Acció!

Viu la vida com si fos una pel•lícula en la qual ella és una actriu secundària, com si l’estigués mirant des de segona fila, potser perquè no li agrada cridar l’atenció ni ser protagonista de res. No li agrada fer soroll. És més d’observar i escoltar. Veu diferents rostres, gent que l’ha guiada, persones que l’estimen. Veu què fan els altres, què diuen, com ho diuen. Es distreu amb l’anècdota. Hauria de preguntar-los més sovint “com estan”, “què tenen”... Hauria de fer que cada escena fos brillant, que cada moment fos autèntic, únic, per aplaudir; hauria de ser part activa d’una pel•lícula que és la seva vida.

La seva pel•lícula és com un àlbum ple d’esdeveniments, detalls, persones, mirades. Un recull dels moments importants, especials, alegres, dolorosos. Ple de trobades, diàlegs, silencis, imatges, amb cromos repetits que podria intercanviar per algun de nou.

L’àlbum de la vida, de la vida de fe, és immens. Segurament si fes memòria històrica en podria sortir una bonica pel•lícula rica en contingut, encara que a voltes no ho sabria veure.

Tot passa de pressa, però encara és a temps de canviar la seva història, d'escollir una nova escena, i crear el final ideal.