Escoltem la veu del Crist que ens parla

Avui trobem Jesús com a Mestre que ensenya a la sinagoga de Natzaret, on acaba de llegir la profecia d’Isaïes que es compleix en Ell. Es dóna a conèixer, sense fer soroll, a la llum de la paraula anunciada pel profeta. L’Esperit Sant l’ha ungit. Comença la seva activitat. Comencem a sentir la seva veu. La gent l’escoltava. Tenia els ulls posats en Ell.

Nosaltres tenim la sort d’escoltar la veu de Déu, aquell que és la nostra llum i la nostra força, quan llegim la seva Paraula; l’escoltem també, principalment, en l’Eucaristia, d’on hem de sortir amb una esperança renovada, amb fortalesa, amb ganes de viure el que hem sentit. Procurem, doncs, estar atents i tenir una actitud expectant. Intentem tenir l’oïda ben afinada perquè és important el que ens vol dir Crist: hem de ser capaços de donar la mà als qui estan enfonsats, de portar llum als qui viuen a la fosca, eixamplar els cors als qui viuen afeixugats. Hem de participar en la missió de Crist. Si meditem l’Evangeli de cada dia, si dediquem temps a llegir la Bíblia, si acollim i assaborim la Paraula, estarem més en comunió amb Ell i més ben preparats per col·laborar amb Ell i dur al món un missatge d’esperança.

Avui Déu ens parla, amb una Paraula viva i eficaç, sempre nova, l’única que pot canviar el nostre cor. El Senyor es fa present, actua en la nostra vida, ens continua parlant a través del que ens passa, sigui bo o dolent, a través de persones que hem conegut. Vol transmetre un missatge a la humanitat sencera, ple d’esperança, de promesa de salvació, d’anunci de llibertat. Vol que els cristians continuem la seva missió, que visquem i lluitem per Crist, que ens sentim cridats a proclamar la Bona Nova.

Cada vegada que ens disposem a escoltar-lo, Ell ens vol alliberar de les cadenes del món, ens vol omplir d’una llum que brilla en les tenebres, rebem la millor bona nova que hàgim escoltat mai. Cada vegada que l’escoltem, passen coses. No tinguem por de sentir la seva veu!

Demanem al Senyor que trenqui les cadenes del nostre individualisme, que ompli de llum els nostres ulls cecs i faci que siguem paraula viva i que amb la nostra vida sapiguem donar testimoni de l’Evangeli.

Comentari de Mc 3,1-6 (23-01-2013) – Dimecres II de durant l’any

Jesús acostuma a participar en les celebracions a la sinagoga. Ho veiem avui, un cop més. Però així com altres vegades ens mostra el seu ensenyament amb paraules i els interlocutors en queden meravellats, avui s’ha de confrontar amb el poder religiós i polític del seu temps, i tot plegat perquè actua i obra el bé en dissabte, dia de repòs.

Jesús reacciona amb indignació i tristesa davant la duresa de cor dels fariseus. Opta pels pobres i exclosos. Posa el benestar de les persones per damunt de la llei. L’home de la mà paralitzada era considerat un impur, un marginat, i malgrat assistir als actes de la sinagoga no hi podia participar. Amb la guarició de la mà, Jesús el torna a incloure a la comunitat.

En alguns moments, sabrem veure més l’acció de gràcia de Jesús vers l’home, potser perquè serem nosaltres els guarits per Jesús i ens podrem sentir identificats: la paràlisi ens lligarà i no ens permetrà ser lliures ni tirar endavant. Jesús, però, també ens pot i ens vol salvar la vida, ens vol alliberar. En d’altres moments, però, serem nosaltres els qui mirarem amb prejudicis una acció, per molt bona que sigui, acusarem amb el dit (potser per enveja, per gelosia o incomprensió) i serem durs de cor, per no voler entendre que són els més pobres els qui han de centrar tota la nostra atenció, per no voler veure el que és essencial.

Cal que obeïm Jesús i li estenguem la mà per rebre la salvació. Cal que vigilem la nostra manera d’actuar, que fem el bé en tot temps, que procurem que tothom se senti ben acollit i hi posem en tot amor.

Demanem al Senyor que no permeti que siguem causa de la seva tristesa i que ens ajudi a estimar-lo de manera concreta i real mitjançant la virtut de la caritat.