Els darrers estius, durant el mes d'agost, de vacances, m'entra el cuquet de lectora compulsiva que la resta de l'any tinc una mica amagat i començo a devorar llibres, un rere l'altre.
En un temps en què fins i tot voldria descansar de mi mateixa i de "les meves històries", m'empasso llibres per introduir-me en la vida dels personatges i al final sempre m'acabo identificant amb algun tret d'un o altre. No volent pensar en mi, no volent ser protagonista de res, sempre acabo pensant "què hauria fet jo en aquesta situació?", "on em portaria la vida si fos com aquest...?", "què hauria de canviar perquè no em passés el que li passa a aquest personatge que, òndia, s'assembla tant a mi?". I per no pensar-hi més, i per no acabar-me enamorant del personatge (o odiant-lo!), un cop acabat el llibre, en començo un altre, amb una altra història, si pot ser ben diferent...
En menys d'una setmana ja m'he llegit un parell de llibres, tots dos altament recomanables.
Vaig començar per "L'aniversari", d'Imma Monsó. De fet, ja l'havia començat el mes d'abril, quan me'l vaig comprar pel meu sant, però el vaig deixar aparcat a la tauleta de nit, tan aparcat que encara que ja m'havia llegit un capítol el vaig haver de rellegir tres mesos més tard. És el primer llibre que em llegeixo d'aquesta autora. Em va cridar l'atenció el títol i també el fet que el presentaven com a thriller (la intriga m'encanta). I haig de dir que no em va decebre. Al principi em va costar una mica entrar en els personatges, no els coneixia, no els entenia, no entenia per què una crisi de parella no es pot solucionar parlant, no entenia el sistema de la protagonista d'inventar un llenguatge poètic i no escriure'l.
Després, l'aparició de dos nens que entren en escena em va entretenir molt, amb les seves aventures i la seva manera de "representar" el que llegien. Així com en alguns llibres passa que quan s'alternen dues historietes que "aparentment" no tenen res a veure, una t'atrau molt i l'altra no et diu res, i t'estàs tot un capítol intentant anar molt ràpid perquè el que vols és anar a parar a l'altra història, en aquest cas no ha estat així, totes dues històries m'han interessat, i quan intueixes la relació entre una i l'altra tens ganes d'anar descobrint més coses... Qui és en Guillem? Qui és en Mateu? I què passarà amb la parella protagonista? (primer em pensava que serien "els sense nom"... Perquè els seus noms no els sabem fins ben bé al final...). On és la frontera entre la veritat i la mentida? Millor que ho descobriu vosaltres mateixos... No us vull avançar res... Només us diré que una història sobre una aranya em va fer patir bastant i alhora em va sorprendre, i que jo m'hauria emprenyat moltíssim amb un regal d'aniversari semblant, encara que sigui per "arreglar" les coses...
L'altre llibre que m'he llegit en un tres i no res ha estat "El llibre dels Baltimore", de Joël Dicker. 717 pàgines llegides amb devoció. És un llibre que t'atrapa. I que et fa passar per tot tipus d'emocions. Arribes a sentir compassió, odi, gelosia, estimació... T'entendreixes fàcilment pels personatges més febles, admires la protecció dels forts, la seva valentia, t'emprenyes quan veus que tot acabarà com el rosari de l'aurora, quan tu, impotent, tampoc ets capaç d'aturar el Drama (i plores per ell). Et sorprens per com poden canviar les coses en pocs anys, com un malentès pot fer que tot es capgiri. Veus com no et pots quedar amb un únic punt de vista, com has de lluitar pels teus somnis, com no t'has de deixar derrotar pels pals que et dóna la vida...
Veus també com l'admiració pels altres (per com són, pel que tenen) no ha de fer que t'empetiteixis, no t'ha d'impedir veure altres realitats, no ha de fer que desviïs la mirada, no t'ha d'acomodar... Al final, et ve a dir que no has de voler ser dels Baltimore ni dels Montclair (per entendre'ns, dels rics o dels pobres), que has de ser tu mateix...
Cadascuna de les històries d'aquest llibre m'han tocat. És d'aquells llibres que recordaré molt, que difícilment oblidaré i que si en fessin una pel·lícula, l'aniria a veure encara que ja sàpiga tot l'argument. És una història molt ben traçada. La història d'una família, de tres generacions, on passa de tot i més. No us vull dir res més... Val molt la pena llegir-lo.
Ara m'espera un dels llibres més venuts aquest any per Sant Jordi, "La filla del capità Groc", de Víctor Amela. Ja us diré què m'haurà semblat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada