Aquesta és la història d’un cuiner que havia de preparar un bon sopar per a la nit de Nadal… Havia treballat molt i molt durant força dies…, així que, quan va arribar el moment, es va quedar sense inspiració! Passaven les hores i els dies i cap menú li semblava bé, ni prou ric, ni prou original, ni prou elegant per als seus convidats… Així, va arribar el dia abans de Nadal.
Estava tan cansat que es va quedar adormit sobre la taula de la cuina, envoltat de receptes i llibres de cuina… I vet aquí que va començar a somiar. Una força irresistible el va dur volant cap al cel: no sentia fred ni calor, s’hi estava la mar de bé…, i va anar viatjant fins a una caseta al bosc, on encara que hi havia només un foc a terra i un arbre de Nadal i un petit naixement, l’ambient era càlidament irresistible. Els infants corrien amunt i avall jugant fent festes i rialles i la mare i una àvia s’afanyaven a la cuina. Allà l’aroma dels fogons i el forn era una delícia. Però, tot d’una, es va adonar que no hi havia coses molt especials ni tampoc eren sofisticats els plats… i malgrat tot, l’aroma seguia sent una delícia!
Va asseure’s en aquella cuina, d’on entraven i sortien rialles, on els pastissos i les viandes humils eren una invitació al gaudi… I, de sobte, es va adonar de què passava: tot estava fet amb tant d’amor, que era perfecte! Caram!
Un soroll fort el va deixondir: el caldo, tot bullint a l’olla l’havia despertat del somni. D’aquell somni engrescador i il·luminador. No caldria fer coses extraordinàries perquè tothom aquella nit gaudís: només caldria fer-ho amb amor i senzillesa. Amb l’amor que es té per allò que és important i necessari en les nostres vides. Es va posar mans a l’obra i va pensar en les persones que havien de menjar amb ell i en el que els agradava… Va encertar de ple! El sopar va ser un èxit rodó…
No és tan important fer coses grans… sinó fer-les pensant en el goig dels que les han de rebre i el que necessiten de debò. Aquest també és un dels sentits del Nadal: estar en el cor dels que ens envolten.
Estava tan cansat que es va quedar adormit sobre la taula de la cuina, envoltat de receptes i llibres de cuina… I vet aquí que va començar a somiar. Una força irresistible el va dur volant cap al cel: no sentia fred ni calor, s’hi estava la mar de bé…, i va anar viatjant fins a una caseta al bosc, on encara que hi havia només un foc a terra i un arbre de Nadal i un petit naixement, l’ambient era càlidament irresistible. Els infants corrien amunt i avall jugant fent festes i rialles i la mare i una àvia s’afanyaven a la cuina. Allà l’aroma dels fogons i el forn era una delícia. Però, tot d’una, es va adonar que no hi havia coses molt especials ni tampoc eren sofisticats els plats… i malgrat tot, l’aroma seguia sent una delícia!
Va asseure’s en aquella cuina, d’on entraven i sortien rialles, on els pastissos i les viandes humils eren una invitació al gaudi… I, de sobte, es va adonar de què passava: tot estava fet amb tant d’amor, que era perfecte! Caram!
Un soroll fort el va deixondir: el caldo, tot bullint a l’olla l’havia despertat del somni. D’aquell somni engrescador i il·luminador. No caldria fer coses extraordinàries perquè tothom aquella nit gaudís: només caldria fer-ho amb amor i senzillesa. Amb l’amor que es té per allò que és important i necessari en les nostres vides. Es va posar mans a l’obra i va pensar en les persones que havien de menjar amb ell i en el que els agradava… Va encertar de ple! El sopar va ser un èxit rodó…
No és tan important fer coses grans… sinó fer-les pensant en el goig dels que les han de rebre i el que necessiten de debò. Aquest també és un dels sentits del Nadal: estar en el cor dels que ens envolten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada