El Messies és nat!

Neix la claror d’un dia sant, ha nascut la Llum veritable, el qui és la Paraula s’ha fet home, es digna a compartir la nostra condició humana. El Príncep de pau ja és aquí. Arriba de manera senzilla, per fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé, perquè el puguem escoltar, seguir, trobar. Neix Jesucrist, es manifesta l’amor de Déu, que no es cansa de trucar a casa nostra per fer-hi estada, que anima, il·lumina, defensa i conforta la nostra vida.

Un àngel del Senyor anuncia als pastors aquesta bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria, i aquests de seguida es posen en camí. Volen veure el formós Infantó, el volen conèixer, el volen adorar. Com rebem nosaltres aquesta bona nova? Ens quedem quiets com si “passés” un Nadal més i qui dia passa any empeny? Contemplem la manifestació de Déu fet home, que ens salva i ens porta joia i esperança? Acollim de veritat el Nen nascut a l’establia, la Paraula que és llum per a la nostra vida?

Enmig de cants, llums, grans àpats amb la família i els amics, i la il·lusió dels regals..., el centre de tot és Jesús: l’amor que neix i brolla en tots els nostres cors, el que dóna sentit a la nostra existència. Jesús neix perquè aquell que viu en la tenebra pugui viure en la llum; perquè aquell que visqui en pecat, s’alci i, experimentant la misericòrdia de Déu, visqui en la gràcia; perquè aquell que se sent sol i abatut, sàpiga que té algú al seu costat; perquè aquell que sofreix i plora tingui consol. Neix de nou en el nostre cor, per manifestar-nos l’Amor de Déu i per donar-nos a conèixer la bona nova del Regne.

Deixem-nos omplir de la seva joia, deixem que faci camí amb nosaltres. Contemplem aquest immens misteri de goig: que ens il·lumini! Obrim el nostre cor per rebre el Senyor plens de goig, glorifiquem-lo amb les nostres obres, esforçant-nos a estimar-nos i a mantenir la pau. Reconeguem que per Ell hem rebut gràcia rere gràcia! 

Que no ens cansem de mirar el Messies amb amor, de meravellar-nos per la Seva petitesa, d’adorar-lo; que ens comprometem a transmetre el que celebrem, vivim i meditem. Que els qui celebrem amb alegria el naixement de Jesús, puguem comprendre la profunditat d’aquest misteri amb una fe ben íntegra i estimar-lo amb tot l’ardor del nostre cor.

Comentari de Lc 1,57-66 (23-12-2011) – Divendres IV d’Advent

S’ha produït una Bona Nova a casa d’Elisabet i Zacaries. Estan d’enhorabona. Elisabet ha donat a llum. I tothom la felicita. Un naixement sempre és motiu d’alegria, de congratulació, per a tota la família i el veïnat. En aquest cas, encara és més especial: el Senyor li havia fet aquest favor tan gran a Elisabet, que era tinguda per estèril.

En una família de tradició sacerdotal neix un nen que “s’ha de dir Joan”, tal com li havia encarregat l'àngel a Zacaries; un nen que pertany al Senyor, amb un nom nou per a l'infant que està destinat a anar per nous camins. Joan Baptista és escollit per a una missió concreta: ser el profeta precursor del Messies, el qui aplanarà els seus camins, anunciarà la Bona Nova del Regne i ens presentarà Jesucrist.

Quan Déu escull una persona per a una missió concreta, sovint passen coses extraordinàries. Hi ha una força i una saviesa que ve de la presència i de l'experiència de Déu. Zacaries ho va copsar en el naixement del seu fill i ho va acceptar, i amb aquesta actitud mostra que creu, recupera la parla i interpel•la aquells que en van ser testimonis.

Que a les vigílies del Temps de Nadal, descobrim el pas de Déu per la nostra vida, sentim com ens crida pel nostre nom a una missió concreta; que la nostra resposta a la invitació de Déu sigui tan positiva com la d'Elisabet i Zacaries. I que ens preparem, atents i vetllant, per la vinguda del Senyor, que ens omplirà d'una joia que serà plena.

Em dónes força

El tema de la Marató de TV3 d’enguany em fa estar més sensible, em toca la fibra, em toca el cor, em fa pensar en tu. Ens vas deixar fa uns mesos... Hi ha un àngel més al cel, segur. Ens vam quedar amb un buit, amb una pena difícil d’expressar. Tot eren preguntes, pors, dubtes. No podia creure què estava passant, no en volia ser conscient. Però el cas és que ja no hi eres. Ja no et veuria més. Veure’t era garantia de riure constantment, de rebre benediccions, d’escoltar poemes, imitacions; instants deliciosos que es van esfumar...

Escolto la cançó Em dónes força i penso en tu. Penso que t’agradaria la versió al català, i més cantada per l’escolania de Montserrat, aquestes veus angelicals. I que gaudiries d’allò més amb el vídeo i els bells paratges de Montserrat. Segur que, murri, diries que hi sobra una veu, però agrairies l’esforç de tots i entendries que col•laboren per una bona causa i que qui fa el que pot no està obligat a més.

Penso en com et devies adreçar al Pare en l’últim alè de vida, en com li devies demanar forces per superar els obstacles, per poder creuar no ja l’oceà sinó la vida terrenal, per passar de mort a vida, perquè aquí hi som de pas. Penso en com anhelaves viure amb Ell per tota l’eternitat.

Penso en tots aquells que esperen un òrgan. En el suport que necessiten, en l’angoixa que viuen, en l’espera incerta. Penso en els seus familiars, en la barreja de sentiments que deuen tenir. I els vull donar esperança.

Penso en el teu darrer gest, que diu molt de tu i t’honora. No ets només en el record de tants que et vam estimar. Ets presència viva també en alguna persona que ha sobreviscut gràcies a tu.

Penso que ets feliç amb Déu Pare i això em tranquil•litza. I que intercedeixes, des del cel estant, per tots nosaltres. I que continues oferint lloances al Senyor. Jo continuo pregant perquè així sigui, perquè reposis en pau, vetllis amb Ell:

Sed et qui frater corpore

nunc dormit pacis requie,

iam te beante vigilet

tibique laudes referat.

També el germà que en el seu cos

ara reposa i dorm en pau,

vetlli ja amb vós, que el feu feliç,

i a vós ofreni ses llaors.

I espero que, quan ens tornem a trobar... (quan hagi de ser... Si Déu vol...), després d’un “Eres tú, pues soy yo”, et pugui dir “ole tú, ole tú. Mira si es buena persona...” i tu em puguis contestar amb allò de “Eres una mujer digna de admirar!” ;-)

El perquè del títol del bloc

Feia temps que volia explicar el perquè del títol del bloc. Potser fins i tot des de la primera entrada, perquè quan un comença a embrancar-se en una aventura com aquesta com és la del món blocaire, on no sap qui pot ser el lector i on voldria deixar clars els objectius, els continguts i les finalitats del bloc, el més normal hauria estat presentar-se... No ho vaig fer llavors, probablement perquè no em sé presentar ni em sé descriure, perquè penso que qualsevol persona ja descobrirà el que pretenc (si pretenc alguna cosa), perquè ni jo mateixa sabia cap on s’encaminaria tot plegat ni si tindria llarga vida. No sabia tampoc si utilitzaria la meva creativitat, si parlaria més de qüestions de vida, d’espiritualitat, de fe o de què.

Vine i segueix-me. El títol pot semblar pretensiós. Li estic dient al lector que vingui, que tingui un moment per mi i que em sigui fidel? Obligo el lector a quedar-se al bloc, a llegir-me? No era aquesta la meva intenció. No m’entengueu malament: ja m’agrada que em llegiu, ja... Però, amb tota llibertat, tal com heu entrat en podeu sortir, només faltaria!

Vine i segueix-me. Vine, sí. És una invitació. Vine. I entra al meu espai, on jo obro el meu cor (o ho intento) perquè puguis conèixer què passa pel meu cap, qui és el centre de la meva vida i on, de passada, puguis descobrir escrits, paraules, sentiments que et poden omplir, o no, que et poden parlar, o no; que et poden ajudar a pregar, a reflexionar, o no; però jo te’ls ofereixo, si vols... I segueix-me... Ara que està tant de moda això dels follow i unfollow, en l’era digital, en l’era del 2.0 i del 3.0 ja, de l’“agrega’m encara que no em coneguis”, trobo que no és cap disbarat ni molt menys agosarat demanar que em segueixis ;) Això sí, amb moderació, sense estridències. No pretenc pas tenir un club de fans a aquestes alçades. Ni tinc afany de protagonisme...

Vine i segueix-me té també un altre significat, tant o més important que el que ja he explicat. És la idea inicial. El motiu principal de tot plegat. És una cita bíblica, una cita de Jesús al jove que l’interpel·la preguntant què ha de fer per a posseir la vida eterna i que afegeix que ja compleix tots els manaments. Jesús se’l va mirar i el va estimar i li digué: “Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me”. Però en sentir aquestes paraules, el jove se n’anà tot trist, perquè tenia molts béns. A l’interior d’aquest jove hi ha una inquietud, una necessitat d’anar més enllà. No voldria complir uns manaments simplement, perquè la fe és molt més que això. Vol adherir-se de cor a Algú, que és Déu. És també el que jo vull. Seguir-lo, estimar-lo, tenir-hi una relació personal, propera, aprofitar els detalls i descobrir en tot una ocasió per a créixer en l'amor. Seguir-lo implica donar-se. I a vegades costa tant: els béns em distreuen, em fan tornar enrera, m’impedeixen veure-hi clar, m’obstaculitzen. Per sort, Ell no em deixa sola, i em convida constantment a seguir-lo. Quan caic, quan tinc un desengany, Ell sempre hi és per donar-me la mà. Ell se’m dóna. Com no hauria jo també de donar-me, de mostrar-li que la donació és mútua? Pregar, servir, treballar, superar-me, esforçar-me... Tot són camins de donació i, per tant, camins d'amor. 

Vine i segueix-me :)

L'espera

Hi ha qui espera la sortida del sol. Es meravella. Hi troba serenor, pau. Contempla. Hi veu un nou dia per endavant. Són instants preciosos que poden tornar l’endemà. A una hora concreta. Només cal ser-hi per veure-la. Cada dia pot ser diferent, amb contrastos, boires, tocs de color. És l’espera puntual.

Hi ha qui espera un cop de sort. Qui fa cua per comprar un dècim, creient que la loteria els solucionarà la vida. Que tot serà diferent i aquest “diferent” voldrà dir “millor”. És un viure d’il•lusions: pot tocar, però el més probable és que no toqui... És l’espera màgica.

Hi ha qui espera una criatura. Que es prepara amb il•lusió, que ho vol tenir tot a punt. No sap potser si serà nen o nena. No sap ben bé ni el dia ni l’hora. Però sap que algun dia arribarà, que serà motiu d’alegria per tots. I espera amb un cert nerviosisme aquell moment. Una vida per endavant, un nou ésser a qui estimar, cuidar... L’espera esperançada.

Hi ha qui espera un tren que acaba passant de llarg o que arriba tard i ple de gent. L’espera a vegades desespera.

Hi ha qui espera un moment somniat. És clar que no espera que sigui exactament igual, però sí que passi. Ella l’espera. Sap que ha de venir. Es prepara per l’ocasió. Però a l’hora de la veritat tot passa molt de pressa. Ell va tard. Pràcticament no s’atura. Ella pensa que no sap aprofitar cada petit instant. Només volia explicar-se; però ha passat de llarg. Gairebé no li ha fet ni cas. Li té una mica d’enveja, no tant pel que té, sinó per com és, pel punt d’ambició, d’empenta, d’iniciativa, pels projectes... L'admira.

Algun dia es cansarà d’esperar que torni o li engegarà un moc que no entendrà, o potser de tant esperar algú que no ve o que no vol venir (i que ella interpreta com un “no em vol ni veure”), es quedarà tan prima que ni la reconeixerà, es florirà, es quedarà com un esquelet, vaja. No vol arribar a aquest extrem. No vol anar per la vida només “esperant”. Procura fer petits passos, intents d’aproximació. Només vol tenir l’oportunitat d’expressar-se. I espera algun dia poder parlar i que ell la vulgui escoltar. L'espera pacient.

Millor això que no esperar res...





Regal d'Advent

Com una nena amb sabates noves. Així em sento jo després d’haver comprat un cançoner amb 300 partitures: cants de lloança, confiança, esperança, cants que omplen el cor. Tot un regal d’Advent que m’he fet, que per mi és una gran llum entre foscors interiors.

Tinc la sensació que aquest regal arriba en el moment adequat, potser quan estava més allunyada o un xic perduda, o quan no pensava tant en Aquell que m’ha donat la vida. I això em recorda diferents instants improvisats, sorprenents i inesperats, plens de música: un concert al qual no esperava haver anat (i que em va omplir), un CD carregat d’optimisme (i que em va ajudar en un moment de debilitat)... Diversos CDs comprats sense conèixer el cantant o el grup, llançant-me a l’aventura de descobrir-los..., i descobrint-los pregar amb els seus cants, apropar-me més a Déu.

Diuen que qui canta prega dues vegades. Ho hauria de tenir més en compte, i més sabent que cantar m’ajuda tant a pregar.

Aquests dies de festa (sí, tinc tota la setmana de pont per a mi), procuraré desconnectar una mica del món, fer el meu recés particular... Sense PC, sense distraccions, sense presses... Es farà realitat un somni de fa anys. Quedaré amb amics. Em retrobaré amb alguns a la vetlla de la Immaculada. I, evidentment, m’aprendré els nous cants. Xalaré d’allò més, a la meva manera, cantant i omplint-me de goig. El meu cor m’ho agrairà. I el Senyor també, espero ;)

P.D. Per cert, el cançoner es diu "Ell és viu" i és de la Comunitat de l'Emmanuel

Vetlleu!

Entrem en uns dies d’especial expectació, renovació i preparació, al temps d’Advent, l’inici de l’Any Litúrgic. Ressona en nosaltres un crit d’alerta. Vetlleu!, ens diu Jesús, perquè el Senyor arribarà a l’hora menys pensada... Ens sobresalta la urgència del seu avís, ens desconcerta, probablement perquè solem pensar que no dormim, que vivim el present; però la veritat és que no sabem quan vindrà el Senyor: només sabem que ve, que hi ha un moment decisiu, i n’hem d’estar preparats. Aquesta és una certesa suficient per a posar-hi tota la nostra esperança i confiança.

Vetlleu! És un toc d’atenció, un crit que ressona en la nostra vida, potser instal·lada en el confort, a base d’anar fent, quan estem adormits en l’ensopiment semblant al de la son o en la rutina de qui fa cada dia les mateixes coses. La vida és un constant començar i recomençar, i cada moment concret ha d’esdevenir un temps decisiu.

Vetlleu! Perquè ens hi juguem molt! Tinguem temps per al lliurament, per a la maduració de la nostra capacitat d’estimar. Esforcem-nos per estar sempre a punt i procurem que tot estigui al seu lloc, tant en el cor com en els pensaments. Prenem consciència de qualsevol desordre i purifiquem, amb el perdó, qualsevol infidelitat.

