Vetlleu!

Entrem en uns dies d’especial expectació, renovació i preparació, al temps d’Advent, l’inici de l’Any Litúrgic. Ressona en nosaltres un crit d’alerta. Vetlleu!, ens diu Jesús, perquè el Senyor arribarà a l’hora menys pensada... Ens sobresalta la urgència del seu avís, ens desconcerta, probablement perquè solem pensar que no dormim, que vivim el present; però la veritat és que no sabem quan vindrà el Senyor: només sabem que ve, que hi ha un moment decisiu, i n’hem d’estar preparats. Aquesta és una certesa suficient per a posar-hi tota la nostra esperança i confiança.

Vetlleu! És un toc d’atenció, un crit que ressona en la nostra vida, potser instal·lada en el confort, a base d’anar fent, quan estem adormits en l’ensopiment semblant al de la son o en la rutina de qui fa cada dia les mateixes coses. La vida és un constant començar i recomençar, i cada moment concret ha d’esdevenir un temps decisiu.

Vetlleu! Perquè ens hi juguem molt! Tinguem temps per al lliurament, per a la maduració de la nostra capacitat d’estimar. Esforcem-nos per estar sempre a punt i procurem que tot estigui al seu lloc, tant en el cor com en els pensaments. Prenem consciència de qualsevol desordre i purifiquem, amb el perdó, qualsevol infidelitat.

Vetlleu! Perquè el Regne de Déu és ja entre nosaltres: cal descobrir-lo, obrir-s’hi, unir-s’hi. Hem d’estar atents a la tasca. I això ho hem de fer sempre i tots. Cal que visquem motivats pel nostre treball, la nostra situació, sigui quina sigui. Cal que ens preparem per la vinguda del Senyor.

Vetlleu! Perquè avui tenim la salvació més a prop nostre! Que no ens sorprengui! Tinguem present l’última vinguda de Jesucrist, en la qual vindrà ple de glòria i majestat per judicar els vius i els morts. No podem perdre de vista aquest final, ni permetre que tot continuï igual. Aquesta és la realitat: Nosaltres som pelegrins que anem cap a la casa del Pare, que serà tot en tots.

Que en aquest temps d’Advent ens mantinguem ferms en l’esperança i obrim bé els ulls; que amb un caire penitencial sapiguem demanar perdó i purifiquem el nostre cor; i que siguem fidels a l'oració i estiguem disposats a acollir el Senyor amb devoció.

Comentari de Lc 21,12-19 (23-11-2011) - Dimecres XXIV de durant l'any

S’acosta la fi de l’any litúrgic, i en continuïtat amb el discurs de l’Evangeli d’ahir, Jesús ens parla de l'última vinguda del Fill de l'home. Ho fa amb unes paraules tan dures que podrien fer tornar enrera a més d’un. Jesús no enganya, i ens mostra que la persecució, el martiri, la calúmnia són components de qui ha decidit seguir-lo. Quan Déu crida una persona, no li promet mai que el seu camí serà fàcil, ni que té assegurat l’èxit; al contrari, Jesús ens preveu que tindrem dificultats i persecucions; i és natural perquè l’Evangeli ens convida a nedar contracorrent. Avui dia hi ha moltes formes de persecució: mofes davant el fet religiós, indiferència, ignorància... gent que posa traves a la difusió de l’Evangeli, sota el pretext que la fe és un assumpte privat, que ja no interessa a ningú, hi ha una visió distorsionada de l’Església i del que significa ser cristià. Hi ha qui veu Déu i el que procedeix d’Ell com un enemic o un rival a qui combatre; algú de qui alliberar-se a tota costa...

Cal que estiguem alerta, que siguem conscients que en la vida tindrem dificultats, trobarem oposicions. Però no hem de tenir por, perquè Déu és present enmig de totes les dificultats i vetlla per nosaltres i ens dóna les paraules necessàries perquè puguem donar raó de la nostra esperança. Cal que tinguem clar que tot canvia quan li obrim el cor i decidim seguir-lo! Quan l’acollim a la nostra vida... Cal que en tota ocasió donem testimoni de la nostra fe, confiem en el Senyor i el servim amb el goig a l’ànima. Tot passarà, però les Seves paraules no passaran mai. Donant-nos a Ell obtindrem la felicitat que no s’acaba. Només ens cal, doncs, tenir clar on hem de posar la nostra mirada: en Jesucrist.

Per molt que ens costi, serem capaços d’anar contracorrent i guanyar-nos la vida, sobretot si comptem amb Maria, que ens protegeix, si perseverem amb ella i sofrim amb constància.