Aquesta qüestió la plantejaven fa pocs dies en una tertúlia radiofònica. Aventurar-se a contestar-la de seguida pot comportar algun risc i segurament convindria alguna explicació més extensa.
Es pot, és clar... Perquè els gestos també compten i una imatge val més que mil paraules. Una carícia, un consol, un ‘sóc aquí’, una mirada, curar una ferida, el simple fet d’escoltar, posar-te a la pell de l’altre i entendre’l, ja diuen molt també. Jo no m’atreviria a dir mai que algú que no diu mai t’estimo vol dir que no estima. I no sé si això va a caràcters o què, però el cas és que si “en teoria” hauríem d’estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i els altres com a un mateix, suposo que no cal anar-ho proclamant als quatre vents a tothom. És més, com diria un amic meu, és una autèntica nyonyeria anar dient t’estimo a tort i a dret... I si ja és difícil estimar (el qui estima és pacient, és bondadós, no té enveja, no és altiu ni orgullós...), imagineu-vos dir-ho!
Però... Sempre hi ha un però... Convé dir t’estimo. Sobretot als més propers, a aquells que intuïm que ja ho saben. I sí, a Déu, que ho sap tot de nosaltres, també (crec que ho vol saber i que cada dia em pregunta “M’estimes?”). Dir-ho és un acte de sinceritat i de molta confiança. Sí, els altres ho poden saber, però també necessiten sentir-ho algun cop. Dir-ho i que t’ho diguin, amb senzillesa, amb transparència i netedat de cor. Dir t’estimo costa, sí, però no dir-ho fa que es quedi tot a dins, en un calaix tancat amb pany i clau, en un cor que sembla més dur que una roca. No dir-ho mai pot fer que et tanquis massa en tu mateix i, fins i tot, pot fer que algú a qui aprecies molt, no ho arribi a saber mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada