Comentari de Mt 7,21-29 - Dijous XI de durant l'any (23-06-2016)

Evangeli:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Aquell dia, molts em diran: ‘Senyor, Senyor, ¿no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis, i vam fer molts miracles?’. Llavors jo els diré clarament: ‘No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!’.

Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa». 

Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, la gent va quedar admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei.

Comentari:

Jesucrist fa una gran advertència als seus deixebles: no tothom qui diu "Senyor, Senyor" entrarà al Regne del cel sinó el qui fa la voluntat de Déu. Jesucrist ens exhorta sobre la importància de la Paraula de Déu. Exigeix posar-la en pràctica, adherir-nos-hi coherentment. Si així ho fem, arribarem a comprendre-la fent-la vida en nosaltres, viurem la fe amb obres i de veritat, i no sobre la inconsistència de la sorra, que ens porta a actuar des de l’egoisme i a construir un edifici dèbil, que s’enfonsa amb qualsevol moviment en contra.

Cal que ens prenguem seriosament les paraules que ens adreça avui el Senyor, que unim fe i vida, pregària i acció, el desig d’estimar Déu i el proïsme. No n’hi ha prou amb viure una fe reduïda a una relació personal, íntima, molt sentida amb Déu, feta de bones pregàries i bons sentiments. Cal que escoltem la Paraula de Déu i la complim, amb fidelitat i obediència, sense caure en la rutina. Cal que meditem en qui fonamentem la nostra vida, la nostra fe i què fa que siguem sòlids i ferms. Cal que visquem com Déu espera de nosaltres: no només creient en Ell, sinó fent la seva voluntat, essent persones assenyades, construint la nostra casa sobre roca, amb fermesa, obrant el bé, vivint l’Evangeli, no només admirant-lo, sinó vivint-lo com ensenya Jesús.

Que siguem persones compromeses per causa de l’Evangeli i construïm la nostra casa sobre roca. Que deixem que es faci la voluntat de Déu i que ens arrelem i edifiquem en Crist, ferms en la fe, i posem en pràctica la seva Paraula fent-la realitat dia rere dia.


Podeu escoltar l'Evangeli i el comentari al web de Ràdio Estel.

Un blog pel GIEC?

BlogpelGIEC.sí, BlogpelGIEC.no. Hauria d’haver fet una enquesta entre els companys de curs del Diploma d’Especialització Universitària en Comunicació Institucional i Religió a l'Era Digital per saber què en pensen sobre aquest tema. Hauria de tenir el Gabinet d’Informació de l’Església a Catalunya (GIEC), gabinet de premsa de la Conferència Episcopal Tarraconense, un blog? Si per transmetre les informacions ja existeix la pàgina web, cal crear un blog institucional?

Un blog no costa diners, només l’esforç i el temps que hi dediques.

Un blog permetria explicar d’una manera més senzilla i planera les notes que s’envien.

Un blog permetria usar un estil menys formal, més dinàmic, més directe, més de tu a tu.

Un blog permetria veure si les informacions interessen, si arriben a la gent, si són llegides, si són comentades. Permetria també obrir un diàleg, mostrar més la nostra identitat, escoltar, atendre, acollir, estar amb i per la gent.

Un blog ens donaria la possibilitat de convidar la gent als nostres actes, a més d’informar-los del que fem.

Un blog pot ser també un espai de missió, de portar la Paraula, de deixar que el món s’expressi, d’intercanviar opinions.

Un blog pot ser un lloc d’evangelització.

El GIEC podria tenir un blog, és clar que sí! Si se sap mantenir bé, si s’actualitza regularment, si qui hi escriu (un autor o més) és de confiança, té facilitat per escriure i coneix què s’ha d’explicar, si es planifica bé el que es vol comunicar. Però també cal ser realistes i, abans de crear res de nou, cal vetllar primer perquè funcioni, es mantingui i es millori el que ja es té. Penso, per exemple, en la pàgina web i en les xarxes socials. 

Més que un blog pel GIEC, crearia un blog personalitzat per cada bisbe, inserit a la pàgina. Perquè entres a la pàgina i sembla que els bisbes, a nivell escrit, només parlin els diumenges al full dominical (a més de les notes conjuntes que puguin aparèixer a l’apartat de la Tarraconense) i, per a més inri, els articles que es pengen no es mantenen, es canvien cada setmana. Crec que un blog de cada bisbe, sense que això els suposi feina afegida, permetria recopilar les glosses, però també altres escrits com poden ser cartes pastorals, homilies, etc. I si algun bisbe s'anima i es veu capacitat per escriure articles d'opinió, parlar de l'actualitat tenint sempre com a base l'Evangeli, endavant! Probablement, amb raó, em diran que els escrits ja es poden trobar a la pàgina web de cada bisbat i que s’ha de donar una imatge més de conjunt... Però, mireu, crec que estaria bé aquest suggeriment perquè un blog ofereix la possibilitat de conèixer la persona, més enllà del càrrec que ocupa, perquè un blog humanitza la persona, i potser ens ajudaria més a conèixer què pensen els nostres pastors, quin és el seu món i com és el seu dia a dia.

Potser és una idea esbojarrada, potser pixo fora de test, potser només forma part d’una gota enmig d’un mar, potser només és un suggeriment en una pluja d’idees, potser ni es valorarà aquesta opció de crear un blog, potser es veurà més la necessitat d’estar més per les noves tecnologies... Potser estic anant massa enllà..., Potser no interessa... Potser...

Però potser només el que cal és parlar-ho, saber què ens convé, què volem explicar, com ho volem dir, a qui ens volem dirigir, quin missatge volem oferir i qui volem que l’escolti.

I vosaltres què en penseu? BlogpelGIEC.sí o BlogpelGIEC.no?

La creació del blog

Gemma Morató impartint la classe del DEU - Foto de Glòria Barrete

La religiosa Gemma Morató, Dominica de la Presentació, mestra, periodista i teòloga, ens va parlar de blogs i vida religiosa en la sessió del dimecres 15 de juny del Diploma d’Especialització Universitària en Comunicació Institucional i Religió a l’Era Digital. 

I em va fer pensar en aquest blog personal que tinc mig abandonat. Per què el vaig crear? Ho vaig fer amb la idea principal de recopilar tots els escrits que anava fent de comentaris de l’Evangeli, per tenir-los a algun lloc més que a la carpeta de l’ordinador, per donar-los visibilitat, perquè arribessin a més gent i més persones en poguessin treure profit. I, sí, suposo que per ser presència de Déu en el món. Amb el temps, vaig anar combinant aquests escrits amb una periodicitat setmanal i més endavant mensual amb d’altres textos més personals, reflexions, contes, cançons. Les etiquetes em permetien distingir els diferents tipus de relats. I, vés per on, he pogut comprovar que els escrits més visitats són els més vivencials, els més personals, els que deso a un “calaix”, els que escric en tercera persona (“ella”), fet que em fa pensar que potser hauria d’obrir-me molt més, parlar directament en primera persona, ser més constant i centrar-me en explicar fets de vida. La pega és que molts cops crec que no tinc res a dir, res a explicar que pugui ser interessant. L’obstacle me’l poso jo mateixa, impedint que surti la vocació literària que tinc amagada...

Vaig crear el blog també per necessitat d’escriure, per necessitat d’expressar-me, però sense pensar si tindria lectors, sense aspirar a tenir molts seguidors, sense pensar si el meu blog, pel fet de ser més aviat de vida interior, tindria un lloc en els portals digitals religiosos. El meu objectiu principal era transmetre el que em diu la Paraula de Déu, parlar de les coses que em passen amb sinceritat, des del cor. Però la feina, els nous projectes, les noves col·laboracions, les xarxes socials, van fer que deixés de banda escriure aquí. I també el fet de pensar en el “diuen, però no fan” (‘dic però no faig’), en què les paraules queden aquí però se les endú el vent, en què només Déu sap el bé que poden estar fent els meus escrits.

No voldria parlar per parlar. Però sí que voldria transmetre llum, donar alegria, oferir esperança. Per això mateix, gràcies a la sessió del DEU i seguint els consells de la Gna. Gemma, em proposo continuar escrivint al blog de manera més constant, perquè els talents s’han de fer servir i compartir en bé dels altres, perquè convé treure les coses que un té a dins, perquè la vida és bonica però a vegades complicada i sempre hi ha Algú que ens acompanya en el nostre camí de cada dia. Perquè la nostra vida, encara que a vegades ens sembli rutinària, pot ser llum en la foscor.

Un matí al plató

Dimecres 15 de juny. Tenim una nova sessió de la setmana intensiva del Diploma d’Especialització Universitària en Comunicació Institucional i Religió a l’Era Digital. Toca conèixer els nous llenguatges i formats audiovisuals de la mà del Dr. Francesc Grané, filòsof i periodista. El professor ja ens havia avançat que hauríem de fer una prova pràctica davant la càmera, d’entre 1 i 5 minuts, amb el format que volguéssim, en directe, amb una temàtica comunicativa.

Estem tots acollonits. Jo més aviat per no saber què dir que no pas per si miraré bé a la càmera, si quedaré bé, etc. Però penso que me’n sortiré. Potser per la meva “gran” experiència televisiva: uns segons de glòria, el febrer de 2002, al programa “La columna”, presentat per Júlia Otero, en el qual, estant jo entre el públic, em va preguntar de cop i volta quantes hores dormia. I un gran repte superat l’any passat, quan em vaig presentar a concursar a “El gran dictat”.

Arribem a l’Edifici Biblioteca de Blanquerna. El professor ens explica què hem de fer. Ens dóna un cert temps per preparar-nos un text, un guió que després haurem de gravar. Mentre els altres alumnes marxen cap a la biblioteca, jo em quedo a plató, sola, pensativa. No sé de què parlar. No sé què dir. No sé quin format triar. Ai, que patiré. Però, tal com m’havia dit el coordinador del DEU, m’ho he de prendre com un repte, serà bo per mi. I començo a escriure... “Què és comunicar cristianament? A qui comunico? Quan comunico?”. Només són quatre apunts i no em fan massa el pes, per no dir gens. Però em porten a pensar exactament què vull explicar, què m’agradaria dir (encara que me’n vagi de tema, o ho sembli) i on voldria anar a parar. Em sorprenc a mi mateixa pensant en gravar un testimoni personal per acabar cantant un tros d’una cançó nova d’un amic. Penso que és una anada de l’olla, però em deixo portar i em va sortint un text senzill, però sincer i sentit. Anoto com m’agrada cantar, com és un do que tinc, quines persones m’han ajudat a fer brollar aquest do, on l’he aprofitat més. I tot surt fluid. I tot plegat per acabar cantant “Vull la llum del cel”, una cançó-pregària. Tinc el text fet i no sé si és ben bé el que em demanen, però és el meu text, el que se m’ha acudit, i ja no tinc més temps de començar-ne un altre. Parlo amb el professor, li explico el que he fet. “Cantaràs?”. Es deu pensar que faig broma. I em suggereix que ho passi pel prompter perquè així no estaré patint per si em sé el text de memòria o no. Li faig cas, però no copio la cançó, ja me la sé. No he buscat, però, una imatge de fons; no he pensat si havia d’estar dreta o asseguda ni se m’ha passat pel cap en quin programa encaixaria la meva bogeria, ai, vull dir la meva proposta. Quin desastre.

Ha arribat el moment. Em situo davant la càmera amb un mar de fons. La realitzadora treu la cadira i la taula, posa una altra cadira perquè quedi més alta de manera que estigui més tirant a dreta a l’hora de cantar, i m’ajuda a posar-me el micròfon. No estic nerviosa perquè penso “Total, és qüestió de llegir el que he escrit”. Però em vénen uns petits nervis de cop quan penso que podria tenir algun lapsus o bloqueig en el moment de cantar. “Per quins setze ous se m’ha acudit fer això? Per què aquest cant? No podia fer-ne un altre?”. La Teresa em passa el text pel prompter. Faig primer una prova per comprovar el ritme. L’Amparo es posa al costat de la càmera perquè tingui algun suport, sàpiga on mirar, i el professor em dóna l’entrada mentre en Chema, en Pere i en Joan-Andreu em miren expectants. Començo un xic de pressa, però sentint-me a gust. Crec que estic vocalitzant, que s’entén el que estic dient, que l’entonació és l’adequada. I... Ai, ara toca cantar i noto com em tremola la veu però mantinc el to. Tanco els ulls i prego. I al·lucino: “Ho estic fent!”. És com un regal, una primícia pels companys que m’han donat tant durant tot el curs. I quan estic acabant veig el professor que indica als companys que, siusplau, m’aplaudeixin al final. I ells, obedients, així ho fan. Estic prou satisfeta i el professor em diu “Que valenta!”.

Ara toca observar amb tranquil·litat la currada que han fet els companys, amb tot tipus de formats: informatius, enviats especials, testimonis, invitacions; i temes variats.

Malgrat els nervis, ens ho hem passat molt bé i les “crítiques” han estat positives. Personalment, m’he quedat amb què he anat a l’essencial (comunicar Crist), que he estat autèntica, senzilla, atrevida. Que el que he fet en tres minuts no pot sortir directament en un programa breu, que hauria de sortir en un programa en el qual el públic em pugui anar coneixent (tipus entrevista). La veritat és que jo m’imaginava en un programa com “Tot un món” però “Tot un món de religions, o de testimonis” i quan la Glòria ha apuntat que l’encabiria en un programa com “Retrats” o “Savis” he pensat que ho elevava massa. Però diria que quan m’he emocionat més és quan ha dit que si ella arriba a casa, engega la tele i surto jo fent el que he fet, no canviaria de canal i es quedaria a escoltar-me. De manera que he pensat que el missatge clar, directe i senzill ha arribat. I que cantant també podem comunicar cristianament i emocionar.