Comentari de Lc 1,57-66 (23-12-2014)

Evangeli:

Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven. Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient: «No! S'ha de dir Joan!». Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!». Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan». Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?». Realment, la mà del Senyor era amb ell.

Comentari:

Elisabet i Zacaries estan d’enhorabona. Elisabet ha donat a llum un nen que s’ha de dir Joan, un nen que pertany al Senyor, que té entre les seves mans el do d’obrir els camins al Salvador, de ser el precursor de Crist, el missatger que ens convida a convertir-nos i a preparar-nos per la vinguda de Crist.

La mà del Senyor és amb aquest infant. Però el seu pare, Zacaries, va necessitar temps per creure-s’ho i acceptar la novetat que l’àngel li havia promès. Ara, però, recupera la parla, recupera la fe i la confiança en Déu. Neix en ell un home nou, un home tocat per Déu. També nosaltres podem néixer de nou malgrat els dubtes que a voltes ens aclaparin, tenim l’oportunitat de fer actes de fe, de lloar Déu, perquè també Déu s’ha compadit de nosaltres, ens estima personalment i ens crida pel nostre nom, i vol engendrar en cadascú de nosaltres un home nou, mitjançant la humilitat, el creixement de la nostra fe, la nostra confiança i l’entrega generosa.

El Senyor és a prop! Déu vol néixer principalment en els nostres cors. Ens sosté amb la seva mà. Preparem el nostre cor i responem al voler de Déu, escoltem la seva veu i els seus projectes i fem que creixi la nostra oració i la nostra relació amb Ell. Demanem-li que ens ajudi a preparar el nostre esperit per acollir l’infant Jesús amb gratitud pel seu amor compassiu i amb una alegria que irradiï tot el nostre entorn.

L'aconte de l'Aurora

Fa cinc anys, vaig escriure un "aconte", el meu primer conte, per a una amiga invisible. Ens havíem de regalar alguna cosa (feta a mà...) que comencés per la lletra "a". I encara no sé com, em va sortir això:

L'aconte de l'Aurora

El dedico a l’Eli, la Lourdes, la Maria i la Visi, amigues ben visibles i especials, per tot l’amor i afecte que sempre m’heu mostrat. Gràcies per ser-hi en tot moment :-)

Això que tens a les mans no és una simple allibreta, nooooooo! Entrant en el seu interior, acabes de descobrir una primícia: el primer aconte d’una gran artista! ;-)

Desitjo que t’agradi!

Hi havia una vegada una al·lota que s’anomenava Aurora. Un bon dia, a trenc d’alba va rebre una trucada de l’Anna.

-     Aurora! Aquest any farem un amic invisible al·lucinant! Afina bé l’oïda i escolta’m: has de comprar un regal que comenci per la lletra a.

-         Ehhhh?

-         No, aaaaaaaa! Som així d’agosarats. Au, va, inspira’t! Ara ja ho saps.

-         A aquestes hores vols que m’inspiri? Que m’estic adormint! Tu saps quina hora és?

-         Ai, sí, perdona, sí, que és d’hora, és que no podia esperar més estona...

Al matí, l’Aurora es va aixecar i anava rumiant què podia regalar...

Un afinador per la guitarra? Però quin amic toca la guitarra? L’Albert potser? Però si serà un regal aleatori! Triat a l’atzar! I si no li toca a ell? I si no és ell l’afortunat? Un ambientador? Aix, no! Que es pensaran que és una indirecta i que fan pudor. I un alçacoll? Ai, tampoc, que això fa pel Bruno, però per l’Àngel no!

Com que veia que no se’n sortia, va avisar el seu germà Arnau.

-         Que em podries ajudar? Em pots dir alguna cosa que comenci per "A"?

-         Sí, ara hi corro: allioli, albergínia, amanida, albercoc, aglà.

-         Que estàs afamat? Pots dir alguna cosa que no sigui un aliment? És que potser tenen al·lèrgia...

-         Un arbre, una alzina, un arbust, un ametller...

-         Sí, ja, i què en faran? I on el posaran? A l’armari? Alguna alternativa millor?

-         Sí, aigua, i que sigui de l’aixeta!

-         Au, vés, corre, molt graciós!

