Cap profeta no és ben rebut al seu poble

Seguint el fil conductor de diumenge passat, avui trobem Jesús a la sinagoga de Natzaret, on acaba de llegir la profecia d’Isaïes que es compleix en Ell. Es dóna a conèixer, sense fer soroll, a la llum de la paraula anunciada pel profeta. L’assemblea havia restat expectant, silenciosa, mirant-lo. Però, ara, instants més tard, els seus paisans reaccionen: s’estranyen que dels seus llavis puguin sortir paraules de gràcia, el volen estimbar, no toleren que s’atribueixi el compliment del missatge alliberador d’Isaïes ni que no faci miracles a la seva terra. Tot plegat suposa una blasfèmia als ulls dels més puristes. Per a ells, Jesús és un més del poble, només és el fill del fuster.

Els natzarens el coneixien, ja que havia estat el seu veí durant la infància i joventut, però això no els predisposava pas a acceptar que era un profeta. Jesús els retreu aquesta incredulitat i els posa l'exemple d'Elies i d'Eliseu, que van fer miracles als forasters, no pas als conciutadans. Els qui eren a la sinagoga, lluny d’admirar-lo, reaccionen violentament, s’indignen, el rebutgen, volien estimbar-lo!

Ja ho veiem, Jesús no és ben rebut a la seva terra. Però no perd el nord: confia, espera, pren paciència, no s’esvera, passa entremig de la gent i se’n va. Sap que ha vingut a salvar la humanitat sencera. Sap que hi ha altra gent que sí que l’escoltarà. Té molt clar que és el Fill de Déu, que és enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum; sap que Déu és amor, que sempre és a prop seu i li farà costat.

I, nosaltres, ho tenim tot tan clar? A vegades voldríem que Déu actués segons els nostres criteris. I ens ofèn que es valgui del que nosaltres considerem poca cosa. I sentim enveja. Voldríem un Déu espectacular, que fes grans miracles i ens fes més cas a nosaltres. Sentim també la temptació de fer un Crist a la nostra mida, sotmetent la fe a les exigències dels propis capricis. I ens tanquem en els propis esquemes. Potser ens caldria escoltar més què diu Jesús, meravellar-nos davant el seu obrar i procurar imitar-lo, acollir-lo i seguir el camí incomparable de l’amor. Que el Senyor ens hi ajudi i que ens ajudi també a saber valorar el que fa en cadascú de nosaltres, a estimar-lo amb tot el cor i a estimar tots els homes amb una caritat sincera.

El poder d'una abraçada

Beatificació de Josep Samsó i Elias

"El Beat màrtir Josep Samsó i Elias ens recorda a tots els fidels que el màrtir cristià, com Jesús, no odia i no mata, sinó que estima i perdona. El màrtir cristià és un testimoni de la vida i no de la mort. La celebració d'avui ens convida a tots a ser sants i immaculats en l'amor (Ef 1,4). La nostra societat, que a vegades oblida o rebutja la Paraula de Déu, necessita la força de la nostra fe i l'ardor de la nostra caritat (...).

Que el Beat Màrtir Josep Samsó i Elias, fill gloriós d'aquesta terra, continuï inspirant pensaments i accions de bondat, de compartir i de pau."

Extret del Missatge de Mons. Angelo Amato,

Prefecte de la Congregació per les Causes dels Sants

Comentari de Mc 3,20-21 (23-01-2010)- Dissabte II de durant l'any

Sorprèn el relat d’avui, per la reacció dels familiars de Jesús que no el deixen actuar. El busquen, se’l volien endur, es pensen que ha perdut el seny, perquè no segueix els criteris naturals, no fa el que tothom fa; no entenen que aculli tanta gent a casa seva, que permeti que li robin el temps. No entenen que una vida de servei és una vida viscuda per als altres. Encara no han entès la missió de Jesús. Per què ho fa, això? Es deuen preguntar. Jesús, amb el seu ensenyament, el seu amor, la seva entrega, els donarà la resposta i els voldrà fer entendre que la perspectiva del Regne és ben diferent de com la veuen ells. Només Maria des del primer moment fins al darrer es mantindrà ferma en la fe i confiança envers el seu Fill, que està pels altres, no quan li convé, quan té temps lliure, sinó quan els altres el necessiten. Tant és que s’hi reuneixin molts, que no li deixin fer el que tenia previst. Veu que cal estar per ells. Perquè si han vingut a Ell no és simplement de visita de cortesia, per passar una bona estona, sinó perquè el volen conèixer, el volen tocar, volen curar-se, volen escoltar-lo.

Jesucrist és un incomprès pels del seu temps com també ho és avui per tanta gent que ni el pot veure crucificat (com a signe de l’Amor que ens té), que l’ignora o rebutja el seu missatge perquè és dur i exigent, perquè estimar també vol dir patir, perquè ajudar els altres demana no mirar-se el melic, no deixar-se endur per la mandra, escoltar, dedicar temps; perquè el seu llenguatge, la seva actuació és radical: no hi valen les mitges tintes, els peròs, les excuses, o tot o res.

Són molts, però, els qui han perdut el seny com Jesús, els qui han optat per aventurar-se a la gran bogeria de l’Amor de Déu. Tants homes i dones que ho deixen tot per seguir-lo. Sants i santes, màrtirs, com el Dr. Josep Samsó, beatificat avui, que han viscut l’Evangeli, l’han fet seu i l’han escampat arreu.

Però i nosaltres? Què farem? Com reaccionem? Com els familiars que creuen que Jesús i tots els qui el segueixen han perdut el seny? O com els qui reconeixen que tenen set de Déu, que cal estar al servei dels altres i participar d’aquesta bogeria?

Corro sota la pluja - Anna Roig i l'ombre de ton chien

Corro per no sentir que m'he estat quieta, esperant, corro darrere un somni, que no sé si tinc davant, corro per l'aventura de córrer darrere algú, corro per l'energia que em fa venir cap a tu.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç que potser encara guardes en algun racó del cor. Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser, al final pensaré que és millor deixar-te'l endur.

Que com una veueta que et diu segueix-lo de prop, i una, que no t'escoltes, que et diu vés a poc a poc, algú que de tu escapa, millor deixar-lo marxar però, potser, si s'escapa, és perquè jo el pugui atrapar.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç que potser encara guardes en algun racó del cor. Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser, al final pensaré que és millor deixar-te'l endur.

Corro perquè ja arribi el lloc on hem d'arribar i veure en els teus ulls si el record segueix allà. Corro perquè ja arribi el moment de descansar i saber si ho fas veure, o és cert que et vols escapar.

Corro sota la pluja, rere aquell record tan dolç que potser encara guardes en algun racó del cor. Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser, al final pensaré que és millor deixar-te marxar.

Cae la tarde, Señor, y yo me acuerdo de ti

Cae la tarde, Señor, y yo me acuerdo de ti... Hoy me he sentido especialmente sola. El mundo se agita, corre, sueña, baila, grita, ríe, llora, canta, hay dolor, hay alegría..., pero nada de eso hay en mí, solo la soledad es mi compañera y la tarde se va en un crepúsculo de suave luz..., y yo, Señor, me acuerdo de ti. Vengo ante ti, Señor, que también estás solo, siempre esperando, y quiero ser tu compañía, pero yo necesito la tuya, ¡cómo te necesito, Señor! Quédate conmigo porque tú eres mi luz y sin ti estoy en tinieblas. Quédate conmigo, Jesús, porque necesito sentir tu presencia para no olvidarte porque ya ves con cuánta frecuencia te abandono. Quédate, Señor, conmigo, porque se hace tarde y se vienen las sombras, es decir, se pasa la vida, se acerca la cuenta, la eternidad y es preciso que redoble mis días, mis esfuerzos y que no me detenga en el camino de la oración y de dar más amor..., por eso te necesito. En mi vida se está haciendo tarde, Señor, viene la noche, las tentaciones, sequedades, penas y cruces..., y te necesito ¡oh, mi buen Jesús! Quédate conmigo porque soy muy débil y necesito de tu fuerza para no caer tantas veces. Quédate, Señor, conmigo, porque deseo amarte mucho y con ese mismo amor, amar a mis semejantes. Quédate, quédate conmigo para no sentir mi soledad, porque tengo frío y a veces todo me da miedo. Necesito tu presencia para sentir el calor de tu amor y tu mirada, la caricia de tus manos cuando lloro..., tu dulce sonrisa que me da ánimo para seguir... Quédate, Señor, conmigo, porque Tú solo sabes dar amor, porque solo Tú tienes palabras de vida eterna y nos dices que quien en Ti cree, no muere: Yo soy la luz, la Verdad, el Camino y la Vida.

