La creació del blog

Gemma Morató impartint la classe del DEU - Foto de Glòria Barrete

La religiosa Gemma Morató, Dominica de la Presentació, mestra, periodista i teòloga, ens va parlar de blogs i vida religiosa en la sessió del dimecres 15 de juny del Diploma d’Especialització Universitària en Comunicació Institucional i Religió a l’Era Digital. 

I em va fer pensar en aquest blog personal que tinc mig abandonat. Per què el vaig crear? Ho vaig fer amb la idea principal de recopilar tots els escrits que anava fent de comentaris de l’Evangeli, per tenir-los a algun lloc més que a la carpeta de l’ordinador, per donar-los visibilitat, perquè arribessin a més gent i més persones en poguessin treure profit. I, sí, suposo que per ser presència de Déu en el món. Amb el temps, vaig anar combinant aquests escrits amb una periodicitat setmanal i més endavant mensual amb d’altres textos més personals, reflexions, contes, cançons. Les etiquetes em permetien distingir els diferents tipus de relats. I, vés per on, he pogut comprovar que els escrits més visitats són els més vivencials, els més personals, els que deso a un “calaix”, els que escric en tercera persona (“ella”), fet que em fa pensar que potser hauria d’obrir-me molt més, parlar directament en primera persona, ser més constant i centrar-me en explicar fets de vida. La pega és que molts cops crec que no tinc res a dir, res a explicar que pugui ser interessant. L’obstacle me’l poso jo mateixa, impedint que surti la vocació literària que tinc amagada...

Vaig crear el blog també per necessitat d’escriure, per necessitat d’expressar-me, però sense pensar si tindria lectors, sense aspirar a tenir molts seguidors, sense pensar si el meu blog, pel fet de ser més aviat de vida interior, tindria un lloc en els portals digitals religiosos. El meu objectiu principal era transmetre el que em diu la Paraula de Déu, parlar de les coses que em passen amb sinceritat, des del cor. Però la feina, els nous projectes, les noves col·laboracions, les xarxes socials, van fer que deixés de banda escriure aquí. I també el fet de pensar en el “diuen, però no fan” (‘dic però no faig’), en què les paraules queden aquí però se les endú el vent, en què només Déu sap el bé que poden estar fent els meus escrits.

No voldria parlar per parlar. Però sí que voldria transmetre llum, donar alegria, oferir esperança. Per això mateix, gràcies a la sessió del DEU i seguint els consells de la Gna. Gemma, em proposo continuar escrivint al blog de manera més constant, perquè els talents s’han de fer servir i compartir en bé dels altres, perquè convé treure les coses que un té a dins, perquè la vida és bonica però a vegades complicada i sempre hi ha Algú que ens acompanya en el nostre camí de cada dia. Perquè la nostra vida, encara que a vegades ens sembli rutinària, pot ser llum en la foscor.