Comentari de Lc 1, 57-66 (23-XII-2010)– Dijous IV d’Advent

La promesa de Déu s’ha acomplert. Elisabet ha tingut un fill al qual anomenaran Joan. De nou l’alegria és la resposta a l’acció misericordiosa de Déu davant la impossibilitat humana. El qui no creia en les promeses de Déu, Zacaries, ara les reconeix en la seva realització, i gràcies a aquest fet, recupera la parla, sorgeix el miracle. El nen és do de Déu, porta un missatge d’amor i d’esperança de part de Déu.

La gent es pregunta què serà, quins camins seguirà, perquè la vida sempre sorprèn, sempre és capaç d’obrir nous camins. La vida, el do de Déu per excel·lència, sempre ens meravella, és benedicció i gràcia.

Aquest nen –ara tots ho sabem- està cridat a portar una missió en un moment crucial de la vida del poble de Déu. Joan Baptista ocupa un moment decisiu en la història de la salvació. És escollit per a una missió concreta: ser missatger de la misericòrdia de Déu, ser el profeta precursor del Messies, el qui aplanarà els seus camins, portarà a la conversió, anunciarà la Bona Nova del Regne i ens presentarà Jesucrist.

S’ha acabat el temps d’espera. Ja és a les portes el dia del Senyor. Descobrim el pas de Déu per la nostra vida i diguem-li, confiadament, “t’esperem, Senyor, amb la certesa que véns a salvar-nos i ens crides a cadascú de nosaltres a una missió concreta. Fes que poguem ser sempre testimonis de la Bona Nova i que siguem fidels a la missió que ens has confiat”.

Temps d'espera, temps de conversió

Molta gent s’apropava a Joan Baptista per batejar-se i confessar els seus pecats. Però enmig de la multitud, Joan fixa la seva mirada en alguns en particular, els fariseus i els saduceus, tan necessitats de conversió com també obstinats en negar aquesta necessitat. Els adreça unes paraules contundents, sense contemplacions. I els diu: «Demostreu amb fets que us voleu convertir».

Havent començat ja el temps d'Advent, temps de joiosa espera, ens trobem amb aquesta exhortació de Joan, que ens fa entendre que aquesta espera no s'identifica amb l’immobilisme, ni s'arrisca a pensar que ja som salvats pel fet de ser cristians. Aquesta espera és la recerca dinàmica de la misericòrdia de Déu, és conversió de cor, és recerca de la presència del Senyor que va venir, ve i vindrà.

El temps d'Advent, en definitiva, és conversió que passa del cor a les obres i, conseqüentment, a la vida sencera del cristià. Una transformació, un canvi, que passa per fer cas de la Paraula que ens vol instruir, donar força, consol, que ens ajuda a mantenir l’esperança.

Aprofitem aquest temps oportú que ens regala el Senyor per tal de renovar la nostra opció per Jesucrist, traient del nostre cor i de la nostra vida tot allò que no ens permeti rebre'l adientment. Preparem els camins al Senyor i esdevinguem, com Joan Baptista, veus que clamen en el desert l'anhel de vigilant espera. Reconeguem les pròpies febleses i foscors i demostrem amb fets que volem col·laborar amb el Regne de Déu que és a prop, un Regne de justícia, d’amor i de pau.

Que la nostra conversió sigui sincera i es tradueixi en obres d’amor i generositat vers els més necessitats. Que en aquest temps favorable, puguem rebrollar la nostra fe en Déu, tenint el coratge de confiar, esperar i fiar-nos del tot del seu amor per cadascú de nosaltres, abandonant-nos al seu pla, a la seva voluntat.