Una recomanació, missioners.cat

Avui, en el meu últim dia de vacances, us vull recomanar una pàgina web que he visitat aquests dies: http://missioners.cat/. Es tracta del primer mapa interactiu multimèdia de missioners catalans al món, un projecte de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura amb la col·laboració de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya i la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna.

El portal agrupa les persones catalanes (religiosos o laics) que es troben a països en vies de desenvolupament fent una tasca humanitària amb un rerefons religiós. També inclou missioners de retorn a Catalunya.

Consta d’un mapa on es presenten miniclips i informació sobre què pensen els missioners, amb entrevistes de fons i amb testimonis personals i context dels entrevistats. També hi trobareu fitxes sobre “Testimonis de solidaritat”, “La convivència entre cultures”, “La felicitat” i “Món just, món injust”, per poder treballar amb alumnes d’ESO.

Les entrevistes a missioners i missioneres que són a Cuba, l’Argentina, el Senegal, Etiòpía, el Japó, l’Índia, etc., conviden a la reflexió personal, a conèixer més la realitat del país en qüestió i les seves necessitats, a conèixer la tasca que s’hi fa, però sobretot a conèixer la persona, els seus anhels i la seva fe. Preguntes com ara “Ets feliç?”, “Et fa por la mort?”, “Què és ser missioner?”, “Com pregues?”, “Què enyores de Catalunya?”, són contestades de manera senzilla i sincera pels missioners entrevistats, que m’han ajudat –sense saber-ho- en el meu “recés” estiuenc particular.

Durant el curs també aniré mirant les entrevistes, encara que vagi més “estressada” i tingui la sensació que no trobo temps per això. Penso que si tinc temps per veure la meva sèrie preferida, també puc trobar un espai (45’) per escoltar tot el que diuen els missioners i deixar que m’interpel·lin. Penso també que costa molt trobar algú amb qui parlar d’aquests temes (la felicitat, la mort, el servei als altres), que tots anem atrafegats amb mil històries i que val la pena aturar-se de tant en tant, tenir moments de reflexió i escoltar la veu dels qui viuen amb senzillesa.

Tots els cristians som missioners, tots som enviats a anunciar la Bona Nova de l’Evangeli a tot el món. Val la pena tenir-ho sempre present.

Missioners.cat i també el fet de pregar pels joves que aquests dies han anat a Gisclareny d’exercicis espirituals, m’ha portat a rellegir-me alguns capítols dels llibres de Mn. Francesc Cima. Us deixo el capítol 25 del llibre Tardor a Sant Miquel de Turbians, en el qual Mn. Cima ens parla de les missions en l’Església.

“Mentre dinàvem, l’ermità m’anà dient:

- El pare Joan fa 18 anys que fou ordenat sacerdot i ja en fa 15 que està de missioner a Mèxic. El seu ministeri l’exerceix en un suburbi de Ciutat de Mèxic. Tenen escola però sense cap ajuda oficial, i també una parròquia, de la qual ell n’és el rector. A més hi té un vicari, també escolapi.

L’apostolat en aquell ambient, a voltes és decebedor, a voltes molt gratificant, però sempre és esgotador. Han d’estar a punt per a tothom, a totes hores, de nit i de dia.

- I quan reposen? – vaig preguntar.

- Això també li ho he preguntat, i ha valgut la pena per la resposta que m’ha donat: Amb el Sagrari de la Parròquia en tenim prou per no defallir.

- Caram, que fort – vaig exclamar.

- Sí, noi! És la resposta més sàvia que es podia donar. No és estrany que tingui pressa per tal que s’acabi el mes de vacances que l’han obligat a fer, perquè vol tornar a trobar-se amb els seus “pequeños indios”.

- Però què hi troba amb els seus “pequeños indios”? –vaig dir un xic insolent- Que no hi ha prou feina a fer aquí?

- Oh, no és això, Jaume! Pensa que l’Església és essencialment missionera i mai no li ha faltat el carisma missioner. Cal que l’Església de Jesucrist es faci present arreu del món.

És un manament de Jesús! És per això que l’Esperit Sant no para mai de suscitar vocacions missioneres en homes i dones els quals no sols van a predicar la fe sinó que van a ajudar molta gent del tercer món per millorar la seva vida, fins i tot en l’aspecte material.

- M’agradaria saber quins sermons els fan per convertir-los.

- Penso que molt pocs! El millor sermó és el testimoni del seu interès per ells i les seves coses, la generositat en la seva conducta, l’assistència desinteressada en totes les seves necessitats, que són moltes, l’austeritat de vida, compartint d’alguna manera la seva pobresa, l’alegria amb què ho fan, etc. Això fa que en un moment o altre l’Esperit Sant els mogui a pensar: ¿Por qué un hombre tan bueno se desvive por nosotros? ¿Qué sale ganando? ¿Por qué no nos pide nada a cambio? Després d’això és fàcil de fer-los arribar el missatge que Déu els estima. Ell és la vertadera causa de la seva presència allà, tan lluny de casa seva. (...)

Els missioners dediquen la major part de les seves energies a evangelitzar els pobres i marginats, perquè és la primordial missió de l’Església, rebuda directament de Jesús.

- Deixeu-me dir que, de pobres i marginats, aquí també en tenim!

- Sí, però ja va dir Pius XI, anomenat el Papa de les missions, que ningú no és tan pobre i tan necessitat com aquells als qui encara no se’ls ha predicat Jesucrist.

Aquesta resposta me la donà molt decidit i sense rumiar gens. Encara afegí:

- Em deia el pare Joan que, per aquells verals la gent té fam i set de Déu i que el busquen amb ànsia; per això donen tanta feina als sacerdots. Allà, el missatge evangèlic que es dóna és més autèntic i més ben acollit que no pas aquí a casa nostra. Trobo normal que els missioners desitgin tornar de seguida a les seves missions, malgrat les adversitats amb què sempre es troben.

Després d’una pausa vaig dir:

- Penso que ara, amb l’escassetat que hi ha de sacerdots, els bisbes haurien de posar dificultats a la partença de sacerdots a les missions.

- No penso pas el mateix, noi! I crec que els bisbes tampoc no pensen com tu!

Quan un sacerdot que posseeix les qualitats necessàries per ser missioner demana per anar-se’n a missions, no se li ha de posar cap dificultat.

Penso que és una qüestió de fe. Si l’Esperit Sant crida algú a un apostolat tan singular i abnegat, seria una equivocació portar-li la contrària! A més, l’Església sempre ha cregut que una vocació missionera no és mai un fet negatiu; és fruit d’unes comunitats vives les quals, normalment, són les que donen més sacerdots a l’Església!

- Això no ho havia pensat!

Semblà per un moment, que l’ermità ja no diria res més, però no fou pas així:

- Per cert, que és un fet molt freqüent i comprovat que moltes de les vocacions al sacerdoci comencen per un desig d’anar-se’n a les missions.

- Hi ha alguna explicació del per què passa això?

Vaig sorprendre l’ermità; ell tampoc no s’esperava que li preguntés res més. Rumià una mica i digué:

- Home, pot ser una tàctica de l’Esperit Sant, ja que pensar en les missions pot sotraguejar millor les consciències... Segurament, però, deu ser més senzill; pot ser simplement una qüestió de generositat. Se’n necessita molta per respondre sí a la crida de Déu! Llavors és natural que les ànsies de donació a Déu, busquin l’entrega més radical, més total, més generosa; i és clar, això es dóna més quan es reflexiona sobre els països de missió que no pas quan es pensa en el servei de la gent d’aquí.

Jo estava meravellat veient com aquell sant home sabia trobar resposta per a qualsevol pregunta.

Gràcies, Déu meu!

Gràcies, ermità!”