Un matí al plató

Dimecres 15 de juny. Tenim una nova sessió de la setmana intensiva del Diploma d’Especialització Universitària en Comunicació Institucional i Religió a l’Era Digital. Toca conèixer els nous llenguatges i formats audiovisuals de la mà del Dr. Francesc Grané, filòsof i periodista. El professor ja ens havia avançat que hauríem de fer una prova pràctica davant la càmera, d’entre 1 i 5 minuts, amb el format que volguéssim, en directe, amb una temàtica comunicativa.

Estem tots acollonits. Jo més aviat per no saber què dir que no pas per si miraré bé a la càmera, si quedaré bé, etc. Però penso que me’n sortiré. Potser per la meva “gran” experiència televisiva: uns segons de glòria, el febrer de 2002, al programa “La columna”, presentat per Júlia Otero, en el qual, estant jo entre el públic, em va preguntar de cop i volta quantes hores dormia. I un gran repte superat l’any passat, quan em vaig presentar a concursar a “El gran dictat”.

Arribem a l’Edifici Biblioteca de Blanquerna. El professor ens explica què hem de fer. Ens dóna un cert temps per preparar-nos un text, un guió que després haurem de gravar. Mentre els altres alumnes marxen cap a la biblioteca, jo em quedo a plató, sola, pensativa. No sé de què parlar. No sé què dir. No sé quin format triar. Ai, que patiré. Però, tal com m’havia dit el coordinador del DEU, m’ho he de prendre com un repte, serà bo per mi. I començo a escriure... “Què és comunicar cristianament? A qui comunico? Quan comunico?”. Només són quatre apunts i no em fan massa el pes, per no dir gens. Però em porten a pensar exactament què vull explicar, què m’agradaria dir (encara que me’n vagi de tema, o ho sembli) i on voldria anar a parar. Em sorprenc a mi mateixa pensant en gravar un testimoni personal per acabar cantant un tros d’una cançó nova d’un amic. Penso que és una anada de l’olla, però em deixo portar i em va sortint un text senzill, però sincer i sentit. Anoto com m’agrada cantar, com és un do que tinc, quines persones m’han ajudat a fer brollar aquest do, on l’he aprofitat més. I tot surt fluid. I tot plegat per acabar cantant “Vull la llum del cel”, una cançó-pregària. Tinc el text fet i no sé si és ben bé el que em demanen, però és el meu text, el que se m’ha acudit, i ja no tinc més temps de començar-ne un altre. Parlo amb el professor, li explico el que he fet. “Cantaràs?”. Es deu pensar que faig broma. I em suggereix que ho passi pel prompter perquè així no estaré patint per si em sé el text de memòria o no. Li faig cas, però no copio la cançó, ja me la sé. No he buscat, però, una imatge de fons; no he pensat si havia d’estar dreta o asseguda ni se m’ha passat pel cap en quin programa encaixaria la meva bogeria, ai, vull dir la meva proposta. Quin desastre.

Ha arribat el moment. Em situo davant la càmera amb un mar de fons. La realitzadora treu la cadira i la taula, posa una altra cadira perquè quedi més alta de manera que estigui més tirant a dreta a l’hora de cantar, i m’ajuda a posar-me el micròfon. No estic nerviosa perquè penso “Total, és qüestió de llegir el que he escrit”. Però em vénen uns petits nervis de cop quan penso que podria tenir algun lapsus o bloqueig en el moment de cantar. “Per quins setze ous se m’ha acudit fer això? Per què aquest cant? No podia fer-ne un altre?”. La Teresa em passa el text pel prompter. Faig primer una prova per comprovar el ritme. L’Amparo es posa al costat de la càmera perquè tingui algun suport, sàpiga on mirar, i el professor em dóna l’entrada mentre en Chema, en Pere i en Joan-Andreu em miren expectants. Començo un xic de pressa, però sentint-me a gust. Crec que estic vocalitzant, que s’entén el que estic dient, que l’entonació és l’adequada. I... Ai, ara toca cantar i noto com em tremola la veu però mantinc el to. Tanco els ulls i prego. I al·lucino: “Ho estic fent!”. És com un regal, una primícia pels companys que m’han donat tant durant tot el curs. I quan estic acabant veig el professor que indica als companys que, siusplau, m’aplaudeixin al final. I ells, obedients, així ho fan. Estic prou satisfeta i el professor em diu “Que valenta!”.

Ara toca observar amb tranquil·litat la currada que han fet els companys, amb tot tipus de formats: informatius, enviats especials, testimonis, invitacions; i temes variats.

Malgrat els nervis, ens ho hem passat molt bé i les “crítiques” han estat positives. Personalment, m’he quedat amb què he anat a l’essencial (comunicar Crist), que he estat autèntica, senzilla, atrevida. Que el que he fet en tres minuts no pot sortir directament en un programa breu, que hauria de sortir en un programa en el qual el públic em pugui anar coneixent (tipus entrevista). La veritat és que jo m’imaginava en un programa com “Tot un món” però “Tot un món de religions, o de testimonis” i quan la Glòria ha apuntat que l’encabiria en un programa com “Retrats” o “Savis” he pensat que ho elevava massa. Però diria que quan m’he emocionat més és quan ha dit que si ella arriba a casa, engega la tele i surto jo fent el que he fet, no canviaria de canal i es quedaria a escoltar-me. De manera que he pensat que el missatge clar, directe i senzill ha arribat. I que cantant també podem comunicar cristianament i emocionar.