Tens un minut?

Cada dia em trobo uns jovenets que treballen al carrer... Aturen la gent i els fan una pregunta: tens un minut? Normalment no és per una enquesta, sinó per parlar-te de Greenpeace, de Metges Sense Fronteres, de Creu Roja o d’alguna nova ONG o d’una nova campanya de no sé quina companyia... Total, que el que volen és que col·laboris per la causa, que els donis les teves dades, etc. Aquests jovenets els identifico fàcilment: tots porten una carpeteta i una armilla del color de “l’empresa” i se situen sempre a la mateixa cantonada. O sigui que els veig d’una hora lluny i tinc tota una sèrie d’estratègies per esquivar-los: caminar just per la banda contrària, amagar-me darrere d’altres persones perquè no em vegin o perquè aturin abans els qui tinc davant, mirar ben segura endavant evitant creuar mirades perquè sinó ja he begut oli, fer veure que no els he sentit, que no parlen amb mi. Però les estratègies a vegades fallen i és llavors quan sento el mític “Tens un minut?” i penso de tot: “a veure, un minut sí, però aquest minut preciós que tinc no el vull perdre ‘tontament’” o bé “sí, segur que serà un minut... No m’enredaràs pas!” o “ostres, això ja m’ho han preguntat abans” o “òndia, si fos per parlar i fer noves amistats, encara, però si l’objectiu és que “piqui”, passo”...

Normalment, somric i dic que no, que tinc pressa... Per no dir-la més grossa, per no dir que no m’interessa o que ja sé de què va o que ja col·laboro amb uns altres.

Entenc aquests jovenets. Fan la seva feina. No sé quantes hores estan al carrer. I sempre fent la mateixa pregunta, i sovint obtenint la mateixa resposta. Arribo a pensar que hi ha un moment que potser només busquen parlar, comunicar-se; que la negativa de la gent, les presses, els cansen, fan que trigui més a passar el temps, que s’avorreixin. I em sap greu. Em sap greu que tots plegats anem sempre amb pressa, atabalats. Em sap greu que la comunicació sigui la gran perjudicada.

El temps és or per a tots, ja ho sé. I en un minut poden passar moltes coses. Però cal que el dediquem als altres, coneguts i desconeguts, familiars, amics, veïns, companys de feina. Si hi ha un temps per parlar i un temps per callar, un temps per plorar i un temps per riure, un temps per plantar i un temps per collir, també hauria d’haver-hi un temps per aturar-nos, un temps per escoltar, un temps per estar atents a les necessitats dels altres. Què en fem del nostre temps?

Jo, sincerament, diria als jovenets que canvïin de tant en tant la pregunta, que siguin més directes, que avui dia la gent no té temps per a perdre. Que diguin de seguida d’on són i què ens volen explicar. I si el que volen és simplement parlar, que es presentin, coi. Sóc fulanito, vinc de tal lloc i m’estic guanyant les garrofes amb això... O simplement que diguin algun dia: “Tens un minut? Avui te’l vull dedicar a tu. T’escolto”.