En aquest temps de Quaresma, quan se’ns convida a intensificar més l’oració, val la pena recordar aquesta invitació de Jesús d’avui a pregar amb el parenostre, sense parlar per parlar, sense crear un monòleg, sinó fent de la pregària un diàleg transparent, com un fill petit quan parla amb el seu pare: amb senzillesa, amb confiança, demanant el que necessita, amb la certesa que Déu Pare ens escolta.
Cal superar la concepció que el Parenostre és una oració repetitiva, que es resa per compliment. El Parenostre no és pas una oració per resar a corre-cuita i sense pensar. Mirant detingudament les set peticions que ens presenta Mateu, i fent d’elles una oració intensa i profunda, veurem que és el resum de la vida cristiana: cada vegada que resem el parenostre afirmem que Déu és l’eix de la nostra vida, li demanem que santifiqui el seu nom, que manifesti a la història humana allò que més l’identifica: la misericòrdia, l’amor i el perdó. Li demanem que vingui el seu regne, el seu pla de justícia i de llibertat en el món; que es faci la seva voluntat, el seu designi de salvació universal. I, finalment, li demanem allò que necessitem cada dia per a esdevenir millor fills seus: l’aliment (el pa), el perdó dels pecats, la protecció contra la temptació i l’alliberament del mal.
Que siguem conscients del que estem dient quan resem el Parenostre. Que aquest reconeixement de la presència de Déu, l’acte de fe, esperança, consol en l’oració ens doni forces per viure la caritat cada dia millor i que, humilment, quan no sapiguem com pregar demanem al Senyor que ens n’ensenyi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada