De la Carta de Taizé 2010: Carta de Xina

Triar entre els nostres desitjos

El cor humà vessa d’abundants desitjos i aspiracions: voldríem tantes coses, sovint fins i tot contradictòries. Però també sabem que no podem ni fer-ho tot ni tenir-ho tot. Lluny de portar-nos a una resignació trista, aquesta presa de consciència pot alliberar-nos i ajudar-nos a viure de manera més senzilla.

Sí, és important que triem entre els nostres desitjos. Tots no són dolents, però tots tampoc no són bons. Es tracta d’aprendre amb paciència quins hem de seguir prioritàriament i quins podem deixar de banda. Decidir quines aspiracions convé posar en primer lloc, escoltar el que ens habita en les nostres profunditats, és ja posar-nos a l’escolta de Déu. Déu ens parla també a través dels nostres desitjos. Ens correspon a nosaltres discernir la seva veu enmig de tantes veus interiors.

Despertar en nosaltres el desig de Déu

I deixem despertar en nosaltres el més profund dels anhels: el desig de Déu!

És cert que l’esperit d’admiració i d’adoració no és fàcil de mantenir quan les nostres societats valoren l’eficàcia immediata. És, però, en els llargs silencis on aparentment no passa res, que l’Esperit Sant treballa en nosaltres, sense que sapiguem com.

Saber esperar… Ser-hi, senzillament, gratuïtament. Agenollar-nos, reconèixer que Déu és present. Obrir les mans en signe d’acolliment. Fer silenci ja és l’expressió d’un obrir-se a Déu.

Himne de la JMJ de Toronto

LLUM DEL MÓN

El que hem vist amb els nostres propis ulls
el que amb aquestes mans hem pogut tocar
El qui ens ha parlat a cau d’orella
el qui s’ha revelat al fons del nostre cor.
Aquell a qui nosaltres anunciem
la seva llum resplendeix a la terra on vivim.

Són tants aquells que viuen adormits
d’altres tan sols coneixen una fosca sense fi
estimant-nos de cor tots els germans
estarem en la llum, res no ens aturarà
junts aixequem-nos contra la tempesta
en el cor de la nit sentinelles del matí

LLUM DEL MÓN
SAL DE LA TERRA
SIGUEM PER AL MÓN
TESTIMONIS DE L’AMOR
LLUM DEL MÓN
CRIST ÉS LA LLUM
IL·LUMINEM LA FOSCA
AMB LA SEVA CLAROR
PER SEMPRE MÉS

Hi ha tanta gent que es consumeix cercant
un sentit nou al viure, raons per estimar.
si poguéssim compartir el seu dolor
caminar al seu costat, apropar-los a Jesús.
Potser llavors podrien viure sabent
que tot partint el pa Ell s’hi fa present

Comentari de Lc 1, 57-66 (23-12-2009)– Dimarts IV d’Advent

La promesa de Déu s’ha acomplert. Elisabet ha tingut un fill al qual anomenaran Joan (el Senyor s’ha compadit). De nou l’alegria és la resposta a l’acció misericordiosa de Déu davant la impossibilitat humana. El qui no creia en les promeses de Déu, Zacaries, ara les reconeix en la seva realització, i gràcies a aquest fet, recupera la parla, sorgeix el miracle. El nen és do de Déu, porta un missatge d’amor i d’esperança de part de Déu.

La gent es pregunta què serà, quins camins seguirà, perquè la vida sempre sorprèn, sempre és capaç d’obrir nous camins. La vida, el do de Déu per excel·lència, sempre ens meravella, és benedicció i gràcia.

Aquest nen –ara tots ho sabem- està cridat a portar una missió en un moment crucial de la vida del poble de Déu. Joan Baptista ocupa un moment decisiu en la història de la salvació. És escollit per a una missió concreta: ser missatger de la misericòrdia de Déu, ser el profeta precursor del Messies, el qui aplanarà els seus camins, portarà a la conversió, anunciarà la Bona Nova del Regne i ens presentarà Jesucrist.

Està a punt d’arribar el dia del Senyor. Un dia feliç per a tota família que el pugui celebrar unida i reconciliada. Reconeguem la grandesa i l’interès compromès de Déu per a la salvació de la humanitat. Descobrim el pas de Déu per la nostra vida i diguem-li, confiadament, “t’esperem, Senyor, amb la certesa que véns a salvar-nos i ens crides a cadascú de nosaltres a una missió concreta. Fes que puguem ser sempre testimonis de la Bona Nova”.

Prec de Nadal

Mira com vinc per la nit

del meu poble, del món, sense cants

ni ja somnis, ben buides les mans:

et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l'has sentit?

Desperta amb mi, guia'm la por

de caminant, aquest dolor

d'uns ulls de cec dintre la nit.

Salvador Espriu

El cuiner sense idees

Aquesta és la història d’un cuiner que havia de preparar un bon sopar per a la nit de Nadal… Havia treballat molt i molt durant força dies…, així que, quan va arribar el moment, es va quedar sense inspiració! Passaven les hores i els dies i cap menú li semblava bé, ni prou ric, ni prou original, ni prou elegant per als seus convidats… Així, va arribar el dia abans de Nadal.

Estava tan cansat que es va quedar adormit sobre la taula de la cuina, envoltat de receptes i llibres de cuina… I vet aquí que va començar a somiar. Una força irresistible el va dur volant cap al cel: no sentia fred ni calor, s’hi estava la mar de bé…, i va anar viatjant fins a una caseta al bosc, on encara que hi havia només un foc a terra i un arbre de Nadal i un petit naixement, l’ambient era càlidament irresistible. Els infants corrien amunt i avall jugant fent festes i rialles i la mare i una àvia s’afanyaven a la cuina. Allà l’aroma dels fogons i el forn era una delícia. Però, tot d’una, es va adonar que no hi havia coses molt especials ni tampoc eren sofisticats els plats… i malgrat tot, l’aroma seguia sent una delícia!

Va asseure’s en aquella cuina, d’on entraven i sortien rialles, on els pastissos i les viandes humils eren una invitació al gaudi… I, de sobte, es va adonar de què passava: tot estava fet amb tant d’amor, que era perfecte! Caram!

Un soroll fort el va deixondir: el caldo, tot bullint a l’olla l’havia despertat del somni. D’aquell somni engrescador i il·luminador. No caldria fer coses extraordinàries perquè tothom aquella nit gaudís: només caldria fer-ho amb amor i senzillesa. Amb l’amor que es té per allò que és important i necessari en les nostres vides. Es va posar mans a l’obra i va pensar en les persones que havien de menjar amb ell i en el que els agradava… Va encertar de ple! El sopar va ser un èxit rodó…

No és tan important fer coses grans… sinó fer-les pensant en el goig dels que les han de rebre i el que necessiten de debò. Aquest també és un dels sentits del Nadal: estar en el cor dels que ens envolten.

¡Sólo Dios! ¡Sólo Dios!

Sólo Dios... Cuánto cuesta llegar a comprender y a vivir esas palabras, pero una vez que el alma se ha percatado de que es de Dios, posesión de Dios; de que Jesús vive en ella, a pesar de sus miserias y flaquezas... Una vez abiertos los ojos a la luz de la fe y de la esperanza. Una vez comprendida la razón de vivir, y que vivir es para Dios y sólo para Él, nada hay en el mundo capaz de turbar al alma, y aún la ansiosa espera del que no poseyendo nada lo espera todo, se hace serena. Una paz inmensa llena el corazón del que sólo es para Dios, y paz sólo la posee el que sólo a Dios desea...

¡Sólo Dios! ¡Qué dulce es vivir así!... Nadie en el mundo escucha con paciencia las locuras que se pueden ocurrir al que vislumbrando un poquito la grandeza de Dios, se atonta, y dando de lado la nada y vanidad de las cosas de la tierra, se le ocurra gritar: necios, insensatos..., ¿qué buscáis? Daros prisa..., sólo Dios, ¿qué hay fuera de Él?

¿Cómo es posible que nos podamos ocupar en tantas cosas, en reír, en llorar, en hablar, en discutir y, en cambio, para Dios nada?

Sant Rafael Arnáiz Barón

Mostra'ns el camí de la vida

Mostra'ns el camí de la vida.
Fes créixer entre nosaltres persones acollidores, misericordioses, generoses...

Mostra'ns el camí de la vida.
Fes créixer entre nosaltres persones pacífiques i pacificadores, obertes a l'escolta i al diàleg...

Mostra'ns el camí de la vida.
Fes créixer entre nosaltres persones contemplatives, constructives, admiradores i continuadores de la teva Creació.

Mostra'ns el camí de la vida.
Fes créixer entre nosaltres persones properes, afables..., guaridores, alegres.

Mostra'ns el camí de la vida.
Fes créixer entre nosaltres persones serenes i crítiques, enamorades de les teves Benaurances...

Mostra'ns el camí de la vida.
Fes créixer entre nosaltres persones de Fe, Esperança i Caritat, disposades a posar la mà a l'arada i no mirar enrere...

Margarideta, la princesa de la sal

Una vegada hi havia un rei que tenia tres filles molt boniques. Un dia el rei va voler saber fins a quin punt, les noies, l’estimaven.
Va cridar la gran i li va dir:
- Fins a quin punt m’estimes, tu?
I ella va fer:
- Jo us estimo com el pa.
I el pare li va contestar:
- Si em vols com el pa queda’t ençà.
Va cridar la mitjana i li va fer la mateixa pregunta. Ella li contestà:
- Jo us estimo com el vi.
I el pare li va contestar:
- Si m’estimes com el vi queda’t ací.
Llavors va cridar la petita i també li preguntà:
- Fins a quin punt m’estimes tu?
La noia li va respondre:
- Jo us estimo com la sal.
Aquesta resposta no va agradar al pare que va treure la noia de casa dient-li:
- Si m’estimes com la sal vés-te’n del meu hostal.
La pobra noia, molt trista, es va posar un vestit tot estripat, perquè ningú no la conegués, i se’n va anar camps a través a buscar feina.
Va arribar a una masia molt rica, es va presentar a la mestressa i li va dir:
- Que em voldríeu llogar per guardar les oques?
La mestressa no ho volia, però l’hereu la va convèncer i la van llogar.
L’endemà la van enviar a pasturar les oques vora d’un riu. Quan va ser allí, la princesa, que es deia Margarideta, es va treure la pinta de sota el vestit i es va posar a pentinar-se emmirallant-se en l’aigua del riu.
Les oques es van quedar totes parades en veure-la tan bonica, i, de tant mirar-la, es van descuidar de menjar.
Quan van tornar a la masia la mestressa va preguntar a les oques:
- Ja us tracta bé la novella pastora?
I les oques van contestar:
- Oc, oc, oc, d’herbetes no n’hem menjades, però hem vist molt rica dama.
La mestressa no va entendre pas el que les oquetes volien dir.
L’endemà i l’altre encara, va passar el mateix. La mestressa, enrabiada, volia treure la pastora. Però aquell dia l’hereu no es trobava bé i va demanar a la seva mare que li fes portar una tassa d’herbes per la pastora. Quan la hi va portar li va preguntar de quina casa era. La Margarideta li va contestar:
- Sóc d’una casa molt pobra i totes les meves germanes guarden bestiar com faig jo.
Però l’hereu no s’ho va pas creure i li va dir:
- Per aquest estrip de roba se’t veu que, a sota, hi portes un vestit de seda tot brodat.
Llavors la Margarideta li va haver de contar la seva història de debò.
I la Margarideta i l’hereu, que s’havien agradat, es van voler casar.
El dia de les noces van fer un gran dinar al qual van convidar tota la gent més noble de la contrada. També hi van convidar el pare de la Margarideta.
Quan la núvia va saber que el seu pare havia d’anar a dinar amb ells, va demanar per fer ella mateixa el dinar del rei. Es va posar a la cuina i li va coure el menjar més bo, però tot sense sal.
Després de l’àpat, la Margarideta va preguntar al seu pare:
- Us ha agradat el dinar, senyor?
I el rei li va contestar:
- L’hauria trobat molt bo si no fos que s’han descuidat de posar-hi sal. I m’hauria estimat més haver de menjar sense pa o sense vi, que no pas sense sal.
Aleshores la núvia li va recordar que havia tret de casa una filla perquè li havia dit que l’estimava com la sal.
Tot seguit, el rei va conèixer que era la seva filla petita, es va adonar del seu error i van quedar tots molt contents i satisfets.

Preparem els camins al Senyor

És temps d’Advent, d’esperança, de canvi, de preparació per a la vinguda del Senyor. Contemplem avui les paraules profètiques d’Isaïes sobre Joan Baptista, el qual rep la Paraula de Déu i predica un baptisme de conversió. Tenia una missió, i la va complir.

Una veu crida des del desert a aplanar els camins, a obrir una ruta al Senyor; ens crida a la conversió, a obrir el cor, a canviar des de dins, creixent en el més fonamental, en l’amor; ens convida a escoltar les exigències del Senyor que arriba i ens parla. El sabrem escoltar? Ens convida també a sortir al seu encontre plens d’alegria.

Cal que treballem apostòlicament per tal que tothom pugui veure la salvació de Déu. Que li preparem els camins, amb dedicació i molta fe, amb el cor ben alerta, escoltant atents la seva veu; amb un càntic de lloança, un cant de joia perquè Déu ens allibera... Cal que l’esperem amb un cor de festa, vestits de bondat, fixant la mirada en la seva Glòria.

En veure tot el camí que cal fer, no ens hem de desanimar ni ens hem de donar per vençuts. Com Joan Baptista, cal que acceptem la missió de ser una veu que crida en el desert, encara que pensem que potser no ens farà cas ningú. Tinguem coratge! Tot és possible! Fem de la nostra vida una veritable terra plana per a tothom, per tal d’escampar felicitat arreu del món. Deixem que el Senyor treballi en nosaltres, caminem sota la seva resplendor!

Hi ha un camí que condueix a la salvació de Déu. Només ens cal recórrer-lo, canviar la marxa, saber discernir el que ens convé, tenir una mirada neta. Hi haurà terrenys tortuosos que podrem superar amb l’ajuda i gràcia de Déu. Si omplim l’odi amb paraules de perdó i una actitud de pau, amb gestos generosos d’amor, amb solidaritat, contribuirem a la causa de l’Evangeli, enriquirem el nostre amor més i més.

Demanem al Senyor que es faci present en la nostra ruta; que faci visible l’obra que ha començat en nosaltres i ens ajudi en aquest temps d’Advent a viure amb una esperança i una il·lusió renovades. Que el rebem, com Maria, amb una actitud oberta i disposats a complir la seva voluntat.

Navegant

Torno a casa.
Torno a casa
navegant sol per un mar
d'aigües braves

Jo vull viure i ser lliure al teu costat.

Mira'm: volo,
ara volo
entre núvols dalt del cel.
I en la lluita
jo vull viure
i ser lliure al teu costat.

Pots sentir-me?
Pots sentir-me?
No apaguis mai la veu.
Crida i lluita,
sempre lliure
t'imagino a prop meu.

Pots sentir-me!
Puc sentir-te!
Com ressonen dalt del cel
les paraules, són la lluita.
Sempre lliures junts viurem.

Torno a casa...

Oh, Senyor... i ser lliure al teu costat.
Oh, Senyor... i ser lliure al teu costat

Sailing, de Rod Stewart

Dia Mundial de la lluita contra la SIDA