, en la cara de
sorpresa i admiració que posarien en veure’l. Només li calia posar amor en
totes les coses que fes.
Va pensar en la seva gran afició: escriure. Un adagi, una auca, un article,
una acta... No! Un aconte! Al·leluia! Ja se sentia alliberada, no li caldria ni
l’ajuda de l’alcalde.
I va començar a escriure: “Hi havia una vegada una al·lota que s’anomenava
Aurora...”.
I vet aquí unes arnes, vet aquí unes aranyes i a aquest aconte se li
tanquen les pestanyes.
