Malalta d'amor

Fa temps que no creu en prínceps blaus. Fa temps que sap que no existeix l'home ideal ni l'home perfecte. De fet, no l'ha buscat mai. Les vegades que s'ha enamorat (es poden comptar amb els dits d'una mà) no han estat mai buscades ni provocades. S'ho ha trobat tot de cop, per sorpresa seva. Reconeix que alguns "amors" han estat més aviat platònics, més basats en la imaginació que en la realitat, més moguts per la fantasia que pel desig. Però ara és diferent...

Ella està espantada. No havia sentit mai per ningú tot el que sent per ell. I tot el que és nou i pot suposar un canvi, encara que sigui a fi de bé, l'atabala, la desconcerta. Li ha costat descobrir i acceptar el que sent. I pensa "per què ara, Senyor?". Té mals de panxa, dolor al pit, el cor tocat i molts nervis. Però la processó va per dins i dissimula prou bé, i també sap somriure a la vida, encara que no tot li vagi de cara...

Ella està encantada amb ell. Només mirant-lo, contemplant-lo, ja és feliç. Li agrada... Per la senzillesa, la generositat, el sentit de l'humor, la transparència, la netedat de cor. Li agrada la seva mirada, el seu somriure, la seva visió de la vida, el seu optimisme, el seu punt de timidesa. Li agrada que sigui tot un cavaller, que tingui projectes, que lluiti pels seus somnis. Però és que no només li agrada ell pel seu caràcter, pel físic i les qualitats..., sinó que l'estima i desitja estar amb ell, conèixer-lo més, parlar-hi més sovint. Sí, és clar, ell també té defectes, com tothom. Però les virtuts pesen molt més i brillen amb llum pròpia. A més, ella creu que comparteixen més aficions de les que es pensen. Valora d'ell que sigui un home de fe, d'una fe forta, madura i ferma. I per sobre de tot vol que sigui feliç.

Ella va voler fer un pas endavant i va tornar a ficar la pota. I és que no es pot començar la casa per la teulada. Però ha après la lliçó. De fet, sempre ha volgut anar a poc a poc, però en aquest cas els nervis van poder amb ella i un impuls molt fort va fer que es precipités. No se'n penedeix, però sí que pensa que ara actuaria d'una altra manera, que intentaria parlar amb serenitat, amb seguretat i, sobretot, amb sinceritat.

Ella pensa que a cada pas que fa, fracassa estrepitosament... Està malalta d'amor, no ferida ni enfonsada, però sí necessitada d'afecte i comprensió. I es pregunta on és l'amor, si sap estimar, si es deixa estimar. I creu que la vida és tot un aprenentatge basat en això, i que ella sempre va peix. I es lamenta perquè no hi ha una assignatura que li expliqui com portar les "bogeries", l'enamorament, les penes del cor; en resum, l'amor i el desamor. Segurament, l'experiència és un grau, i en l'amor no hi ha teories que valguin, o potser només una és important: entregar-se, donar-se, sense esperar res a canvi, sense pretendre que l'altre respongui de la mateixa manera, deixant-ho tot a les mans de Déu...

Ella pensa que la vida és bonica però a vegades complicada... I no es vol complicar més l'existència, vol ser més senzilla i oberta. Vol ser feliç. Tant de bo trobés la manera d'expressar-se, tant de bo la fletxa anés a parar al cor de qui ella desitja. Tant de bo la voluntat de Déu coincidís amb la seva...

Malgrat tot, ella sempre troba motius per somriure. Ella sempre i en tot lloc prega per ell. I sempre té al cap un lema, manllevat d'una amiga seva: "El que Déu vulgui, quan Déu vulgui, com Déu vulgui".