Comentari de Jn 15, 1-8 - Santa Brígida (23-07-2011)

Per descriure la unió íntima amb els seus deixebles, Jesús, durant el discurs de l’últim sopar, els presenta la paràbola del cep i les sarments. Al preparar els deixebles per a la seva missió, els recorda que Ell és el cep veritable, fort i sa, que creix segur, gràcies al qual podem donar fruit; el Pare és el vinyater que cuida amorosament la seva vinya, vetlla per ella i vol que doni un fruit que duri sempre. I els deixebles, les sarments, que s'ajuden, es comuniquen, tenen comunió de vida, són aquells que han acceptat la paraula viva de Jesús i romanen en Ell.

Els cristians estem cridats a viure en comunió de vida amb Crist i amb tots els germans. Així, a través nostre, totes les altres sarments, fins i tot les que potser viuen poc o molt separades del Cep veritable, tindran un cert lligam amb Crist. El més important, doncs, és que cadascú de nosaltres estigui vinculat amb Jesucrist per la fe, l’oració i el culte a la seva Paraula. Tots hem de produir fruits.

Aprofitem aquest temps de repòs, de vacances, per apropar-nos més a Déu. Siguem constants en la pregària, meditem l’Evangeli de cada dia... Observem si hem produït algun fruit fins ara i si estaríem disposats a produir-ne més d’ara endavant. Preguntem-nos si ens mantenim units a Jesús, l’únic tronc que ens pot donar força, si hi ha quelcom que ens mantingui separats de Crist. Si estem en Ell tindrem una experiència vital, d’una relació profunda d’amor amb Crist, fent el que és agradable als seus ulls; ens deixarem amarar del seu Esperit d’Amor, ens deixarem estimar, ens sentirem estimats, cridats a la vida...

Que visquem com a sarments ben unides al cep veritable. Que seguint l’exemple de santa Brígida, patrona d’Europa, transmetem als altres l’amor que ens té el Senyor i aprenguem a portar una vida a imatge de Crist.

"Jo sóc benèvol i humil de cor"

Avui Jesús se’ns presenta amb les característiques messiàniques de la profecia de Zacaries: com una persona pacífica i humil, disposada a fer realitat la utopia de Déu, que coneix el Pare amb tota la profunditat i és «benèvol i humil de cor».

Jesús, que ens acompanya també en el sofriment, ve a nosaltres i ens demana que anem a Ell, com qui va en una bicicleta doble. Ell va al davant i pedaleja fort quan a nosaltres ens manquen les forces; ofereix també una acció de gràcies al Pare per haver revelat als senzills tot el que es refereix al Regne de Déu. És ben clar, per tant, quin camí ens portarà cap a Ell: el de la senzillesa, el de la humilitat, que exigeix reconèixer en cada moment els propis límits, que implica caminar al costat del Mestre, en la seva companyia, sostingut per la seva força, fent camí seguint les seves petjades, pedalejant amb Ell, vers el mateix horitzó.

Sovint, veient com el Senyor es revela als senzills i als humils, podem posar-nos en aquest bàndol i creure’ns que això de "savis i entesos" va per algú altre. No caiguem en aquest error. Siguem humils, reconeguem que som febles, que necessitem descansar en Jesús, que té els braços oberts i un cor infinit i ens vol acollir en el dolor i l’alegria; no ens creguem pas que ho sabem tot i que Déu ja no ens pot sorprendre; siguem receptius i tinguem capacitat de sorpresa i d'admiració.

Confiem, siguem constants, demanem la fortalesa de l’Esperit, visquem en plenitud; vivint així, estarem en Ell, portarem el seu jou, assumirem l'exigència de l'amor i trobarem el repòs que tant anhelem. La nostra càrrega serà lleugera, perquè el sofriment no vindrà a causa de l’egoisme, sinó per amor.

Que tinguem el cor net i obert per descobrir que en Jesús hi ha tot l’amor de Déu fet present en la història humana i que el qui l’escolta troba el camí de la vida i de la felicitat. Que la gràcia de l’Esperit ens faci humils; que ens adonem que és seguint Jesucrist que trobarem el repòs, i que amb sinceritat i humilitat siguem capaços de dir al Senyor: "Vull seguir-te, vull descansar en el teu jou suau i omplir-me de Tu".