Comentari de Lc 21,5-11 (23-11-2010) - Dimarts XXXIV de durant l'any

Escoltem avui la introducció del sermó escatològic de Jesús, uns avisos i reflexions sobre la caducitat de les coses terrenes... Som al temple de Jerusalem, just abans de la passió. Els deixebles estan meravellats contemplant el temple, que sembla indestructible, es desfan en elogis... Jesús, però, els respon amb duresa i els anuncia que molt aviat el temple serà destruït: i és que no hi ha res definitiu en aquest món. Fa una descripció que és ben actual. També nosaltres vivim en un temps de crisi i desconcert., amb seguretats que s’ensorren, guerres, fam, calamitats...

Les consignes de l’evangeli són per a nosaltres. Són una invitació a viure la pròpia vida des de la perspectiva de Déu, assumint els desastres, el dolor, el fracàs, la mort i la persecució. Volen provocar una transformació interior, moure’ns a la conversió. Cal, doncs, que vivim el nostre temps, amb la seva càrrega de sofriments, donant testimoni amb la vida i la paraula de qui ens fiem, en qui trobem l’ajuda i la força, l’esperança que ens sosté, convençuts que el Senyor és amb nosaltres cada dia i, per això, confiats en l’amor de Déu. Hem d’estar alerta, sense deixar-nos impressionar per falsos profetes. Cal que tinguem els ulls fixats en Crist i que en siguem realment pedres vives, que treballem de valent per construir el present i portem una vida autèntica i creïble com ho fou la de Jesús..

Que el Senyor ens doni coratge per continuar treballant sense defallir, que sigui el centre de la nostra vida i que creï en nosaltres un cor ben pur.

Als núvols

No és capaç d'entendre què li està passant, no reacciona. El món gira al seu voltant, es mou. Tot canvia. Però ella no avança. No busca. Ni espera que la vinguin a trobar. Senzillament, és al món. Respira. És viva, però necessita oxigen, un nou aire, un nou rumb. I es pregunta què hi fa aquí, quin és el seu camí. I té sentiments, sí, encara que no els mostri massa. Té contradiccions, confusions, temptacions, però és una crack en l'art de dissimular i fer veure que tot rutlla, que tot va com una seda. És fràgil, sensible, extremadament reservada... Vol deixar-se sorprendre, vol un impuls, un cop de mà, que algú la comprengui, vol sentir-se estimada, vol ser feliç i, quan creu anar per bon camí, un nou encontre, un nou pensament la desborda. Pensa que té el cap en una altra banda, que somia massa, que és dèbil i no s'atreveix a lluitar pel que vol, a conèixer gent i anar pel món amb el cap ben alt, amb seguretat. I una veueta li diu clarament que estimi. I ella estima, estima... I es pregunta: "Ho dec fer bé?"...

Continuarà...

Déu no és Déu de morts, sinó de vius

Queden poques setmanes per acabar l’any litúrgic i les lectures d’aquest diumenge XXXII de durant l’any (que no són les de la dedicació del temple de la Sagrada Família) ens fan meditar sobre l’esperança última, sobre la resurrecció, ja que per a qui té fe, la vida no s’acaba amb la mort.

Hi ha moments en què pensem en la mort, ja sigui perquè sofrim una malaltia, perquè ens ha deixat un familiar, un amic, o perquè veiem als mitjans de comunicació víctimes de la guerra, de la fam... I ens fa mal perquè pensem en el buit que deixen totes aquestes persones que han viscut entre nosaltres. I pensem que ens retrobarem amb ells, si Déu vol, en la vida plena. Però ens imaginem com serà aquesta nova vida? Els saduceus, que neguen que els homes hagin de ressuscitar, ni s’ho plantegen, i fan una pregunta trampa a Jesús, per ridiculitzar-lo. Construeixen una història basada en un precepte de la llei de Moisès. La llei del levirat. Li plantegen un cas hipotètic...

Jesús els respon de forma clara i pedagògica, situant-se en la perspectiva de Déu, el Déu de la Vida. Déu no és Déu de morts sinó de vius, premia amb la vida els qui creuen en Ell, considerats dignes del món que vindrà, com els set germans de la primera lectura, torturats pel rei, que van morir per no voler renunciar a la seva fe i, mentre morien, afirmaven la fe en la resurrecció, l’esperança en una altra vida després de la mort. Jesús obre els ulls del cor als saduceus; la resurrecció no és el retorn a la vida terrenal, sinó una vida nova incorporats definitivament a Déu.

Nosaltres sabem que la vida en Crist ens durà a una felicitat plena, una felicitat tan gran que va més enllà de tots els esquemes; però, per molt que puguem imaginar-nos com deu ser, no ho podrem saber fins que ens arribi l’hora. La fe en el Déu viu de Jesucrist ens il·lumina i conforta en el nostre camí, en el dia a dia. Ens dóna força en la prova, ens dóna un esperit constructiu i generós, perquè donem testimoni del que creiem i esperem.

Mentrestant, mentre peregrinem per aquí a la terra, hem de ser constants en tota mena d’obres bones, propagar la paraula de Déu pertot arreu, estimar Déu, sofrir amb constància com ho féu Jesucrist i confiar en l’esperança que Déu ens dóna amb la resurrecció.