Contemplem Maria, la Mare de Déu

 

El quart diumenge d’Advent, amb el Nadal a les portes, se’ns convida a contemplar el segon misteri de goig, la Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet. Apropar-se a celebrar el naixement de Jesús comporta recordar la condició de dona i de fe de Maria, a centrar la nostra mirada en ella.

 

Maria es posa en camí, surt ben de pressa, ben decidida, sempre amatent, disponible i al servei dels altres, per trobar-se amb Elisabet. S’afanya per estar al costat de qui la necessita; la mou la voluntat de servei. Vol felicitar Elisabet i vol compartir amb ella la joia del do de la maternitat. És la dona beneïda, l’escollida per participar, més íntimament que ningú, en l’esdeveniment clau de la història: la visita de Déu.

 

Maria porta esperança i ajuda, però sobretot porta el Fill de Déu a les seves entranyes, mostra la tendresa i el favor de Déu. Rep la salutació d’Elisabet, una professió de fe, que ens ajuda a conèixer qui és Aquell a qui seguim. Rep humilment la primera benaurança que es proclama en l’Evangeli: Feliç tu que has cregut, allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà.

 

Maria creu. Aquesta és la seva grandesa i el fonament de la seva felicitat: la fe. Acceptant la voluntat de Déu, es converteix en mestra de la fe, Estrella de la nova evangelització que ens ensenya i ens ajuda a portar a tots a Crist amb coratge i amb goig. Participa lliurement en el projecte que Déu havia pensat per a ella. Està disposada a donar-se, a ser obedient a la voluntat del Senyor; confia plenament en Ell, sap que no l’abandonarà.

 

Maria ens invita a viure en la fe, en l'esperança i el goig. Tenint present l’actitud de la plena de gràcia, la beneïda entre totes les dones, perseverem en l’escolta i la pràctica de la Paraula, mirem com està la nostra fe i a qui hem de sortir a buscar i servir (gent gran, malalts, veïns, familiars...), portem i transmetem alegria i deixem que el Senyor neixi en el nostre cor. Prenguem consciència que esperem el Fill de Déu viu, nascut de Maria verge, el Salvador del món, i preparem-nos pel Nadal, per la vinguda del Senyor, que ens omplirà d’una joia que serà plena.

L'ànima buida

Silenci. No hi ha res més en la immensitat. Ni mots que puguin expressar sentiments ni somnis ni il·lusions ni projectes, ni un veure per on encarrilar la vida. Només silenci. I un buit. Un 'falta alguna cosa', que no sap què és, però que en aquest precís moment no vol buscar, no té esma. Buidor. Ganes de plorar, però tot es queda dins. Malgrat tot, una estranya serenor, sensació de pau, enmig de la foscor, enmig de no-res.

Paraules. El contrast. Molts mots, molt parlar i escriure, fruits de reflexions. Expressió de vivències, un despullar-se amb tremolor. Riquesa de contingut que surt d'ella però que no ve d'ella. El que escriu s'ho creu, és com un diari obert al món. La mateixa sensació, continua faltant alguna cosa. I, malgrat tot, continua estant en pau.

La meva reialesa no és d’aquest món

 

A les acaballes de l’any litúrgic, celebrem avui la solemnitat de Crist Rei, amb el desig que l’Església sigui testimoni i participi ja aquí a la terra de la reialesa de Jesucrist. El Regne era el centre de la predicació de Jesús i de la seva vida, en fou servidor i missatger. Pel Regne donà la vida. Pel Regne que demanem que vingui a nosaltres, el que està posat a les seves mans: un regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau.

 

Jesucrist ens ofereix una gran revelació, s’autoproclama rei davant Pilat, però parla d’una reialesa que no és d’aquest món, que no consisteix en ostentació de poder, sinó en la humilitat del servei. Una reialesa d’una dimensió transcendent, superior, per sobre d’ambicions humanes, que es fonamenta en el testimoni de la veritat. Una reialesa que té una altra lògica, una altra manera de contemplar i entendre la vida.

 

Crist és gran i majestuós, és un rei amb corona d’espines, que regna fent el bé, amb un amor preferent pels pobres; regna des de la creu, assumint el dolor, la injustícia, la burla, la incomprensió i la mort, sense ressentiment, sense odi. Regna amb amor, amb entrega generosa i desinteressada, perdonant. El Regne de Déu no és com els regnes d’aquest món. En el seu regne qui vulgui ser el primer s’ha de fer el darrer.

 

Contemplem Jesucrist, Déu fet home, descendent del rei David, amb una mirada de profund agraïment perquè Ell ens salva, ens allibera i ens perdona els pecats, fa que la seva vida en el món transparenti la Veritat de Déu. Ha estat fidel  a Déu i als homes i ho ha donat tot per amor. És l’home plenament realitzat, el capdavanter i salvador de la humanitat. És el nostre Rei i Senyor!, que fa triomfar, amb paciència, sofriment i alegria, la suprema veritat que és la tendresa i humilitat de Déu en l’home.

 

Deixem a Jesucrist ser el nostre Rei. Deixem-lo entrar dins nostre perquè regni en el nostre cor. Estimem com Ell ens estima, fent-nos servidors de tots, així trobarem la corona de la felicitat. Demanem al Senyor que vingui a nosaltres el seu Regne, que ens orienti i ens ajudi a ser fidels servents seus, a donar una resposta generosa a la seva crida, entregant-nos als altres, predisposats a compartir-ho tot.

Comentari de Lc 19,45-48 (23-11-2012) – Divendres XXXIII de durant l’any

Després de plorar per Jerusalem i compadir-se’n, Jesús purifica el Temple de la ciutat Santa. Ens pot sobtar la seva actitud vers els venedors, ens pot semblar violenta, però és del tot justificable. Reacciona amb “contundència” perquè veu com s'ha banalitzat un dels pilars del seu poble. No s’irrita ni fa fora els venedors perquè no vulgui que hi siguin, sinó perquè profanen el temple, s’apoderen d’un recinte sagrat pel seu propi benefici. I això no es pot permetre. “El meu temple serà casa d’oració”, els diu Jesús. Una casa on havia estat instruint els deixebles, on tothom s’hi sentia a gust, escoltant el mestre. Jesús anuncia la nova situació que Ell ve a inaugurar, en la qual els sacrificis d'animals ja no hi tenen cabuda; anuncia el culte nou que se centra en la pregària i en l'audició de la Paraula de Déu.

“El meu temple és casa d’oració” ens diu també avui a nosaltres. Mereix respecte. És casa de recolliment, lloc d’encontre familiar i fratern amb Déu Pare que ens estima com a fills, un lloc per parlar amb Ell, fer silenci, escoltar atentament la seva Paraula. Un lloc per sentir-nos com a casa, un refugi on tothom hi té estada. No hem d'anar-hi, doncs, a immolar víctimes, sinó a rebre Jesús, i a unir la nostra vida a la seva.

Avui podríem revisar quina és la nostra actitud quan som al temple. Quin ús en fem, si el sentim proper, si l’embrutem, si respectem el silenci, si és un mitjà per arribar a Déu... Revisem també quins costums hem de fer fora amb “contundència” del nostre viure com a cristians per tal de tenir sempre a Jesús en el centre. El Senyor mereix tota la nostra atenció, dediquem un espai i un temps pel Sagrat.

Fes que hi vegi, una resposta de fe

Sortint de Jericó, Jesús avança amb els seus deixebles, per un camí de pujada brusc i interminable, cap al lloc de la seva mort i resurrecció. Creix la confusió entre els deixebles sobre el que hi succeirà. El coronaran rei? Tindran llocs de privilegi al seu costat? Els deixebles encara no han entès els anuncis de Jesús, han d’aprendre a veure-hi.

A la vora del camí, un pobre cec, Bartimeu, sent com passa la multitud. Una gran esperança l’aixeca de la seva misèria, i es posa a cridar insistentment el Fill de David, el Messies esperat. Jesús, sempre tan atent a la vida i a la dignitat de la persona, amb un cor compassiu i misericordiós, s’atura i demana que el cridin. El cec llença el mantell, salta i s’acosta a Jesús. Té la llibertat d’arribar-hi. Jesús el veu i l’interroga amb les mateixes paraules que adreçà als fills de Zebedeu: “Què vols que faci?”. Bartimeu comprèn que Jesús pot donar-li el que necessita de debò, per això no li demana almoina sinó misericòrdia: “Tingues pietat de mi” i “Fes que hi vegi”. Recobrant la vista ell sap que podrà viure de nou. Desprenent-se de tot, trobarà la gràcia que més anhelava en el seu cor. Canviarà d’estil de vida. Seguirà Jesús.

En qualsevol moment, podem estar asseguts a la vora del camí, com Bartimeu, apropar-nos al Senyor des de la nostra necessitat. Jesús també s’atura i ens crida, i des de la nostra ceguesa podem aventurar-nos a la fe i demanar-li la Salvació. Ell ens il·lumina i ens fa veure la realitat d’una altra manera. La fe salva Bartimeu, que aprofità el miracle per estar disponible i convertir-se en deixeble de Crist. Seguim, doncs, també Crist, sintonitzem amb Ell i perseverem en l’oració confiada, sense perdre l’esperança davant les dificultats. Donem a Déu una resposta de fe com la del cec Bartimeu. Siguem conscients de les gràcies que Déu ens dóna. Deixem-nos trobar per aquest Déu que —mogut pel seu afecte de Pare— ens busca des de sempre. Ell no se'ns imposa, però passa sovint molt a la vora de nosaltres: no el deixem passar de llarg! Ell crida a tothom i ens omple d’alegria, ens salva, ens reuneix a tots en un mateix lloc, s’atura quan algú el necessita, ens consola. És magnífic tot el que fa a favor nostre!

Demanem al Senyor que ens recobri la vista, que faci resplendir en nosaltres la llum de la vida, que augmenti la nostra fe, l’esperança i la caritat, i faci que estimem allò que ens mana.         

Comentari de Lc 12,35-38 (23-10-2012) - Dimarts XXIX de durant l'any

Avui Jesucrist ens fa una clara exhortació a estar desperts, a vetllar, a ser responsables, mantenir la tensió pel Regne i viure la seva urgència. Vol que siguem feliços, ens estima i ens adverteix perquè l’enemic, el diable, no para de temptar-nos.

A vegades la nostra vida cristiana roman adormida i oblidem que som cristians en tot moment. És necessari que estiguem atents als signes dels temps, que donen pistes sobre el que Déu vol. Cal que mantinguem viva la nostra adhesió a Jesucrist, que fem créixer la passió per Déu, la compassió pels pobres i que tinguem el cor abrusat. Cal que visquem desperts i confessem i cuidem la nostra fe. Si no ho fem, la nostra fe es va debilitant i acaba per apagar-se. Si vetllem, podrem respondre a qualsevol crida, urgència o desafiament.

Hi ha mitjans que ens ajuden a tenir tensió pel Regne: l’oració, la litúrgia, els sagraments, l’Evangeli, una lectura espiritual, un bon acompanyament... Tenir-los en compte ens ajudarà a vigilar i a obrir la porta en el moment que el Senyor ens avisi. Feliços nosaltres, si fem un bon ús d’aquests mitjans i estem atents al que passa al nostre voltant! Feliços nosaltres, si el Senyor ens troba vetllant!

Comentari de Mc 9,30-37 (23-09-2012) - Diumenge XXV de durant l'any

Jesús instrueix els deixebles, els seus amics, i els expressa amb confiança tot el que ha rebut del Pare, el misteri de l’amor i el que el remou per dins: coneix el seu destí, va camí de la creu, morirà i ressuscitarà. Els deixebles no entenen res, es fan preguntes i tenen por. No volen sentir a parlar de la creu, ni tan sols a la llum de la resurrecció.  Estan més capficats en altres assumptes: saber quin d’ells és més important, ocupar els primers llocs, tenir prestigi, honor, privilegis…

L’afany de posseir, de ser més que els altres, crea discussions, mala maror. Tenir èxit, poder i protagonisme també poden ser les nostres temptacions. Però tot plegat porta a la discòrdia, a enemistats, ressentiments, rivalitats i desunió. A no seguir el camí de la senzillesa que ens proposa Jesús, que trenca els esquemes del poder i proclama nous valors: el més important és servir fins a l’extrem, estimar tothom de debò, fer-se servidor, disponible als altres, atents, a punt de donar un cop de mà. Cal posar en el centre de totes les coses no les nostres ambicions, sinó les persones. Cal acollir els infants, els indefensos, els menystinguts; cal donar la vida a cada pas, caminar amb Crist entregant-nos als altres.

Que sapiguem estar disponibles, comprendre els més febles, posar els nostres dons al servei de tots i viure en el servei, l’estimació i el perdó, per fer visible l’Evangeli, per seguir el camí de Crist.

Comentari de Mt 22,1-14 (23-08-2012) - Dijous XX de durant l'any

Jesús proposa una paràbola als sacerdots i notables del poble per parlar del Regne del cel. Tothom és convidat al banquet, al Regne; ja està tot a punt. Només falten els assistents per a tenir la festa completa. Però hi ha gent que no en fa cas, que té altres coses a fer i  no vol perdre temps, que no accepta la invitació, ni l’escolta. Altres fins i tot van més enllà, no només rebutgen els enviats sinó que els maltracten i els maten. Malgrat tot, el rei continua volent convidar més gent, tots els que trobin, sigui qui sigui...

El Senyor vol convidar tothom. Vol que tothom tingui un espai al Regne, una tasca a realitzar. I no es cansa de convidar. El Regne ja és aquí! El Senyor ve en cada moment! És accessible per a tothom. Ens busca, ens estima, es deixa trobar, es fa proper. La festa pot continuar i té sentit perquè hi ha gent que ha respost a la crida i ha dit que SÍ. El Regne és una realitat perquè l’anem construint entre tots. Però no n’hi ha prou amb assistir-hi. Cal dur el vestit de festa... No s’hi pot anar de qualsevol manera. Cal presentar-se adequadament. I és que a la festa de la germanor hem de portar l’alegria de Crist ressuscitat, el goig de saber-nos perdonats i estimats per Déu, hem de transmetre alegria, felicitat, esperança, hem de saber agrair la generositat del Pare...

 La crida de Jesús continua ressonant a qualsevol lloc. Som lliures per acollir-la o rebutjar-la. Quina és la nostra resposta?

Demanem al Senyor que il·lumini els  nostres cors perquè puguem viure l’autèntica alegria del banquet aquí i ara i que ens faci viure atents i oberts, amb fidelitat a Ell, per treballar en favor del Regne.

Comentari de Jn 15, 1-8 - Santa Brígida (23-07-2012)

Quadre fet amb punt de creu per Elena de Paz. Gràcies!

Durant el discurs de l’últim sopar, Jesucrist explica als deixebles la paràbola del cep i les sarments; amb una autorevelació divina, expressa que Ell és el cep veritable, l’únic que no defrauda el Pare i vinyater. És fidel a Ell i també als qui viuen en Ell i d’Ell. És el cep que dóna fecunditat a les sarments, el cep definitiu que el Pare, com a vinyater, ha conreat i ens ha regalat. La seva voluntat és que donem molt de fruit.

Aquesta és la raó de ser d’un batejat en Crist, donar fruit. I això només és possible si la sarment està en el cep, si hi ha una unió sense distàncies, una relació personal, profunda, íntima, que neix i creix en l’amor, que brolla de viure segons l’Evangeli. Cal mantenir aquesta relació perquè sense Ell no podríem fer res. Cal que ens deixem modelar per Jesús per estimar com Ell i donar la vida com Ell. Estem cridats a viure en comunió de vida amb Crist i amb tots els germans. Així, a través nostre, totes les altres sarments, fins i tot les que potser viuen poc o molt separades del Cep veritable, tindran un cert lligam amb Crist. El més important, doncs, és que cadascú de nosaltres estigui vinculat amb Jesucrist per la fe, l’oració i el culte a la seva Paraula. Tots hem de produir fruits, resultat de la nostra unió amb Jesús, de la nostra atenció a la seva persona, de la nostra obertura a l’acció de l’Esperit Sant que ens envia als més pobres...; hem d’acceptar que sigui Déu qui ens vagi treballant i esporgant, ser-li fidels i veure com a través de la unió amb Ell podem formar unitat amb els altres deixebles, amb el poble de Déu que és l’Església.

Que visquem com a sarments ben unides al cep veritable, transmetem als altres l’amor que ens té el Senyor i aprenguem a portar una vida a imatge de Crist.

Sant Joan Baptista

Un naixement sempre és motiu d’alegria, de congratulació, de celebració, per a tota la família i el veïnat. El naixement de sant Joan Baptista, que celebrem avui solemnement, encara és més especial: el Senyor li havia fet aquest favor tan gran a Elisabet, que era tinguda per estèril. La promesa de Déu es compleix. Es produeix una Bona Nova a casa d’Elisabet i Zacaries. I aquest fet tan extraordinari referma l’esperança de tot un poble.

En una família de tradició sacerdotal neix un nen que “s’ha de dir Joan”, tal com li havia encarregat l’àngel a Zacaries; el nom indica el ser de la persona, la seva missió, el que ha de ser. Joan Baptista és un nen que pertany al Senyor, és un do de Déu, fruit de la seva misericòrdia, i porta un missatge d’amor i d’esperança de part de Déu, està destinat a anar per nous camins. Joan Baptista és escollit per a una missió concreta: ser el profeta precursor del Messies, el qui aplanarà els seus camins i predicarà un baptisme de conversió. És l’home que confia en Déu, és fidel i generós, valent i lliure. No té por. La humilitat forma part essencial de la seva existència. I té un únic desig: que prestem atenció a la Paraula de Déu, el Messies, l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món.

Quan Déu escull una persona per a una missió concreta, sovint passen coses extraordinàries. El Senyor sempre pren la iniciativa, prepara amb antelació, i cuida amb cura les persones i les gràcies que vol dispensar. Hi ha una força i una saviesa que ve de la presència i de l’experiència de Déu. Joan Baptista es reconeix instrument de Déu per a complir la seva vocació. El més gran dels nascuts de dona, el qui minva perquè el Crist creixi, ens és model i ajut, perquè tots nosaltres també hem estat escollits i enviats a donar testimoni de Crist. La seva manera d’actuar, amb una pregària atenta a l’Esperit, fortalesa i humilitat, ens ha d’ajudar a obrir nous horitzons de santedat, ha de fer que estiguem atents i disposem tota la nostra persona a la disponibilitat i seguiment de la voluntat de Déu.

Que descobrim el pas de Déu per la nostra vida, sentim com ens crida pel nostre nom a una missió concreta; que puguem ser sempre testimonis de la Bona Nova i que, com sant Joan Baptista, siguem fidels a la missió que el Senyor ens ha confiat, proclamem la seva Paraula i vivim amb humilitat.

Comentari de Mt 6,24-34 (23-06-2012) - Dissabte XI de durant l'any

Durant el sermó de la muntanya, Jesús instrueix els deixebles amb unes paraules que sorprenen perquè ens diu que no ens neguitegem per la nostra vida. Ens trobem enmig d’una crisi econòmica que afecta gran part de la població, hem de fer esforços per arribar a finals de mes, molts joves i no tan joves, estan a l’atur; malalties com el càncer continuen essent el mal del món... No estem per llençar massa coets, precisament. El futur és incert... I no ens hem de preocupar? Què ens vol dir Jesús?

Simplement vol que ens fixem en el que passa a la natura, on tot segueix un cicle, un ordre, i si s’altera acostuma a ser per culpa de l’home; Jesús ens convida a viure el dia a dia; a recordar les prioritats del nostre cor i de la vida concreta. No ens demana pas que siguem indiferents ni que ens quedem de braços creuats, sinó que visquem amb la mateixa confiança que els ocells o els lliris del camp, perquè el neguit pel demà no porta enlloc, no ens permet avançar; Jesucrist ens convida a tenir l’atreviment d’abandonar-nos a Ell, a confiar que estem en bones mans, a les mans d’Algú que vetlla per nosaltres, que no ens abandonarà; que per molt enfonsats que estiguem, sempre serà en nosaltres.

Per tant, siguem optimistes! Busquem Déu i el seu Regne, que és a prop! I tinguem cura dels altres. Déu proveïrà. Posem-ho tot al servei del Senyor i dels germans, sense pors, sense dubtes. Treballem per un món més just i humà i procurem aconseguir ser un reflex de qui ens ha creat.

Demanem al Senyor que no deixi d’actuar en nosaltres, que ens ajudi a confiar més en Ell i ens mogui a compartir tots els nostres béns, per centrar-nos en el que realment importa, les persones, i no tant en la nostra seguretat, el diner, l’atzar, l’èxit o el futur.



El meu testimoni com a intercessora

La nit del 2 al 3 de juny vaig participar en una experiència de nova evangelització, original d'Itàlia, una llum en la nit, una activitat organitzada per les delegacions de pastoral de joventut per tal de despertar en els joves la vocació missionera i ajudar-los a ser anunciadors de l'Evangeli. Vaig ser sentinella en la nit, juntament amb altres joves provinents de diverses diòcesis de Catalunya.

Després d'una estona d'esbarjo, d'una formació necessària, de sopar i d'una pregària conjunta, havia arribat l'hora de la veritat, l'hora de l'enviament. I Déu va voler que em toqués intercedir per un parell de joves que sortirien al carrer: l'Assumpta i en David. Durant més de dues hores vaig pregar per ells, i també per la Maria i en Jaime, perquè Jesucrist els acompanyés amb el seu Esperit perquè fossin instruments del seu Amor; demanava al Senyor que els donés coratge, que no tinguessin por i confiessin en Ell, que tot ho pot; que poguessin ser fidels testimonis de la veritat i que trobessin les paraules justes i necessàries.

Van ser moments de pregària intensa, de molta emoció en veure que sí, hi havia joves que entraven i s'apropaven a Jesús, i rebien una conversió... Alhora, veia com realment Jesús és present, és viu, i el veia més viu que mai: no només el palpava en l'ambient de recolliment, d'oració o en els rostres brillants de la gent, sinó més plenament encara. És present, Ell mateix, Ell que és el pa viu baixat del cel, exposat en el Santíssim. I jo només tenia ulls per a Ell. No hi havia distraccions de cap mena. Tots els pensaments anaven en una mateixa direcció, tot per Ell i pels sentinelles.

Tots plegats, tant els joves valents que, confiant en el Senyor, van sortir al carrer a l'encontre d'altres joves com ells, com els joves que animaven els cants i els que acollien els qui entraven a l'Església i els intercessors, érem a l'Església de santa Maria del Pi enviats a una missió concreta. Però hi érem, bàsicament, per Crist, centre de tota la vetllada i de tota la vida cristiana. Perquè el que brillava més en la nit era el Santíssim exposat. Perquè el motiu d'aquesta trobada no era cap altre que uns joves poguessin descobrir o redescobrir Jesucrist, tinguessin un encontre personal amb Ell, amb la intercessió de tots, per la pregària, pel cant, per l'acompanyament i per l'escolta d'un primer anunci quan es trobaven al carrer.

El poble que avançava a les fosques va veure una gran llum. I la Llum va brillar al centre de Barcelona, com a protagonista principal de tot. Que n'és de gran el Senyor! Quantes meravelles havia realitzat durant la nit! Quina nit!

Al final, estava ben contenta per tot el que havia succeït i amb la certesa que aquella experiència es tornaria a repetir, amb un nou enviament, una nova missió. Tot m'havia semblat increïble! Per això, després de pronunciar diversos "Gràcies, Senyor!", em va arribar un xiuxiueig a cau d'orella: coses més grans veuràs!

Moguts per l’Esperit, enviats a proclamar les grandeses de Déu

Celebrem avui la diada de Pentecosta. Els deixebles han viscut una etapa única i irrepetible. Durant molts dies, Jesús, el Senyor, se’ls ha manifestat. L’han vist ressuscitat, l’han sentit, han menjat amb ell, han palpat les seves ferides. Però aquest temps privilegiat s’acaba. Ja no el podran veure físicament, però continuaran reunint-se en el seu nom, i seguiran “en contacte” amb Ell, perquè com a darrer i gran do de la Resurrecció, Jesús els envia l’Esperit Sant, compleix la seva promesa, donant plenitud al misteri pasqual.

Jesús els ofereix l’oportunitat de canviar, de néixer de nou, de comprendre les seves paraules i anunciar-les. Els encarrega la missió de perdonar els pecats, de donar testimoni d’Ell... Els dóna també la Pau, i aquest do els fa més forts encara. La transformació dels deixebles és tan positiva i immediata que ens meravella. Es llencen totalment i de manera joiosa a l’aventura de fer pública la seva fe. L’Esperit els mou a anar arreu a anunciar l’evangeli. Passen a l’acció. El seu atreviment no ha estat en va ni ha estat casual: han continuat l’obra de Déu, el mateix amor, el mateix projecte. 

Per un do de l’Esperit Sant, podem confessar que Jesús és el Senyor... Abrandats, com els apòstols, per l’Esperit Sant, que és llum, força i foc, els cristians d’avui som enviats a proclamar les grandeses de Déu –que ho ha fet tot amb saviesa- a tots els pobles, a pregar i lluitar perquè el nou alè creador de l’Esperit de Déu il·lumini i vivifiqui la vida de tots, a construir el regne de Déu, continuant així la missió de Jesucrist, a reeixir la lluita pasqual contra el pecat.

Celebrem la vinguda de l’Esperit, l’alè de vida que ens renova, que ens envia a anunciar a tothom l’Evangeli; que ens obre portes i finestres per no viure només centrats en nosaltres mateixos. Sentim-nos enviats amb la força de l’Esperit, deixem que actuï en nosaltres: que ens transformi, que ens parli, que ens digui com hem de pregar. Escoltem-lo sempre. Disposem el nostre cor per acollir els seus dons. I parlem la llengua de l’Esperit, la de l’amor, així tots ens entendrem millor i  viurem amb joia; així, forts en la fe, donarem testimoni i evangelitzarem.

Comentari de Jn 17,11-19 (23-05-2012) - Dimecres VII de Pasqua

Per Jesucrist, s’acosta el dia definitiu de tornar al Pare. N’és ben conscient. Sap que ja ha complert la voluntat de Déu, que ja ha estat glorificat, que s’ha entregat generosament a tots. Ha de marxar, deixar els deixebles, però no els deixarà sols: els enviarà l’Esperit Sant.

Abans, però, alça els ulls al cel i prega, es dirigeix amb transparència i sinceritat al Pare, que tot ho pot. Demana que siguem u, que formem unitat. No voldria baralles en nom seu ni discussions sobre qui és més important. Vetlla per tots nosaltres, vol que tinguem la seva joia, que siguem feliços amb Ell, que confiem en la seva Paraula.

Enmig d’un món on sembla que tot val, que la llibertat humana ens permet fer de tot i que la religió es deixa en segon terme, en l’àmbit privat, cal que ens mantinguem ferms en la fe, forts i valents de realitzar les obres de Déu, el que Ell ens confia. Cal que assumim la missió, que siguem testimonis d’esperança. Que trobem moments de comunió, de compartir amb la comunitat. Hem de saber veure i valorar el que ens uneix i procurar no criticar el que ens distancia els uns dels altres, també en la mateixa Església.

Reflexionem sobre tot el que Jesús ens ha ensenyat amb la seva vida i siguem conscients que Jesús serà sempre present en l'Església, ens farà continuar la seva obra i ens ajudarà enmig de les dificultats que trobarem en el món. Pregant en comunió amb Ell, demanem al Pare que ens ajudi a mantenir-nos units en el seu amor, que ens alliberi de qualsevol mal i ens consagri en la veritat.

Comentari de Jn 15,1-8 (23-04-2012) - Sant Jordi

Dues són les actituds que es van repetint i que se’ns demana a la paràbola del cep veritable: romandre en Crist i donar molt de fruit. Aquesta és la voluntat de Déu, el vinyater; la seva glòria és que les sarments donem molt de fruit i siguem deixebles seus. 

Estem cridats a viure en comunió amb Crist, el cep veritable, a fer participar els altres de la vida en Crist; a estar en Ell, formant unitat amb els deixebles, amb el poble de Déu que és l’Església. Estar en Ell sobretot tenint una relació profunda, íntima, una relació que neix i creix en l’amor, que brolla de viure segons l’Evangeli. 

Si estem units a Crist donarem fruit abundant, donarem més amor. La clau per això és l’adhesió al projecte de Jesús, assumir un estil de vida verdaderament cristià; cal ser generosos, beure de l’Eucaristia, font i cim de la vida cristiana, de la pregària, cal esforçar-nos perquè la Paraula de Déu romangui en nosaltres, ens faci anar aprenent a poc a poc a viure com Ell. Aquest acostament ens contagiarà l’amor de Déu al món, farà que ens apassionem pel seu projecte, anirà infonent en nosaltres el seu Esperit. Cal ser conscients també que hem de podar la nostra vida, purificar-la perquè pugui fluir la saba de l’Amor de Déu.

Sant Jordi es va prendre de debò el missatge de l’Evangeli. Que com ell treiem de la unió i comunió amb Crist que ens alimenta, la valentia, i del Senyor la força per a ser-li fidels. Que Sant Jordi intercedeixi per nosaltres, ens doni una fe profunda i ens ajudi a ser veritables testimonis de Crist.

Crist ressuscitat es fa present

Al capvespre del mateix diumenge, quan els dos deixebles d’Emmaús contaven als Onze el que els havia passat pel camí, com havien “vist” Jesús, com els havia explicat tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a Ell i com  l’havien reconegut quan partia el pa, Jesús es torna a aparèixer enmig d’ells. És Ell en persona, de carn i ossos! Es deixa trobar, el poden palpar... La seva presència els aporta pau i alegria; però també pors i dubtes. Sembla que necessitin signes encara més evidents: la Paraula, compartir amb Ell un àpat...

Crist ressuscitat s’apareix també a nosaltres, ens il·lumina, ens intrueix i ens envia a predicar, ens exhorta a la conversió i ens convida a mirar el futur amb esperança i ànim. És Ell, és presència viva que deixa petjades d’amor i vida en el nostre cor i en la nostra existència. És la víctima innocent, el just, el sant, que ens allibera dels pecats. Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts! S’ha complert tot el que Déu havia posat en boca dels profetes. Sí, havia de patir, per tots nosaltres, per salvar-nos. I ara ens dóna la pau, ens demana menjar, ens obre el camí de la vida..., ens diu: “Sóc aquí amb vosaltres, no tingueu por! Anuncieu l’alegria que encara es remou per dins! Esclateu en cants i crits de festa! Que brilli en vosaltres la Llum del meu rostre!”.

Ell es fa present en l’Eucaristia, en la pregària, en tots els sagraments, en l’Església especialment, en els altres, i més concretament, en els més necessitats: pobres i malalts; es fa present enmig de la comunitat, a la taula de la Paraula, a la taula de l’Eucaristia,  i ens envia al món perquè tothom conegui l’amor de Déu manifestat en Jesucrist. Ja en som ben conscients?

És realment el Senyor, és aquí enmig de nosaltres. Ell és vida, pau, alegria, amor. Ens ho dóna tot. I ens proposa compartir la seva vida, fer de la vida un servei, ser testimonis d’amor. Reconeguem-lo en l’Eucaristia, sentim-nos enviats a seguir endavant. Reposant  en Ell i abandonant-nos a Ell tot és possible, tot és joia., tot és vida. En qui si no trobaríem el goig?

Senyor, obre’ns el sentit de les Escriptures, obre el nostre enteniment; concedeix-nos el do d’una alegria que no s’acaba. Fes que s’abrusi el nostre cor quan  ens parles, que confiem en Tu, que et reconeguem en les petites coses de cada dia. I fes créixer la nostra fe i el nostre compromís perquè puguem revelar-te als qui no et coneixen, perquè siguem fidels testimonis de resurrecció, de presència viva, del que hem vist i sentit al voltant de la taula.

"Pare, glorifica el teu nom"

A les portes de la seva passió, mort i resurrecció, Jesús continua atraient gent d’arreu... Vet aquí, doncs, que uns grecs desitgen conèixer-lo. Uns pagans se senten atrets per Ell, i els apòstols els faciliten el contacte; i és que, a tots ha de ser anunciada la Bona Nova de Jesucrist, reconciliador de la humanitat amb el Pare, esperança única de salvació per tots aquells que creuen en ell.

Jesús aprofita l’ocasió per a anunciar que el temps de les paraules i els signes està arribant al final, ja que arriba l’hora d’un signe molt més gran: la passió i mort a la creu per a redimir el món. Se sent trasbalsat, però el seu trasbals es torna pregària. S’adreça a Déu amb grans clams i llàgrimes, aprèn en els sofriments què és obeir i es converteix en font de salvació eterna; l’oració el reconforta per a dur a terme la seva missió. Demana al Senyor que es manifesti, i Déu se l’escolta. És a través d’Ell que podem veure la Seva glòria! I és per nosaltres que ha vingut al món! És immens el seu amor per nosaltres!

Ens cal anar fent camí, com a poble de Déu, amb el cor penedit, cap a la llum pasqual. Ens cal aprendre molt de la pregària de Jesús, de la seva  obediència i fidelitat a la voluntat del Pare. Només podrem anar a Ell si agafem la pròpia creu i l’acompanyem, si morim per a donar fruit, enterrem l’egoisme, deixem marxar l’orgull, si sabem somriure davant l’adversitat, si arrenquem el pessimisme del cor humà, si reconeixem i acceptem que hem de polir el nostre interior, si donem la vida. 

Jesús enlairat atreu els cors i fa possible que, amb fe, el reconeguem. El gra de blat es transforma en Pa de Vida, vida nova que s’escriu en el cor de cadascú i que es construeix amb amor. Seguim les petjades de Jesús, escoltem la seva Paraula. Servim els altres i estimem-los. I preguntem-nos si la nostra pregària s’identifica amb la de Crist, si facilitem l’encontre amb Ell als qui el busquen, si la nostra vida és també gra de blat que mor.

Avui hem sentit una paraula que ens convida a ser servidors, una veu que ens diu que ja ha estat glorificat el Seu nom. Siguem fidels a aquesta Paraula, conscients que Ell obra en nosaltres meravelles. Apropem-nos a Ell i diguem-li: “Senyor, us vull conèixer, us vull estimar, us vull seguir. Déu meu, creeu en mi un cor ben pur. Feu-me sentir vostre Esperit Sant. No m’amagueu la vostra mirada perquè jo confio en Vós”.

Comentari de Jn 7,1-2.10.14.25-30 (23-03-2012) - Divendres IV de Quaresma

Malgrat no voler anar a Judea perquè els jueus el volien matar, Jesús puja d’incògnit a Jerusalem, per celebrar la festa dels Tabernacles. Sap que hi ha de ser, perquè ha de donar raó de la seva missió, ha de poder dir qui és, d’on ve, encara que alguns no se’l creguin, no l’entenguin i el vulguin agafar.

A mitja setmana, puja al temple i hi ensenya, no té por, sap que el poder de les seves paraules és més gran, que Déu és amb Ell. Davant dels murmuris de la gent que es pregunta com és que les autoritats no el detenen i el deixen parlar, Jesús crida, alça la veu, és ben clar. Potser saben qui és, però no d’on ve... No coneixen qui l’ha enviat, aquell qui mereix tota la confiança. Crist sí que el coneix, perquè ve d’ell i és ell qui l’ha enviat...

Qui és Jesús per a ells? Per a ells és un de tants, el fill de Maria i Josep, el fuster... Els és difícil veure en Ell el Messies promès, el Fill de Déu, no acaben d’entendre unes paraules que els qüestionen, que els interpel•len, que els fan restar bocabadats. Però, llavors, el coneixen veritablement? El coneixem nosaltres?

Jesús és a prop dels cors que sofreixen, vetlla per cada un, no té por del que pugui passar, només vol fer la voluntat del Pare que l’ha enviat. La seva voluntat és donar vida, donar amor, esperança, predicar la Paraula. És donar a conèixer Déu a través seu... Va haver de cridar per expressar la confiança que té en Déu, per revelar que ve de Déu.

Que el Senyor augmenti la nostra fe, que creiem que Jesucrist ve del Pare: confiem en Ell i acollim-lo com a Fill de Déu que el Pare ens envia, acollim-lo amb goig en la nostra vida.

Un nou projecte

Una nova proposta, que ja va prenent cos, sempre il•lusiona. També suposa esforç, hores sacrificades, trencar-te les banyes perquè tot quadri; però tot té la seva recompensa, i si es tracta d’un projecte desitjat, d’aquells en què hi creus, que veus que val la pena i que realment és el que et mou, no només perquè t’agrada sinó molt més que això: perquè t’apassiona, perquè és el que sempre hauries volgut fer, perquè és vocacional i alimenta la teva vida...; llavors, no hi ha volta de full, s’ha de tirar endavant, s’ha de dir que sí, malgrat les pors, les pèrdues...

Una nova proposta, que m’ha vingut donada i que agraeixo profundament. No ha estat inesperada, però sí molt oportuna, tot un regal de Déu. Significa responsabilitat, plena confiança, i és tota ella pregària. Només espero deixar-me portar, que brolli tot del cor i de l'ànima, amb l'ajuda de Déu.

Una nova oportunitat de ser testimoni de Crist, de transmetre el seu missatge. Un nou impuls de l’Evangeli. Només confio i espero que tot vagi bé, i que pugui continuar en tot pas a pas, discretament, sense aires de grandesa, sense orgull, amb humilitat.

Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova

Dimecres de Cendra iniciàvem la Quaresma, un temps de conversió, de preparació per a la Pasqua, de viure més d’acord amb l’Evangeli i rectificar tot allò que es troba desajustat: la nostra interioritat plena de desigs que no sempre concorden amb la voluntat de Déu i que es deixen seduir per les temptacions...

Avui Jesús és conduït al desert per l’Esperit Sant que reposa damunt d’Ell. Durant quaranta dies és temptat, resa i fa penitència, viu rodejat d’animals feréstecs i d’àngels que l’alimenten, es troba entre la temptació i el servei. I passats aquests dies de prova va a Galilea i predica la Bona Nova de Déu, proclama les seves primeres paraules en públic, un resum del que serà el seu missatge.

Jesucrist ens convida a convertir-nos, a creure en l’Evangeli, a estimar-lo més. Per això, cal que entrem amb Ell al desert, on Déu parla al cor, on ens trobem a nosaltres mateixos, on s’han de vèncer constantment les temptacions que ens allunyen de viure l’alegria de Déu; cal que ens prenem un temps d’oració, d’austeritat, de renovació. Cal que visquem el desert amb la mirada posada en Crist, acceptant les dificultats, prenent la pròpia creu. Cal emprendre un camí de conversió, de renúncies, riscos, sacrificis, pau. Un camí que ens porti cap a la Pasqua.

Nosaltres hem de preparar-nos per fer aquest camí. Ningú ens diu que sigui fàcil: experimentem el misteri del mal i en patim les conseqüències, patim temptacions que ens fan veure la nostra petitesa i aterrar a la realitat per a posar-nos al lloc que ens correspon. Per a algú, serà el diner, el poder; per a d’altres l’orgull, la satisfacció personal, posar més la confiança en les coses materials que no pas en Déu... Les temptacions ens recorden que ens cal ser fidels al camí que ens assenyala el Senyor, ens enforteixen, ens fan créixer en la virtut, ens recorden que en aquesta vida som cridats a un ideal gran, secret que amaga el tresor de la nostra felicitat. Davant les temptacions cal vigilar, pregar i evitar les ocasions, resistir, donar gràcies a Déu per no permetre que hi caiguem, demanar perdó per la nostra debilitat...

Aprofitem aquesta Quaresma com a temps privilegiat per a la pregària, per al recolliment, per a omplir-nos de la Paraula de Déu, per tal que tot allò que surti dels nostres llavis sigui bo. Donem-nos als altres, disposem-nos a canviar el cor, a meditar, a conèixer més i millor el misteri de Crist, per a viure’l d’acord amb les seves exigències. Que enmig d’egoismes, injustícies, insolidaritats, etc., sapiguem escoltar la Paraula de Déu que ens convida a una conversió constant del nostre cor. 

Comentari de Lc 9,22-25 (23-02-2012)

Ja des del primer dia d’aquest temps de Quaresma, les lectures ens disposen a preparar-nos per la Pasqua. La perspectiva és la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist i el significat d’aquest misteri per a la nostra vida. Crist ho anuncia als seus deixebles i constata les condicions per seguir-lo: negar-se a un mateix, carregar cada dia amb la pròpia creu i acompanyar-lo.

Deixa clar que Ell s’identifica com el Messies servidor i sofrent, anunciat per Isaïes, i afirma que serà pres i morirà en l‘exercici de la seva missió de justícia. Deixa clar que seguir-lo no és caminar cap a l’èxit, sinó que més aviat és caminar construint un món diferent, més just i humà, i això pot dur-nos sofriments i rebuig.

Qui vol seguir Crist es nega a ell mateix voluntàriament, s’esforça per lluitar, assumeix el combat diari, amb l’esperança posada en la promesa de Jesús: “Qui perdi la seva vida per mi, la salvarà”. El qui s’agafi a la pròpia vida i als seus interessos es perdrà, el qui perdi salut, temps, tranquil•litat, prestigi, diners, per l’Evangeli, se salvarà.

L’entrega de la vida no es fa d’un moment a l’altre sinó que implica recórrer un camí en fidelitat a la missió del Pare. La proposta de Jesús és exigent, radical i sense mitges tintes. No es pot ser cristià, deixeble, missioner de Jesús si no s’està disposat a entregar la vida minut a minut perquè l’obra de Déu es transparenti en el món. Cal dur, doncs, amb constància, esforç i paciència la nostra creu cada dia. I estar en disposició per a recórrer el camí...

Acció!

Viu la vida com si fos una pel•lícula en la qual ella és una actriu secundària, com si l’estigués mirant des de segona fila, potser perquè no li agrada cridar l’atenció ni ser protagonista de res. No li agrada fer soroll. És més d’observar i escoltar. Veu diferents rostres, gent que l’ha guiada, persones que l’estimen. Veu què fan els altres, què diuen, com ho diuen. Es distreu amb l’anècdota. Hauria de preguntar-los més sovint “com estan”, “què tenen”... Hauria de fer que cada escena fos brillant, que cada moment fos autèntic, únic, per aplaudir; hauria de ser part activa d’una pel•lícula que és la seva vida.

La seva pel•lícula és com un àlbum ple d’esdeveniments, detalls, persones, mirades. Un recull dels moments importants, especials, alegres, dolorosos. Ple de trobades, diàlegs, silencis, imatges, amb cromos repetits que podria intercanviar per algun de nou.

L’àlbum de la vida, de la vida de fe, és immens. Segurament si fes memòria històrica en podria sortir una bonica pel•lícula rica en contingut, encara que a voltes no ho sabria veure.

Tot passa de pressa, però encara és a temps de canviar la seva història, d'escollir una nova escena, i crear el final ideal.

Comentari de Mc 3,22-30 (23-01-2012) - Dilluns III de durant l'any

Els mestres de la Llei veuen la compassió de Jesús per les persones i el seu poder que opera a favor dels oprimits, i malgrat això diuen de Jesús que està posseït pel mal, que té un esperit maligne... Certament, sorprèn aquesta ceguesa i malícia humanes i més encara venint d’uns entesos, que se suposa que coneixen les coses de Déu, en bé dels altres... I resulta que no només no el reconeixen sinó que l’acusen de ser el diable! El volen desacreditar davant la gent declarant-lo rival de Déu.

Davant d’aquest judici temerari contra la seva persona, Jesús podria haver optat per desentendre’s de la situació, fugir, fer com si no hagués sentit res, però no ho fa. Suporta amb paciència el que puguin dir d’Ell, les injúries i blasfèmies.

Jesús prova de remoure els cors dels mestres de la Llei amb argumentacions i consideracions raonables, s’expressa amb paràboles. Els adverteix amb autoritat divina que aquest tancament de cor, que és rebel•lia davant l’Esperit Sant, restarà sense perdó. I no perquè Déu no vulgui perdonar, sinó perquè per a ser perdonat, cal reconèixer el pecat.

Jesús té la capacitat de reconèixer el bé i l’amor on es manifesten, i de descobrir el mal encara que es trobi ocult. Per Ell, el bé, l’amor, el respecte, sobrepassen les fronteres geogràfiques, ètniques o religioses. Per això acull els pecadors, sopa amb cobradors d’impostos, guareix malalts i allibera posseïts... Amb les seves paraules, no pretén desqualificar l’adversari..., sinó que vol que pugui descobrir l’acció de Déu en el món.

Que imitant l’exemple de Jesucrist sapiguem veure la part bona de cada persona i descobrir l’acció de Déu en nosaltres i en els altres. Que no ens omplim la boca amb paraules d’odi, encara que ens sentim ferits; i que procurem vèncer el mal amb el bé. Llavors la veritat sortirà a la llum, llavors l’amor brillarà en els nostres cors.

“El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”

Comença la predicació de Jesús per Galilea. L’humil fuster de Natzaret recorre ara la seva regió, predicant a ciutats, sinagogues i places. La seva veu arribarà a qui el vulgui escoltar, sense excloure ningú. I què és el primer que diu? Doncs que el Regne de Déu és a prop, ja és aquí. I cal que tothom es converteixi i cregui en la Bona Nova, l’aculli, l’accepti amb fe i s’aparti del mal camí.

Els deixebles que es troben amb Jesús es transformen. Quan senten la seva veu, reaccionen immediatament, tot obedients, ho abandonen tot perquè han trobat el que és més important: Jesús. Sembla que no es preocupin de res, ni dels seus pares ni dels seus companys, i que ho deixin tot perquè són aventurers, però és que han trobat la Veritat! I davant d’una realitat com un temple, com és el Regne de Déu instaurat per l’actuació de Jesús, totes les realitats humanes prenen un nou sentit: tot és diferent i pren un nou valor quan ens apropem a Jesús. Tot canvia, tot passa, tot es transforma..., i l’estimació als altres és superior.

El Regne ja està en marxa. El continuaran anunciant els deixebles cridats a ser pescadors d’homes de bona voluntat. És el Regne que proclama l’Església i que tots els cristians ens afanyem a construir de mil maneres, reflectint la voluntat amorosa de Déu: guarint els malalts, alimentant els famolencs, ensenyant a qui no sap res, acollint tothom... Però malgrat que el Senyor ens fa sentir la seva paraula i ens crida a obrir-li el nostre cor, a treballar pel Regne, són tantes les vegades que ens fem els sords! I això sabent que Ell ens vol bé, i que tot el que fem per Ell serà cosa bona! 

El Senyor vol que visquem sense neguit, sense angoixes. Una vegada i una altra ens diu: “Veniu amb mi”, i faré de vosaltres persones noves, realitzant la utopia del Regne on els pobres, tristos, malalts, condemnats, exclosos, són alliberats i acollits, i on els rics i poderosos són cridats urgentment a la conversió... A nosaltres ens correspon, com a Jonàs, sant Pau i Jesús anunciar a tothom el Regne de Déu. Que el Senyor ens hi ajudi i ens concedeixi els dons de la unitat i de la pau; que tornem a Déu i al seu Projecte dia rere dia, donant abundants fruits d’Amor i de Justícia; i que unim les mans per veure en la Pau abraçar-se el món.