Margarideta, la princesa de la sal

Una vegada hi havia un rei que tenia tres filles molt boniques. Un dia el rei va voler saber fins a quin punt, les noies, l’estimaven.
Va cridar la gran i li va dir:
- Fins a quin punt m’estimes, tu?
I ella va fer:
- Jo us estimo com el pa.
I el pare li va contestar:
- Si em vols com el pa queda’t ençà.
Va cridar la mitjana i li va fer la mateixa pregunta. Ella li contestà:
- Jo us estimo com el vi.
I el pare li va contestar:
- Si m’estimes com el vi queda’t ací.
Llavors va cridar la petita i també li preguntà:
- Fins a quin punt m’estimes tu?
La noia li va respondre:
- Jo us estimo com la sal.
Aquesta resposta no va agradar al pare que va treure la noia de casa dient-li:
- Si m’estimes com la sal vés-te’n del meu hostal.
La pobra noia, molt trista, es va posar un vestit tot estripat, perquè ningú no la conegués, i se’n va anar camps a través a buscar feina.
Va arribar a una masia molt rica, es va presentar a la mestressa i li va dir:
- Que em voldríeu llogar per guardar les oques?
La mestressa no ho volia, però l’hereu la va convèncer i la van llogar.
L’endemà la van enviar a pasturar les oques vora d’un riu. Quan va ser allí, la princesa, que es deia Margarideta, es va treure la pinta de sota el vestit i es va posar a pentinar-se emmirallant-se en l’aigua del riu.
Les oques es van quedar totes parades en veure-la tan bonica, i, de tant mirar-la, es van descuidar de menjar.
Quan van tornar a la masia la mestressa va preguntar a les oques:
- Ja us tracta bé la novella pastora?
I les oques van contestar:
- Oc, oc, oc, d’herbetes no n’hem menjades, però hem vist molt rica dama.
La mestressa no va entendre pas el que les oquetes volien dir.
L’endemà i l’altre encara, va passar el mateix. La mestressa, enrabiada, volia treure la pastora. Però aquell dia l’hereu no es trobava bé i va demanar a la seva mare que li fes portar una tassa d’herbes per la pastora. Quan la hi va portar li va preguntar de quina casa era. La Margarideta li va contestar:
- Sóc d’una casa molt pobra i totes les meves germanes guarden bestiar com faig jo.
Però l’hereu no s’ho va pas creure i li va dir:
- Per aquest estrip de roba se’t veu que, a sota, hi portes un vestit de seda tot brodat.
Llavors la Margarideta li va haver de contar la seva història de debò.
I la Margarideta i l’hereu, que s’havien agradat, es van voler casar.
El dia de les noces van fer un gran dinar al qual van convidar tota la gent més noble de la contrada. També hi van convidar el pare de la Margarideta.
Quan la núvia va saber que el seu pare havia d’anar a dinar amb ells, va demanar per fer ella mateixa el dinar del rei. Es va posar a la cuina i li va coure el menjar més bo, però tot sense sal.
Després de l’àpat, la Margarideta va preguntar al seu pare:
- Us ha agradat el dinar, senyor?
I el rei li va contestar:
- L’hauria trobat molt bo si no fos que s’han descuidat de posar-hi sal. I m’hauria estimat més haver de menjar sense pa o sense vi, que no pas sense sal.
Aleshores la núvia li va recordar que havia tret de casa una filla perquè li havia dit que l’estimava com la sal.
Tot seguit, el rei va conèixer que era la seva filla petita, es va adonar del seu error i van quedar tots molt contents i satisfets.