És que no podien triar una altra lletra de l’alfabet?

Al migdia encara anava rumiant. I es va posar l’abric i va sortir a comprar per poder fer el dinar. Mentre anava pel carrer, mirava els aparadors. Res que la convencés...

I va passar per davant d’una Agència. I va veure: oferta per anar a l’Alguer... Vols viatjar a Alemanya? Afganistan, Àsia, Àfrica, Algèria, Amèrica, Àustria, Austràlia, Àmsterdam, Anvers, Ankara, Atenes, Abu Dabhi... Tot eren països, ciutats i continents amb A! Estava envoltada d’AS!!! Havia trobat un bon lloc, però malgrat l’oferta, era bastant caret, i no li abaixarien el preu... A més, el que regalaria seria un viatge, amb v.

Amargada, angoixada i enrabiada per no trobar el regal escaient caminava àgil i no es fixava en la gent. Una noia, l’Aida, duia un agafador pels cabells... L’Alícia acabava de comprar un aguantallibres... Uns nens intercanviaven cromos per tal de completar el seu àlbum. Uns joves que anaven de colònies duien una aïllant. La Sra. Àgata, sempre cosia, i duia fil i agulla per anar fent via. La veïna de l’àtic lluïa unes precioses arracades d’argent. Ella mateixa s’havia posat un abric! De tan capficada que anava, no s’adonava del que tenia al seu voltant!

Aleshores, de cop i volta, va caure a terra. S’havia entrebancat i s’havia desmaiat. En un tres i no res es va trobar envoltada de gent que ja va donar un crit d’alerta. Sentia alarmes, una ambulància... Un agent de la policia també s’hi va apropar.

-         No s’amoïnin, ja està rebent assistència. Facin el favor d’allunyar-se, que la senyora necessita aire.

Tot havia quedat en un ensurt... Una baixada de tensió, una mica d’anèmia...

Un cop reanimada per un amable assistent va creure convenient reposar una estona i va asseure’s en un banc.

Més tard, el seu amic Andreu la va acompanyar fins a casa. Allí es va trobar una agradable sorpresa: l’Arnau ja havia parat taula, el menjar ja estava preparat. I hi havia tota la seva família! Avis, pares, oncles i cosins s’havien aplegat per celebrar les festes, agermanats al voltant de la taula. Va quedar aclaparada. L’àpat va ser abundant i hi va haver crits i rialles.

A la tarda-vespre volia aprofitar per descansar. Però va rebre una visita ben especial: la de tots els seus amics que s’havien esverat quan van saber que havia caigut al carrer. L’Anna, l’Andreu, l’Albert, l’Àngel, l’Alba i l’Ariadna eren al seu costat. Van fer que visqués uns intants alegres. Li van llançar grans afalacs. Li van fer companyia i li van dir que havien pensat passar la nit de cap d’any a l’alberg de l’Àlex. També li van recordar que aviat farien cagar el tió i es lliurarien els regals amb “a”.

-         Aix, no m’ho recordeu, que em porta pel camí de l’amargura, que això sembla ja el rosari de l’Aurora! Que no me’n surto! Que no trobo res!

-         Alça! Si no n’hi ha per tant Que pots regalar una afoto, una allibreta, una abufanda, una agorra. Mira si és senzill! L’Anna no t’ho va dir?

-         Aix, ostres, no ho recordo. Gràcies, ara em deixes més tranquil·la. Ja m’havia acollonit...

Quan els seus amics van marxar, va tornar a rumiar en el regal... Però gairebé no tenia esma per a res. Estava massa cansada. No va voler ni sopar: s’havia atipat massa en l’àpat familiar... Arribada l’hora d’anar a dormir, es va agenollar, va demanar al Senyor una mica de llum, perquè estava massa atrafegada pel dia que havia viscut, va agrair-li l’ajuda de la gent i va demanar-li perdó per haver-se allunyat tant d’Ell.

-       Ara ho veig clar, Senyor. Les visites, les atencions rebudes m’han fet pensar que he d’estar pels altres. Per què estic tan atabalada? Per què m’angoixo tant? Pel regal de la lletra a? Si és molt més bonic oferir aixopluc a qui no té sostre; un somriure amable i dolç a qui es troba sol, ajuda a qui et necessita, que no pas comprar qualsevol cosa per treure’t de sobre el maldecap que suposa trencar-te les banyes per trobar el regal.

