Comentari de Lc 1,57-66 (23-12-2016)

Evangeli: 

Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven. Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient: «No! S'ha de dir Joan!». Ells li replicaren: «Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!». Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan». Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?». Realment, la mà del Senyor era amb ell.

Comentari:
La promesa de Déu s’ha acomplert. Elisabet i Zacaries, ja grans i estèrils, han estat pares. Estan plens d'alegria pel naixement del seu fill, un gran esdeveniment, tota una benedicció. Com agraïment a l'amor immens que Déu els ha mostrat, anomenen el seu fill Joan, aquell qui és misericordiós, compassiu. Han dit sí al pla de Déu, al que Ell disposa, confien plenament en Ell. I Zacaries recupera tots els sentits i lloa el Senyor. 

El nen és un do de Déu. La gent es pregunta què serà. Nosaltres sabem que té una missió concreta: ser missatger de la misericòrdia de Déu, ser un instrument per anunciar la Paraula, aplanar el camí perquè arribi el qui lleva el pecat del món, el qui sembrarà amor, solidaritat i esperança.

El naixement del Precursor ens parla de la proximitat del Nadal. La vida de Joan Baptista ens ensenya les virtuts que necessitem per rebre Jesús: fonamentalment la humilitat de cor, buscant només la glòria de Déu, amb coherència i transparència de vida.

Que descobrim  Déu en l'infant innocent i indefens que naixerà aviat sota l'estrella de Betlem. Que, com Elisabet i Zacaries, testimoniem la grandesa de l'amor de Déu. I que preparem el nostre esperit per acollir Jesús amb gratitud i alegria.

Podeu escoltar l'Evangeli i el comentari al web de Ràdio Estel

Comentari de Lc 21,12-19 (23-11-2016) - Dimecres XXXIV de durant l'any

Evangeli:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. Amb la vostra perseverança salvareu la vida!».

Comentari:

A la fi de l’any litúrgic, i en continuïtat amb l’Evangeli d’ahir, Jesús ens parla de l’última vinguda del Fill de l’home. Ho fa amb unes paraules tan dures que podrien fer tornar enrere més d’un. Jesús no enganya i ens mostra que la persecució, el martiri, la calúmnia són components de qui ha decidit seguir-lo. Quan Déu crida una persona, no li promet mai que el seu camí serà fàcil, ni que té assegurat l’èxit; al contrari, Jesús ens preveu que tindrem dificultats i persecucions; i cal que estiguem alerta.

Per causa de Crist, per seguir-lo, per estimar-lo, per acollir-lo a la nostra vida, per deixar-nos seduir per l’Evangeli, podrem rebre crítiques, viure conflictes, ser perseguits, odiats, insultats, burlats, menyspreats i rebutjats pels qui pretenen eliminar la transcendència. Aquest rebuig el podem viure a la llar, dins la pròpia Església, entre els que més estimem. Però alhora també ens ofereix l’oportunitat de donar testimoni i donar raó de la nostra esperança.

No hem de tenir por, perquè Déu és present enmig de totes les dificultats i tot canvia quan li obrim el cor i decidim seguir-lo. No ens desanimem ni perdem mai la pau del cor. El Senyor serà al costat nostre en tot moment, ens defensarà i ens sostindrà.

Que en tota ocasió donem testimoni de la nostra fe, confiem en Déu i el servim amb el goig a l’ànima. I que el Senyor ens ajudi a mantenir-nos ferms en les adversitats i a perseverar en la seva Paraula que ens omple sempre d’amor i misericòrdia.

Podeu escoltar l'Evangeli i el comentari al web de Ràdio Estel.

Comentari de Lc 18,9-14 (23-10-2016) - Diumenge XXX de durant l'any

Evangeli: 

En aquell temps, a uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: «Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà. 

El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: ‘Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo’.

Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: ‘Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador’. Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

Comentari:

Jesús, amb la paràbola del fariseu i el publicà, dirigida especialment a uns que es refiaven que eren justos i que tenien els altres per no res, ens presenta dues maneres de pregar i de relacionar-se amb Déu. Manifesta amb claredat quina és l’actitud de relació que cal tenir amb Déu per viure i per pregar.

El fariseu prega dret amb superioritat i dona gràcies per la seva bondat, pel seu compliment, per les seves bones obres, i es compara amb els altres. Es lloa davant Déu i menysprea els altres. La seva pregària és un acte d’orgull, està satisfet de la seva vida i no té necessitat de perdó ni de conversió.

El publicà, per contra, es presenta davant Déu sense engany, demanant-li allò que més necessita, el perdó i la misericòrdia. Reconeix qui és i què necessita. No espera res de si mateix i ho espera tot de Déu. Ens ensenya quina ha de ser sempre la nostra actitud davant Déu: la humilitat.

Tant el fariseu com el publicà creuen en Déu, però la seva forma de pregar és diferent. 

Avui és un bon dia per reflexionar sobre com és la nostra pregària i adonar-nos que la nostra pregària ha de ser de total confiança en la misericòrdia de Déu, que escolta les nostres súpliques dirigides amb sinceritat i pobresa de cor, que farà justícia a qui li demana amb constància i tenacitat, a qui confia més enllà de tota esperança, a qui reconeix el seu pecat.

Demanem al Senyor que ens ensenyi a pregar, a demanar-li allò que necessitem, allò que és just. I preguem avui especialment, en el dia del Domund, pels missioners i les missioneres, pels religiosos, laics i famílies que han sortit de la seva terra per proposar amb alegria l’Evangeli de Jesús a altres continents. Que el seu treball doni fruits de vida perdurable. Que els ajudem amb la nostra pregària i sostinguem amb la nostra ajuda el treball dels qui han donat la vida perquè Jesucrist sigui conegut i estimat.

Podeu escoltar l'Evangeli i el comentari al web de Ràdio Estel

Comentari de Lc 9,18-22 (23-09-2016) - Divendres XXV de durant l'any

Evangeli: 

Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb Ell. Llavors els preguntà: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes». Ell els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respongué: «El Messies de Déu». Però Ell els manà severament que no ho diguessin a ningú. Jesús afegí: «Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia».

Comentari:

En un moment d’intimitat amb els deixebles, Jesús els demana què pensen d’ell, els reclama una confessió clara de fe; també ens ho pregunta a nosaltres. Desitja que el coneguem de debò. Vol una resposta ferma, sense vacil·lacions. Vol que la nostra resposta sigui un compromís de vida. Què hem entès d’Ell? Com estem vivint i què fem per entendre’l més? Crist no és simplement algú que passà fent el bé, és el Messies, que ha vingut per donar la vida per amor a tots. Seguir-lo comporta allunyar-se de l’egoisme, ser grans de cor i viure apassionats per l’Evangeli. Seguir el Messies crucificat ens autentifica com a cristians i ens dóna força per acceptar el dolor.

Els cristians hem de saber què respondre, davant la pregunta de Jesús, sense vacil·lar a l’hora de parlar i amb el testimoni de la nostra vida, fent creïbles les nostres paraules; hem de donar una resposta personal ara, en aquest moment; hem de redescobrir Crist amb molta fe, per ser capaços de penetrar al fons del misteri que l’embolcalla. El Senyor desitja que el coneguem de veritat i que el seguim. Què diuen d’Ell els nostres llavis i les nostres actituds? 

Responguem a Crist amb generositat i valentia, tant en moments de dolor com en moments de llum. Tinguem la nostra mirada i la nostra esperança en Ell, estiguem amb Ell en l'oració, i confessem-lo com el Salvador de la nostra vida i de la història. 

Podeu escoltar l'Evangeli i el comentari al web de Ràdio Estel

Una recomanació, missioners.cat

Avui, en el meu últim dia de vacances, us vull recomanar una pàgina web que he visitat aquests dies: http://missioners.cat/. Es tracta del primer mapa interactiu multimèdia de missioners catalans al món, un projecte de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura amb la col·laboració de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya i la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna.

El portal agrupa les persones catalanes (religiosos o laics) que es troben a països en vies de desenvolupament fent una tasca humanitària amb un rerefons religiós. També inclou missioners de retorn a Catalunya.

Consta d’un mapa on es presenten miniclips i informació sobre què pensen els missioners, amb entrevistes de fons i amb testimonis personals i context dels entrevistats. També hi trobareu fitxes sobre “Testimonis de solidaritat”, “La convivència entre cultures”, “La felicitat” i “Món just, món injust”, per poder treballar amb alumnes d’ESO.

Les entrevistes a missioners i missioneres que són a Cuba, l’Argentina, el Senegal, Etiòpía, el Japó, l’Índia, etc., conviden a la reflexió personal, a conèixer més la realitat del país en qüestió i les seves necessitats, a conèixer la tasca que s’hi fa, però sobretot a conèixer la persona, els seus anhels i la seva fe. Preguntes com ara “Ets feliç?”, “Et fa por la mort?”, “Què és ser missioner?”, “Com pregues?”, “Què enyores de Catalunya?”, són contestades de manera senzilla i sincera pels missioners entrevistats, que m’han ajudat –sense saber-ho- en el meu “recés” estiuenc particular.

Durant el curs també aniré mirant les entrevistes, encara que vagi més “estressada” i tingui la sensació que no trobo temps per això. Penso que si tinc temps per veure la meva sèrie preferida, també puc trobar un espai (45’) per escoltar tot el que diuen els missioners i deixar que m’interpel·lin. Penso també que costa molt trobar algú amb qui parlar d’aquests temes (la felicitat, la mort, el servei als altres), que tots anem atrafegats amb mil històries i que val la pena aturar-se de tant en tant, tenir moments de reflexió i escoltar la veu dels qui viuen amb senzillesa.

Tots els cristians som missioners, tots som enviats a anunciar la Bona Nova de l’Evangeli a tot el món. Val la pena tenir-ho sempre present.

Missioners.cat i també el fet de pregar pels joves que aquests dies han anat a Gisclareny d’exercicis espirituals, m’ha portat a rellegir-me alguns capítols dels llibres de Mn. Francesc Cima. Us deixo el capítol 25 del llibre Tardor a Sant Miquel de Turbians, en el qual Mn. Cima ens parla de les missions en l’Església.

“Mentre dinàvem, l’ermità m’anà dient:

- El pare Joan fa 18 anys que fou ordenat sacerdot i ja en fa 15 que està de missioner a Mèxic. El seu ministeri l’exerceix en un suburbi de Ciutat de Mèxic. Tenen escola però sense cap ajuda oficial, i també una parròquia, de la qual ell n’és el rector. A més hi té un vicari, també escolapi.

L’apostolat en aquell ambient, a voltes és decebedor, a voltes molt gratificant, però sempre és esgotador. Han d’estar a punt per a tothom, a totes hores, de nit i de dia.

- I quan reposen? – vaig preguntar.

- Això també li ho he preguntat, i ha valgut la pena per la resposta que m’ha donat: Amb el Sagrari de la Parròquia en tenim prou per no defallir.

- Caram, que fort – vaig exclamar.

- Sí, noi! És la resposta més sàvia que es podia donar. No és estrany que tingui pressa per tal que s’acabi el mes de vacances que l’han obligat a fer, perquè vol tornar a trobar-se amb els seus “pequeños indios”.

- Però què hi troba amb els seus “pequeños indios”? –vaig dir un xic insolent- Que no hi ha prou feina a fer aquí?

- Oh, no és això, Jaume! Pensa que l’Església és essencialment missionera i mai no li ha faltat el carisma missioner. Cal que l’Església de Jesucrist es faci present arreu del món.

És un manament de Jesús! És per això que l’Esperit Sant no para mai de suscitar vocacions missioneres en homes i dones els quals no sols van a predicar la fe sinó que van a ajudar molta gent del tercer món per millorar la seva vida, fins i tot en l’aspecte material.

- M’agradaria saber quins sermons els fan per convertir-los.

- Penso que molt pocs! El millor sermó és el testimoni del seu interès per ells i les seves coses, la generositat en la seva conducta, l’assistència desinteressada en totes les seves necessitats, que són moltes, l’austeritat de vida, compartint d’alguna manera la seva pobresa, l’alegria amb què ho fan, etc. Això fa que en un moment o altre l’Esperit Sant els mogui a pensar: ¿Por qué un hombre tan bueno se desvive por nosotros? ¿Qué sale ganando? ¿Por qué no nos pide nada a cambio? Després d’això és fàcil de fer-los arribar el missatge que Déu els estima. Ell és la vertadera causa de la seva presència allà, tan lluny de casa seva. (...)

Els missioners dediquen la major part de les seves energies a evangelitzar els pobres i marginats, perquè és la primordial missió de l’Església, rebuda directament de Jesús.

- Deixeu-me dir que, de pobres i marginats, aquí també en tenim!

- Sí, però ja va dir Pius XI, anomenat el Papa de les missions, que ningú no és tan pobre i tan necessitat com aquells als qui encara no se’ls ha predicat Jesucrist.

Aquesta resposta me la donà molt decidit i sense rumiar gens. Encara afegí:

- Em deia el pare Joan que, per aquells verals la gent té fam i set de Déu i que el busquen amb ànsia; per això donen tanta feina als sacerdots. Allà, el missatge evangèlic que es dóna és més autèntic i més ben acollit que no pas aquí a casa nostra. Trobo normal que els missioners desitgin tornar de seguida a les seves missions, malgrat les adversitats amb què sempre es troben.

Després d’una pausa vaig dir:

- Penso que ara, amb l’escassetat que hi ha de sacerdots, els bisbes haurien de posar dificultats a la partença de sacerdots a les missions.

- No penso pas el mateix, noi! I crec que els bisbes tampoc no pensen com tu!

Quan un sacerdot que posseeix les qualitats necessàries per ser missioner demana per anar-se’n a missions, no se li ha de posar cap dificultat.

Penso que és una qüestió de fe. Si l’Esperit Sant crida algú a un apostolat tan singular i abnegat, seria una equivocació portar-li la contrària! A més, l’Església sempre ha cregut que una vocació missionera no és mai un fet negatiu; és fruit d’unes comunitats vives les quals, normalment, són les que donen més sacerdots a l’Església!

- Això no ho havia pensat!

Semblà per un moment, que l’ermità ja no diria res més, però no fou pas així:

- Per cert, que és un fet molt freqüent i comprovat que moltes de les vocacions al sacerdoci comencen per un desig d’anar-se’n a les missions.

- Hi ha alguna explicació del per què passa això?

Vaig sorprendre l’ermità; ell tampoc no s’esperava que li preguntés res més. Rumià una mica i digué:

- Home, pot ser una tàctica de l’Esperit Sant, ja que pensar en les missions pot sotraguejar millor les consciències... Segurament, però, deu ser més senzill; pot ser simplement una qüestió de generositat. Se’n necessita molta per respondre sí a la crida de Déu! Llavors és natural que les ànsies de donació a Déu, busquin l’entrega més radical, més total, més generosa; i és clar, això es dóna més quan es reflexiona sobre els països de missió que no pas quan es pensa en el servei de la gent d’aquí.

Jo estava meravellat veient com aquell sant home sabia trobar resposta per a qualsevol pregunta.

Gràcies, Déu meu!

Gràcies, ermità!”

Més lectures

Aquest mes d'agost ja m'he llegit dos llibres més, un que em van regalar pel sant, La filla del capità Groc, de Víctor Amela, i un altre que em va recomanar mon cunyat, Una estrella que es diu Henry, de Roddy Doyle. 

Són dues novel·les històriques (narren la primera guerra carlina i les seqüeles al Maestrat i la Guerra d'Independència Irlandesa). I tot i que em va costar entrar-hi, diguem que no és el meu gènere preferit, me les he pogut acabar, m'han agradat i m'han ajudat a enriquir-me i conèixer més la història, i a quedar-me amb les coses bones perquè, malgrat les guerres, també hi ha amor (si, en el fons, sóc una romàntica...). 

El fet que hi hagués molta violència, persecucions, fugides, etc., em cridava l'atenció, però alhora feia que se'm regirés l'estómac; les descripcions, dels pobles, de l'arsenal, etc., se'm feien pesades, però és que en general gaudeixo més quan hi ha diàleg. I un cop introduïda a la trama, vaig patir, em vaig angoixar, vaig gaudir enmig de l'acció i l'aventura, vaig respirar profundament i se'm van posar els pèls de punta només de pensar que tot allò "havia passat de veritat". I pensava "que malament que acabarà tot plegat" i també "sort que almenys sabem que se salvarà algú: el narrador". I em vaig adonar de com apassionen els herois, que també poden ser dolents, que com que lluiten fins al final per la seva causa ens resulten simpàtics, valents, encoratjadors. 

El paper de la dona també és fonamental. No es queden enrere. Malgrat l'època que els va tocar viure, també sortien al carrer i lluitaven per defensar el seu poble, la seva gent, el seu país. Lluitaven pels seus ideals, pel seu somni, ajudaven en tot els protagonistes, convertint-se en molt més que la seva mà dreta.

Un fragment del llibre d'en Doyle em va cridar l'atenció. "Nosaltres decidim què ha de passar. No pas ells. Si nosaltres fem alguna cosa, ells faran alguna cosa. Si nosaltres en fem una altra, ells en faran una altra. Ens ha costat centenars d'anys, adonar-nos d'això, però ara ja ho tenim après. Escriurem la història del nostre país. Vet-ho aquí. Canviarem el curs de la història, noi. Només existeix un futur possible. La República".

Tant de bo lluitem tots pels nostres somnis (petits o grans), amb energia, valentia i alegria, sense necessitat d'arribar a la violència, desitjant en tot moment la pau. 

Comentari de Mt 23,23-26 (23-08-2016) - Dimarts XVI de durant l'any

Evangeli:

En aquell temps, Jesús digué: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, l'amor i la fidelitat! Calia complir això sense deixar allò altre. Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell! Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que purifiqueu per fora copes i plats mentre per dins els teniu plens de rapacitat i cobdícia! Fariseu cec, purifica primer la copa per dintre, i així també el defora serà pur».

Comentari: 

Les paraules d’avui de Jesucrist ens conviden a fer un examen de consciència, a reflexionar si respectem els valors fonamentals; si valorem més les normes que les persones; si imposem als altres allò que no som capaços de complir nosaltres mateixos; si parlem des de la suficiència de les nostres idees o des de la humilitat del nostre cor; si fem el bé i practiquem les virtuts que fan que l’ésser humà s’assembli a Déu; si ens rentem primer per dins, sabem veure el que no va bé, estem  atents per a rectificar, essent transparents.

Com els mestres de la llei i els fariseus, nosaltres també som incoherents quan observem escrupolosament els petits detalls, que tenen la seva importància, i deixem de banda les coses fonamentals com la justícia, la misericòrdia i la fidelitat. Per això avui també Jesús ens recrimina que oblidem el que és essencial i que tinguem cura de la nostra imatge però no del nostre interior. I ens critica per les omissions, perquè deixem d’obrar el bé i no fem el bé que Déu espera de nosaltres.

El Senyor ens convida a viure en la interioritat, a tenir actituds de justícia, a superar les actituds hipòcrites, legalistes i superficials de posar-nos màscares, de quedar-nos amb allò que no és tan important, a prestar atenció a les coses transcendents, a recuperar l’autenticitat de vida, la llibertat evangèlica de les nostres opcions quotidianes. El que és fonamental és l’amor misericordiós i la fidelitat del testimoni, allò que dóna sentit a tota la nostra vida.

Que no busquem els elogis ni les aparences externes i  que cuidem l’interior, el cor, l’ànima. I que realitzem allò que Déu espera de nosaltres, obrant amb justícia, misericòrdia i fidelitat.


