“El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre”

Iniciem avui el capítol 23 de Mateu, un recull de paraules dures de Jesús, en les quals critica la manera d’actuar dels fariseus, fanàtics del compliment de la Llei i les tradicions, que busquen l’aprovació i admiració dels altres; diuen, però no fan; i el que fan no és digne d’elogi: carreguen la feina als altres, volen ocupar els primers llocs, anar sempre al capdavant; i es fan dir mestres perquè es creuen molt savis. Jesús ens adverteix que no hem de fer com ells i ens fa una sèrie de recomanacions: no ens hem de fer dir mestres, ni guies, i si volem ser importants cal que ens fem servidors de tots. Per seguir aquest missatge, cal procurar viure sense pretensions de grandeses, essent comprensius i acollidors, estant sempre al costat dels nostres germans. 

Jesús, que no ha vingut a anul·lar la Llei sinó a dur-la a la plenitud, lloa la caritat, la humilitat, els servidors, els nets de cor i transparents, els qui mostren un afany per a fer el bé, els qui fan les coses amb senzillesa, sense esperar res a canvi, sense falses aparences, sense voler ocupar un lloc que no els correspon. Lloa els qui posen en pràctica la Paraula de Déu, l’escolten i actuen en conseqüència; lloa els qui són coherents en el dia a dia amb el que viuen, pensen i creuen; els qui es posen a la disposició dels altres, els qui estenen la mà en bé del proïsme, els bons samaritans.

Cal que, seguint el camí que ensenya Jesús, siguem servidors de tots. Cal que ens respectem, que ens acceptem tal com som, que tinguem sempre present el mestre de tots: el Déu de l’Amor, que ens fa servir els més pobres i desemparats, que no ens abandona, que ens diu que l’ambició per tenir-ho tot no porta enlloc. Fem que les paraules de Jesús colpegin durament contra el nostre cor... Mirem més el que és autèntic! Pobres de nosaltres, si vivim satisfets amb el compliment de la Llei i no som caritatius, compassius, misericordiosos, si no vivim en profunditat el seguiment a Crist...

No ens cansem de proclamar la Bona Nova de Déu. Demanem al Senyor que ens guardi en pau als seus braços i ens doni la gràcia de servir-lo d’una manera digna i meritòria, que ens deslliuri de fer de la Bona Nova un codi de lleis pesades i d’aprofitar-nos de la nostra autoritat, que ens allunyi d’actituds hipòcrites i ens faci seguir el seu camí d’Amor i veritat amb senzillesa i humilitat.

Comentari de Mt 22,34-40 (23-10-2011) - Diumenge XXX de durant l'any

Un mestre de la Llei, acostumat a citar de memòria centenars de preceptes, rigorosament ordenats..., pregunta a Jesús, per posar-lo a prova i esperant que cometi algun error, quin és el manament més gran de la Llei, què és realment important.

Jesús, malgrat que s’adona que li estan posant un parany, respon lleialment. Sintetitza el decàleg i quasi tota la legislació en el seu principi d’amor fraternal i recíproc. Respon amb el començament de l’oració que els jueus fervents recitaven almenys dos cops al dia. Recorda el que és més important en aquesta vida: estimar Déu per sobre de totes les coses i el proïsme com a un mateix. Fa veure als fariseus que el fonament de la relació amb Déu i el pròxim és l’amor solidari. L’amor que ens farà lliures si volem...

Avui Jesucrist ens convida a sacsejar la nostra passivitat i a tornar al que és essencial de l’Evangeli, el manament principal, que és un resum del que hauria de ser la nostra “actitud de vida”, la regla d’or dels cristians. Estimar Déu i el proïsme. Aquesta és la voluntat de Déu. Estimar tothom des de l’amor de Déu. Cal que ens decidim a practicar aquest dolç precepte. Cal estimar de veritat, amb un amor ple d’obres de caritat vers els nostres germans. Si estimem Déu, no ens podem desentendre dels qui sofreixen, dels qui passen fam, dels qui estan a l’atur, dels malalts, dels ancians... Només estimant de debò els que ens envolten podrem arribar a ser imitadors de Jesucrist, seguir els seus passos, convertir-nos en exemple per a d’altres creients i construir un món nou.

Demanem al Senyor que ens ensenyi a estimar, que netegi el nostre cor d’incomprensions, prejudicis, intolerància i marginacions... I que amb el seu amor puguem propagar i proclamar la seva Paraula. Que les persones que dediquen la vida a la missió se sentin acompanyades i vegin valorat el seu treball en bé del proïsme.

Tens un minut?

Cada dia em trobo uns jovenets que treballen al carrer... Aturen la gent i els fan una pregunta: tens un minut? Normalment no és per una enquesta, sinó per parlar-te de Greenpeace, de Metges Sense Fronteres, de Creu Roja o d’alguna nova ONG o d’una nova campanya de no sé quina companyia... Total, que el que volen és que col·laboris per la causa, que els donis les teves dades, etc. Aquests jovenets els identifico fàcilment: tots porten una carpeteta i una armilla del color de “l’empresa” i se situen sempre a la mateixa cantonada. O sigui que els veig d’una hora lluny i tinc tota una sèrie d’estratègies per esquivar-los: caminar just per la banda contrària, amagar-me darrere d’altres persones perquè no em vegin o perquè aturin abans els qui tinc davant, mirar ben segura endavant evitant creuar mirades perquè sinó ja he begut oli, fer veure que no els he sentit, que no parlen amb mi. Però les estratègies a vegades fallen i és llavors quan sento el mític “Tens un minut?” i penso de tot: “a veure, un minut sí, però aquest minut preciós que tinc no el vull perdre ‘tontament’” o bé “sí, segur que serà un minut... No m’enredaràs pas!” o “ostres, això ja m’ho han preguntat abans” o “òndia, si fos per parlar i fer noves amistats, encara, però si l’objectiu és que “piqui”, passo”...

Normalment, somric i dic que no, que tinc pressa... Per no dir-la més grossa, per no dir que no m’interessa o que ja sé de què va o que ja col·laboro amb uns altres.

Entenc aquests jovenets. Fan la seva feina. No sé quantes hores estan al carrer. I sempre fent la mateixa pregunta, i sovint obtenint la mateixa resposta. Arribo a pensar que hi ha un moment que potser només busquen parlar, comunicar-se; que la negativa de la gent, les presses, els cansen, fan que trigui més a passar el temps, que s’avorreixin. I em sap greu. Em sap greu que tots plegats anem sempre amb pressa, atabalats. Em sap greu que la comunicació sigui la gran perjudicada.

El temps és or per a tots, ja ho sé. I en un minut poden passar moltes coses. Però cal que el dediquem als altres, coneguts i desconeguts, familiars, amics, veïns, companys de feina. Si hi ha un temps per parlar i un temps per callar, un temps per plorar i un temps per riure, un temps per plantar i un temps per collir, també hauria d’haver-hi un temps per aturar-nos, un temps per escoltar, un temps per estar atents a les necessitats dels altres. Què en fem del nostre temps?

Jo, sincerament, diria als jovenets que canvïin de tant en tant la pregunta, que siguin més directes, que avui dia la gent no té temps per a perdre. Que diguin de seguida d’on són i què ens volen explicar. I si el que volen és simplement parlar, que es presentin, coi. Sóc fulanito, vinc de tal lloc i m’estic guanyant les garrofes amb això... O simplement que diguin algun dia: “Tens un minut? Avui te’l vull dedicar a tu. T’escolto”.

Es pot estimar i no dir t’estimo?

Aquesta qüestió la plantejaven fa pocs dies en una tertúlia radiofònica. Aventurar-se a contestar-la de seguida pot comportar algun risc i segurament convindria alguna explicació més extensa.

Es pot, és clar... Perquè els gestos també compten i una imatge val més que mil paraules. Una carícia, un consol, un ‘sóc aquí’, una mirada, curar una ferida, el simple fet d’escoltar, posar-te a la pell de l’altre i entendre’l, ja diuen molt també. Jo no m’atreviria a dir mai que algú que no diu mai t’estimo vol dir que no estima. I no sé si això va a caràcters o què, però el cas és que si “en teoria” hauríem d’estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i els altres com a un mateix, suposo que no cal anar-ho proclamant als quatre vents a tothom. És més, com diria un amic meu, és una autèntica nyonyeria anar dient t’estimo a tort i a dret... I si ja és difícil estimar (el qui estima és pacient, és bondadós, no té enveja, no és altiu ni orgullós...), imagineu-vos dir-ho!

Però... Sempre hi ha un però... Convé dir t’estimo. Sobretot als més propers, a aquells que intuïm que ja ho saben. I sí, a Déu, que ho sap tot de nosaltres, també (crec que ho vol saber i que cada dia em pregunta “M’estimes?”). Dir-ho és un acte de sinceritat i de molta confiança. Sí, els altres ho poden saber, però també necessiten sentir-ho algun cop. Dir-ho i que t’ho diguin, amb senzillesa, amb transparència i netedat de cor. Dir t’estimo costa, sí, però no dir-ho fa que es quedi tot a dins, en un calaix tancat amb pany i clau, en un cor que sembla més dur que una roca. No dir-ho mai pot fer que et tanquis massa en tu mateix i, fins i tot, pot fer que algú a qui aprecies molt, no ho arribi a saber mai.

Renovació

Estreno una nova secció dins d'un nou format del bloc perquè de tant en tant va bé renovar-nos, fer coses diferents, i crec que ja tocava un canvi. No descobriré res de nou ni inventaré la sopa d'all. Només pretenc ser sincera i transparent, continuar publicant els comentaris de Ràdio Estel i els escrits més personals i afegir-hi pensaments, idees, reflexions que sovint es queden en això i no plasmo en paper, no veuen la llum i es queden al calaix; petites històries de la vida quotidiana, reals o fictícies, petites històries que diuen molt de com sóc, en quin món visc i com em comporto, quina és la meva actitud davant la vida.