Soy como un pobre mendigo que implora una limosna, pero limosna de amor, esa que Tú sabes dar con tanta dulzura, con tanta plenitud, sin fijarte en lo poco que valgo, en lo poco que soy y en lo mal que se corresponder a tu gran amor. No tomes en cuenta esto y ¡quédate conmigo, te necesito tanto, oh, Señor! Ya se que en tu soledad del Sagrario un día soñaste con este encuentro y siempre me estabas esperando. Pues bien, Señor, aquí estoy, por fin, llegué cansada y triste, Tú lo sabes bien, pero al sentir tu presencia y tu compañía, todo cambió. Una suave serenidad arropa mi alma y el calor y la seguridad de tu amor me hacen mirar de frente a la vida. ¡Gracias mi Jesús Eucaristía!

(Autora: Ma Esther De Ariño )

Antiga benedicció irlandesa

Que la ruta et porti vers el retrobament.
Que el vent bufi sempre a favor teu.
Que la llum del sol il·lumini el teu rostre.
Que la pluja caigui suaument damunt dels teus camps.
I, fins el dia que ens tornem a veure,
que Déu et porti al palmell de les seves mans. Amén.

Els Sants Reis

Qui no recorda les màgiques nits de Reis?

Infants, fanalets, carrosses, caramels, cartes, família, llum, cavalcada, il·lusió, fantasia, transparència, Baltasar, una nina, una bicicleta, un desig, un fes bondat, carbó, butxaques plenes, a dormir d'hora!, nervis, que em vegin!, menjar i beguda pels camells i pels Reis!, Melcior, patges, regals, or, encens, mirra, Gaspar, ulls oberts i ben desperts, somriures, alegria, multitud de gent, cavalls, foc, fred, cançons, esperança, cansament i ganes que sigui demà.

Que puguem viure aquesta nit amb els ulls innocents i nets d'un infant!

I que també nosaltres guiats per l'estrella arribem a Betlem per a retre homenatge a l'Infant Diví.

Bona nit de Reis a tothom!

I, per acabar, us deixo amb una cançó de la infantesa que em porta bons records:

Els Sants Reis van fent camí,
tot buscant l’Infant Diví.
Una estrella els ha guiat
amb la seva claredat.

Amb afany tots ho sabem,

van anar fins a Betlem.

Tots com ells hem d'adorar,

Jesucrist que ens va salvar.

Si tot l’any hem fet bondat,
quins regals hauran portat.
Au correm tots cap al llit,
cal dormir tota la nit.

La Paraula de Déu il·lumina els nostres passos

En aquest segon diumenge després de Nadal, l’Església ens convida a aixecar la mirada vers Déu Pare, Fill i Esperit Sant, i ho fa proposant-nos escoltar i meditar el pròleg de l’Evangeli de Sant Joan que, amb gran profunditat teològica, solemnement, amb repeticions buscades, ens revela el seu missatge central: el qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. La comprensió del contingut d’aquest magnífic càntic-himne ens ajudarà a contemplar el sentit del Nadal, el misteri del Déu fet home.

Déu va assumir la condició humana i s’instal·là entre nosaltres. El trobem en el si d’una família. Comparteix la nostra vida. És a prop nostre. Es manifesta a tots els pobles amb l’esclat de la seva Llum, que ens fa veure totes les coses del món en el seu vertader valor, ens fa conèixer les seves decisions, ens fa endinsar-nos en el secret del seu Amor.

La pau ha baixat del cel, brilla una llum nova que ens ofereix esperança, que ens omple de vida. Es manifesta humanament la Paraula que ja existia des de l’eternitat. Jesucrist habita entre nosaltres i viu avui present enmig de la humanitat sofrent i necessitada. Condueix el nostre recorregut per la vida il·luminant les nostres decisions, els nostres projectes i tot allò que altera el ritme habitual del camí. Ens fa progressar i ens convida a redescobrir-lo.

La Paraula, allò que ens nodreix, cerca un lloc per plantar la tenda i arribar a nosaltres. Corre de pressa, no es detura, vol ser escampada arreu. Té moltes qualitats: és divina, creadora, de vida i llum; resplendeix en la foscor, és testimoniada, acollida, feta home, contemplada, misericordiosa i fidel, encara que malauradament també és refusada.

Fem brollar la Paraula rebuda per tal que el nostre món, perdut en la foscor, pugui veure la bondat de Déu a través nostre. Siguem testimonis de la Paraula i la Llum del món! Orientem la nostra vida d’acord amb la voluntat de Déu. Fem també nostra la pregària de sant Pau i demanem al Senyor que ens concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda perquè coneguem de veritat qui és Ell; que il·lumini la mirada interior del nostre cor perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat, què ens té reservat.