Podeu escoltar l'Evangeli i el comentari al web de Ràdio Estel

Una setmana sense Whatsapp

No va ser una cosa premeditada, volguda. Senzillament, el mòbil va dir prou, també volia fer vacances i va petar, es va reivindicar i va dir que no li donava la gana obrir les aplicacions. Va tenir la consideració de continuar funcionant a nivell de trucades i SMS, encara bo. I tot plegat em va fer pensar en la dependència que tinc d'ell i, més concretament, de les aplicacions. 

Després de fer tots els possibles per arreglar el que ja no tenia solució, després de seguir totes les indicacions de manuals, d'esborrar les memòries, de fer un reset, etc., vaig optar per deixar-ho estar, fer mitges vacances de mòbil, respirar...; i quan tornés de la desconnexió, ja en parlaríem, ja veuríem si li donava una segona oportunitat al mòbil o directament l'enviava a pastar fang. 

Si això m'hagués passat durant el curs, hauria tingut un atac... Havent-me passat a l'agost, gràcies a Déu, la cosa varia: els dos primers dies, ho reconec, vaig estar una mica nerviosa, però el tercer dia ja ni pensava en les aplicacions, encara que em sabia greu no poder compartir amb la família les fotos de les vacances i no poder-me comunicar de manera immediata amb familiars i amics. I si m'enviaven missatges i jo no contestava? Veurien que no m'arribaven? S'emprenyarien amb mi perquè no deia res? I com m'ho faria per quedar amb la gent i per comunicar-m'hi? Vaig haver de tornar al sistema antic, a fer i rebre trucades perdudes, a trucar i parlar per telèfon (abans un mòbil servia per això, no?). I a esperar, tenir paciència... I també, estant a casa, vaig connectar-me a les xarxes socials des de l'ordinador, però no vaig descarregar-me el Whatsapp al PC. Era millor descansar uns dies... Oh, beneïdes noves tecnologies, que et fan veure que si vols estar incomunicat del tot millor que marxis cap a una illa deserta i sense cap tipus de dispositiu.

Aquesta setmana he estat més pendent de la gent que del mòbil, he estat més atenta al que llegia que al so dels missatges, he pogut contemplar la natura, prendre el sol, parlar de les "aventures" a la muntanya, enviar e-mails (ui, quin missatge més llarg, em va dir algú... I no sobrepassava les deu línies... Estem tan acostumats ara als missatges breus, immediats, que si algú s'allarga ja diem "quin rotllo ens ha clavat"). 

He acabat la setmana sense Whatsapp tranquil·la, però alhora esperant la nova joguina. Sí, tinc mòbil nou. I m'esperaven 100 missatges sense llegir. Ara tinc el mòbil en silenci, procuro no mirar-lo cada dos per tres i l'apago a la nit. Ja veurem quant dura això...

Temps de lectures

Els darrers estius, durant el mes d'agost, de vacances, m'entra el cuquet de lectora compulsiva que la resta de l'any tinc una mica amagat i començo a devorar llibres, un rere l'altre.

En un temps en què fins i tot voldria descansar de mi mateixa i de "les meves històries", m'empasso llibres per introduir-me en la vida dels personatges i al final sempre m'acabo identificant amb algun tret d'un o altre. No volent pensar en mi, no volent ser protagonista de res, sempre acabo pensant "què hauria fet jo en aquesta situació?", "on em portaria la vida si fos com aquest...?", "què hauria de canviar perquè no em passés el que li passa a aquest personatge que, òndia, s'assembla tant a mi?". I per no pensar-hi més, i per no acabar-me enamorant del personatge (o odiant-lo!), un cop acabat el llibre, en començo un altre, amb una altra història, si pot ser ben diferent...

En menys d'una setmana ja m'he llegit un parell de llibres, tots dos altament recomanables. 

Vaig començar per "L'aniversari", d'Imma Monsó. De fet, ja l'havia començat el mes d'abril, quan me'l vaig comprar pel meu sant, però el vaig deixar aparcat a la tauleta de nit, tan aparcat que encara que ja m'havia llegit un capítol el vaig haver de rellegir tres mesos més tard. És el primer llibre que em llegeixo d'aquesta autora. Em va cridar l'atenció el títol i també el fet que el presentaven com a thriller (la intriga m'encanta). I haig de dir que no em va decebre. Al principi em va costar una mica entrar en els personatges, no els coneixia, no els entenia, no entenia per què una crisi de parella no es pot solucionar parlant, no entenia el sistema de la protagonista d'inventar un llenguatge poètic i no escriure'l. 

Després, l'aparició de dos nens que entren en escena em va entretenir molt, amb les seves aventures i la seva manera de "representar" el que llegien. Així com en alguns llibres passa que quan s'alternen dues historietes que "aparentment" no tenen res a veure, una t'atrau molt i l'altra no et diu res, i t'estàs tot un capítol intentant anar molt ràpid perquè el que vols és anar a parar a l'altra història, en aquest cas no ha estat així, totes dues històries m'han interessat, i quan intueixes la relació entre una i l'altra tens ganes d'anar descobrint més coses... Qui és en Guillem? Qui és en Mateu? I què passarà amb la parella protagonista? (primer em pensava que serien "els sense nom"... Perquè els seus noms no els sabem fins ben bé al final...). On és la frontera entre la veritat i la mentida? Millor que ho descobriu vosaltres mateixos... No us vull avançar res... Només us diré que una història sobre una aranya em va fer patir bastant i alhora em va sorprendre, i que jo m'hauria emprenyat moltíssim amb un regal d'aniversari semblant, encara que sigui per "arreglar" les coses...

L'altre llibre que m'he llegit en un tres i no res ha estat "El llibre dels Baltimore", de Joël Dicker. 717 pàgines llegides amb devoció. És un llibre que t'atrapa. I que et fa passar per tot tipus d'emocions. Arribes a sentir compassió, odi, gelosia, estimació... T'entendreixes fàcilment pels personatges més febles, admires la protecció dels forts, la seva valentia, t'emprenyes quan veus que tot acabarà com el rosari de l'aurora, quan tu, impotent, tampoc ets capaç d'aturar el Drama (i plores per ell). Et sorprens per com poden canviar les coses en pocs anys, com un malentès pot fer que tot es capgiri. Veus com no et pots quedar amb un únic punt de vista, com has de lluitar pels teus somnis, com no t'has de deixar derrotar pels pals que et dóna la vida...

Veus també com l'admiració pels altres (per com són, pel que tenen) no ha de fer que t'empetiteixis, no t'ha d'impedir veure altres realitats, no ha de fer que desviïs la mirada, no t'ha d'acomodar... Al final, et ve a dir que no has de voler ser dels Baltimore ni dels Montclair (per entendre'ns, dels rics o dels pobres), que has de ser tu mateix... 

Cadascuna de les històries d'aquest llibre m'han tocat. És d'aquells llibres que recordaré molt, que difícilment oblidaré i que si en fessin una pel·lícula, l'aniria a veure encara que ja sàpiga tot l'argument. És una història molt ben traçada. La història d'una família, de tres generacions, on passa de tot i més. No us vull dir res més... Val molt la pena llegir-lo.

Ara m'espera un dels llibres més venuts aquest any per Sant Jordi, "La filla del capità Groc", de Víctor Amela. Ja us diré què m'haurà semblat...

Comentari de Jn 15,1-8 (23-07-2016) - Santa Brígida, religiosa i patrona d'Europa

Evangeli:

En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú se separa de mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».

Comentari:

L’Evangeli d'avui ens presenta la imatge de la vinya com a símbol del poble que el Senyor ha escollit. La vinya demana moltes atencions, requereix un amor pacient i fidel, com l’amor que té el vinyater amb nosaltres; i així som cridats a ser amb els altres, a cuidar el poble, la família, a treballar a la vinya del Senyor perquè produeixi els fruits del Regne de Déu.

Crist ens demana que romanguem en Ell, que hi tinguem un tracte constant, una relació íntima i intensa. I per estar units al Senyor és essencial oferir els fruits de la veritat, l’amor i la justícia, escoltar l’ensenyament de Crist, nodrir-nos de la Paraula de Déu, amb la saba de la fe, alimentar-nos de la vida de Déu i rebre la força del seu Esperit.

Visquem com Ell va viure, deixem que ens transformi, comptem amb Ell, buscant-lo en la Paraula, en el silenci de l’oració, en la nostra vida, estimant Déu i el proïsme, estant plens de vida i d’amor, servint, i deixem-nos il·luminar per l’Esperit Sant que ens dóna forces. Estiguem units a Crist amb un vincle tan profund i tan vital com les sarments estan unides al cep.

Demanem al Senyor que no permeti que ens allunyem d’Ell. Que siguem sarments ben unides al cep veritable, que reafirmem el nostre amor a Crist i que visquem la vida de cada dia sentint la seva presència.

Podeu escoltar l'Evangeli i el comentari al web de Ràdio Estel.

Per què no arriba el missatge?

Mireia Prats explicant com cal posar-se davant de càmera

Vaig tard. Volia explicar quatre coses de la sessió que ens va fer la periodista de TV3 Mireia Prats fa un parell de setmanes als alumnes del Diploma d'Especialització Universitària en Comunicació Institucional i Religió a l'Era Digital, però l'acumulació de feina no m'havia permès fer aquest escrit i ara no sé si recordaré tot el que volia dir.

Vaig tard, sí. Com l'Església quan ha de reaccionar davant d'un fet d'actualitat, davant d'una crítica o davant d'un conflicte. I aquest és un dels motius pels quals no arriba el missatge. Les notícies són fugisseres, van i vénen, i el que avui és notícia demà passa a un segon pla. I quan tothom ja ha parlat d'un fet, 24 hores després en parla l'Església. I ho ha de fer, sí..., però ho fa al seu ritme (és allò de "las cosas de palacio van despacio"). Per tant, no és que no arribi el missatge, és que arriba tard. No és que no interessi el que s'hi diu, és que ja s'ha dit i repetit per activa i per passiva.

D'altra banda, els periodistes reben molts correus electrònics al llarg del dia. En una hora en poden arribar a rebre més de cent! I pot ser que quan els enviem una informació no siguin a la redacció, estiguin cobrint una altra notícia, fent un reportatge, etc. Per tant, si el que enviem és molt important i urgent, el millor que podem fer és trucar al periodista en qüestió, dir-li que li hem enviat una nota i informar-lo breument del contingut del nostre missatge.

Si tenim la sort que el periodista ha vist, amb un cop d'ull, que té nous correus, hem de tenir present que el primer que veu és el titular, l'assumpte del missatge. Per tant, en aquesta frase hi ha la clau de tot: ha de resumir ben bé el missatge principal de la nostra informació, amb transparència i claredat, sense reservar cap sorpresa. I si a més a més en el cos del missatge introduïm breument el que volem dir, molt millor. Al GIEC, per exemple, enviem les notes de premsa com a adjunt, sense dir res al cos del missatge. I sempre m'he preguntat per què ho fem així...

Més coses. Imaginem que el periodista ha llegit el missatge, i que li sembla noticiable. Això no vol dir que es pugui emetre ipso facto al TN... L'ha de "vendre" a l'equip i això és bastant complicat per no dir impossible si l'àmbit que es tracta és el religiós. I més encara si tenim en compte que les notícies religioses van a la secció de societat, on podríem encabir moltes altres temàtiques. Hi ha, doncs, molta "competència". I si poguéssim veure pel forat del pany les reunions que tenen els diferents torns del TN, potser fins i tot veuríem algun ball de bastons...

El missatge molts cops no arriba perquè no s'entén, perquè el llenguatge és massa específic i complicat, perquè el periodista que cobreix les notícies religioses no és un expert en Teologia, Filosofia o Litúrgia. No arriba tampoc perquè els periodistes han de tenir accés al lloc on s'esdevé la notícia. Per exemple, per informar sobre el que han dit els bisbes en el comunicat final de la seva reunió, un mitjà televisiu no en té prou amb l'escrit perquè com a molt poden destacar-ne un paràgraf perquè surti en pantalla. Necessiten que surti algun bisbe explicant què han tractat o especificant un tema en concret. I necessiten que sigui breu i clar (ho veieu possible?). Necessiten sobretot imatges, és clar. I no els ho posem fàcil, la veritat sigui dita.

I ja per anar acabant, que les entrades del blog no convé que s'allarguin massa... Que l'Església parli del que sempre ha dit no serà notícia... Que l'Església parli d'ajudar els pobres, d'acollir els refugiats, no serà cap novetat, això és el que s'espera d'ella. Però si les paraules van acompanyades de gestos, com els que ja ens té acostumats a fer el Sant Pare Francesc, la cosa varia. Per tant, observem ben bé què diu, però també què fa el vicari de Crist.

Les xarxes socials faciliten compartir les informacions

I si malgrat els gestos, la cosa no rutlla i veiem que el missatge no arriba, no defallim, no perdem l'esperança i insistim. Actualitzem la nostra llista d'adreces electròniques, revisem que les tinguem al dia, no dubtem a contactar directament amb els periodistes (via trucades,  whatsapp o DMs) ni a ser actius a les xarxes socials, enllaçant-hi les nostres informacions, mencionant els mitjans de comunicació, etc.

