El Messies és nat!

Neix la claror d’un dia sant, ha nascut la Llum veritable, el qui és la Paraula s’ha fet home, es digna a compartir la nostra condició humana. El Príncep de pau ja és aquí. Arriba de manera senzilla, per fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé, perquè el puguem escoltar, seguir, trobar. Neix Jesucrist, es manifesta l’amor de Déu, que no es cansa de trucar a casa nostra per fer-hi estada, que anima, il·lumina, defensa i conforta la nostra vida.

Un àngel del Senyor anuncia als pastors aquesta bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria, i aquests de seguida es posen en camí. Volen veure el formós Infantó, el volen conèixer, el volen adorar. Com rebem nosaltres aquesta bona nova? Ens quedem quiets com si “passés” un Nadal més i qui dia passa any empeny? Contemplem la manifestació de Déu fet home, que ens salva i ens porta joia i esperança? Acollim de veritat el Nen nascut a l’establia, la Paraula que és llum per a la nostra vida?

Enmig de cants, llums, grans àpats amb la família i els amics, i la il·lusió dels regals..., el centre de tot és Jesús: l’amor que neix i brolla en tots els nostres cors, el que dóna sentit a la nostra existència. Jesús neix perquè aquell que viu en la tenebra pugui viure en la llum; perquè aquell que visqui en pecat, s’alci i, experimentant la misericòrdia de Déu, visqui en la gràcia; perquè aquell que se sent sol i abatut, sàpiga que té algú al seu costat; perquè aquell que sofreix i plora tingui consol. Neix de nou en el nostre cor, per manifestar-nos l’Amor de Déu i per donar-nos a conèixer la bona nova del Regne.

Deixem-nos omplir de la seva joia, deixem que faci camí amb nosaltres. Contemplem aquest immens misteri de goig: que ens il·lumini! Obrim el nostre cor per rebre el Senyor plens de goig, glorifiquem-lo amb les nostres obres, esforçant-nos a estimar-nos i a mantenir la pau. Reconeguem que per Ell hem rebut gràcia rere gràcia! 

Que no ens cansem de mirar el Messies amb amor, de meravellar-nos per la Seva petitesa, d’adorar-lo; que ens comprometem a transmetre el que celebrem, vivim i meditem. Que els qui celebrem amb alegria el naixement de Jesús, puguem comprendre la profunditat d’aquest misteri amb una fe ben íntegra i estimar-lo amb tot l’ardor del nostre cor.

Comentari de Lc 1,57-66 (23-12-2011) – Divendres IV d’Advent

S’ha produït una Bona Nova a casa d’Elisabet i Zacaries. Estan d’enhorabona. Elisabet ha donat a llum. I tothom la felicita. Un naixement sempre és motiu d’alegria, de congratulació, per a tota la família i el veïnat. En aquest cas, encara és més especial: el Senyor li havia fet aquest favor tan gran a Elisabet, que era tinguda per estèril.

En una família de tradició sacerdotal neix un nen que “s’ha de dir Joan”, tal com li havia encarregat l'àngel a Zacaries; un nen que pertany al Senyor, amb un nom nou per a l'infant que està destinat a anar per nous camins. Joan Baptista és escollit per a una missió concreta: ser el profeta precursor del Messies, el qui aplanarà els seus camins, anunciarà la Bona Nova del Regne i ens presentarà Jesucrist.

Quan Déu escull una persona per a una missió concreta, sovint passen coses extraordinàries. Hi ha una força i una saviesa que ve de la presència i de l'experiència de Déu. Zacaries ho va copsar en el naixement del seu fill i ho va acceptar, i amb aquesta actitud mostra que creu, recupera la parla i interpel•la aquells que en van ser testimonis.

Que a les vigílies del Temps de Nadal, descobrim el pas de Déu per la nostra vida, sentim com ens crida pel nostre nom a una missió concreta; que la nostra resposta a la invitació de Déu sigui tan positiva com la d'Elisabet i Zacaries. I que ens preparem, atents i vetllant, per la vinguda del Senyor, que ens omplirà d'una joia que serà plena.

Em dónes força

El tema de la Marató de TV3 d’enguany em fa estar més sensible, em toca la fibra, em toca el cor, em fa pensar en tu. Ens vas deixar fa uns mesos... Hi ha un àngel més al cel, segur. Ens vam quedar amb un buit, amb una pena difícil d’expressar. Tot eren preguntes, pors, dubtes. No podia creure què estava passant, no en volia ser conscient. Però el cas és que ja no hi eres. Ja no et veuria més. Veure’t era garantia de riure constantment, de rebre benediccions, d’escoltar poemes, imitacions; instants deliciosos que es van esfumar...

Escolto la cançó Em dónes força i penso en tu. Penso que t’agradaria la versió al català, i més cantada per l’escolania de Montserrat, aquestes veus angelicals. I que gaudiries d’allò més amb el vídeo i els bells paratges de Montserrat. Segur que, murri, diries que hi sobra una veu, però agrairies l’esforç de tots i entendries que col•laboren per una bona causa i que qui fa el que pot no està obligat a més.

Penso en com et devies adreçar al Pare en l’últim alè de vida, en com li devies demanar forces per superar els obstacles, per poder creuar no ja l’oceà sinó la vida terrenal, per passar de mort a vida, perquè aquí hi som de pas. Penso en com anhelaves viure amb Ell per tota l’eternitat.

Penso en tots aquells que esperen un òrgan. En el suport que necessiten, en l’angoixa que viuen, en l’espera incerta. Penso en els seus familiars, en la barreja de sentiments que deuen tenir. I els vull donar esperança.

Penso en el teu darrer gest, que diu molt de tu i t’honora. No ets només en el record de tants que et vam estimar. Ets presència viva també en alguna persona que ha sobreviscut gràcies a tu.

Penso que ets feliç amb Déu Pare i això em tranquil•litza. I que intercedeixes, des del cel estant, per tots nosaltres. I que continues oferint lloances al Senyor. Jo continuo pregant perquè així sigui, perquè reposis en pau, vetllis amb Ell:

Sed et qui frater corpore

nunc dormit pacis requie,

iam te beante vigilet

tibique laudes referat.

També el germà que en el seu cos

ara reposa i dorm en pau,

vetlli ja amb vós, que el feu feliç,

i a vós ofreni ses llaors.

I espero que, quan ens tornem a trobar... (quan hagi de ser... Si Déu vol...), després d’un “Eres tú, pues soy yo”, et pugui dir “ole tú, ole tú. Mira si es buena persona...” i tu em puguis contestar amb allò de “Eres una mujer digna de admirar!” ;-)

El perquè del títol del bloc

Feia temps que volia explicar el perquè del títol del bloc. Potser fins i tot des de la primera entrada, perquè quan un comença a embrancar-se en una aventura com aquesta com és la del món blocaire, on no sap qui pot ser el lector i on voldria deixar clars els objectius, els continguts i les finalitats del bloc, el més normal hauria estat presentar-se... No ho vaig fer llavors, probablement perquè no em sé presentar ni em sé descriure, perquè penso que qualsevol persona ja descobrirà el que pretenc (si pretenc alguna cosa), perquè ni jo mateixa sabia cap on s’encaminaria tot plegat ni si tindria llarga vida. No sabia tampoc si utilitzaria la meva creativitat, si parlaria més de qüestions de vida, d’espiritualitat, de fe o de què.

Vine i segueix-me. El títol pot semblar pretensiós. Li estic dient al lector que vingui, que tingui un moment per mi i que em sigui fidel? Obligo el lector a quedar-se al bloc, a llegir-me? No era aquesta la meva intenció. No m’entengueu malament: ja m’agrada que em llegiu, ja... Però, amb tota llibertat, tal com heu entrat en podeu sortir, només faltaria!

Vine i segueix-me. Vine, sí. És una invitació. Vine. I entra al meu espai, on jo obro el meu cor (o ho intento) perquè puguis conèixer què passa pel meu cap, qui és el centre de la meva vida i on, de passada, puguis descobrir escrits, paraules, sentiments que et poden omplir, o no, que et poden parlar, o no; que et poden ajudar a pregar, a reflexionar, o no; però jo te’ls ofereixo, si vols... I segueix-me... Ara que està tant de moda això dels follow i unfollow, en l’era digital, en l’era del 2.0 i del 3.0 ja, de l’“agrega’m encara que no em coneguis”, trobo que no és cap disbarat ni molt menys agosarat demanar que em segueixis ;) Això sí, amb moderació, sense estridències. No pretenc pas tenir un club de fans a aquestes alçades. Ni tinc afany de protagonisme...

Vine i segueix-me té també un altre significat, tant o més important que el que ja he explicat. És la idea inicial. El motiu principal de tot plegat. És una cita bíblica, una cita de Jesús al jove que l’interpel·la preguntant què ha de fer per a posseir la vida eterna i que afegeix que ja compleix tots els manaments. Jesús se’l va mirar i el va estimar i li digué: “Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me”. Però en sentir aquestes paraules, el jove se n’anà tot trist, perquè tenia molts béns. A l’interior d’aquest jove hi ha una inquietud, una necessitat d’anar més enllà. No voldria complir uns manaments simplement, perquè la fe és molt més que això. Vol adherir-se de cor a Algú, que és Déu. És també el que jo vull. Seguir-lo, estimar-lo, tenir-hi una relació personal, propera, aprofitar els detalls i descobrir en tot una ocasió per a créixer en l'amor. Seguir-lo implica donar-se. I a vegades costa tant: els béns em distreuen, em fan tornar enrera, m’impedeixen veure-hi clar, m’obstaculitzen. Per sort, Ell no em deixa sola, i em convida constantment a seguir-lo. Quan caic, quan tinc un desengany, Ell sempre hi és per donar-me la mà. Ell se’m dóna. Com no hauria jo també de donar-me, de mostrar-li que la donació és mútua? Pregar, servir, treballar, superar-me, esforçar-me... Tot són camins de donació i, per tant, camins d'amor. 

Vine i segueix-me :)

L'espera

Hi ha qui espera la sortida del sol. Es meravella. Hi troba serenor, pau. Contempla. Hi veu un nou dia per endavant. Són instants preciosos que poden tornar l’endemà. A una hora concreta. Només cal ser-hi per veure-la. Cada dia pot ser diferent, amb contrastos, boires, tocs de color. És l’espera puntual.

Hi ha qui espera un cop de sort. Qui fa cua per comprar un dècim, creient que la loteria els solucionarà la vida. Que tot serà diferent i aquest “diferent” voldrà dir “millor”. És un viure d’il•lusions: pot tocar, però el més probable és que no toqui... És l’espera màgica.

Hi ha qui espera una criatura. Que es prepara amb il•lusió, que ho vol tenir tot a punt. No sap potser si serà nen o nena. No sap ben bé ni el dia ni l’hora. Però sap que algun dia arribarà, que serà motiu d’alegria per tots. I espera amb un cert nerviosisme aquell moment. Una vida per endavant, un nou ésser a qui estimar, cuidar... L’espera esperançada.

Hi ha qui espera un tren que acaba passant de llarg o que arriba tard i ple de gent. L’espera a vegades desespera.

Hi ha qui espera un moment somniat. És clar que no espera que sigui exactament igual, però sí que passi. Ella l’espera. Sap que ha de venir. Es prepara per l’ocasió. Però a l’hora de la veritat tot passa molt de pressa. Ell va tard. Pràcticament no s’atura. Ella pensa que no sap aprofitar cada petit instant. Només volia explicar-se; però ha passat de llarg. Gairebé no li ha fet ni cas. Li té una mica d’enveja, no tant pel que té, sinó per com és, pel punt d’ambició, d’empenta, d’iniciativa, pels projectes... L'admira.

Algun dia es cansarà d’esperar que torni o li engegarà un moc que no entendrà, o potser de tant esperar algú que no ve o que no vol venir (i que ella interpreta com un “no em vol ni veure”), es quedarà tan prima que ni la reconeixerà, es florirà, es quedarà com un esquelet, vaja. No vol arribar a aquest extrem. No vol anar per la vida només “esperant”. Procura fer petits passos, intents d’aproximació. Només vol tenir l’oportunitat d’expressar-se. I espera algun dia poder parlar i que ell la vulgui escoltar. L'espera pacient.

Millor això que no esperar res...





Regal d'Advent

Com una nena amb sabates noves. Així em sento jo després d’haver comprat un cançoner amb 300 partitures: cants de lloança, confiança, esperança, cants que omplen el cor. Tot un regal d’Advent que m’he fet, que per mi és una gran llum entre foscors interiors.

Tinc la sensació que aquest regal arriba en el moment adequat, potser quan estava més allunyada o un xic perduda, o quan no pensava tant en Aquell que m’ha donat la vida. I això em recorda diferents instants improvisats, sorprenents i inesperats, plens de música: un concert al qual no esperava haver anat (i que em va omplir), un CD carregat d’optimisme (i que em va ajudar en un moment de debilitat)... Diversos CDs comprats sense conèixer el cantant o el grup, llançant-me a l’aventura de descobrir-los..., i descobrint-los pregar amb els seus cants, apropar-me més a Déu.

Diuen que qui canta prega dues vegades. Ho hauria de tenir més en compte, i més sabent que cantar m’ajuda tant a pregar.

Aquests dies de festa (sí, tinc tota la setmana de pont per a mi), procuraré desconnectar una mica del món, fer el meu recés particular... Sense PC, sense distraccions, sense presses... Es farà realitat un somni de fa anys. Quedaré amb amics. Em retrobaré amb alguns a la vetlla de la Immaculada. I, evidentment, m’aprendré els nous cants. Xalaré d’allò més, a la meva manera, cantant i omplint-me de goig. El meu cor m’ho agrairà. I el Senyor també, espero ;)

P.D. Per cert, el cançoner es diu "Ell és viu" i és de la Comunitat de l'Emmanuel