Comentari de Lc 1,57-66 (23-12-2013)

Elisabet i Zacaries estan d’enhorabona. Elisabet ha donat a llum un nen que s’ha de dir Joan, un nen que pertany al Senyor, que està destinat a anar per nous camins i és escollit per a una missió concreta, ser el precursor de Crist, portar un missatge d’amor i d’esperança de part de Déu.

 

Zacaries, després de nou mesos llargs d’espera en silenci,  reconeix les promeses de Déu i recupera la parla, ja no hi ha motiu de dubtes i pot veure, plenament realitzat, el miracle anunciat. No s’ho esperava, però aquesta vegada l’ancià sacerdot sap com respondre. La gratitud i la lloança a Déu són les seves primeres paraules en un cant de goig emocionat.

 

El naixement del Precursor ens parla de la proximitat del Nadal. El Senyor és a prop, preparem-nos! Déu vol néixer principalment en els nostres cors. La vida del Precursor ens ensenya les virtuts que calen per a rebre profitosament Jesús; fonamentalment, la humilitat de cor.

 

Sortim a l’encontre de Jesús, preparem el nostre esperit. Preguntem-nos quina és la nostra resposta al voler de Déu, si ens fem els sords i emmudim o confiem plenament en Ell, si aquest Advent ens hem estat preparant per escoltar la seva veu i els seus projectes i si ens ha capacitat per parlar amb Déu i hem crescut en oració i relació amb Ell. La mesura de la nostra felicitat, de la nostra gratitud i alegria, com la de Zacaries, dependrà d’haver acceptat el voler de Déu.

Comentari de Lc 12,39-48 (23-10-2013) – Dimecres XXIX de durant l’any

Amb dues paràboles Crist ens exhorta a la vigilància, a tenir una mirada capaç de percebre la seva vinguda i la seva presència ja enmig nostre en els pobres, en nosaltres, en la lluita per la justícia i per la pau i en els esdeveniments de la vida de cada dia...; també ens mou a complir la missió de servents, a no usar els béns rebuts per al propi benefici i estar vigilants i atents.

Cal que aprofitem els dons que Déu ens ofereix, cal que vivim desperts, donant testimoni de la nostra fe. Reconeguem l’abundància de dons que el Senyor ens ha regalat, els béns que ens han estat confiats, pels quals se’ns exigirà un major resultat. Preguntem-nos com estem administrant, a l’interior de les nostres famílies i de la societat, els béns que ens ha regalat el Senyor, i què ens està demanant Déu avui, en concret, com a resposta agraïda als béns rebuts.

Acollim la invitació a la vigilància, a la qual tantes vegades ens criden les Escriptures! És l’actitud de qui sap que el Senyor tornarà i voldrà veure en nosaltres els fruits del seu amor. Siguem administradors fidels i prudents: donem-nos als altres, preocupem-nos per ells, vigilem que no els manqui res,  i redescobrim el nostre camí, la nostra missió.

Demanem al Senyor que ens ajudi a ser servidors fidels i prudents, a esforçar-nos per ser bon deixebles i missioners del seu amor i a descobrir quin és el nostre camí i quina és la nostra missió.

Comentari de Lc 8,16-18 (23/09/2013) - Dilluns XXV de durant l’any

La predicació de Jesús, la novetat de l’anunci del Regne és com la llum d’una llàntia que ha d’anunciar-se públicament i no amagar-se sota el llit.

Crist posa al descobert la nostra capacitat per a comunicar la seva Paraula sense por, amb la nostra veu, amb els nostres gestos, amb les nostres obres. Ens crida a aturar-nos a observar, estar atents i sentir-nos responsables, per ser capaços d’advertir als altres el que no veuen, i convertir-nos en veu dels qui no poden parlar. Ens mou a no retenir la llum sinó regalar-la, perquè la Paraula de Déu ha de ser compartida. Ens exhorta a la sinceritat i a la claredat, a no amagar res, a portar Llum, il·luminar la nostra realitat.

 

Cal que ens obrim a Jesús perquè Ell ens ompli de la seva Llum, ens faci deixebles seus, ens inundi i ens concedeixi una fe sòlida. I cal passar a l’acció, ser els seus missioners involucrats en el món. Viure plenament com a fills de Déu i propagar aquesta Llum per a il·luminar, guiar i orientar els qui ens envolten. Així ens tornarem transparents i la llum podrà passar més fàcilment a través nostre.

Que la Llum de Crist que tenim en nosaltres brilli des dels llocs més alts, amb el nostre testimoni fidel i valent. I que ens dediquem a estimar sense mesura, a propagar claror on hi hagi foscor i a entregar-nos als altres generosament. 

Comentari de Mt 22,34-40 (23-08-2013) - Divendres XX de durant l'any

Un cop més, un fariseu, mestre de la Llei, fa una pregunta a Jesús per provar-lo, per veure si coneix el manament més gran de la Llei... La resposta és clara: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament; ... i estima els altres com a tu mateix”. Són manaments presents en la Llei de Moisès que Jesús posa en relació directa com a fonament de l’Escriptura, manaments que els fariseus se sabien de memòria... Però no es tracta només de seguir una llei. No hem d’estimar perquè ho diguin uns papers, sinó perquè Jesús ens ha encomanat el seu Amor. I no hem d’estimar només a uns pocs, a la família, als amics..., sinó a tothom! I sobretot a aquell que necessita una mica d’afecte, que se sent sol, marginat, abandonat. El Senyor l’escolta, ens escolta, és compassiu amb tots; siguem-ho també nosaltres! No diguem només de paraula que estimem! Sentim-ho, notem-ho, que en nosaltres tot sigui amor!

Si estimem Déu, farem cas de les seves paraules, les acollirem, les propagarem, voldrem transmetre-les a tothom... Donarem amor i felicitat a dojo! Si som capaços d’abandonar ídols i convertir-nos a Déu, per adorar-lo només a Ell, veurem ben clar que Ell és Amor, que ho és tot, que a partir d’Ell podem obrir més el nostre cor als altres i els estimarem profundament, d’una manera tan forta, que resplendirem de joia i viurem sempre contents en el Senyor que ens enforteix.

Demanem al Senyor que augmenti la nostra fe, l’esperança i la caritat, i que faci que estimem allò que ens mana, que donem sense esperar res a canvi, que mantinguem sempre una actitud de servei i que estiguem atents a les necessitats dels altres.

Comentari de Jn 15,1-8 (23-07-2013) - Santa Brígida

Durant el discurs de l’últim sopar, Jesucrist prepara els deixebles per a la seva missió i els explica la paràbola del cep i les sarments; expressa que Ell és el cep veritable, l’únic que no defrauda el Pare i vinyater. És el cep que dóna fecunditat a les sarments, el cep definitiu que el Pare, com a vinyater, ha conreat i ens ha regalat. La seva voluntat és que romanem en Ell i donem molt de fruit.

Aquesta és la raó de ser d’un batejat en Crist, donar fruit. I això només és possible si la sarment està en el cep, si hi ha una relació personal, íntima, que neix i creix en l’amor, que brolla de viure segons l’Evangeli. Donarem fruit també si coneixem a fons la vida de Jesús, si estem disposats a viure de manera semblant, si ens deixem il•luminar per l’Esperit, ens alimentem de la paraula de Déu, l’acceptem i ens mantenim units en el seu amor. Els cristians estem cridats a viure en comunió de vida amb Crist i amb tots els germans. A estar amb Ell fins al final, com santa Brígida, essent fidels als designis de Déu, estant pendents d’Ell nit i dia, dedicant-nos a les obres de caritat Tots hem de produir fruits. Hem d’acceptar que sigui Déu qui ens vagi treballant i esporgant, ser-li fidels i veure com realitza obres grans per mitjà nostre.

A cada fet que ens succeeix, a cada signe de creixement, a cada moment de poda, ens acompanya el vinyater, Déu, que és a prop de la nostra vida i que ens demana que donem fruit i que ens animem a viure totalment abraçats a Jesús, el cep veritable. Visquem com a sarments ben unides a Ell i transmetem als altres l’amor que ens té el Senyor. I, sobretot, preguem aquests dies perquè siguin abundants els fruits de la presència del Sant Pare Francesc en terres americanes, i perquè moltes persones, especialment els participants a la Jornada Mundial de la Joventut, es decideixin a seguir Jesús mitjançant una conversió que marqui les seves vides en el futur.

Jo crec en Jesucrist, el Messies de Déu

Evangeli: Lc 9,18-24

Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat, se li acostaren els deixebles, i els preguntà: «Qui diu la gent que sóc, jo?» Ells li respongueren: «Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, altres que ha ressuscitat un dels profetes antics». Llavors els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respongué: «El Messies, l'Ungit de Déu». Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú, i els deia: «El Fill de l'home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia.»

I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà.»

 

 

Reflexió:

 

 

 

Una Llum en la nit, un any encenent llums

 

 

Avui fa un any de la primera Una Llum en la nit a Barcelona, en la qual vaig participar com a sentinella-intercessora. Recordo aquella nit amb gran emoció. Fins a l'últim moment, no sabia si hi podria anar ni amb qui hi aniria. La Maria, en Felio i jo vam apuntar-nos a l'aventura encara no sé ben bé com. Suposo que engrescats per la novetat i per la insistència d'en Bruno, tot s'ha de dir. Malgrat no haver fet el curs preparatori, sabíem a què anàvem, sabíem que hi havia quatre equips, que rebríem una formació i que se'ns diria quin seria el nostre lloc, quina seria la nostra missió aquella nit. Jo no les tenia totes... Volia pensar "Que sigui el que Déu vulgui", però en el fons pensava "Siusplau, que no em toqui això, que em toqui allò altre". I em va tocar ser intercessora. El meu pensament se n'anava cap als de fora, cap als sentinelles que eren al carrer convidant els joves a entrar a la basílica de santa Maria del Pi dient-los que l'Església està oberta i Jesús els espera. Però la meva mirada se centrava en el Cos de Crist, en el Santíssim exposat. Escoltava belles veus, bells cants, la lletra dels quals m'ajudava a pregar, a dialogar amb Déu. Em venia l'olor de les espelmes, de la flama viva, senyal que els joves havien volgut tenir un retrobament amb Crist. Hi va haver moments de pell de gallina i de dolces llàgrimes. Tots els sentits centrats en la missió. I al final molt cansament i rostres alegres, moltes accions de gràcies i el pensament que allò no podia quedar allí, no podia ser flor d'un dia, s'havia de repetir...

 

Després de la primera Una Llum en la nit, n'hi ha hagut d'altres, gràcies a Déu!, més o menys cada dos mesos (el 13 d'octubre, el 15 de desembre, el 16 de febrer i el 6 d'abril), en diferents esglésies del centre de Barcelona. I el proper dissabte 8 de juny, i per celebrar l'aniversari, també n'hi haurà una, la darrera d'aquest curs, a la basílica de santa Maria del Pi.

 

Jo no he tornat a participar-hi, encara... Algun cop perquè la data no m'anava bé, perquè ja tenia plans... Però, pensant-ho bé, hi ha cap pla millor que aquest? D'altres vegades, senzillament, no m'hi he vist amb forces, em sentia cansada després d'una setmana de molta feina. També em frenava el fet de ser de fora de Barcelona: tornar sola cap a casa, cap a les 3 de la matinada, amb el nit bus, no em feia massa gràcia; depenc del transport públic o d'alguna ànima caritativa que em vulgui acompanyar. També molts cops penso "Com podré evangelitzar jo? Com pretenc acompanyar algú a trobar-se amb Jesús si precisament el que em cal és retrobar-m'hi?" i "No sabré parlar...", i això que em faig un tip d'escriure sobre l'Evangeli, sobre què diu Jesús, què em diu i què ens proposa, i tot plegat sense saber ben bé a qui arriba el missatge, però tenint la certesa que és un fruit que cau en terra bona, que és un bàlsam per a algú, que pot ser llum enmig d'una nit fosca. Fins i tot he arribat a pensar que han de ser els joves els qui evangelitzin els joves, i que jo ja tinc una edat (!), que el llenguatge dels joves d'ara és diferent i que no m'entendrien..., quan el llenguatge de l'amor de Déu és universal! 

 

Ara mateix, sincerament, no em veuria en cap dels quatre equips..., però no se sap mai...

Sense esperar-m'ho, aquesta setmana he rebut un whatsapp d'una amiga de Premià: "Montse, dissabte 8, Llum en la nit". Li dic "Que hi vols anar?". I em respon: "Sí, jo hi vaig. Anem-hi juntes i diguem-ho també a L. i M.". Qualsevol li diu que no! No deu ser aquesta la invitació/empenta que estava esperant? 

 

 

La Santíssima Trinitat

Evangeli: Jn 16,12-15

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l'Esperit de la veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d'allò que és meu.»

 

 

Reflexió:

 

 

Comentari de Lc 22,14-20 (23-05-2013) - Jesucrist, gran sacerdot per sempre

El dijous després de Pentecosta, l’Església celebra la festa de Jesucrist, gran sacerdot per sempre. Jesucrist com a gran intercessor prop del Pare: el qui prega sense parar per tots nosaltres, el mitjancer de la nova Aliança, segellada amb la pròpia sang. Jesucrist, home com nosaltres, igual en tot, llevat del pecat, que intercedeix contínuament pel seu poble.

La festa d’avui és la festa del servei, de l’entrega i la donació, perquè tots participem del sacerdoci de Crist, però també de la seva crida a servir els més necessitats. Tots tenim la missió de fer Déu present al món i portar el món a Déu. Admirem el seu cor de pastor i salvador que es desfà pel seu ramat, que es desviu per donar-nos vida, que s’ofereix al Pare i en el seu sacrifici ens mostra el seu amor total i inaugura l’Aliança Nova. Institueix l’Eucaristia, misteri de fe i d’amor. Es fa present a la humanitat i manifesta ànsia per estar amb els seus durant l’àpat, vol que ens apropem a Ell i visquem units a Ell. Ho dóna tot per estar al costat de tots. Perquè romanguem en Ell, resta present.

Preguem avui especialment per tots els preveres del món, que siguin fidels al ministeri que se’ls ha confiat i portin la bona nova de la salvació; que, tal com diu el prefaci d’avui, moguts per la caritat, com a pastors vagin al davant del poble de Déu, l’alimentin amb la paraula i el refacin amb els sagraments; que donant la vida pel Senyor i pels germans, s’esforcin a conformar-se a la imatge de Crist i amb fermesa donin testimoni d’amor i fidelitat.

Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres

Escoltem avui un fragment del gran discurs de comiat de Jesús en l’últim Sopar, on entrega el testament espiritual als deixebles: el gran manament de l’amor com a signe visible de l’adhesió dels deixebles a Ell i de la vivència real i afectiva de la fraternitat. No es tracta d’un manament més. És un manament nou!

 

Jesús ens convida a estimar-nos els uns als altres, amb un amor que ha de ser recíproc, un amor nou i sorprenent perquè es tracta d’estimar com Ell ens ha estimat, amb la mateixa intensitat i donació. El seu amor és l’amor que crea la comunitat i l’alimenta; és l’amor que manifesta cada dia la presència de Déu en el món, en aquest món complex que ens toca viure. En un món carregat d’egoisme, d’enveges, rancors i odis, estem cridats a donar testimoni d’una altra realitat completament nova i diferent: el testimoni de l’amor. Som els encarregats d'aportar la Bona Notícia de Jesucrist, l’Amor de Déu.

 

Anunciem a tothora, en tot lloc, la Bona Notícia, l'Evangeli, Jesucrist mateix, el Fill de Déu que ens ha estimat primer, el Déu fet home que vingué al món per a salvar-nos, que es continua fent present en nosaltres i per a nosaltres, i ens transmet un amor d’entrega, de comunicació i sacrifici. Un amor que és vida, que s’estén i es comunica arreu. Un amor mutu que manifesta l’amor que Déu ens té, fins a la donació total de la pròpia vida. Un amor que es converteix en el centre de la vida cristiana.

 

Res no s’ha escapat de l’amor creador de Déu, que és bo per a tothom i fa que tot sigui nou. Procurem assemblar-nos a Ell, estimar tothom, fins i tot aquells que ens fereixen. Tothom coneixerà que som del Crist, si ens estimem com a germans: amb paciència, bondat, sinceritat, trobant el goig en la veritat, sense enveja ni orgull ni venjança, esperant-ho tot, suportant-ho tot...

 

Que experimentem l’amor del Senyor, aprenguem a estimar com Ell estima i ens mantinguem fidels a la fe; que la nostra vida sigui un mirall d’amor envers Déu i la humanitat.

Comentari de Jn 15,1-8 (23-04-2013) – Sant Jordi

Després d’haver rentat els peus als deixebles, d’haver-los donat el manament nou de l’Amor, en un clima de gran intimitat, Crist els explica la bella paràbola del cep veritable: Ell és el cep veritable; les sarments, el nou poble de Déu; i el Pare és el vinyater, que sap prou bé el que ens convé, ens cuida i vol que les seves paraules quedin en nosaltres, que donem fruits i siguem deixebles de Crist.

El Pare espera de nosaltres el fruit de les bones obres, la pràctica de les virtuts. El nostre fruit dependrà de la nostra unió amb Ell. «Sense Ell no podem fer res». Però amb Ell tot ho podem. Hem de comptar amb el Senyor. Buscar la seva paraula, esperar en el silenci de l’oració, ajustar la nostra vida a la seva voluntat, per tal que la nostra vinya doni fruits. Cal romandre al cep, no viure desconnectats de Jesús, no quedar-nos sense saba, no assecar-nos més. Esforçar-nos perquè les seves Paraules romanguin en nosaltres.

Els cristians estem cridats a viure en comunió de vida amb Crist i amb tots els germans. Així, a través nostre, totes les altres sarments tindran un cert lligam amb Crist. El més important doncs és que cadascú de nosaltres estigui vinculat amb Jesucrist per la fe, l’oració i el culte a la seva Paraula. Adonem-nos que ens cal acollir més el missatge de Crist, que ens cal retornar a l’Evangeli i viure l’Eucaristia, font i cim de la vida cristiana. Cerquem el Senyor en totes les coses, aprenguem a buscar-lo sempre i a portar una vida a imatge de Crist, visquem sentint la seva presència i nodrim-nos amb la saba de la fe. Del testimoni que donem depèn en gran mesura que el món cregui i doni glòria a Déu.

Demanem al Senyor que ens ajudi a saber estimar el país on vivim i la seva gent, a plantar cada dia les llavors de l’Evangeli, a ser, com sant Jordi, testimonis del Regne de Déu, a viure l’Evangeli i a il·luminar la vida amb el llibre dels llibres, la Bíblia.

Crist ha ressuscitat!

Evangeli (Jn 20,1-9)

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat». Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrera d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc. Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

Reflexió

Evangeli: Lc 22,14—23,56

Lc 23,32-43:

En portaven també dos més, que eren criminals, per executar-los amb Ell. Quan arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Jesús deia: «Pare, perdona'ls, que no saben el que fan». Després es repartiren els seus vestits i se'ls jugaren als daus. El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se'n reien dient: «Ell que va salvar-ne d'altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit!». També els soldats l'escarnien: se li acostaven a oferir-li vinagre i deien: «Si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix!». Sobre d'Ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus».

Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient: «¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!». Però l'altre, renyant-lo, li respongué: «¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne». Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís».

 

Reflexió:

 

 

 

Comentari de Jn 11,45-56 (23-03-2013) - Dissabte V de Quaresma

Evangeli:

En aquell temps, molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, van creure en Ell. Però alguns d'ells anaren a explicar als fariseus el que Jesús havia fet. Llavors els grans sacerdots i els fariseus van reunir el Sanedrí i es preguntaven: «Què podem fer? Aquest home fa molts senyals prodigiosos. Si el deixem continuar, tothom creurà en Ell, vindran els romans i destruiran el nostre lloc sant i el nostre poble». Però un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué: «Vosaltres no enteneu res. ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble? Això, Caifàs no ho va dir pel seu compte. Era gran sacerdot, aquell any, i per això va poder profetitzar que Jesús havia de morir pel poble. I no tan sols pel poble, sinó també per a reunir els fills de Déu dispersos. Així, doncs, aquell dia van decidir que el matarien.

Per això Jesús ja no es deixava veure públicament entre els jueus. Se n'anà d'allí cap a la regió de vora el desert, en una població anomenada Efraïm, i s'hi va quedar amb els seus deixebles. Era a prop la Pasqua dels jueus, i molta gent de la regió va pujar a Jerusalem ja abans de la Pasqua per complir els ritus de purificació. Buscaven Jesús i, en el recinte del temple, es deien els uns als altres: «Què us sembla? No vindrà pas a la festa!». Els grans sacerdots i els fariseus, per la seva banda, havien donat ordres que, si algú sabia on era, el denunciés perquè el poguessin agafar.

 

 

Reflexió:

 

 

Paràbola de la figuera estèril

Evangeli Lc 13,1-9

Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual». I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà. En veure això, digué al vinyater: “Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit d’aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar la terra?” Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la enca ra aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar”.»

Reflexió

La transfiguració

Evangeli: Lc 9,28b-36

 

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, es trasmudà l'aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos, i parlaven del traspàs d'ell, que s'havia d'acomplir a Jerusalem.

Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests anaven a separar-se de Jesús, Pere li digué: «Mestre, que n'estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Parlava sense saber què es deia. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí. Ells s'esglaiaren en veure que entraven dins el núvol. Llavors del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo».

Així que la veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.

 

Reflexió

 

 

 

Comentari de Mt 5,43-48 (23-02-2013) – Dissabte I de Quaresma

Sobta l’Evangeli d’avui, hi ha certes expressions difícils d’acceptar. Però l’ensenyança de Jesús és clara: cal que el nostre amor arribi fins i tot a aquells que ens han fet mal. No és fàcil estimar els enemics, però si ho fem, donarem un salt qualitatiu immens, obrarem com Déu, que és bo amb tothom, que no busca contrapartides i vessa generosament la seva bondat sobre tots nosaltres perdonant-nos sempre.

 

Jesús proposa una manera de respondre a la situació injusta de persecució, d’odi, d’exclusió, d’ofensa. Es tracta de respondre de forma activa, amb la gratuïtat, amb l’amor fet acció. Ens proposa que vivim i actuem com ho fa Déu, que és bo i misericordiós. D’aquesta manera es manifestarà que som fills de Déu.

El perdó vers els enemics és una forma clara de mostrar que el nostre cor està ple de la gràcia de Déu, l’únic que ens pot donar força per perdonar de veritat, sense excloure ningú. Jesús vol que entenguem que ser cristià és quelcom més que deixar-se portar pels bons sentiments. Vol que entenguem que portem dins una força, el seu Esperit, que ens fa capaços de fer coses que són pràcticament impossibles si només comptéssim amb la força humana. Ens demana actuar així perquè aquest és l’estil de Déu: no es venja, sempre perdona i sempre dóna una nova oportunitat. No deixa mai d’estimar, ni tan sols quan li girem l’esquena. Vol que fem l’esforç d’estimar com Ell.

Que no deixem entrar el ressentiment en el nostre cor ni permetem que el mal venci el bé i que siguem capaços d’estimar i perdonar tothom.

Les temptacions

A més de les reflexions escrites pel Logos i a la Missa de cada dia, i orals a Ràdio Estel, m'ha vingut de gust "donar la cara", provar una altra manera de fer arribar l'Evangeli. És un propòsit d'aquesta Quaresma? Potser sí... Tot just és una prova, sé que es nota que llegeixo, encara m'haig de fer amiga de la webcam ;) Però tot sigui per continuar comunicant, amb petits ressons, la Bona Nova de l'Evangeli :)

 

 

Evangeli Lc 4,1-13

En aquell temps, Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable. Durant aquells dies no menjava res i a la fi quedà extenuat de fam. El diable li digué: «Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa». Jesús li va respondre: «Diu l'Escriptura que l'home no viu només de pa». Després el diable se l'endugué amunt, li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra i li digué: «Et puc donar tot aquest poder i la glòria d'aquests reialmes; tot m'ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora'm i tot serà teu». Jesús li respongué: «L'Escriptura diu: "Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol"». Després el conduí a Jerusalem, el deixà dalt la cornisa del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix des d'aquí; l'Escriptura diu que "ha donat ordre als seus àngels de guardar-te" i que "et duran a les palmes de les mans, perquè els teus peus
no ensopeguin amb les pedres"». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: "No temptis el Senyor, el teu Déu".»
Esgotades les diverses temptacions, el diable s'allunyà d'ell, esperant que arribés l'oportunitat.

 

Reflexió

 

 

Escoltem la veu del Crist que ens parla

Avui trobem Jesús com a Mestre que ensenya a la sinagoga de Natzaret, on acaba de llegir la profecia d’Isaïes que es compleix en Ell. Es dóna a conèixer, sense fer soroll, a la llum de la paraula anunciada pel profeta. L’Esperit Sant l’ha ungit. Comença la seva activitat. Comencem a sentir la seva veu. La gent l’escoltava. Tenia els ulls posats en Ell.

Nosaltres tenim la sort d’escoltar la veu de Déu, aquell que és la nostra llum i la nostra força, quan llegim la seva Paraula; l’escoltem també, principalment, en l’Eucaristia, d’on hem de sortir amb una esperança renovada, amb fortalesa, amb ganes de viure el que hem sentit. Procurem, doncs, estar atents i tenir una actitud expectant. Intentem tenir l’oïda ben afinada perquè és important el que ens vol dir Crist: hem de ser capaços de donar la mà als qui estan enfonsats, de portar llum als qui viuen a la fosca, eixamplar els cors als qui viuen afeixugats. Hem de participar en la missió de Crist. Si meditem l’Evangeli de cada dia, si dediquem temps a llegir la Bíblia, si acollim i assaborim la Paraula, estarem més en comunió amb Ell i més ben preparats per col·laborar amb Ell i dur al món un missatge d’esperança.

Avui Déu ens parla, amb una Paraula viva i eficaç, sempre nova, l’única que pot canviar el nostre cor. El Senyor es fa present, actua en la nostra vida, ens continua parlant a través del que ens passa, sigui bo o dolent, a través de persones que hem conegut. Vol transmetre un missatge a la humanitat sencera, ple d’esperança, de promesa de salvació, d’anunci de llibertat. Vol que els cristians continuem la seva missió, que visquem i lluitem per Crist, que ens sentim cridats a proclamar la Bona Nova.

Cada vegada que ens disposem a escoltar-lo, Ell ens vol alliberar de les cadenes del món, ens vol omplir d’una llum que brilla en les tenebres, rebem la millor bona nova que hàgim escoltat mai. Cada vegada que l’escoltem, passen coses. No tinguem por de sentir la seva veu!

Demanem al Senyor que trenqui les cadenes del nostre individualisme, que ompli de llum els nostres ulls cecs i faci que siguem paraula viva i que amb la nostra vida sapiguem donar testimoni de l’Evangeli.

Comentari de Mc 3,1-6 (23-01-2013) – Dimecres II de durant l’any

Jesús acostuma a participar en les celebracions a la sinagoga. Ho veiem avui, un cop més. Però així com altres vegades ens mostra el seu ensenyament amb paraules i els interlocutors en queden meravellats, avui s’ha de confrontar amb el poder religiós i polític del seu temps, i tot plegat perquè actua i obra el bé en dissabte, dia de repòs.

Jesús reacciona amb indignació i tristesa davant la duresa de cor dels fariseus. Opta pels pobres i exclosos. Posa el benestar de les persones per damunt de la llei. L’home de la mà paralitzada era considerat un impur, un marginat, i malgrat assistir als actes de la sinagoga no hi podia participar. Amb la guarició de la mà, Jesús el torna a incloure a la comunitat.

En alguns moments, sabrem veure més l’acció de gràcia de Jesús vers l’home, potser perquè serem nosaltres els guarits per Jesús i ens podrem sentir identificats: la paràlisi ens lligarà i no ens permetrà ser lliures ni tirar endavant. Jesús, però, també ens pot i ens vol salvar la vida, ens vol alliberar. En d’altres moments, però, serem nosaltres els qui mirarem amb prejudicis una acció, per molt bona que sigui, acusarem amb el dit (potser per enveja, per gelosia o incomprensió) i serem durs de cor, per no voler entendre que són els més pobres els qui han de centrar tota la nostra atenció, per no voler veure el que és essencial.

Cal que obeïm Jesús i li estenguem la mà per rebre la salvació. Cal que vigilem la nostra manera d’actuar, que fem el bé en tot temps, que procurem que tothom se senti ben acollit i hi posem en tot amor.

Demanem al Senyor que no permeti que siguem causa de la seva tristesa i que ens ajudi a estimar-lo de manera concreta i real mitjançant la virtut de la caritat.