Evangeli:
En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú se separa de mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».
Comentari:
Amb una autorevelació divina, Crist expressa que
Ell és el cep veritable. Presenta el Pare com a vinyater que esporga, neteja,
però que també poda quan una sarment esdevé seca i infructuosa. Crist és l’únic
que no defrauda el Pare i vinyater. És fidel a Ell i també als qui viuen en Ell
i d’Ell. El Pare dóna fecunditat a les sarments. La seva voluntat és que donem
molt de fruit.
Nosaltres, els cristians, ens alimentem de la saba
del cep veritable i sabem que Ell ens sosté. Som sarments. Se’ns ha donat molt
i se’ns demana que donem un fruit ben bo, que porti alegria al món. Si portem
angoixa a les persones que ens envolten, és que no ho estem fent bé i ens cal
una poda a fons…
Units a Crist podem donar molt de fruit. Si hi ha
una unió sense distàncies, una relació personal, íntima, que neix en l’amor,
que brolla de viure segons l’Evangeli, que creix i madura en el diàleg, en la
pregària, donarem fruit. Deixem-nos modelar per Jesús per estimar com Ell i
donar la vida com Ell i acceptem que sigui Déu qui ens vagi treballant i
esporgant. No fem vacances d’Ell. Que les seves Paraules restin en nosaltres…
A través de la unió amb Ell podem formar unitat amb els altres deixebles, amb el poble de Déu que és l’Església. Mentre les sarments romanguem unides al cep, l’Església de tots els temps i d’arreu, amb més o menys tranquil·litat, anirà subsistint i s’expandirà. Estiguem amb Ell, doncs, fins al final, com santa Brígida, essent fidels als designis de Déu, estant pendents d’Ell nit i dia, i dedicant-nos a les obres de caritat.