Aquest Nadal ha de ser ben especial. Les trobades amb familiars i amics les viuria amb la joia i l’alegria de saber que Déu s’ha volgut fer home en Jesucrist, ens ha vingut a visitar perquè ens estima i vol el millor per a nosaltres, vol que siguem feliços.

Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics, havia sentit moltes vegades. L’amor, l’amistat... Ja ho havia trobat: no li calia comprar el regal amb diners, només havia de pensar en les persones que podrien rebre el regal, en l’estimació que té per cadascuna d’elles, en la cara de sorpresa i admiració que posarien en veure’l. Només li calia posar amor en totes les coses que fes.

Va pensar en la seva gran afició: escriure. Un adagi, una auca, un article, una acta... No! Un aconte! Al·leluia! Ja se sentia alliberada, no li caldria ni l’ajuda de l’alcalde.

I va començar a escriure: “Hi havia una vegada una al·lota que s’anomenava Aurora...”.

I vet aquí unes arnes, vet aquí unes aranyes i a aquest aconte se li tanquen les pestanyes.

Comentari de Mt 25,31-46 (23-11-2014) - Jesucrist, Rei de tot el món

A les acaballes de l’any litúrgic, del Cicle A de Mateu, celebrem la festa de Crist Rei amb el desig que l’Església sigui testimoni i participi ja aquí a la terra de la reialesa de Nostre Senyor Jesucrist. El Regne de Déu és el centre de la seva predicació i de la seva vida, la causa per la qual donà la vida i dugué a terme el misteri de la redempció dels homes. És un Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, amor i pau. És el món dels qui saben veure Déu en els altres, especialment en els més necessitats, el món dels qui fan amb amor els gestos més senzills i quotidians. És també el món dels beneïts del Senyor, perquè  quan tenia fam i set, quan estava malalt o a la presó, etc., el van ajudar...

Escoltem bé Jesús, fem créixer el Regne i estiguem alerta, perquè quan vindrà el Fill de l’home, s’asseurà al tron gloriós i separarà les ovelles i les cabres. I la sorpresa pot ser enorme. Ens recordarà tot l’amor que hem donat i compartit. Ens buscarà... I com ens trobarà? Potser ens recollirà d’un ramat dispersat o ens farà retornar perquè ens n’hem allunyat massa, o bé embenarà les nostres ferides i ens guarirà. Sigui com sigui, Ell vol que ja ara seguim el seu camí, vol ser el nostre Pastor i que en el dia del judici tot acabi bé...; però això dependrà, és clar, del que fem nosaltres, de la nostra resposta generosa a la seva crida, de la nostra donació als altres, de la predisposició a compartir-ho tot, a estar atents, a ser servicials...

Que puguem servir fidelment el Senyor i ens gloriem sempre de seguir els manaments de Crist, Rei de l’Univers. Que el Senyor ens beneeixi amb el do de la pau i ens motivi a viure una vida senzilla i de servei. I que puguem viure amb Ell anys i més anys en el Regne del cel.

Comentari de Lc 12,49-53 (23-10-2014) - Dijous XXIX durant l'any

Evangeli: 

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. D'ara endavant els cinc membres d'una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra».

Comentari:

Jesucrist trenca esquemes, incomoda, ha vingut a calar foc, el foc del seu missatge, que amb el poder de l’Esperit Sant transforma el cor dels homes; la força de la vida, que il·lumina i purifica. Ha vingut a portar divisió, a ser signe de contradicció. El missatge de l’Evangeli ha de ser foc que il·lumini i escalfi i encengui la flama en el cor de tots, ha de ser llum i cremar tota l’escòria que hi ha en nosaltres.

Jesús porta aquest foc que transforma i encén la nostra fredor, ens demana que siguem radicals, ens exhorta a saber discernir i jutjar, desxifrar i formular correctament les exigències de justícia a la llum de la fe i la caritat, a distingir la voluntat de Déu i els senyals del Regne, seguir la vocació i escoltar la veu de Déu. És la nostra tasca ara anar pel món amb el foc d’amor i pau per encendre en els altres l’amor a Déu. No ens podem fer els sords a la força de l’amor. Hem de lluitar contra el mal per fer d’aquest món un lloc més just i solidari, perquè no hi ha una pau estable i veritable sense una lluita constant, sense fe, sense caritat, sense compromís, sense passió per a fer el bé.

Que no siguem uns cristians tebis, còmplices d’injustícies i mentides, que amb la flama del Senyor optem pel missatge de l’Evangeli i que l’amor de Déu s’escampi arreu i el seu foc es propagui per tota la terra.

Comentari de Lc 8,19-21 (23-09-2014) - Dimarts XXV de durant l'any

Evangeli: 

En aquell temps, la mare i els germans de Jesús van arribar on Ell era, però hi havia tanta gent que no se li podien acostar. Algú li va dir: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et volen veure». Ell els respongué: «La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen».

Comentari:

La família de Jesús abasta una multitud de gent, prové de la fe i no es tanca en un cercle reduït. Ell se sent germà de tot aquell que fa la voluntat de Déu, de qui escolta el seu missatge i també de qui el busca. Té un cor universal, obert a la humanitat sencera. Com a fills de Déu des del baptisme, germans en Crist, tenim el compromís de buscar-lo, escoltar-lo i complir la seva voluntat. Ell es deixa trobar. No rebutja la família que li ve donada, sinó que el seu desig és fer-la extensiva, que tothom hi tingui cabuda. 

La veritable família de Jesús són aquells que l’escolten. Saber escoltar té molt valor, és una forma d’estimar, és un aprenentatge. Significa donar temps a l’altre perquè s’expressi, obrir el cor a la Paraula de Déu, alimentar la vida amb la Paraula, prestar-li atenció, vèncer obstacles i deixar-nos sorprendre pel que ens diu Crist. Formem part de la família de Déu si escoltem la seva Paraula i la posem en pràctica. Aquest és el vincle que ens ha d’unir a tots els cristians. Per escoltar-lo cal que ens apropem a Ell, que meditem què ens impedeix arribar a la seva Paraula: la mandra, l’egoisme, la por al que ens vulgui demanar... Si volem ser membres de la família de Déu, cal que complim la seva voluntat.

Demanem al Senyor que ens ajudi a superar les nostres sordeses, a escoltar la seva Paraula i posar-la en pràctica, a fer la seva voluntat, abraçar tot el que ens ajudi a complir-la i rebutjar tot el que ens destorbi per seguir-la.

Comentari de Mt 23,1-12 (23-08-2014) - Dissabte XX de durant l'any

Evangeli:

En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”. 

»Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».

Comentari: 

Els fariseus diuen, però no fan. I Jesús ens demana que no actuem com ells. Potser hem somiat alguna vegada passar per una catifa vermella i que la gent ens reconegui i ens faci fotografies com si fóssim famosos. Potser ens agradaria ser tractats amb reverència, anar a restaurants i hotels de luxe i que siguin els altres qui ens serveixin, i així sentir-nos els amos de tot. Potser acumulem títols per poder dir davant la gent tot el que hem fet, per anar de savis per la vida. Però si actuem i pensem així no haurem entès res del missatge de Jesús, perquè tot això no és important als ulls de Déu. Jesús lloa la caritat, la humilitat, els servidors, els qui fan el bé amb senzillesa, sense falses aparences. Fem que les paraules de Jesús colpegin el nostre cor.

Ni ens hem de sentir superiors als altres ni hem d’esperar honors ni hem de pretendre ostentar un estatus social o religiós. L’únic que hem de fer és servir. Si volem ser importants, cal que ens fem servidors de tots. Per seguir aquest missatge, cal procurar viure sense pretensions de grandeses, ésser comprensius i acollidors, estar sempre al costat dels nostres germans, mostrar afany per a fer el bé, no voler ocupar un lloc que no ens correspon, tenir sempre present el mestre de tots: el Déu de l’Amor, que ens fa servir els més pobres i desemparats, que no ens abandona, que ens diu que l’ambició per tenir-ho tot no porta enlloc.

Demanem al Senyor que ens doni la saviesa per aplicar els seus manaments a la nostra vida, que ens deslliuri de fer de la Bona Nova un codi de lleis pesades i d’aprofitar-nos de la nostra autoritat i que ens allunyi d’actituds hipòcrites i ens faci seguir el seu camí d’amor i veritat amb senzillesa i humilitat.

Comentari de Jn 15,1-8 (23-07-2014) - Santa Brígida, religiosa i patrona d'Europa

Evangeli:

En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú se separa de mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».

Comentari:

Amb una autorevelació divina, Crist expressa que Ell és el cep veritable. Presenta el Pare com a vinyater que esporga, neteja, però que també poda quan una sarment esdevé seca i infructuosa. Crist és l’únic que no defrauda el Pare i vinyater. És fidel a Ell i també als qui viuen en Ell i d’Ell. El Pare dóna fecunditat a les sarments. La seva voluntat és que donem molt de fruit.

Nosaltres, els cristians, ens alimentem de la saba del cep veritable i sabem que Ell ens sosté. Som sarments. Se’ns ha donat molt i se’ns demana que donem un fruit ben bo, que porti alegria al món. Si portem angoixa a les persones que ens envolten, és que no ho estem fent bé i ens cal una poda a fons…

Units a Crist podem donar molt de fruit. Si hi ha una unió sense distàncies, una relació personal, íntima, que neix en l’amor, que brolla de viure segons l’Evangeli, que creix i madura en el diàleg, en la pregària, donarem fruit. Deixem-nos modelar per Jesús per estimar com Ell i donar la vida com Ell i acceptem que sigui Déu qui ens vagi treballant i esporgant. No fem vacances d’Ell. Que les seves Paraules restin en nosaltres…

A través de la unió amb Ell podem formar unitat amb els altres deixebles, amb el poble de Déu que és l’Església. Mentre les sarments romanguem unides al cep, l’Església de tots els temps i d’arreu, amb més o menys tranquil·litat, anirà subsistint i s’expandirà. Estiguem amb Ell, doncs, fins al final, com santa Brígida, essent fidels als designis de Déu, estant pendents d’Ell nit i dia, i dedicant-nos a les obres de caritat. 

Malalta d'amor

Fa temps que no creu en prínceps blaus. Fa temps que sap que no existeix l'home ideal ni l'home perfecte. De fet, no l'ha buscat mai. Les vegades que s'ha enamorat (es poden comptar amb els dits d'una mà) no han estat mai buscades ni provocades. S'ho ha trobat tot de cop, per sorpresa seva. Reconeix que alguns "amors" han estat més aviat platònics, més basats en la imaginació que en la realitat, més moguts per la fantasia que pel desig. Però ara és diferent...

Ella està espantada. No havia sentit mai per ningú tot el que sent per ell. I tot el que és nou i pot suposar un canvi, encara que sigui a fi de bé, l'atabala, la desconcerta. Li ha costat descobrir i acceptar el que sent. I pensa "per què ara, Senyor?". Té mals de panxa, dolor al pit, el cor tocat i molts nervis. Però la processó va per dins i dissimula prou bé, i també sap somriure a la vida, encara que no tot li vagi de cara...

Ella està encantada amb ell. Només mirant-lo, contemplant-lo, ja és feliç. Li agrada... Per la senzillesa, la generositat, el sentit de l'humor, la transparència, la netedat de cor. Li agrada la seva mirada, el seu somriure, la seva visió de la vida, el seu optimisme, el seu punt de timidesa. Li agrada que sigui tot un cavaller, que tingui projectes, que lluiti pels seus somnis. Però és que no només li agrada ell pel seu caràcter, pel físic i les qualitats..., sinó que l'estima i desitja estar amb ell, conèixer-lo més, parlar-hi més sovint. Sí, és clar, ell també té defectes, com tothom. Però les virtuts pesen molt més i brillen amb llum pròpia. A més, ella creu que comparteixen més aficions de les que es pensen. Valora d'ell que sigui un home de fe, d'una fe forta, madura i ferma. I per sobre de tot vol que sigui feliç.

Ella va voler fer un pas endavant i va tornar a ficar la pota. I és que no es pot començar la casa per la teulada. Però ha après la lliçó. De fet, sempre ha volgut anar a poc a poc, però en aquest cas els nervis van poder amb ella i un impuls molt fort va fer que es precipités. No se'n penedeix, però sí que pensa que ara actuaria d'una altra manera, que intentaria parlar amb serenitat, amb seguretat i, sobretot, amb sinceritat.

Ella pensa que a cada pas que fa, fracassa estrepitosament... Està malalta d'amor, no ferida ni enfonsada, però sí necessitada d'afecte i comprensió. I es pregunta on és l'amor, si sap estimar, si es deixa estimar. I creu que la vida és tot un aprenentatge basat en això, i que ella sempre va peix. I es lamenta perquè no hi ha una assignatura que li expliqui com portar les "bogeries", l'enamorament, les penes del cor; en resum, l'amor i el desamor. Segurament, l'experiència és un grau, i en l'amor no hi ha teories que valguin, o potser només una és important: entregar-se, donar-se, sense esperar res a canvi, sense pretendre que l'altre respongui de la mateixa manera, deixant-ho tot a les mans de Déu...

Ella pensa que la vida és bonica però a vegades complicada... I no es vol complicar més l'existència, vol ser més senzilla i oberta. Vol ser feliç. Tant de bo trobés la manera d'expressar-se, tant de bo la fletxa anés a parar al cor de qui ella desitja. Tant de bo la voluntat de Déu coincidís amb la seva...

Malgrat tot, ella sempre troba motius per somriure. Ella sempre i en tot lloc prega per ell. I sempre té al cap un lema, manllevat d'una amiga seva: "El que Déu vulgui, quan Déu vulgui, com Déu vulgui".

Comentari de Mt 7,1-5 (23-06-2014) - Dilluns XII de durant l'any

Evangeli:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats. Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com pots dir al teu germà: ‘Deixa'm que et tregui la brossa de l'ull’, si tu tens una biga en el teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà».

Comentari:

Quan jutgem una persona per algun fet concret, ens creiem superiors, pensem que nosaltres hauríem actuat millor o de manera diferent. Ja és ben veritat: tendim a insistir en els errors dels altres i a condemnar-los durament. Fàcilment sabem treure els draps bruts de la gent. I els critiquem, sense adonar-nos que sovint caiem en els mateixos paranys. Però sabem veure què hi ha dins nostre? Sabem veure els nostres errors?

Jesús ens demana que no judiquem, que mirem primer el que hi ha en nosaltres. I ens continua instruint, amb sentit comú, amb paraules sàvies; ens demana també ser coherents, donar exemple amb el nostre testimoni de vida i abstenir-nos de criticar quan som els menys indicats per a fer-ho. Això no significa, però, que hàgim de tancar els ulls davant la realitat i el mal que puguin cometre els nostres germans. El que se’ns demana és que no ens precipitem a l’hora de criticar i corregir, que valorem objectivament els defectes i els errors comesos, que ho fem sense complaure’ns, amb misericòrdia, sabent que també nosaltres necessitem de la comprensió del proïsme i de Déu. Ens cal, doncs, molta prudència a l’hora de jutjar. I ens cal comprensió i humilitat per a reconèixer els propis defectes.

Cridem l’atenció, de manera ponderada, als nostres germans i ajudem-los en el seu creixement personal i sobretot resem per ells i diguem-los que Déu els estima. Demanem al Senyor que ens ajudi a canviar la nostra actitud, a canviar el cor, a convertir-nos, a veure els altres amb bons ulls i a corregir-nos bondadosament, sense jutjar-nos. 

Comentari de Jn 15,12-17 (23-05-2014) - Divendres V de Pasqua

Un amic és algú que ens estima, algú a qui podem recórrer sempre, amb qui podem parlar de les nostres alegries i de les nostres penes i confiar-li tot el que som; és algú que ens escolta, ens ajuda i ens consola; un amic és algú que ens vol conèixer encara més, que ens fa riure, ens aconsella, ens diu totes les veritats i ens accepta tal com som.

