Voldria saber parlar en el moment oportú, però no pot. Somia aquest moment, però creu que quan arribi ja serà massa tard. Valga’m Déu, com li costa expressar-se! I que petita se sent enfront del món. A vegades pensa que no l’entén ningú, a vegades ni ella mateixa s’entén i s’enfada perquè sent coses que no voldria sentir, perquè la vida dóna moltes voltes, sorpreses, i a ella li agradaria tenir-ho tot lligat, sota control.
Un amic li ha dit que està penjada. No voldria estar així. Considera que perd massa el temps pensant en algú que ni es fixa en ella (per què ho hauria de fer?), que viu d’il·lusions. El Sr. Cupido s’ha tornat a equivocar. Una fletxa l’ha ferida, però la bessona, aquella que en teoria hauria de tocar el seu estimat, no sap on ha anat a parar. Potser és que el Sr. Cupido fa vacances i no ha recordat un "encàrrec" tan important. Potser l’arc no estava ben tensat i això ha provocat que errés en llançar la fletxa. O potser la fletxa no era del color que tocava i ha anat a parar a un pobre "desgraciat" com ella que no se sent correspost.
No viu angoixada per això. Viu esperançada, innocent i ingènua com és. Esperant que arribi el moment per parlar, esperant que la fletxa incerta, la fletxa bessona, arribi al lloc de destí, on toca... Però espera que sigui on ella vol quan hauria de ser on Déu volgués. Ai, la fletxa incerta, on anirà a parar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada