Comentari de Lc 1,57-66 (23-12-2015)

Evangeli: 

Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven. Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient: «No! S'ha de dir Joan!». Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!». Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan». Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?». Realment, la mà del Senyor era amb ell.

Comentari:
La promesa de Déu s’ha acomplert. Elisabet ha tingut un fill al qual anomenaran Joan (el Senyor s’ha compadit). De nou l’alegria és la resposta a l’acció misericordiosa de Déu davant la impossibilitat humana. El qui no creia en les promeses de Déu, Zacaries, ara les reconeix en la seva realització, i gràcies a aquest fet, sorgeix el miracle.

Zacaries recupera la parla quan diu sí al pla de Déu i accepta que el seu fill s’anomeni Joan. Els seus llavis, que estaven tancats per la incredulitat, ara s’obren per la fe, per beneir el Senyor pel fill que li ha donat, perquè la mà del Senyor és amb tota la família del precursor de Crist. El nen és do de Déu. La gent es pregunta què serà. Nosaltres sabem que té una missió concreta: ser missatger de la misericòrdia de Déu, el profeta precursor del Messies, el que aplanarà els seus camins, portarà a la conversió i ens presentarà Jesucrist.

També nosaltres tenim una missió. Déu contínuament ens parla i espera la nostra resposta de fe en Ell, espera que escoltem la seva veu i que parlem amb Ell en la pregària. Estiguem atents, doncs, al que ens vulgui revelar i obrim els nostres llavis per cantar-li lloances i donar-li gràcies.

Que descobrim el pas de Déu per la nostra vida. Que diguem sí a tot allò que Ell disposa, confiant que serà per a la nostra felicitat present i futura. I que preparem el nostre esperit per acollir l’infant Jesús amb gratitud i alegria.

“Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats”

El missatge central d’aquest començament de l’any litúrgic en relació a la segona vinguda del Senyor pot semblar inquietant, però no pretén provocar por, sinó esperança. Crist no vol que ens desesperem; al contrari, vol que alcem el cap ben alt perquè, tard o d’hora, serem alliberats, ens vol animar, vol que estiguem preparats vivint prop d’Ell, corresponent al seu amor, adherint-nos amb fe a Ell i a la seva Paraula. Ens vol salvar, ens vol compromesos i actius, treballant fent el bé.

Enmig de calamitats, tempestes, esterilitats de la vida i situacions d’angoixa, Crist és present, amb tota la seva majestat. Aquesta és la nostra esperança. No hi ha res que pugui apagar la llum de la fe en Crist, que ens anima, ens orienta i ens allibera i sembra amor i no temor. No hem de deixar que el nostre cor s’afeixugui, es perdi i s’oblidi de Déu absorbit per les preocupacions de la vida. Cal que estiguem alerta, que vetllem i preguem, buscant la presència de Déu, vivint intensament el moment present, estant preparats pel que pugui passar al nostre voltant. Cal que posem la nostra atenció en el que és realment important: la nostra relació amb el Fill de l’home, la connexió amb Ell, que ve i es fa trobadís, que ens convida a seguir-lo, a viure en comunió amb Ell i amb tots els germans. Cal que estiguem atents cada dia, a cada moment, pensant, vivint i essent per al Senyor, per fer la seva voluntat... Aquesta és l’actitud que el Senyor espera de nosaltres.

No ens preocupem, doncs, per com serà el final, pensem més aviat en com està essent la nostra vida, què estem fent. I confiem en el Senyor. La confiança en Ell ha de permetre que ens redrecem davant de cada prova que ens dóna la vida. Ell és la nostra salvació. Ve a les nostres vides perquè anem amb Ell, sofrim amb Ell, amb serenitat, i fem camí cap a la felicitat, cap a la vida eterna que ens omplirà de goig definitivament.

En aquest temps d’Advent, demanem al Senyor que ens ajudi a veure tots els esdeveniments de la nostra vida en la perspectiva de l’eternitat i a saber què és el que realment té valor, que ens ensenyi a afrontar cada situació amb una fe forta i compromesa i a viure la vida plenament, que ens ajudi a veure la realitat amb el cor, amb una mirada nova, a ajustar la nostra vida a l’Evangeli i a mantenir-nos constants en la pregària, estant alerta per seguir els seus camins ben desperts, amb entusiasme i esperança.

Comentari de Lc 21,1-4 - Dilluns XXXIV de durant l'any (23-11-2015)

Evangeli: 

En aquell temps, Jesús alçà la vista i veié gent rica que tirava les seves ofrenes a la sala del tresor. Va veure també una vídua molt pobra que hi tirava dues petites monedes de coure, i digué: «Us asseguro amb tota veritat que aquesta vídua pobra ha tirat més que tots els altres. Tots aquests han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure».

Comentari:

Jesús és un gran observador. Sap veure l’interior de les persones, veu fins i tot el gest més insignificant. No mira la quantitat sinó l’actitud generosa amb la qual es dóna. Tot el que fem als altres ho mira com si ho féssim a Ell. La vídua pobra obra amb generositat, ho dóna tot per Déu, sense reserves, sense jutjar ningú, i es posa a les seves mans, és un bon model a seguir per tots nosaltres. Impressiona tant el seu gest! N’hem d’aprendre tant! El seu exemple és clar i ha d’il·luminar la nostra vida de fe. Aquesta dona, dèbil i marginada de la vida social, ha donat més que els homes rics i poderosos.

Hem d’aprendre a compartir, a practicar la caritat, a donar-ho tot sense guardar-ho per a nosaltres mateixos, sense por de “perdre-ho”, perquè Déu no mira les aparences, no ens abandona, no permetrà que ens quedem sense res i es commourà d’amor davant de cada petit gest que fem. Estem massa acostumats a donar allò que no ens costa, que no ens afecta o que ja no ens serveix, però del que es tracta és de donar-nos i posar al servei de Déu i el proïsme allò que el Senyor ens ha donat, amb un cor realment confiat i generós. No tenim excusa per deixar de ser generosos: que el cor i la mà no se’ns paralitzin quan siguem testimonis de la necessitat aliena.

Que amb senzillesa i fidelitat aprenguem a donar el nostre temps, a escoltar amb atenció, acompanyar, ajudar i servir els altres. I que obrim més els ulls, mirem amb la mirada de Crist i obrem amb la generositat de la vídua, entregant-nos totalment a Déu i als germans.

Comentari de Lc 12,54-59 - Divendres XXIX de durant l'any (23-10-2015)

Evangeli: 

En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Quan veieu pujar un núvol cap a ponent, dieu tot seguit: ‘Ve pluja’, i la pluja arriba. I quan bufa el vent de migjorn, dieu: ‘Farà calor’, i en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu entendre l'aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint? Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer? Mentre vas a presentar-te al magistrat amb el qui et vol denunciar, procura d'arribar a un acord amb ell, no sigui cas que et porti per força davant el jutge, i el jutge et posi en mans de l'oficial, i l'oficial et tanqui a la presó. T'asseguro que, un cop allà, no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim».

Comentari:

Sovint fem previsions, rebem molta informació, ens deixem endur pel que volen veure els nostres ulls, pel que voldríem que passés... Observem els núvols, la direcció del vent i, només mirant el cel, ja veiem clar quin temps farà, si arriba un xàfec, si hi haurà calma, si farà sol, però entenem en quin temps estem vivint? Sabem què és just, què ens parla de Déu?

El Senyor ens demana que sapiguem llegir els signes dels temps, que tinguem esperança on sembla que tot sigui foscor, que descobrim les pistes que ens dóna. Cada esdeveniment de la nostra vida i del món és un signe de Déu, una interpel·lació, una crida, que ens ha de moure a ser cada dia més solidaris i pacífics enmig del món, a escoltar el sofriment dels famolencs, veure la inseguretat dels immigrants, les injustícies, violències i guerres que ens esgarrifen; i a preguntar-nos què fem nosaltres mentrestant.

Estiguem atents, doncs, a les notícies del món, en el nostre dia a dia, perquè hi trobarem un signe de Déu, que ens parla a través de la història, es comunica amb nosaltres, vol diàleg, vol una resposta a la seva crida i vol que sapiguem veure qui ens envolta, què fem amb la nostra vida, com aprofitem el temps present...

Que una pregària constant i la contemplació de la naturalesa ens ajudin a llegir els missatges de la vida i del temps i que el Senyor ens doni l’Esperit Sant i ens ajudi a descobrir-lo i escoltar-lo en tots nosaltres i en el món sencer. 

Comentari de Lc 9,1-6 (23-09-2015) - Dimecres XXV de durant l'any

Evangeli:

En aquell temps, Jesús va reunir els Dotze i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties. I els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts. Els digué: «No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits. Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. I si no us acullen, sortiu d'aquella població i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells. Ells se'n van anar i passaven per tots els pobles anunciant la bona nova i curant pertot arreu».

Comentari: 

Jesús reuneix els Dotze, els dóna poder i autoritat, però no perquè dominin el món, sinó amb dos objectius molt clars: anunciar el Regne de Déu i alliberar la gent de qualsevol mal, predicar el Regne de Déu i alleujar sofriments, amb un servei humil d’amor.

Els deixebles fan la seva tasca. Segueixen la missió que Crist els encomana. Testimonien l’arribada del Regne, transmeten el que han rebut i ho fan des de la pobresa, buidant-se d’egoismes, d’interessos personals, cedint, no volent tenir sempre la raó, i actuant, perquè en tota missió la paraula ha d’anar unida a l’acció.

Com els deixebles, cal que acudim als llocs on ens vulguin rebre i estar-hi el temps que faci falta. Hem de donar el millor de nosaltres mateixos, portar la Paraula de Déu als llavis i la misericòrdia al cor,  i estar disposats a escoltar, rebre i integrar el missatge de l’Evangeli per a poder-lo contagiar a la gent, amb la nostra manera de viure i de fer. Fem camí amb els deixebles, posem tota la confiança en Déu i no en els propis recursos i desprenguem-nos de comoditats. Déu proveirà perquè complim amb la nostra missió.

Demanem al Senyor que ens ajudi a viure evangèlicament, anunciant el seu Regne, servint els més necessitats; que ens alliberi de qualsevol mal i ens doni fermesa i perseverança per complir la missió que ens ha encomanat.

Refugi

Busca la pau, procura aconseguir-la. On la trobarà? En qui la trobarà?

Busca estar tranquil·la, relaxada. Ha patit un sotrac i no vol pensar-hi. Però la ment humana és traïdora, punyetera, i el seu cap no para de donar-hi voltes…

Vol estar calmada. Escolta el vaivé de les onades, els crits dels nens que juguen a la platja. Respira. Nota un aire suau que li ve a la cara. És viva. Per un moment sembla que els pensaments se’ls emporti el vent o que marxin mar endins. Però tot torna. I de cop una llàgrima se li escapa galta avall. Deixa que faci tot el seu recorregut fins que cau. I es diu a ella mateixa que tot passarà, que tot té un perquè, que tot se supera.

Llegeix un llibre rere un altre. Per distreure’s, per entrar en un altre món, per deixar volar la imaginació, per adquirir nou vocabulari, per refugiar-se, per no pensar tant en ella ni en el que li passa. I, de cop, una frase, una actitud d’algun personatge, fan que s’hi identifiqui, que aturi un moment la lectura, que se senti interpel·lada, que es conegui una mica més, que creixi.

Canta, perquè qui canta els seus mals espanta, perquè qui canta prega dues vegades. Canta per alliberar-se, per deixar anar els sentiments, les emocions, per recuperar belles cançons, per recordar grans trobades, per tenir joia al cor.

La platja, les lectures, les cançons…, han estat el seu refugi, oasis de pau en un moment de tempesta. Però arriba el nou curs i aquests petits plaers s'esvairan o no seran tan presents. Espera conservar-los i trobar-ne d’altres. Espera fer front als canvis, a les sorpreses, als projectes, als reptes, als nous somnis.

I en tot moment busca la pau, procura aconseguir-la.

Comentari de Jn 6,60-69 (23-08-2015) - Diumenge XXI de durant l'any

Evangeli:

En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?». Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué: «Això us escandalitza? Doncs, què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen». Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. I afegí: «Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare». 

Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb Ell. Llavors Jesús digué als Dotze: «¿També vosaltres em voleu deixar?». Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu».

Comentari:

Les paraules de Jesús, dures i exigents, escandalitzen molta gent, fins al punt que alguns deixen de seguir-lo, s'obliden d'Ell, viuen d'esquena a l'Evangeli. Com molts que avui dia abandonen l pràctica dominical, s'allunyen de l'Església i s'organitzen la vida a la seva manera, sense voler tenir en compte la voluntat de Déu.

Gràcies a Déu, però, els Dotze, malgrat no entendre-ho tot, acullen les paraules de Jesús com a portadores de vida. Se senten febles i impotents, però reconeixen que tenen un tresor i el valoren. Accepten Jesús com a enviat del Pare, que vol que ens comprometem en el seu projecte. I nosaltres què farem? El volem abandonar o, amb fe, responem com Pere "Només vós teniu paraules de vida eterna"?

Mantinguem-nos ferms en la fe i donem gràcies a Déu pel do de la fe, pensem que només la perspectiva de la fe, il·luminada definitivament per l'Esperit de Jesús, ens pot fer acceptable el misteri pasqual, l'Eucaristia, l'Església que confessa el Sant de Déu. Seguint Jesucrist i mirant-lo, intuïm una mica el misteri de Déu. Seguir-lo omple el cor d'alegria i dóna ple sentit a la nostra vida, encara que també comporta dificultats i renúncies, anar contracorrent.

Demanem al Senyor que ens doni l'Esperit perquè ens il·lumini la intel·ligència i el cor. I diguem-li: Senyor, vull seguir-te i servir-te, caminar amb pas ferm, escoltar les teves paraules de vida i fer la teva voluntat.

Comentari de Jn 15,1-8 (23-07-2015) - Santa Brígida, religiosa i patrona d'Europa

Evangeli:

En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú se separa de mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».

Comentari:

Jesús és el cep veritable, el Pare el vinyater. I nosaltres som les sarments que hem de romandre en Ell, en el camí, la veritat i la vida, i hem de tenir-hi un tracte constant, una relació íntima i intensa.

La voluntat de Crist és que donem molt de fruit. Però si la sarment no està ben unida al cep, si pensem que tot depèn només de nosaltres..., de cap manera podrem donar fruit. Si no hi ha unió amb el cep no hi ha raïm, no hi ha bon vi, no hi ha fruit. El vi es pot tornar agre, el raïm es pot pansir.  

La condició per donar fruit és restar units al cep, a Jesús, deixant-nos estimar i estimant-lo, rebent els seus dons pels sagraments i estimant com ell ho fa fins al perdó. Vivint com Ell va viure, estant disposats a esporgar defectes, rutines, mandres, estils de vida personal i parroquial... que puguin enterbolir el seu rostre. Deixem que Crist ens transformi, comptem amb Ell, busquem-lo en la Paraula, en el silenci de l’oració, en la nostra vida, i deixem-nos il·luminar per l’Esperit Sant que ens dóna forces.

Demanem al Senyor que ens faci dignes fills seus, animats a viure totalment abraçats a Crist, el cep veritable; que ens ajudi a transmetre als altres l’amor que ens té i a portar una vida a imatge de Crist.

Comentari de Jn 8,1-11 (23-03-2015) - Dilluns V de Quaresma

Evangeli:

En aquell temps, Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a Ell. S'assegué i començà a instruir-los. 

Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?». Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. 

Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué: «Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat?». Ella va respondre: «Ningú, Senyor». Jesús digué: «Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més».

Comentari:

Jesús ens convida, en la proximitat de la Setmana Santa, a no sembrar condemna, a no jutjar. Ell és compassiu, no mira les aparences, mira directament el cor de cada persona. Sap el grau de llibertat i de malícia que hi pot haver en cada cas. Veu els pecats del món com un metge que desitja guarir els seus pacients. Desitja ardentment la salvació de tots.

La dona adúltera ha obrat malament, ha estat infidel a l’amor, ha decebut a Aquell que ens ha estimat primer, però nosaltres no som qui per jutjar-la, acusar-la, perquè no som perfectes, també pequem i necessitem el perdó de déu; davant d’Ell no hi ha excuses, sobren les paraules. Però Ell també ens mira ple de tendresa, comprèn la nostra debilitat, ens aixeca de terra i amb unes paraules plenes d’amor ens diu: “Tampoc jo no et condemno. Vés-te’n i d’ara endavant no pequis més”. El Senyor ens recorda que podem néixer de nou, gràcies al seu perdó i ens convida a una conversió de vida, a compartir la seva mirada plena de misericòrdia, a dirigir els nostres ulls i el nostre cor cap a Ell.

No apedreguem amb el pensament aquells que cometen errors ni ens apedreguem a nosaltres mateixos, i aprenguem de Crist a estar sempre disposats a estimar i perdonar. Reconeguem que hem estat infidels a l’amor del Senyor, acceptem la mà que Ell sempre manté estesa perquè ens hi puguem agafar i començar de nou, i agraïm-li l’infinit amor que ens té.

Comentari de Mt 25,31-46 (23-02-2015) - Dilluns I de Quaresma

Evangeli:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i Ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: ‘Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm’. Llavors els justos li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?’. El rei els respondrà: ‘Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu’. 

»Després dirà als de la seva esquerra: ‘Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar’. Llavors ells li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?’. Ell els contestarà: ‘Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi’. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna».

Comentari: 

Imaginem que ens trobem davant d’un examen final, d’aquells que ens hi va la vida, que no podem fallar perquè un error ens suposaria la sensació d’haver malgastat temps, esforços i diners, un fracàs i, en canvi, aprovar amb nota ens permetria millorar en condició de vida. Imaginem ara que aquest examen serveix per valorar la nostra pràctica de la caritat cristiana, veure què estem fent i què podem fer, si acollim, visitem, vestim, donem de menjar, amb generositat, gratuïtament, sense penjar-nos medalles, omplint el nostre temps dedicant-lo als altres. En aquest examen també ens hi va la vida i, en efecte, hi guanyarem molt més si l’aprovem.

Tenim dues opcions i hem de decidir-nos. O estem amb Déu o no ho estem. O actuem amb veritat, justícia, honestedat, fraternitat i generositat amb el proïsme o no ho fem així. O la resta de gent ens interessa i fem el possible perquè siguin feliços i per cobrir les seves necessitats o només procurem per a nosaltres mateixos i pel nostre benestar. Tot el nostre amor a Déu s’ha de volcar en l’amor al proïsme.

Gràcies a Déu, encara som a temps de rectificar i polir defectes. Però no badem! El Senyor sap discernir entre bons i dolents. I segons com ens comportem en relació amb els petits i els exclosos, ens condemnem o no. 

Sonen les campanes

Avui les campanes sonen per tu

per un motiu d'alegria:

perquè després de patir un bon ensurt

ja tornes a la rutina.

Avui les campanes sonen ben fort,

coratge, que tot se supera.

Deixem enrere tempestes i pors,

que un nou i flamant dia ens espera.

Avui les campanes sonen per tots,

celebrem junts aquest dia.

Lluny resten angoixes i plors.

Caminem amb pas ferm per la vida.

Petjades

Petjades damunt la sorra que indiquen la teva presència, encara que no et vegi.


Petjades que deixen empremta, que són ben fermes i em diuen que ets a prop.


Petjades inesborrables, per moltes marees i ventades que hi hagi...


Petjades que són més que un record.

Comentari de Mc 3,13-19 (23-01-2015) - Divendres II de durant l'any

Evangeli:

En aquell temps, Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús. En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar, amb poder de treure dimonis. Els dotze que va designar són aquests: Simó, a qui donà el nom de Pere; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, germà de Jaume, als quals donà el nom de Boanerges, que vol dir “fills del tro”; Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Tadeu, Simó el Zelós i Judes Iscariot, el qui el va trair.

Comentari: 

Jesús crida i designa els qui vol i quan vol. No els més llestos de la classe, els que l’entendran perfectament o els que l’obeiran en tot, sinó els qui vol. Uns seran més fidels, d’altres el trairan o el negaran. Però tots dotze tenen una missió concreta, un compromís: estar amb Ell i anunciar l’arribada del Regne de Déu. I així ho fan. Els dotze van amb Ell, per viure en la intimitat de Jesús, reflexionar, resar, treballar-hi i arribar a pensar i actuar com Ell, per representar-lo i fer-lo present; comparteixen el seu dia a dia i alliberen la gent que pateix per les forces del mal.

La història dels apòstols, la seva trobada amb Crist, es va forjant i es va fent una descoberta més forta que necessiten explicar i que ha arribat fins a nosaltres. No ho devien fer pas malament tots els homes i dones que al llarg dels temps s’han sentit interpel·lats per Crist... Avui dia, el Senyor continua actuant en els successors dels Dotze, en nosaltres. Ens crida a seguir-lo de prop, a ser els seus apòstols, en el sacerdoci, en la vida consagrada, en la vida ordinària. No per cap mèrit nostre sinó perquè així ho vol Ell.

Siguem capaços de seguir la seva crida, de combatre el mal, fer la seva voluntat i fer que progressi l’amor. Responguem a la seva crida amb entusiasme, fidelitat i compromís. Que el Senyor faci de nosaltres fidels seguidors seus. Que estiguem disposats a servir-lo on ens indiqui.