Tot això farà que millori la nostra comunicació i que el missatge arribi. No en tinguem cap dubte.

Comentari de Mt 7,21-29 - Dijous XI de durant l'any (23-06-2016)

Evangeli:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Aquell dia, molts em diran: ‘Senyor, Senyor, ¿no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis, i vam fer molts miracles?’. Llavors jo els diré clarament: ‘No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!’.

Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa». 

Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, la gent va quedar admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei.

Comentari:

Jesucrist fa una gran advertència als seus deixebles: no tothom qui diu "Senyor, Senyor" entrarà al Regne del cel sinó el qui fa la voluntat de Déu. Jesucrist ens exhorta sobre la importància de la Paraula de Déu. Exigeix posar-la en pràctica, adherir-nos-hi coherentment. Si així ho fem, arribarem a comprendre-la fent-la vida en nosaltres, viurem la fe amb obres i de veritat, i no sobre la inconsistència de la sorra, que ens porta a actuar des de l’egoisme i a construir un edifici dèbil, que s’enfonsa amb qualsevol moviment en contra.

Cal que ens prenguem seriosament les paraules que ens adreça avui el Senyor, que unim fe i vida, pregària i acció, el desig d’estimar Déu i el proïsme. No n’hi ha prou amb viure una fe reduïda a una relació personal, íntima, molt sentida amb Déu, feta de bones pregàries i bons sentiments. Cal que escoltem la Paraula de Déu i la complim, amb fidelitat i obediència, sense caure en la rutina. Cal que meditem en qui fonamentem la nostra vida, la nostra fe i què fa que siguem sòlids i ferms. Cal que visquem com Déu espera de nosaltres: no només creient en Ell, sinó fent la seva voluntat, essent persones assenyades, construint la nostra casa sobre roca, amb fermesa, obrant el bé, vivint l’Evangeli, no només admirant-lo, sinó vivint-lo com ensenya Jesús.

Que siguem persones compromeses per causa de l’Evangeli i construïm la nostra casa sobre roca. Que deixem que es faci la voluntat de Déu i que ens arrelem i edifiquem en Crist, ferms en la fe, i posem en pràctica la seva Paraula fent-la realitat dia rere dia.


Podeu escoltar l'Evangeli i el comentari al web de Ràdio Estel.

Un blog pel GIEC?

BlogpelGIEC.sí, BlogpelGIEC.no. Hauria d’haver fet una enquesta entre els companys de curs del Diploma d’Especialització Universitària en Comunicació Institucional i Religió a l'Era Digital per saber què en pensen sobre aquest tema. Hauria de tenir el Gabinet d’Informació de l’Església a Catalunya (GIEC), gabinet de premsa de la Conferència Episcopal Tarraconense, un blog? Si per transmetre les informacions ja existeix la pàgina web, cal crear un blog institucional?

Un blog no costa diners, només l’esforç i el temps que hi dediques.

Un blog permetria explicar d’una manera més senzilla i planera les notes que s’envien.

Un blog permetria usar un estil menys formal, més dinàmic, més directe, més de tu a tu.

Un blog permetria veure si les informacions interessen, si arriben a la gent, si són llegides, si són comentades. Permetria també obrir un diàleg, mostrar més la nostra identitat, escoltar, atendre, acollir, estar amb i per la gent.

Un blog ens donaria la possibilitat de convidar la gent als nostres actes, a més d’informar-los del que fem.

Un blog pot ser també un espai de missió, de portar la Paraula, de deixar que el món s’expressi, d’intercanviar opinions.

Un blog pot ser un lloc d’evangelització.

El GIEC podria tenir un blog, és clar que sí! Si se sap mantenir bé, si s’actualitza regularment, si qui hi escriu (un autor o més) és de confiança, té facilitat per escriure i coneix què s’ha d’explicar, si es planifica bé el que es vol comunicar. Però també cal ser realistes i, abans de crear res de nou, cal vetllar primer perquè funcioni, es mantingui i es millori el que ja es té. Penso, per exemple, en la pàgina web i en les xarxes socials. 

Més que un blog pel GIEC, crearia un blog personalitzat per cada bisbe, inserit a la pàgina. Perquè entres a la pàgina i sembla que els bisbes, a nivell escrit, només parlin els diumenges al full dominical (a més de les notes conjuntes que puguin aparèixer a l’apartat de la Tarraconense) i, per a més inri, els articles que es pengen no es mantenen, es canvien cada setmana. Crec que un blog de cada bisbe, sense que això els suposi feina afegida, permetria recopilar les glosses, però també altres escrits com poden ser cartes pastorals, homilies, etc. I si algun bisbe s'anima i es veu capacitat per escriure articles d'opinió, parlar de l'actualitat tenint sempre com a base l'Evangeli, endavant! Probablement, amb raó, em diran que els escrits ja es poden trobar a la pàgina web de cada bisbat i que s’ha de donar una imatge més de conjunt... Però, mireu, crec que estaria bé aquest suggeriment perquè un blog ofereix la possibilitat de conèixer la persona, més enllà del càrrec que ocupa, perquè un blog humanitza la persona, i potser ens ajudaria més a conèixer què pensen els nostres pastors, quin és el seu món i com és el seu dia a dia.

Potser és una idea esbojarrada, potser pixo fora de test, potser només forma part d’una gota enmig d’un mar, potser només és un suggeriment en una pluja d’idees, potser ni es valorarà aquesta opció de crear un blog, potser es veurà més la necessitat d’estar més per les noves tecnologies... Potser estic anant massa enllà..., Potser no interessa... Potser...

Però potser només el que cal és parlar-ho, saber què ens convé, què volem explicar, com ho volem dir, a qui ens volem dirigir, quin missatge volem oferir i qui volem que l’escolti.

I vosaltres què en penseu? BlogpelGIEC.sí o BlogpelGIEC.no?

La creació del blog

Gemma Morató impartint la classe del DEU - Foto de Glòria Barrete

La religiosa Gemma Morató, Dominica de la Presentació, mestra, periodista i teòloga, ens va parlar de blogs i vida religiosa en la sessió del dimecres 15 de juny del Diploma d’Especialització Universitària en Comunicació Institucional i Religió a l’Era Digital. 

I em va fer pensar en aquest blog personal que tinc mig abandonat. Per què el vaig crear? Ho vaig fer amb la idea principal de recopilar tots els escrits que anava fent de comentaris de l’Evangeli, per tenir-los a algun lloc més que a la carpeta de l’ordinador, per donar-los visibilitat, perquè arribessin a més gent i més persones en poguessin treure profit. I, sí, suposo que per ser presència de Déu en el món. Amb el temps, vaig anar combinant aquests escrits amb una periodicitat setmanal i més endavant mensual amb d’altres textos més personals, reflexions, contes, cançons. Les etiquetes em permetien distingir els diferents tipus de relats. I, vés per on, he pogut comprovar que els escrits més visitats són els més vivencials, els més personals, els que deso a un “calaix”, els que escric en tercera persona (“ella”), fet que em fa pensar que potser hauria d’obrir-me molt més, parlar directament en primera persona, ser més constant i centrar-me en explicar fets de vida. La pega és que molts cops crec que no tinc res a dir, res a explicar que pugui ser interessant. L’obstacle me’l poso jo mateixa, impedint que surti la vocació literària que tinc amagada...

Vaig crear el blog també per necessitat d’escriure, per necessitat d’expressar-me, però sense pensar si tindria lectors, sense aspirar a tenir molts seguidors, sense pensar si el meu blog, pel fet de ser més aviat de vida interior, tindria un lloc en els portals digitals religiosos. El meu objectiu principal era transmetre el que em diu la Paraula de Déu, parlar de les coses que em passen amb sinceritat, des del cor. Però la feina, els nous projectes, les noves col·laboracions, les xarxes socials, van fer que deixés de banda escriure aquí. I també el fet de pensar en el “diuen, però no fan” (‘dic però no faig’), en què les paraules queden aquí però se les endú el vent, en què només Déu sap el bé que poden estar fent els meus escrits.

No voldria parlar per parlar. Però sí que voldria transmetre llum, donar alegria, oferir esperança. Per això mateix, gràcies a la sessió del DEU i seguint els consells de la Gna. Gemma, em proposo continuar escrivint al blog de manera més constant, perquè els talents s’han de fer servir i compartir en bé dels altres, perquè convé treure les coses que un té a dins, perquè la vida és bonica però a vegades complicada i sempre hi ha Algú que ens acompanya en el nostre camí de cada dia. Perquè la nostra vida, encara que a vegades ens sembli rutinària, pot ser llum en la foscor.

Un matí al plató

Dimecres 15 de juny. Tenim una nova sessió de la setmana intensiva del Diploma d’Especialització Universitària en Comunicació Institucional i Religió a l’Era Digital. Toca conèixer els nous llenguatges i formats audiovisuals de la mà del Dr. Francesc Grané, filòsof i periodista. El professor ja ens havia avançat que hauríem de fer una prova pràctica davant la càmera, d’entre 1 i 5 minuts, amb el format que volguéssim, en directe, amb una temàtica comunicativa.

Estem tots acollonits. Jo més aviat per no saber què dir que no pas per si miraré bé a la càmera, si quedaré bé, etc. Però penso que me’n sortiré. Potser per la meva “gran” experiència televisiva: uns segons de glòria, el febrer de 2002, al programa “La columna”, presentat per Júlia Otero, en el qual, estant jo entre el públic, em va preguntar de cop i volta quantes hores dormia. I un gran repte superat l’any passat, quan em vaig presentar a concursar a “El gran dictat”.

Arribem a l’Edifici Biblioteca de Blanquerna. El professor ens explica què hem de fer. Ens dóna un cert temps per preparar-nos un text, un guió que després haurem de gravar. Mentre els altres alumnes marxen cap a la biblioteca, jo em quedo a plató, sola, pensativa. No sé de què parlar. No sé què dir. No sé quin format triar. Ai, que patiré. Però, tal com m’havia dit el coordinador del DEU, m’ho he de prendre com un repte, serà bo per mi. I començo a escriure... “Què és comunicar cristianament? A qui comunico? Quan comunico?”. Només són quatre apunts i no em fan massa el pes, per no dir gens. Però em porten a pensar exactament què vull explicar, què m’agradaria dir (encara que me’n vagi de tema, o ho sembli) i on voldria anar a parar. Em sorprenc a mi mateixa pensant en gravar un testimoni personal per acabar cantant un tros d’una cançó nova d’un amic. Penso que és una anada de l’olla, però em deixo portar i em va sortint un text senzill, però sincer i sentit. Anoto com m’agrada cantar, com és un do que tinc, quines persones m’han ajudat a fer brollar aquest do, on l’he aprofitat més. I tot surt fluid. I tot plegat per acabar cantant “Vull la llum del cel”, una cançó-pregària. Tinc el text fet i no sé si és ben bé el que em demanen, però és el meu text, el que se m’ha acudit, i ja no tinc més temps de començar-ne un altre. Parlo amb el professor, li explico el que he fet. “Cantaràs?”. Es deu pensar que faig broma. I em suggereix que ho passi pel prompter perquè així no estaré patint per si em sé el text de memòria o no. Li faig cas, però no copio la cançó, ja me la sé. No he buscat, però, una imatge de fons; no he pensat si havia d’estar dreta o asseguda ni se m’ha passat pel cap en quin programa encaixaria la meva bogeria, ai, vull dir la meva proposta. Quin desastre.

Ha arribat el moment. Em situo davant la càmera amb un mar de fons. La realitzadora treu la cadira i la taula, posa una altra cadira perquè quedi més alta de manera que estigui més tirant a dreta a l’hora de cantar, i m’ajuda a posar-me el micròfon. No estic nerviosa perquè penso “Total, és qüestió de llegir el que he escrit”. Però em vénen uns petits nervis de cop quan penso que podria tenir algun lapsus o bloqueig en el moment de cantar. “Per quins setze ous se m’ha acudit fer això? Per què aquest cant? No podia fer-ne un altre?”. La Teresa em passa el text pel prompter. Faig primer una prova per comprovar el ritme. L’Amparo es posa al costat de la càmera perquè tingui algun suport, sàpiga on mirar, i el professor em dóna l’entrada mentre en Chema, en Pere i en Joan-Andreu em miren expectants. Començo un xic de pressa, però sentint-me a gust. Crec que estic vocalitzant, que s’entén el que estic dient, que l’entonació és l’adequada. I... Ai, ara toca cantar i noto com em tremola la veu però mantinc el to. Tanco els ulls i prego. I al·lucino: “Ho estic fent!”. És com un regal, una primícia pels companys que m’han donat tant durant tot el curs. I quan estic acabant veig el professor que indica als companys que, siusplau, m’aplaudeixin al final. I ells, obedients, així ho fan. Estic prou satisfeta i el professor em diu “Que valenta!”.

Ara toca observar amb tranquil·litat la currada que han fet els companys, amb tot tipus de formats: informatius, enviats especials, testimonis, invitacions; i temes variats.

Malgrat els nervis, ens ho hem passat molt bé i les “crítiques” han estat positives. Personalment, m’he quedat amb què he anat a l’essencial (comunicar Crist), que he estat autèntica, senzilla, atrevida. Que el que he fet en tres minuts no pot sortir directament en un programa breu, que hauria de sortir en un programa en el qual el públic em pugui anar coneixent (tipus entrevista). La veritat és que jo m’imaginava en un programa com “Tot un món” però “Tot un món de religions, o de testimonis” i quan la Glòria ha apuntat que l’encabiria en un programa com “Retrats” o “Savis” he pensat que ho elevava massa. Però diria que quan m’he emocionat més és quan ha dit que si ella arriba a casa, engega la tele i surto jo fent el que he fet, no canviaria de canal i es quedaria a escoltar-me. De manera que he pensat que el missatge clar, directe i senzill ha arribat. I que cantant també podem comunicar cristianament i emocionar.

Comentari de Mc 10,17-27 - Dilluns VIII de durant l'any (23-05-2016)

Evangeli: 

Un dia que Jesús es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare». Ell li va dir: «Mestre, tot això ho he complert des de jove». Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué: «Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me». En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.

Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles: «Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!». Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir: «Fills meus, que n'és, de difícil, entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu». Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres: «Si és així, qui pot salvar-se?». Jesús se'ls mirà i digué: «Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot».

Comentari: 

L’home ric compleix tots els manaments, al seu interior hi ha una inquietud, una necessitat d’anar més enllà. No voldria complir uns manaments simplement. Vol adherir-se de cor a Déu, però té tantes coses! Només li falta una cosa per a posseir la vida eterna: caritat, compartir amb els pobres el que té, vendre-ho tot, ser compassiu, patir amb l’altre, estimar; però decideix anar-se’n trist, amb el cor trencat per l’egoisme. Està massa aferrat a les coses, obstacle que s’ha de superar per a seguir Crist, que ens exigeix entrega sense límits, fer del Regne de Déu i del proïsme la nostra prioritat.

La riquesa, l’acumulació injusta de béns, la idolatria dels diners, són obstacles per seguir Jesús. La felicitat plena no es compra amb diners. El camí del Regne no és posseir sinó desposseir-se, donar-se i compartir. I sovint ens costa tant entendre aquest missatge! Nosaltres volem seguir Crist, estimar-lo, tenir-hi una relació personal, propera. Constantment, rebem la invitació de Crist, que ens ajuda a aixecar-nos i no ens abandona, que sempre se’ns dóna. Però els béns ens distreuen, ens fan marxar també tristos. Sort en tenim de poder comptar amb la misericòrdia de Déu, perquè el seu amor és més gran que el nostre egoisme, i res no és impossible per a Ell. Confiem-hi i donem tot el que som i el que tenim al servei de Crist i els més necessitats.

Demanem al Senyor que les riqueses no ens impedeixin que el seguim amb fidelitat. Que ens ajudi a no ser esclaus del que tenim, que és efímer, i a anhelar el que és etern: el seu Amor. I que ens ajudi també a vèncer els nostres obstacles i a ser generosos i tenir un cor alegre, caritatiu i bondadós amb tothom. 

Podeu escoltar l'Evangeli i el comentari al web de Ràdio Estel

Comentari de Mt 26,14-25 - Dimecres Sant (23-03-2016)

Evangeli:

En aquell temps, un dels Dotze, l'anomenat Judes Iscariot, se n'anà a trobar els grans sacerdots i els digué: «Què esteu disposats a donar-me si us entrego Jesús?». Ells li van oferir trenta monedes de plata. I des d'aleshores Judes buscava una ocasió per entregar-lo. 

El primer dia dels Àzims, els deixebles anaren a dir a Jesús: «On vols que et fem els preparatius per a menjar el sopar pasqual?». Ell respongué: «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: ‘El Mestre diu: La meva hora és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva’». Els deixebles van complir el que Jesús els havia ordenat i prepararen el sopar pasqual. 

Arribat el capvespre, Jesús es posà a taula amb els Dotze. Mentre sopaven, digué: «Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà». Molt entristits, li anaven preguntant, l'un rere l'altre: «¿No sóc pas jo, Senyor?». Jesús respongué: «Un que suca amb mi al mateix plat és el qui em trairà. El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'Ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut». Judes, el qui el traïa, li preguntà: «¿No sóc pas jo, rabí?». Ell li respongué: «Tu ho has dit».

Comentari: 

Ha arribat l’hora. Judes pren la decisió d’entregar Jesús per trenta monedes. Permet que el seu amor al Senyor es vagi refredant. Ja no recorda els miracles, les guaricions. Ara és un home desorientat, descentrat. Potser no és ben conscient de les repercussions que tindrà aquesta acció, però el mal ja està fet, com cada vegada que abandonem Crist, que la nostra fe s’afebleix, que seguim només els nostres projectes, els nostres interessos, sense tenir-lo en compte; com cada vegada que justifiquem les nostres pitjors accions, que no ens sentim culpables de res, que posem excuses a les nostres faltes o que rebutgem el seu amor quan ens ofereix la plena comunió amb Ell. Per quantes monedes l’entreguem nosaltres?

La traïció de Judes a Jesús és una mostra de com pot arribar a ser de fràgil la nostra fe si no creiem amb tot el cor. Quantes vegades, com Judes, traïm els nostres principis, consentim el pecat i justifiquem les nostres accions? Posem en joc la vida eterna per quatre monedes i la podem perdre. Però l’amor de Crist és més gran que la nostra infidelitat.

Jesús fa veure a Judes que està al corrent de tot, el convida a dur a terme el que hagi decidit, no es fa enrere, fa el camí que les Escriptures havien predit d’Ell. Judes no va poder o no va voler entendre Jesús i es fabricà ídols a la seva mida, es tanca a la Veritat, prefereix els diners i acaba destruint-se. Quanta amargor, desconcert i dolor hi ha en ell. Quant d’amor hi ha en Jesús, que no s’oposa amb la força per destruir el traïdor, que només vol l’amor, la conversió del pecador, que continua demanant als deixebles que en nosaltres hi hagi amor i que, avui més insistentment, ens crida a preguntar-nos com actuem, en quins moments ens afeblim i quines són les nostres traïcions.

Acompanyem Jesús en el camí al Calvari. Acollim la seva creu que ens allibera de la traïció, la indiferència i el pecat. I demanem-li que no permeti que caiguem en la temptació, que ens ajudi a ser-li fidels i ens alliberi de canviar-lo per diners o per mil excuses. 

Podeu escoltar l'Evangeli i el comentari al web de Ràdio Estel