Una recomanació, missioners.cat

Avui, en el meu últim dia de vacances, us vull recomanar una pàgina web que he visitat aquests dies: http://missioners.cat/. Es tracta del primer mapa interactiu multimèdia de missioners catalans al món, un projecte de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura amb la col·laboració de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya i la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna.

El portal agrupa les persones catalanes (religiosos o laics) que es troben a països en vies de desenvolupament fent una tasca humanitària amb un rerefons religiós. També inclou missioners de retorn a Catalunya.

Consta d’un mapa on es presenten miniclips i informació sobre què pensen els missioners, amb entrevistes de fons i amb testimonis personals i context dels entrevistats. També hi trobareu fitxes sobre “Testimonis de solidaritat”, “La convivència entre cultures”, “La felicitat” i “Món just, món injust”, per poder treballar amb alumnes d’ESO.

Les entrevistes a missioners i missioneres que són a Cuba, l’Argentina, el Senegal, Etiòpía, el Japó, l’Índia, etc., conviden a la reflexió personal, a conèixer més la realitat del país en qüestió i les seves necessitats, a conèixer la tasca que s’hi fa, però sobretot a conèixer la persona, els seus anhels i la seva fe. Preguntes com ara “Ets feliç?”, “Et fa por la mort?”, “Què és ser missioner?”, “Com pregues?”, “Què enyores de Catalunya?”, són contestades de manera senzilla i sincera pels missioners entrevistats, que m’han ajudat –sense saber-ho- en el meu “recés” estiuenc particular.

Durant el curs també aniré mirant les entrevistes, encara que vagi més “estressada” i tingui la sensació que no trobo temps per això. Penso que si tinc temps per veure la meva sèrie preferida, també puc trobar un espai (45’) per escoltar tot el que diuen els missioners i deixar que m’interpel·lin. Penso també que costa molt trobar algú amb qui parlar d’aquests temes (la felicitat, la mort, el servei als altres), que tots anem atrafegats amb mil històries i que val la pena aturar-se de tant en tant, tenir moments de reflexió i escoltar la veu dels qui viuen amb senzillesa.

Tots els cristians som missioners, tots som enviats a anunciar la Bona Nova de l’Evangeli a tot el món. Val la pena tenir-ho sempre present.

Missioners.cat i també el fet de pregar pels joves que aquests dies han anat a Gisclareny d’exercicis espirituals, m’ha portat a rellegir-me alguns capítols dels llibres de Mn. Francesc Cima. Us deixo el capítol 25 del llibre Tardor a Sant Miquel de Turbians, en el qual Mn. Cima ens parla de les missions en l’Església.

“Mentre dinàvem, l’ermità m’anà dient:

- El pare Joan fa 18 anys que fou ordenat sacerdot i ja en fa 15 que està de missioner a Mèxic. El seu ministeri l’exerceix en un suburbi de Ciutat de Mèxic. Tenen escola però sense cap ajuda oficial, i també una parròquia, de la qual ell n’és el rector. A més hi té un vicari, també escolapi.

L’apostolat en aquell ambient, a voltes és decebedor, a voltes molt gratificant, però sempre és esgotador. Han d’estar a punt per a tothom, a totes hores, de nit i de dia.

- I quan reposen? – vaig preguntar.

- Això també li ho he preguntat, i ha valgut la pena per la resposta que m’ha donat: Amb el Sagrari de la Parròquia en tenim prou per no defallir.

- Caram, que fort – vaig exclamar.

- Sí, noi! És la resposta més sàvia que es podia donar. No és estrany que tingui pressa per tal que s’acabi el mes de vacances que l’han obligat a fer, perquè vol tornar a trobar-se amb els seus “pequeños indios”.

- Però què hi troba amb els seus “pequeños indios”? –vaig dir un xic insolent- Que no hi ha prou feina a fer aquí?

- Oh, no és això, Jaume! Pensa que l’Església és essencialment missionera i mai no li ha faltat el carisma missioner. Cal que l’Església de Jesucrist es faci present arreu del món.

És un manament de Jesús! És per això que l’Esperit Sant no para mai de suscitar vocacions missioneres en homes i dones els quals no sols van a predicar la fe sinó que van a ajudar molta gent del tercer món per millorar la seva vida, fins i tot en l’aspecte material.

- M’agradaria saber quins sermons els fan per convertir-los.

- Penso que molt pocs! El millor sermó és el testimoni del seu interès per ells i les seves coses, la generositat en la seva conducta, l’assistència desinteressada en totes les seves necessitats, que són moltes, l’austeritat de vida, compartint d’alguna manera la seva pobresa, l’alegria amb què ho fan, etc. Això fa que en un moment o altre l’Esperit Sant els mogui a pensar: ¿Por qué un hombre tan bueno se desvive por nosotros? ¿Qué sale ganando? ¿Por qué no nos pide nada a cambio? Després d’això és fàcil de fer-los arribar el missatge que Déu els estima. Ell és la vertadera causa de la seva presència allà, tan lluny de casa seva. (...)

Els missioners dediquen la major part de les seves energies a evangelitzar els pobres i marginats, perquè és la primordial missió de l’Església, rebuda directament de Jesús.

- Deixeu-me dir que, de pobres i marginats, aquí també en tenim!

- Sí, però ja va dir Pius XI, anomenat el Papa de les missions, que ningú no és tan pobre i tan necessitat com aquells als qui encara no se’ls ha predicat Jesucrist.

Aquesta resposta me la donà molt decidit i sense rumiar gens. Encara afegí:

- Em deia el pare Joan que, per aquells verals la gent té fam i set de Déu i que el busquen amb ànsia; per això donen tanta feina als sacerdots. Allà, el missatge evangèlic que es dóna és més autèntic i més ben acollit que no pas aquí a casa nostra. Trobo normal que els missioners desitgin tornar de seguida a les seves missions, malgrat les adversitats amb què sempre es troben.

Després d’una pausa vaig dir:

- Penso que ara, amb l’escassetat que hi ha de sacerdots, els bisbes haurien de posar dificultats a la partença de sacerdots a les missions.

- No penso pas el mateix, noi! I crec que els bisbes tampoc no pensen com tu!

Quan un sacerdot que posseeix les qualitats necessàries per ser missioner demana per anar-se’n a missions, no se li ha de posar cap dificultat.

Penso que és una qüestió de fe. Si l’Esperit Sant crida algú a un apostolat tan singular i abnegat, seria una equivocació portar-li la contrària! A més, l’Església sempre ha cregut que una vocació missionera no és mai un fet negatiu; és fruit d’unes comunitats vives les quals, normalment, són les que donen més sacerdots a l’Església!

- Això no ho havia pensat!

Semblà per un moment, que l’ermità ja no diria res més, però no fou pas així:

- Per cert, que és un fet molt freqüent i comprovat que moltes de les vocacions al sacerdoci comencen per un desig d’anar-se’n a les missions.

- Hi ha alguna explicació del per què passa això?

Vaig sorprendre l’ermità; ell tampoc no s’esperava que li preguntés res més. Rumià una mica i digué:

- Home, pot ser una tàctica de l’Esperit Sant, ja que pensar en les missions pot sotraguejar millor les consciències... Segurament, però, deu ser més senzill; pot ser simplement una qüestió de generositat. Se’n necessita molta per respondre sí a la crida de Déu! Llavors és natural que les ànsies de donació a Déu, busquin l’entrega més radical, més total, més generosa; i és clar, això es dóna més quan es reflexiona sobre els països de missió que no pas quan es pensa en el servei de la gent d’aquí.

Jo estava meravellat veient com aquell sant home sabia trobar resposta per a qualsevol pregunta.

Gràcies, Déu meu!

Gràcies, ermità!”

Més lectures

Aquest mes d'agost ja m'he llegit dos llibres més, un que em van regalar pel sant, La filla del capità Groc, de Víctor Amela, i un altre que em va recomanar mon cunyat, Una estrella que es diu Henry, de Roddy Doyle. 

Són dues novel·les històriques (narren la primera guerra carlina i les seqüeles al Maestrat i la Guerra d'Independència Irlandesa). I tot i que em va costar entrar-hi, diguem que no és el meu gènere preferit, me les he pogut acabar, m'han agradat i m'han ajudat a enriquir-me i conèixer més la història, i a quedar-me amb les coses bones perquè, malgrat les guerres, també hi ha amor (si, en el fons, sóc una romàntica...). 

El fet que hi hagués molta violència, persecucions, fugides, etc., em cridava l'atenció, però alhora feia que se'm regirés l'estómac; les descripcions, dels pobles, de l'arsenal, etc., se'm feien pesades, però és que en general gaudeixo més quan hi ha diàleg. I un cop introduïda a la trama, vaig patir, em vaig angoixar, vaig gaudir enmig de l'acció i l'aventura, vaig respirar profundament i se'm van posar els pèls de punta només de pensar que tot allò "havia passat de veritat". I pensava "que malament que acabarà tot plegat" i també "sort que almenys sabem que se salvarà algú: el narrador". I em vaig adonar de com apassionen els herois, que també poden ser dolents, que com que lluiten fins al final per la seva causa ens resulten simpàtics, valents, encoratjadors. 

El paper de la dona també és fonamental. No es queden enrere. Malgrat l'època que els va tocar viure, també sortien al carrer i lluitaven per defensar el seu poble, la seva gent, el seu país. Lluitaven pels seus ideals, pel seu somni, ajudaven en tot els protagonistes, convertint-se en molt més que la seva mà dreta.

Un fragment del llibre d'en Doyle em va cridar l'atenció. "Nosaltres decidim què ha de passar. No pas ells. Si nosaltres fem alguna cosa, ells faran alguna cosa. Si nosaltres en fem una altra, ells en faran una altra. Ens ha costat centenars d'anys, adonar-nos d'això, però ara ja ho tenim après. Escriurem la història del nostre país. Vet-ho aquí. Canviarem el curs de la història, noi. Només existeix un futur possible. La República".

Tant de bo lluitem tots pels nostres somnis (petits o grans), amb energia, valentia i alegria, sense necessitat d'arribar a la violència, desitjant en tot moment la pau. 

Comentari de Mt 23,23-26 (23-08-2016) - Dimarts XVI de durant l'any

Evangeli:

En aquell temps, Jesús digué: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, l'amor i la fidelitat! Calia complir això sense deixar allò altre. Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell! Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que purifiqueu per fora copes i plats mentre per dins els teniu plens de rapacitat i cobdícia! Fariseu cec, purifica primer la copa per dintre, i així també el defora serà pur».

Comentari: 

Les paraules d’avui de Jesucrist ens conviden a fer un examen de consciència, a reflexionar si respectem els valors fonamentals; si valorem més les normes que les persones; si imposem als altres allò que no som capaços de complir nosaltres mateixos; si parlem des de la suficiència de les nostres idees o des de la humilitat del nostre cor; si fem el bé i practiquem les virtuts que fan que l’ésser humà s’assembli a Déu; si ens rentem primer per dins, sabem veure el que no va bé, estem  atents per a rectificar, essent transparents.

Com els mestres de la llei i els fariseus, nosaltres també som incoherents quan observem escrupolosament els petits detalls, que tenen la seva importància, i deixem de banda les coses fonamentals com la justícia, la misericòrdia i la fidelitat. Per això avui també Jesús ens recrimina que oblidem el que és essencial i que tinguem cura de la nostra imatge però no del nostre interior. I ens critica per les omissions, perquè deixem d’obrar el bé i no fem el bé que Déu espera de nosaltres.