A tots nosaltres, Jesús ens diu amics, si fem el que Ell ens mana, si ens estimem els uns als altres tal com Ell ens ha estimat..., si som testimonis de l’amor de Déu, un amor que és vida, que s’estén i es comunica arreu. No som éssers anònims per Déu. Ens coneix de manera personal. L’amistat que ens ofereix ha de significar que també tractem de conèixer-lo més, llegint més la Bíblia, dialogant amb Ell en la pregària, participant en els Sagraments i seguint amb fidelitat el manament nou de l’amor, que implica sortir del nostre món, de la nostra bombolla, i fixar-nos en les necessitats dels altres, donar-los, amb paciència i comprensió, part del nostre temps, educació, aliments, esperança i consol i estimar-los desinteressadament, no perquè la gent vegi què bons que som, sinó per complir el nostre deure i entregar-nos plenament a Déu i al proïsme.

Que experimentem l’amor del Senyor i aprenguem a estimar com Ell, que la nostra vida sigui un mirall d’amor vers Déu i la humanitat i que sempre puguem dir de paraula i d’acció que som amics de Jesús, perquè com diu una cançó pasqual prou coneguda “quan l’amistat desbordi tot esquema, la nostra alegria ningú no ens la prendrà”.

Comentari de Lc 24,13-35 (23-04-2014) - Dimecres dins l'Octava de Pasqua

Els deixebles d’Emmaús marxen de Jerusalem amb el cap cot, frustrats i desesperançats. Els costa entendre què ha passat. Tenen el cor indecís, es neguen a creure el que els han explicat els apòstols, perquè “a Crist no l’han vist pas”. Tenen, però, un neguit al cor: no deixen de pensar en el Senyor. De sobte, Jesús camina amb ells, es deixa trobar, és al seu costat i els explica tot el que diuen d’Ell les Escriptures... I és que havia de ser traït, morir a la creu i al tercer dia, ressuscitar.

Nosaltres, com els dos deixebles d’Emmaús, som pelegrins portats per mil il·lusions. També volem que Jesús camini sempre al costat nostre, i reconèixer-lo sempre i en tot lloc, però, a vegades, quan les coses no succeeixen com voldríem, tenim el cor indecís, el cap cot i ens sentim desesperançats. A l’Eucaristia, però, escoltem meravellats la Paraula de Déu, i volem meditar-la. Al moment de la consagració se’ns obren els ulls: Crist s’ha fet present i és presència nutritiva per a tothom, ens il·lumina, ens intrueix, ens envia a predicar i ens convida a mirar el futur amb esperança. Cada trobada amb Ell demana una missió: els deixebles d’Emmaús van tornar cap a Jerusalem i van explicar el que els havia passat pel camí... I nosaltres què farem?

Demanem al Senyor que ens obri el sentit de les Escriptures, que faci que s’abrusi el nostre cor quan ens parli i que faci créixer la nostra fe i el nostre compromís perquè revelem Crist als qui no el coneixen, perquè siguem fidels testimonis de resurrecció, de presència viva, del que hem vist i sentit al voltant de la taula.

Comentari de Jn 4,5-42 (23-03-2014) - Diumenge III de Quaresma

Avui Jesús, cansat i assedegat, es deixa trobar, s’adreça a una dona samaritana i li demana aigua. L’acull, li mostra confiança, parla amb ella; canvia el cor de la samaritana, fa néixer en ella el do de la fe. Jesús sap que si la dona beu d’aquesta aigua, mai més no tindrà set perquè la convertirà en una font que brollarà sempre per donar vida eterna... I la dona respon amb un acte de sinceritat i anuncia el que ha sentit...

Si coneguéssim el do que Déu ens ha donat, si coneguéssim qui ens demana aigua, si coneguéssim com ens estima amb un amor profund, segur que pensaríem més en Ell i voldríem escoltar paraules de vida eterna. Jesucrist ens espera al costat del pou per dialogar amb nosaltres. No tinguem por d’aturar-nos a parlar amb Ell. Deixem que sigui Ell qui ens saciï amb l’aigua que brolla del seu cor obert, el cor de Déu. I si no el trobéssim, a qui aniríem? A qui buscaríem?

Que en aquest temps de Quaresma, meditem com vivim el diàleg interior amb Déu. Que en tot moment ens sentim alleujats per la misericòrdia divina i saciats amb la seva Paraula; que amb un cor obert i transformat per la presència salvadora de Déu convidem tots els qui estimem a descobrir el do de la fe i que l’aigua viva que necessitem sigui per a nosaltres una font inesgotable.

Comentari de Mt 5,38-48 (23-02-2014) - Diumenge VII de durant l'any

Evangeli: 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: Ull per ull , i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar.

Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial».

Comentari:

Jesús ens mostra el camí de la caritat i del perdó. No només ho diu de paraula, també ho va demostrar amb gestos quan va parar l’altra galta al soldat que el bufetejà. Com és possible actuar així? Ens pot semblar una exigència difícil, però perdonar és una gran virtut. En el perdó hi ha afecte, comprensió, intenció d’ajudar, de canviar. Hi ha també correcció fraterna, que és una obra de misericòrdia, una mostra de l’amor veritable, i hi ha un desig de reprendre una relació trencada.

Deixem que l’amor venci l’odi, ens alliberi del nostre egoisme i ens ajudi a obrir-nos als altres. Donem-nos a ells, no ens en desentenguem. Estimem fins i tot els enemics, aquelles persones que ens fan nosa, que ens irriten, que ens fan mal, que voldríem evitar. Portem-los a la pregària i no posem límits al nostre amor. Estimar sempre i a tothom sembla una tasca impossible. La perfecció sembla una utopia, una il·lusió, però si ens revestim de Crist, si confiem en la gràcia de Déu, ho podem aconseguir.

Que, com ens ensenya Jesús, sapiguem respondre l’odi amb amor, la burla amb comprensió, la crítica amb silencis, sense venjances, sense voler fer pagar amb la mateixa moneda. Que puguem veure els altres com a germans i no com a rivals i els estimem i tractem amb respecte i honestedat.

Comentari de Mc 3,7-12 (23-01-2014) - Dijous II de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mc 3,7-12)

En aquell temps, Jesús es retirà amb els seus deixebles cap al llac, i el va seguir una gran gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de Jerusalem, d'Idumea, de l'altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó, que havien sentit a dir tot el que feia. Jesús digué als seus deixebles que li tinguessin a punt una barca perquè la gent no el masegués: n'havia curat tants, que els qui patien malalties se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. Els esperits malignes, quan el veien, es prostraven davant d'ell i cridaven: «Tu ets el Fill de Déu!». Però Jesús els manava molt severament que no el descobrissin.

Comentari:

Jesús es retira amb els deixebles, però una multitud (gent senzilla, de tot arreu, atreta per la Paraula i les guaricions de Crist) el segueix, l’escolta, l’admira, perquè Ell guareix, il·lusiona, anima, atrau, allibera de qualsevol mal. Potser alguns no el coneixien, no sabien ben bé qui era; potser simplement buscaven una salvació temporal, un fenomen extraordinari. Segurament caminaven necessitats de la veritat i de la misericòrdia de Crist.

Sense rebutjar-los, Jesús se n’allunya, puja a la barca per evitar que el toquin i per tenir l’oportunitat de poder parlar millor, perquè més persones el puguin veure i escoltar, per ensenyar a tothom les coses del Regne. Avui potser Jesús utilitzaria les noves tecnologies per fer arribar a tothom la Bona Nova, sense buscar triomfalismes. El que vol és parlar-nos, entrar a la barca de la nostra vida i cridar-nos a la felicitat. Vol acollir-nos i procura el bé per a tots, sense excepció. Vol un encontre personal amb cadascú de nosaltres, omplir-nos de pau i esperança en l’amor de Déu.

Escoltem-lo i reconeguem-lo enmig de les alegries i els contratemps de la vida. Posem en Ell l’esperança, deixem-ho tot a les seves mans i abandonem-nos a Ell, que tot ho transforma, que parla clar i a més actua amb coherència amb el que viu, pensa i és.

Que amb la nostra veu i les nostres mans siguem instruments d’evangelització. Que no deixem mai d’admirar-nos de les meravelles del Fill de Déu. Que creiem, confiem i tinguem fe en Aquell que tot ho pot.