En la secció final del llarg sermó de la muntanya, Jesucrist fa una gran advertència als seus deixebles: no tothom qui diu "Senyor, Senyor" entrarà al Regne del cel sinó el qui fa la voluntat de Déu. No només cal invocar Déu en la pregària, el culte, dur-lo als llavis i al cor, sinó que cal dur a terme el seu projecte, escoltar la seva Paraula i complir-la, amb fidelitat i obediència, sense caure en la rutina.
Jesucrist ens exhorta sobre la importància de la Paraula de Déu. Exigeix posar-la en pràctica, adherir-nos-hi coherentment. Si així ho fem, arribarem a comprendre-la fent-la vida en nosaltres. Viurem la fe amb obres i de veritat. I no sobre la inconsistència de la sorra, que ens porta a actuar des de l’egoisme.
Cal que meditem en qui fonamentem la nostra vida, la nostra fe, què fa que siguem sòlids i ferms. No val a badar perquè Déu només reconeixerà aquells qui practiquen el manament de l’amor i està en joc la salvació de tots. Cal que ens prenguem seriosament les paraules que ens adreça avui, que unim fe i vida, pregària i acció, el desig d’estimar Déu i el proïsme.
No n’hi ha prou, doncs, amb viure una fe reduïda a una relació personal, íntima, molt sentida amb Déu, feta de bones pregàries i bons sentiments. Cal viure com Déu espera de nosaltres: no només creient en Ell sinó fent la seva voluntat, essent persones assenyades, construint la nostra casa sobre roca, amb fermesa, obrant el bé, vivint l’Evangeli, no només admirant-lo, sinó vivint-lo com ensenya Jesús.
Que siguem persones compromeses per causa de l’Evangeli, que deixem que es faci la voluntat de Déu, que ens arrelem i edifiquem en Crist, ferms en la fe i posem en pràctica la seva Paraula fent-la realitat dia rere dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada