Oportunitat

Arriba un tren. Ella és a l’andana, esperant. El veu. Ja és a l’estació... Però dubta. No sap si agafar-lo o no. Pensa que en vindran d’altres, que aquest potser no és el que la portarà al final de trajecte desitjat. Sap, però, que s’hi hauria de llençar, que si aquest no és el seu camí, sempre podrà optar per baixar a la següent parada, per tornar enrere. Sap que suposaria una aventura i que aquest camí, encara que no seria fàcil, li permetria trencar pors, barreres que l’obstaculitzen. Sap, per experiència, que no hauria de dir que no inicialment: s’hauria de donar una oportunitat, hauria de preguntar, conèixer el tren... I ella s’imagina que el tren és disciplinat, net, ràpid, però alhora exigent, i creu que no suportaria la pressió. El veu ple de passatgers, alegres, ben educats, amb ganes de conèixer meravellosos paisatges, amb ganes d’aprendre... Però ella pensa que no és el motor perquè aquest tren funcioni, que no se sabrà posar al capdavant, que no té fusta per a això. La seva vocació deu ser una altra...

Ella és de les que no sap dir que no quan li demanen un favor. Però quan es tracta de canvis en la vida, encara que siguin per prosperar, ja és una altra cosa... I pensa que novament deixa passar una oportunitat, que no és que hagi perdut el tren sinó que l’ha deixat passar. I pensa que si només aquest fet ja l’angoixa una mica, què li podrà passar quan senti una crida més gran... No s’ho vol imaginar... Sap que tard o d’hora arribarà. I que el que ha de fer és tenir paciència, esperar i confiar...