L'ànima buida

Silenci. No hi ha res més en la immensitat. Ni mots que puguin expressar sentiments ni somnis ni il·lusions ni projectes, ni un veure per on encarrilar la vida. Només silenci. I un buit. Un 'falta alguna cosa', que no sap què és, però que en aquest precís moment no vol buscar, no té esma. Buidor. Ganes de plorar, però tot es queda dins. Malgrat tot, una estranya serenor, sensació de pau, enmig de la foscor, enmig de no-res.

Paraules. El contrast. Molts mots, molt parlar i escriure, fruits de reflexions. Expressió de vivències, un despullar-se amb tremolor. Riquesa de contingut que surt d'ella però que no ve d'ella. El que escriu s'ho creu, és com un diari obert al món. La mateixa sensació, continua faltant alguna cosa. I, malgrat tot, continua estant en pau.

La meva reialesa no és d’aquest món

 

A les acaballes de l’any litúrgic, celebrem avui la solemnitat de Crist Rei, amb el desig que l’Església sigui testimoni i participi ja aquí a la terra de la reialesa de Jesucrist. El Regne era el centre de la predicació de Jesús i de la seva vida, en fou servidor i missatger. Pel Regne donà la vida. Pel Regne que demanem que vingui a nosaltres, el que està posat a les seves mans: un regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau.

 

Jesucrist ens ofereix una gran revelació, s’autoproclama rei davant Pilat, però parla d’una reialesa que no és d’aquest món, que no consisteix en ostentació de poder, sinó en la humilitat del servei. Una reialesa d’una dimensió transcendent, superior, per sobre d’ambicions humanes, que es fonamenta en el testimoni de la veritat. Una reialesa que té una altra lògica, una altra manera de contemplar i entendre la vida.

 

Crist és gran i majestuós, és un rei amb corona d’espines, que regna fent el bé, amb un amor preferent pels pobres; regna des de la creu, assumint el dolor, la injustícia, la burla, la incomprensió i la mort, sense ressentiment, sense odi. Regna amb amor, amb entrega generosa i desinteressada, perdonant. El Regne de Déu no és com els regnes d’aquest món. En el seu regne qui vulgui ser el primer s’ha de fer el darrer.

 

Contemplem Jesucrist, Déu fet home, descendent del rei David, amb una mirada de profund agraïment perquè Ell ens salva, ens allibera i ens perdona els pecats, fa que la seva vida en el món transparenti la Veritat de Déu. Ha estat fidel  a Déu i als homes i ho ha donat tot per amor. És l’home plenament realitzat, el capdavanter i salvador de la humanitat. És el nostre Rei i Senyor!, que fa triomfar, amb paciència, sofriment i alegria, la suprema veritat que és la tendresa i humilitat de Déu en l’home.

 

Deixem a Jesucrist ser el nostre Rei. Deixem-lo entrar dins nostre perquè regni en el nostre cor. Estimem com Ell ens estima, fent-nos servidors de tots, així trobarem la corona de la felicitat. Demanem al Senyor que vingui a nosaltres el seu Regne, que ens orienti i ens ajudi a ser fidels servents seus, a donar una resposta generosa a la seva crida, entregant-nos als altres, predisposats a compartir-ho tot.

Comentari de Lc 19,45-48 (23-11-2012) – Divendres XXXIII de durant l’any

Després de plorar per Jerusalem i compadir-se’n, Jesús purifica el Temple de la ciutat Santa. Ens pot sobtar la seva actitud vers els venedors, ens pot semblar violenta, però és del tot justificable. Reacciona amb “contundència” perquè veu com s'ha banalitzat un dels pilars del seu poble. No s’irrita ni fa fora els venedors perquè no vulgui que hi siguin, sinó perquè profanen el temple, s’apoderen d’un recinte sagrat pel seu propi benefici. I això no es pot permetre. “El meu temple serà casa d’oració”, els diu Jesús. Una casa on havia estat instruint els deixebles, on tothom s’hi sentia a gust, escoltant el mestre. Jesús anuncia la nova situació que Ell ve a inaugurar, en la qual els sacrificis d'animals ja no hi tenen cabuda; anuncia el culte nou que se centra en la pregària i en l'audició de la Paraula de Déu.

“El meu temple és casa d’oració” ens diu també avui a nosaltres. Mereix respecte. És casa de recolliment, lloc d’encontre familiar i fratern amb Déu Pare que ens estima com a fills, un lloc per parlar amb Ell, fer silenci, escoltar atentament la seva Paraula. Un lloc per sentir-nos com a casa, un refugi on tothom hi té estada. No hem d'anar-hi, doncs, a immolar víctimes, sinó a rebre Jesús, i a unir la nostra vida a la seva.

Avui podríem revisar quina és la nostra actitud quan som al temple. Quin ús en fem, si el sentim proper, si l’embrutem, si respectem el silenci, si és un mitjà per arribar a Déu... Revisem també quins costums hem de fer fora amb “contundència” del nostre viure com a cristians per tal de tenir sempre a Jesús en el centre. El Senyor mereix tota la nostra atenció, dediquem un espai i un temps pel Sagrat.