El Senyor ens convida a viure en la interioritat, a tenir actituds de justícia, a superar les actituds hipòcrites, legalistes i superficials de posar-nos màscares, de quedar-nos amb allò que no és tan important, a prestar atenció a les coses transcendents, a recuperar l’autenticitat de vida, la llibertat evangèlica de les nostres opcions quotidianes. El que és fonamental és l’amor misericordiós i la fidelitat del testimoni, allò que dóna sentit a tota la nostra vida.

Que no busquem els elogis ni les aparences externes i  que cuidem l’interior, el cor, l’ànima. I que realitzem allò que Déu espera de nosaltres, obrant amb justícia, misericòrdia i fidelitat.


Podeu escoltar l'Evangeli i el comentari al web de Ràdio Estel

Una setmana sense Whatsapp

No va ser una cosa premeditada, volguda. Senzillament, el mòbil va dir prou, també volia fer vacances i va petar, es va reivindicar i va dir que no li donava la gana obrir les aplicacions. Va tenir la consideració de continuar funcionant a nivell de trucades i SMS, encara bo. I tot plegat em va fer pensar en la dependència que tinc d'ell i, més concretament, de les aplicacions. 

Després de fer tots els possibles per arreglar el que ja no tenia solució, després de seguir totes les indicacions de manuals, d'esborrar les memòries, de fer un reset, etc., vaig optar per deixar-ho estar, fer mitges vacances de mòbil, respirar...; i quan tornés de la desconnexió, ja en parlaríem, ja veuríem si li donava una segona oportunitat al mòbil o directament l'enviava a pastar fang. 

Si això m'hagués passat durant el curs, hauria tingut un atac... Havent-me passat a l'agost, gràcies a Déu, la cosa varia: els dos primers dies, ho reconec, vaig estar una mica nerviosa, però el tercer dia ja ni pensava en les aplicacions, encara que em sabia greu no poder compartir amb la família les fotos de les vacances i no poder-me comunicar de manera immediata amb familiars i amics. I si m'enviaven missatges i jo no contestava? Veurien que no m'arribaven? S'emprenyarien amb mi perquè no deia res? I com m'ho faria per quedar amb la gent i per comunicar-m'hi? Vaig haver de tornar al sistema antic, a fer i rebre trucades perdudes, a trucar i parlar per telèfon (abans un mòbil servia per això, no?). I a esperar, tenir paciència... I també, estant a casa, vaig connectar-me a les xarxes socials des de l'ordinador, però no vaig descarregar-me el Whatsapp al PC. Era millor descansar uns dies... Oh, beneïdes noves tecnologies, que et fan veure que si vols estar incomunicat del tot millor que marxis cap a una illa deserta i sense cap tipus de dispositiu.

Aquesta setmana he estat més pendent de la gent que del mòbil, he estat més atenta al que llegia que al so dels missatges, he pogut contemplar la natura, prendre el sol, parlar de les "aventures" a la muntanya, enviar e-mails (ui, quin missatge més llarg, em va dir algú... I no sobrepassava les deu línies... Estem tan acostumats ara als missatges breus, immediats, que si algú s'allarga ja diem "quin rotllo ens ha clavat"). 

He acabat la setmana sense Whatsapp tranquil·la, però alhora esperant la nova joguina. Sí, tinc mòbil nou. I m'esperaven 100 missatges sense llegir. Ara tinc el mòbil en silenci, procuro no mirar-lo cada dos per tres i l'apago a la nit. Ja veurem quant dura això...

Temps de lectures

Els darrers estius, durant el mes d'agost, de vacances, m'entra el cuquet de lectora compulsiva que la resta de l'any tinc una mica amagat i començo a devorar llibres, un rere l'altre.

En un temps en què fins i tot voldria descansar de mi mateixa i de "les meves històries", m'empasso llibres per introduir-me en la vida dels personatges i al final sempre m'acabo identificant amb algun tret d'un o altre. No volent pensar en mi, no volent ser protagonista de res, sempre acabo pensant "què hauria fet jo en aquesta situació?", "on em portaria la vida si fos com aquest...?", "què hauria de canviar perquè no em passés el que li passa a aquest personatge que, òndia, s'assembla tant a mi?". I per no pensar-hi més, i per no acabar-me enamorant del personatge (o odiant-lo!), un cop acabat el llibre, en començo un altre, amb una altra història, si pot ser ben diferent...

En menys d'una setmana ja m'he llegit un parell de llibres, tots dos altament recomanables. 

Vaig començar per "L'aniversari", d'Imma Monsó. De fet, ja l'havia començat el mes d'abril, quan me'l vaig comprar pel meu sant, però el vaig deixar aparcat a la tauleta de nit, tan aparcat que encara que ja m'havia llegit un capítol el vaig haver de rellegir tres mesos més tard. És el primer llibre que em llegeixo d'aquesta autora. Em va cridar l'atenció el títol i també el fet que el presentaven com a thriller (la intriga m'encanta). I haig de dir que no em va decebre. Al principi em va costar una mica entrar en els personatges, no els coneixia, no els entenia, no entenia per què una crisi de parella no es pot solucionar parlant, no entenia el sistema de la protagonista d'inventar un llenguatge poètic i no escriure'l. 

Després, l'aparició de dos nens que entren en escena em va entretenir molt, amb les seves aventures i la seva manera de "representar" el que llegien. Així com en alguns llibres passa que quan s'alternen dues historietes que "aparentment" no tenen res a veure, una t'atrau molt i l'altra no et diu res, i t'estàs tot un capítol intentant anar molt ràpid perquè el que vols és anar a parar a l'altra història, en aquest cas no ha estat així, totes dues històries m'han interessat, i quan intueixes la relació entre una i l'altra tens ganes d'anar descobrint més coses... Qui és en Guillem? Qui és en Mateu? I què passarà amb la parella protagonista? (primer em pensava que serien "els sense nom"... Perquè els seus noms no els sabem fins ben bé al final...). On és la frontera entre la veritat i la mentida? Millor que ho descobriu vosaltres mateixos... No us vull avançar res... Només us diré que una història sobre una aranya em va fer patir bastant i alhora em va sorprendre, i que jo m'hauria emprenyat moltíssim amb un regal d'aniversari semblant, encara que sigui per "arreglar" les coses...

L'altre llibre que m'he llegit en un tres i no res ha estat "El llibre dels Baltimore", de Joël Dicker. 717 pàgines llegides amb devoció. És un llibre que t'atrapa. I que et fa passar per tot tipus d'emocions. Arribes a sentir compassió, odi, gelosia, estimació... T'entendreixes fàcilment pels personatges més febles, admires la protecció dels forts, la seva valentia, t'emprenyes quan veus que tot acabarà com el rosari de l'aurora, quan tu, impotent, tampoc ets capaç d'aturar el Drama (i plores per ell). Et sorprens per com poden canviar les coses en pocs anys, com un malentès pot fer que tot es capgiri. Veus com no et pots quedar amb un únic punt de vista, com has de lluitar pels teus somnis, com no t'has de deixar derrotar pels pals que et dóna la vida...

Veus també com l'admiració pels altres (per com són, pel que tenen) no ha de fer que t'empetiteixis, no t'ha d'impedir veure altres realitats, no ha de fer que desviïs la mirada, no t'ha d'acomodar... Al final, et ve a dir que no has de voler ser dels Baltimore ni dels Montclair (per entendre'ns, dels rics o dels pobres), que has de ser tu mateix... 

Cadascuna de les històries d'aquest llibre m'han tocat. És d'aquells llibres que recordaré molt, que difícilment oblidaré i que si en fessin una pel·lícula, l'aniria a veure encara que ja sàpiga tot l'argument. És una història molt ben traçada. La història d'una família, de tres generacions, on passa de tot i més. No us vull dir res més... Val molt la pena llegir-lo.

Ara m'espera un dels llibres més venuts aquest any per Sant Jordi, "La filla del capità Groc", de Víctor Amela. Ja us diré què m'haurà semblat...