Avui fa un any de la primera Una Llum en la nit a Barcelona, en la qual vaig participar com a sentinella-intercessora. Recordo aquella nit amb gran emoció. Fins a l'últim moment, no sabia si hi podria anar ni amb qui hi aniria. La Maria, en Felio i jo vam apuntar-nos a l'aventura encara no sé ben bé com. Suposo que engrescats per la novetat i per la insistència d'en Bruno, tot s'ha de dir. Malgrat no haver fet el curs preparatori, sabíem a què anàvem, sabíem que hi havia quatre equips, que rebríem una formació i que se'ns diria quin seria el nostre lloc, quina seria la nostra missió aquella nit. Jo no les tenia totes... Volia pensar "Que sigui el que Déu vulgui", però en el fons pensava "Siusplau, que no em toqui això, que em toqui allò altre". I em va tocar ser intercessora. El meu pensament se n'anava cap als de fora, cap als sentinelles que eren al carrer convidant els joves a entrar a la basílica de santa Maria del Pi dient-los que l'Església està oberta i Jesús els espera. Però la meva mirada se centrava en el Cos de Crist, en el Santíssim exposat. Escoltava belles veus, bells cants, la lletra dels quals m'ajudava a pregar, a dialogar amb Déu. Em venia l'olor de les espelmes, de la flama viva, senyal que els joves havien volgut tenir un retrobament amb Crist. Hi va haver moments de pell de gallina i de dolces llàgrimes. Tots els sentits centrats en la missió. I al final molt cansament i rostres alegres, moltes accions de gràcies i el pensament que allò no podia quedar allí, no podia ser flor d'un dia, s'havia de repetir...
Després de la primera Una Llum en la nit, n'hi ha hagut d'altres, gràcies a Déu!, més o menys cada dos mesos (el 13 d'octubre, el 15 de desembre, el 16 de febrer i el 6 d'abril), en diferents esglésies del centre de Barcelona. I el proper dissabte 8 de juny, i per celebrar l'aniversari, també n'hi haurà una, la darrera d'aquest curs, a la basílica de santa Maria del Pi.
Jo no he tornat a participar-hi, encara... Algun cop perquè la data no m'anava bé, perquè ja tenia plans... Però, pensant-ho bé, hi ha cap pla millor que aquest? D'altres vegades, senzillament, no m'hi he vist amb forces, em sentia cansada després d'una setmana de molta feina. També em frenava el fet de ser de fora de Barcelona: tornar sola cap a casa, cap a les 3 de la matinada, amb el nit bus, no em feia massa gràcia; depenc del transport públic o d'alguna ànima caritativa que em vulgui acompanyar. També molts cops penso "Com podré evangelitzar jo? Com pretenc acompanyar algú a trobar-se amb Jesús si precisament el que em cal és retrobar-m'hi?" i "No sabré parlar...", i això que em faig un tip d'escriure sobre l'Evangeli, sobre què diu Jesús, què em diu i què ens proposa, i tot plegat sense saber ben bé a qui arriba el missatge, però tenint la certesa que és un fruit que cau en terra bona, que és un bàlsam per a algú, que pot ser llum enmig d'una nit fosca. Fins i tot he arribat a pensar que han de ser els joves els qui evangelitzin els joves, i que jo ja tinc una edat (!), que el llenguatge dels joves d'ara és diferent i que no m'entendrien..., quan el llenguatge de l'amor de Déu és universal!
Ara mateix, sincerament, no em veuria en cap dels quatre equips..., però no se sap mai...
Sense esperar-m'ho, aquesta setmana he rebut un whatsapp d'una amiga de Premià: "Montse, dissabte 8, Llum en la nit". Li dic "Que hi vols anar?". I em respon: "Sí, jo hi vaig. Anem-hi juntes i diguem-ho també a L. i M.". Qualsevol li diu que no! No deu ser aquesta la invitació/empenta que estava esperant?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada