Vine i segueix-me

Avui, Diumenge de Rams, se celebra la XXV Jornada Mundial de la Joventut. Amb motiu d'aquesta Jornada el Sant Pare ha adreçat un Missatge als joves, en el qual proposa algunes reflexions sobre el tema d’enguany: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Mc 10,17), tret de l’episodi evangèlic de la trobada de Jesús amb el jove ric (un episodi que em "persegueix" de fa temps!). Aquí us deixo el quart punt, titulat "Vine i segueix-me":

Jesús invita el jove ric a anar més enllà de la satisfacció de les seves aspiracions i dels seus projectes personals, li diu: «Vine i segueix-me!» La vocació cristiana brolla d’una proposta d’amor del Senyor i pot realitzar-se només gràcies a una resposta d’amor: «Jesús invita els seus deixebles al do total de la seva vida, sense càlcul ni interessos humans, amb una confiança en Déu sense reserves. Els sants acullen aquesta invitació exigent, i es posen amb humil docilitat rere les petjades de Crist crucificat i ressuscitat. La seva perfecció, en la lògica de la fe a vegades humanament incomprensible, consisteix a no ser el centre de nosaltres mateixos, sinó a escollir anar contracorrent vivint d’acord amb l’evangeli» (Benet XVI, Homilia en ocasió de les canonitzacions, 11 d’octubre de 2009).

Seguint l’exemple de tants deixebles de Crist, acolliu també vosaltres amb goig, benvolguts amics, la invitació al seguiment, per a viure intensament i amb fruit en aquest món. Amb el baptisme, de fet, ell crida cadascú a seguir-lo amb accions concretes, a estimar-lo per damunt de tot i a servir-lo en els germans. El jove ric, per desgràcia, no va acollir la invitació de Jesús i se’n va anar entristit. No havia trobat el valor d’apartar-se dels béns materials per a trobar el bé més gran proposat per Jesús.

La tristesa del jove ric de l’evangeli és la que neix del cor de cadascú quan no es té el valor de seguir Crist, de realitzar l’elecció correcta. Però mai no és massa tard per a respondre-li!

Jesús no es cansa mai de tornar la seva mirada d’amor i de cridar a ser els seus deixebles, però proposa a alguns una elecció més radical. En aquest Any Sacerdotal, voldria exhortar els joves i els nois a estar atents per si el Senyor us invita a un do més gran, en el camí del sacerdoci ministerial, i a fer-se disponibles a acollir amb generositat i entusiasme aquest signe d’especial predilecció, emprenent amb un sacerdot, amb el director espiritual, el camí de discerniment necessari. No tingueu por, vosaltres, benvolguts i benvolgudes joves, si el Senyor us crida a la vida religiosa, monàstica, missionera o de consagració especial: Ell sap donar goig profund a qui respon amb valor!

Invito, a més, aquells que senten la crida al matrimoni a acollir-la amb fe, procurant posar bases sòlides per a viure un amor gran, fidel i obert al do de la vida, que és riquesa i gràcia per a la societat i per a l’Església.

Jornada per la Vida

L’Església celebra avui la festa de l’Anunciació o de l’Encarnació del Senyor, en la que es commemora l’anunci de l’àngel a Maria i l’encarnació del Fill de Déu, l’inici de la vida humana de Déu.

Aquest dia ha estat escollit per l’Església per celebrar el dia de la Vida. Fóra difícil haver trobat un dia millor per celebrar la vida, que aquell en el que Déu s’encarnà i es va fer home gràcies a la disponibilitat de Maria que es va refiar i acceptà, des de la gratuïtat, participar en l’inici de la redempció, en l’inici de la vida redimida de la humanitat.

El Fill de Déu es va fer carn de la nostra carn per tal de caminar pel nostre mateix camí i mostrar-nos, amb el seu exemple, l’autèntica manera de ser éssers humans, imatge i semblança de Déu, per conduir-nos cap a la plenitud en la trobada amb el Pare.

Cal que, com va fer Maria obrint el seu cor a l’anunci de l’àngel, nosaltres obrim el nostres cors d’una manera especial al clam del patiment i el dolor, a la gent concreta que pateix, i a totes les situacions en les que la humanitat trepitja els febles, especialment els més febles, aquells que no poden defensar-se perquè encara no han nascut. Cal protegir-los.

Monició d'entrada de la Celebració Eucarística del dia de la Vida

Comentari de Jn 8,21-30 (23-03-2010) - Dimarts V de Quaresma

A una setmana de la contemplació de la Passió del Senyor, Jesucrist, conscient que s’acosta la Pasqua personal, en plena disputa doctrinal amb els seus interlocutors, afirma allò que per a alguns és inadmissible: l’absoluta identificació amb el Pare, que és amb Ell, el seu Fill, fins a l’extrem, passi el que passi. Davant la incapacitat dels fariseus d’entendre el sentit profund de les seves paraules, estableix el que els allunya d’Ell: ells són del món, però Crist és de dalt. Hi ha una enorme distància qualitativa. Mentre Jesús s’esforça per transparentar en el món l’obra de Déu, el projecte d’amor i d’acollida per a tots sense distinció, els jueus es mantenen aferrats als propis interessos, i això no els permet descobrir en el dia a dia la presència manifesta de Déu... Aquest és el pecat que viuen, aquest és, sovint, el nostre pecat...

Si no creiem que Ell és, morirem pels nostres pecats. Si prenem d’Ell la joiosa certesa que el Pare és amb nosaltres, i no ens deixa sols, viurem ja des d’ara la vida del cel. Si el mirem enlairat a la creu, amb la nostra mirada pecadora, serena i contemplativa, sabrem que Ell és i creurem en Ell. Sabrem que no fa res pel seu compte, que té només Déu al cor, no li cal res més, perquè Déu ho és tot. Entendrem que la manera de salvar els altres és lliurant la nostra vida per amor, sense prejudicis, que l’amor és més fort que la mort. Sorgirà una pregunta al crucificat: Qui ets Tu? I Ell ens parlarà enmig del silenci: és el qui lleva el pecat del món, la llum del món, el nostre Salvador, el camí, la veritat i la vida, la nostra esperança.

Que en aquest temps de renovació espiritual aprenguem a descobrir Déu en les nostres vides, a escoltar-lo i a ser fidels al camí i la vida que ens mostra en Jesucrist. Que augmenti la nostra fe i fem allò que a Déu plau i que ens anem preparant per a la Setmana Santa contemplant des d’ara la creu.

A tots els mossens

Avui, en el Dia del Seminari, i en el marc de l’Any Sacerdotal, a més de pregar per les vocacions, perquè el Senyor cridi joves a seguir-lo, a entregar-se i servir-lo en el ministeri del sacerdoci, i ells l’acceptin amb confiança i joia, voldria tenir també un petit record per a tots els preveres i diaques que formeu part de la meva vida, aquells a qui en algun moment de la meva existència he trobat, perquè així Déu ho ha volgut, a la parròquia, a l’arxiprestat, a la delegació de joventut, a l’arxidiòcesi, a la feina... Prego per tots vosaltres, avui especialment, perquè continuï endavant i amb força el do que heu rebut de Déu, perquè sigueu fidels a l’Evangeli, perquè mantingueu encesa la flama de la Vida i amb l’ajut de Déu supereu tots els obstacles que se us presentin. Sé que és molt el que se us demana (com també és molt gran la gràcia rebuda), que molts de vosaltres aneu assumint noves responsabilitats. Sé de bon tros que un mossèn no és només aquell que es dedica a dir "misses". Sé que la vostra tasca pastoral, la transmissió de la fe, l’evangelització, és molt important, i vull dir-vos que val molt la pena tot el que feu: esmerçar hores en l’estudi i la formació, exercir de professors de religió, formar els seminaristes, treballar amb els joves i pels joves, i també amb els infants i adults en la catequesi, ajudar els immigrants, els més necessitats, preparar amb cura les homilies i, per damunt de tot, administrar els Sagraments.

Són moltes les tasques que feu, i probablement aniran sorgint també nous projectes, tindreu nous càrrecs, que impliquen una entrega màxima, un doble esforç, més reunions, més atenció, comprensió... Que ho pugueu fer tot amb les mateixes ganes i il·lusió del primer dia, que tingueu només Déu al cor i que el Senyor us permeti administrar bé el temps que us regala, per a saber en cada moment concret què és el que cal fer.

Finalment, vull agrair-vos tot el que feu per treballar pel Regne, per l’Església de Catalunya, per l’Arquebisbat de Barcelona, per l’Arxiprestat de La Cisa, per la parròquia de Sant Cristòfol, per tota la comunitat cristiana. Vull agrair-vos també tot el que feu per mi, totes les vegades que m’heu consolat, aconsellat, escoltat, ajudat en el discerniment, acompanyat en la pregària, perdonat com a testimonis de la misericòrdia de Déu. Moltes gràcies per tot i, abans que la majoria de vosaltres m’ho digui, sí, a Déu sien dades!

Paraules en la pregària

Jo sóc sempre amb tu. No t'angoixis si no em trobes. La meva presència en tu no depèn de les teves sensacions. Ni dels teus pensaments, ni del dia que hagis tingut. Jo sempre sóc amb tu. Només t'ho has de creure. La meva llum ja brilla en el teu cor. No passis ànsia, només has de mirar-la..., i sabràs que sempre seré amb tu.

Estàs angoixada per tantes coses i només una és important! Saps? El que vull és que siguis fidel a mi i em segueixis en el dia a dia, i el camí ja l'aniràs veient a mesura que caminis. Tu obre el cor i sigues pacient, que el qui busca acaba trobant. Deixa'm caminar amb tu i la meva llum guiarà les teves passes... Espera i confia... Fia't del que el teu cor et digui... I trobaràs el teu lloc.

Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor - Salm 33

Beneiré el Senyor en tot moment, tindré sempre als llavis la seva lloança. La meva ànima es gloria en el Senyor; se n’alegraran els humils quan ho sentin.

Tots amb mi glorifiqueu el Senyor, exalcem plegats el seu nom. He demanat al Senyor que em guiés: ell m’ha escoltat, res no m’espanta.

Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum, i no haureu d’abaixar els ulls, avergonyits. Quan els pobres invoquen el Senyor, els escolta i els salva del perill.

Blanc

Blanc... És el color clar, transparent, pur, mat, que reflecteix la llum solar, el color de la neu recent, de la sal comuna... És signe de netedat... Per això no deixa de ser curiós que les expressions “ser el blanc”, “quedar-se blanc”, “quedar-se en blanc”, “nit en blanc”, no gaire positives precisament, s’usin amb aquest color...

Blanc... És el color que veiem últimament en el paisatge, encara que aviat la neu es fondrà. Veiem imatges sorprenents i alhora ben màgiques, de postal. Restem meravellats davant la neu pura i sense petja, fins i tot quan és minsa, quan no ha quallat; mirem atònits les volves, els flocs, potser perquè no ho hem vist gaire sovint, però m’atreviria a dir que també és pel color resplendent, per la frescor que sents quan t’arriba a les mans, perquè fa Nadal, perquè convida a la contemplació, a deixar la ment en blanc, et permet admirar les meravelles d’aquest món...

Blanc... És el color que de seguida s’embruta... Una petjada a la neu, una relliscada, una taca..., i el blanc ja no és tan lluent, ja no meravella. I què cal fer perquè tot torni a ser blanc?, per fer desaparèixer la brutícia, la foscor? Voldria un detergent màgic que em transformés, em transfigurés. I sé que la reconciliació és aquest “detergent” purificador de l’ànima...

Blanc... Com el vestit dels àngels, com el vestit que hauríem de dur per entrar al banquet de noces...

Que tot torni a ser blanc, que en aquest temps favorable, veiem els nostres errors, les nostres taques i ens apropem a rebre l’abraçada del Pare misericordiós i bo.

Blanc... Semblava obligatori haver de posar una foto per recordar la nevada d’ahir, no? La foto és feta aquest matí des del balcó de casa, amb vistes a Sant Mateu.

Blanc... Com la setmana blanca dels estudiants, com les lioneses de nata... ;-)

Que tingui un cor net, però sempre blaugrana ;-)

La solidaritat en temps de crisi

El divendres 5 de març, a les 21 h, al casal del Germà Miquel, Mn. Gaspar Mora va fer una xerrada sobre "La solidaritat en temps de crisi". D’entre les moltes coses que va dir, voldria destacar les següents:

Causes estructurals de la crisi

Economia internacional
Emergència de nous països en producció/consum: Índia, Xina, Brasil.
Mercats financers. Compra-venda de diner.
Xarxa sofisticada d’empreses.
Creixement de la tècnica informàtica.

Causes més personals
Hi ha gent honesta i gent deshonesta, entre la gent deshonesta alguns (entre els quals hi ha la majoria dels mortals) actuen a base de trampes, però seguint la Llei o arribant al límit establert. Ex: diner negre, tràfic d’influències... Amb un únic objectiu: fer calés.

Un cop hem vist les causes de la crisi, veiem què diu l’Església quan parla de temes socials. En primer lloc crida a les consciències perquè entenguem que la situació és greu. Parla a favor dels més abandonats. En segon lloc, fa una anàlisi de la situació. I, finalment, proposa camins per a la solució, pistes..., sempre fonamentades en la comprensió cristiana de la vida. I tot això, on ho podem trobar? A les encícliques: Rerum novarum (Lleó XIII); Populorum progressio (Pau VI); Centesimus Annus (Joan Pau II)...
El món escolta la crida. Les pistes, més o menys. Però prescindeix de l’arrel, de l’Evangeli. I això també passa dins l’Església: no escoltem l’Església ni els cristians.

Què se’ns demana
Exigir canvis reals de les estructures socials, polítiques, econòmiques.
Empreses al servei real del bé comú.
Actuacions de manera sincerament ètica i justa. Actuar amb justícia.
Solidaritat eficaç, generosa. Buscant mediadors de confiança.
Arrelar-nos en la concepció cristiana de la vida.
Pobresa, perdó, buscar la pau...
Intentar un món més just, honest, humà.
Preguntar-nos: davant dels altres, jo com reacciono?

Espera pacient

En aquest tercer diumenge del temps de Quaresma, un temps favorable per a tornar a Déu i escoltar-lo amb amor pacient i generós, rebem una crida de Jesús a la conversió, a la misericòrdia i a la paciència, una exigència de canvi en la vida.

A través de dos successos tràgics i de la paràbola de la figuera estèril, se’ns convida a la conversió, a no ser creguts, ni autoenganyar-nos tenint-nos per justos o jutjant els altres, a no buscar culpables, a donar fruit. En la paràbola, el “vinyater”, que és Jesús, demana a l'amo de la vinya, el seu Pare, que esperi encara un any. Demana que es prolongui la seva paciència. I mentrestant, ell farà tot el possible per tal que la figuera doni fruit, no es cansarà mai de treballar, intercedint per nosaltres; sap que el cor del seu Pare és compassiu i benigne...

Déu sempre ens dóna una nova oportunitat. Vol alliberar-nos de les nostres presons, com ho féu amb el seu poble. Vol trencar les cadenes que ens oprimeixen. No hem de deixar escapar aquesta oportunitat. Cal que estiguem sempre preparats i atents als missatges que Déu ens envia, perquè poden ser definitius per a la nostra vida. Hem de respondre a la seva gràcia. Cal que demanem perdó, preguem, ens posem a les seves mans. Cal que ens decidim a donar fruits i a fer que la seva espera no sigui inútil.

Déu exercita molta paciència per permetre que el temps faci que broti el fruit oportú. La paciència que Déu mostra amb nosaltres, quan cometem una fallada rere una altra, quan oblidem la seva Paraula i el seu Amor, és la que estem cridats a mostrar als altres, mirant i buscant tot allò positiu que hi ha en la vida dels altres.

Aprofitem la invitació de Jesús, no perdem el temps amb coses sense importància. Estiguem a prop dels germans, estimem, no restem passius, donem fruits de vida... Siguem pacients i misericordiosos, com ho és el nostre Pare del cel. I, sobretot, escoltem la veu de Déu i diguem-li, com Moisès, “Aquí em teniu”.

Que el Senyor ens ajudi a aprofitar les inesgotables oportunitats que ens dóna, a trobar els fruits que sovint no obtenim quan busquem. I que responem seriosament a la seva crida a la conversió.