Vetlleu! Perquè el Regne de Déu és ja entre nosaltres: cal descobrir-lo, obrir-s’hi, unir-s’hi. Hem d’estar atents a la tasca. I això ho hem de fer sempre i tots. Cal que visquem motivats pel nostre treball, la nostra situació, sigui quina sigui. Cal que ens preparem per la vinguda del Senyor.

Vetlleu! Perquè avui tenim la salvació més a prop nostre! Que no ens sorprengui! Tinguem present l’última vinguda de Jesucrist, en la qual vindrà ple de glòria i majestat per judicar els vius i els morts. No podem perdre de vista aquest final, ni permetre que tot continuï igual. Aquesta és la realitat: Nosaltres som pelegrins que anem cap a la casa del Pare, que serà tot en tots.

Que en aquest temps d’Advent ens mantinguem ferms en l’esperança i obrim bé els ulls; que amb un caire penitencial sapiguem demanar perdó i purifiquem el nostre cor; i que siguem fidels a l'oració i estiguem disposats a acollir el Senyor amb devoció.

Comentari de Lc 21,12-19 (23-11-2011) - Dimecres XXIV de durant l'any

S’acosta la fi de l’any litúrgic, i en continuïtat amb el discurs de l’Evangeli d’ahir, Jesús ens parla de l'última vinguda del Fill de l'home. Ho fa amb unes paraules tan dures que podrien fer tornar enrera a més d’un. Jesús no enganya, i ens mostra que la persecució, el martiri, la calúmnia són components de qui ha decidit seguir-lo. Quan Déu crida una persona, no li promet mai que el seu camí serà fàcil, ni que té assegurat l’èxit; al contrari, Jesús ens preveu que tindrem dificultats i persecucions; i és natural perquè l’Evangeli ens convida a nedar contracorrent. Avui dia hi ha moltes formes de persecució: mofes davant el fet religiós, indiferència, ignorància... gent que posa traves a la difusió de l’Evangeli, sota el pretext que la fe és un assumpte privat, que ja no interessa a ningú, hi ha una visió distorsionada de l’Església i del que significa ser cristià. Hi ha qui veu Déu i el que procedeix d’Ell com un enemic o un rival a qui combatre; algú de qui alliberar-se a tota costa...

Cal que estiguem alerta, que siguem conscients que en la vida tindrem dificultats, trobarem oposicions. Però no hem de tenir por, perquè Déu és present enmig de totes les dificultats i vetlla per nosaltres i ens dóna les paraules necessàries perquè puguem donar raó de la nostra esperança. Cal que tinguem clar que tot canvia quan li obrim el cor i decidim seguir-lo! Quan l’acollim a la nostra vida... Cal que en tota ocasió donem testimoni de la nostra fe, confiem en el Senyor i el servim amb el goig a l’ànima. Tot passarà, però les Seves paraules no passaran mai. Donant-nos a Ell obtindrem la felicitat que no s’acaba. Només ens cal, doncs, tenir clar on hem de posar la nostra mirada: en Jesucrist.

Per molt que ens costi, serem capaços d’anar contracorrent i guanyar-nos la vida, sobretot si comptem amb Maria, que ens protegeix, si perseverem amb ella i sofrim amb constància.

“El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre”

Iniciem avui el capítol 23 de Mateu, un recull de paraules dures de Jesús, en les quals critica la manera d’actuar dels fariseus, fanàtics del compliment de la Llei i les tradicions, que busquen l’aprovació i admiració dels altres; diuen, però no fan; i el que fan no és digne d’elogi: carreguen la feina als altres, volen ocupar els primers llocs, anar sempre al capdavant; i es fan dir mestres perquè es creuen molt savis. Jesús ens adverteix que no hem de fer com ells i ens fa una sèrie de recomanacions: no ens hem de fer dir mestres, ni guies, i si volem ser importants cal que ens fem servidors de tots. Per seguir aquest missatge, cal procurar viure sense pretensions de grandeses, essent comprensius i acollidors, estant sempre al costat dels nostres germans. 

Jesús, que no ha vingut a anul·lar la Llei sinó a dur-la a la plenitud, lloa la caritat, la humilitat, els servidors, els nets de cor i transparents, els qui mostren un afany per a fer el bé, els qui fan les coses amb senzillesa, sense esperar res a canvi, sense falses aparences, sense voler ocupar un lloc que no els correspon. Lloa els qui posen en pràctica la Paraula de Déu, l’escolten i actuen en conseqüència; lloa els qui són coherents en el dia a dia amb el que viuen, pensen i creuen; els qui es posen a la disposició dels altres, els qui estenen la mà en bé del proïsme, els bons samaritans.

Cal que, seguint el camí que ensenya Jesús, siguem servidors de tots. Cal que ens respectem, que ens acceptem tal com som, que tinguem sempre present el mestre de tots: el Déu de l’Amor, que ens fa servir els més pobres i desemparats, que no ens abandona, que ens diu que l’ambició per tenir-ho tot no porta enlloc. Fem que les paraules de Jesús colpegin durament contra el nostre cor... Mirem més el que és autèntic! Pobres de nosaltres, si vivim satisfets amb el compliment de la Llei i no som caritatius, compassius, misericordiosos, si no vivim en profunditat el seguiment a Crist...

No ens cansem de proclamar la Bona Nova de Déu. Demanem al Senyor que ens guardi en pau als seus braços i ens doni la gràcia de servir-lo d’una manera digna i meritòria, que ens deslliuri de fer de la Bona Nova un codi de lleis pesades i d’aprofitar-nos de la nostra autoritat, que ens allunyi d’actituds hipòcrites i ens faci seguir el seu camí d’Amor i veritat amb senzillesa i humilitat.

Comentari de Mt 22,34-40 (23-10-2011) - Diumenge XXX de durant l'any

Un mestre de la Llei, acostumat a citar de memòria centenars de preceptes, rigorosament ordenats..., pregunta a Jesús, per posar-lo a prova i esperant que cometi algun error, quin és el manament més gran de la Llei, què és realment important.

Jesús, malgrat que s’adona que li estan posant un parany, respon lleialment. Sintetitza el decàleg i quasi tota la legislació en el seu principi d’amor fraternal i recíproc. Respon amb el començament de l’oració que els jueus fervents recitaven almenys dos cops al dia. Recorda el que és més important en aquesta vida: estimar Déu per sobre de totes les coses i el proïsme com a un mateix. Fa veure als fariseus que el fonament de la relació amb Déu i el pròxim és l’amor solidari. L’amor que ens farà lliures si volem...

Avui Jesucrist ens convida a sacsejar la nostra passivitat i a tornar al que és essencial de l’Evangeli, el manament principal, que és un resum del que hauria de ser la nostra “actitud de vida”, la regla d’or dels cristians. Estimar Déu i el proïsme. Aquesta és la voluntat de Déu. Estimar tothom des de l’amor de Déu. Cal que ens decidim a practicar aquest dolç precepte. Cal estimar de veritat, amb un amor ple d’obres de caritat vers els nostres germans. Si estimem Déu, no ens podem desentendre dels qui sofreixen, dels qui passen fam, dels qui estan a l’atur, dels malalts, dels ancians... Només estimant de debò els que ens envolten podrem arribar a ser imitadors de Jesucrist, seguir els seus passos, convertir-nos en exemple per a d’altres creients i construir un món nou.

Demanem al Senyor que ens ensenyi a estimar, que netegi el nostre cor d’incomprensions, prejudicis, intolerància i marginacions... I que amb el seu amor puguem propagar i proclamar la seva Paraula. Que les persones que dediquen la vida a la missió se sentin acompanyades i vegin valorat el seu treball en bé del proïsme.

Tens un minut?

Cada dia em trobo uns jovenets que treballen al carrer... Aturen la gent i els fan una pregunta: tens un minut? Normalment no és per una enquesta, sinó per parlar-te de Greenpeace, de Metges Sense Fronteres, de Creu Roja o d’alguna nova ONG o d’una nova campanya de no sé quina companyia... Total, que el que volen és que col·laboris per la causa, que els donis les teves dades, etc. Aquests jovenets els identifico fàcilment: tots porten una carpeteta i una armilla del color de “l’empresa” i se situen sempre a la mateixa cantonada. O sigui que els veig d’una hora lluny i tinc tota una sèrie d’estratègies per esquivar-los: caminar just per la banda contrària, amagar-me darrere d’altres persones perquè no em vegin o perquè aturin abans els qui tinc davant, mirar ben segura endavant evitant creuar mirades perquè sinó ja he begut oli, fer veure que no els he sentit, que no parlen amb mi. Però les estratègies a vegades fallen i és llavors quan sento el mític “Tens un minut?” i penso de tot: “a veure, un minut sí, però aquest minut preciós que tinc no el vull perdre ‘tontament’” o bé “sí, segur que serà un minut... No m’enredaràs pas!” o “ostres, això ja m’ho han preguntat abans” o “òndia, si fos per parlar i fer noves amistats, encara, però si l’objectiu és que “piqui”, passo”...

Normalment, somric i dic que no, que tinc pressa... Per no dir-la més grossa, per no dir que no m’interessa o que ja sé de què va o que ja col·laboro amb uns altres.

Entenc aquests jovenets. Fan la seva feina. No sé quantes hores estan al carrer. I sempre fent la mateixa pregunta, i sovint obtenint la mateixa resposta. Arribo a pensar que hi ha un moment que potser només busquen parlar, comunicar-se; que la negativa de la gent, les presses, els cansen, fan que trigui més a passar el temps, que s’avorreixin. I em sap greu. Em sap greu que tots plegats anem sempre amb pressa, atabalats. Em sap greu que la comunicació sigui la gran perjudicada.

El temps és or per a tots, ja ho sé. I en un minut poden passar moltes coses. Però cal que el dediquem als altres, coneguts i desconeguts, familiars, amics, veïns, companys de feina. Si hi ha un temps per parlar i un temps per callar, un temps per plorar i un temps per riure, un temps per plantar i un temps per collir, també hauria d’haver-hi un temps per aturar-nos, un temps per escoltar, un temps per estar atents a les necessitats dels altres. Què en fem del nostre temps?

Jo, sincerament, diria als jovenets que canvïin de tant en tant la pregunta, que siguin més directes, que avui dia la gent no té temps per a perdre. Que diguin de seguida d’on són i què ens volen explicar. I si el que volen és simplement parlar, que es presentin, coi. Sóc fulanito, vinc de tal lloc i m’estic guanyant les garrofes amb això... O simplement que diguin algun dia: “Tens un minut? Avui te’l vull dedicar a tu. T’escolto”.

Es pot estimar i no dir t’estimo?

Aquesta qüestió la plantejaven fa pocs dies en una tertúlia radiofònica. Aventurar-se a contestar-la de seguida pot comportar algun risc i segurament convindria alguna explicació més extensa.

Es pot, és clar... Perquè els gestos també compten i una imatge val més que mil paraules. Una carícia, un consol, un ‘sóc aquí’, una mirada, curar una ferida, el simple fet d’escoltar, posar-te a la pell de l’altre i entendre’l, ja diuen molt també. Jo no m’atreviria a dir mai que algú que no diu mai t’estimo vol dir que no estima. I no sé si això va a caràcters o què, però el cas és que si “en teoria” hauríem d’estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i els altres com a un mateix, suposo que no cal anar-ho proclamant als quatre vents a tothom. És més, com diria un amic meu, és una autèntica nyonyeria anar dient t’estimo a tort i a dret... I si ja és difícil estimar (el qui estima és pacient, és bondadós, no té enveja, no és altiu ni orgullós...), imagineu-vos dir-ho!

Però... Sempre hi ha un però... Convé dir t’estimo. Sobretot als més propers, a aquells que intuïm que ja ho saben. I sí, a Déu, que ho sap tot de nosaltres, també (crec que ho vol saber i que cada dia em pregunta “M’estimes?”). Dir-ho és un acte de sinceritat i de molta confiança. Sí, els altres ho poden saber, però també necessiten sentir-ho algun cop. Dir-ho i que t’ho diguin, amb senzillesa, amb transparència i netedat de cor. Dir t’estimo costa, sí, però no dir-ho fa que es quedi tot a dins, en un calaix tancat amb pany i clau, en un cor que sembla més dur que una roca. No dir-ho mai pot fer que et tanquis massa en tu mateix i, fins i tot, pot fer que algú a qui aprecies molt, no ho arribi a saber mai.

Renovació

Estreno una nova secció dins d'un nou format del bloc perquè de tant en tant va bé renovar-nos, fer coses diferents, i crec que ja tocava un canvi. No descobriré res de nou ni inventaré la sopa d'all. Només pretenc ser sincera i transparent, continuar publicant els comentaris de Ràdio Estel i els escrits més personals i afegir-hi pensaments, idees, reflexions que sovint es queden en això i no plasmo en paper, no veuen la llum i es queden al calaix; petites històries de la vida quotidiana, reals o fictícies, petites històries que diuen molt de com sóc, en quin món visc i com em comporto, quina és la meva actitud davant la vida.

Comentari de Lc 9,18-22 (23-09-2011) - Divendres XXV de durant l'any

Després que Herodes, que ha sentit parlar de Jesús, mostrés el desig de veure’l i conèixer-lo, Jesús es retira a pregar; els deixebles se li aproximen i Ell aprofita l’oportunitat per a preguntar-los sobre la seva pròpia identitat: Què diu la gent d’Ell? I els deixebles, qui diuen que és... Són dos interrogants que també ens planteja a tots nosaltres, els deixebles d’avui dia:

El primer demana una resposta aproximada, conèixe’l per l’opinió de la gent. Fa que ens girem al voltant i contemplem com resolen la qüestió els altres: els veïns, els companys de feina, els amics, els familiars més propers... I la resposta ens diu molt, ens informa i fa que ens adonem dels anhels més profunds, d’allò que necessiten i busquen els qui viuen al nostre costat.

El segon interrogant demana per nosaltres. Jesucrist amb la pregunta ens impulsa a prendre una decisió personal en relació amb Ell. Demana un lligam, un compromís, un ser testimonis..., un respondre què diuen el nostres llavis i les nostres actituds i si volem ser fidels a Aquell que és i dóna sentit al nostre ésser.

La resposta de Pere ja la sabem: “Tu ets el Messies, l’Ungit de Déu”. I nosaltres què hi diem? La nostra vida respon a la fe que professem?

Que tal com va dir el Sant Pare Benet XVI a l’homilia a Cuatro Vientos, responguem a Crist amb generositat i valentia, i li diguem: “Jesús, jo sé que tu ets el Fill de Déu que has donat la teva vida per mi. Vull seguir-te amb fidelitat i deixar-me guiar per la teva paraula. Tu em coneixes i m’estimes. Jo em fio de tu i poso tota la meva vida a les teves mans. Vull que siguis la força que em sostingui, l’alegria que mai no m’abandoni.”

Comentari de Mt 23,23-26 (23-08-2011) - Dimarts XXI de durant l'any

En el fragment que escoltem avui Jesús fa severes advertències, pren una clara actitud de denúncia dirigida als mestres de la llei i els fariseus per la incoherència en observar escrupolosament els petits detalls, que tenen la seva importància, i deixar de banda les coses fonamentals com la justícia, la misericòrdia i la fidelitat; els recrimina que oblidin el que és essencial i que tinguin cura de la seva imatge però no del seu interior. Jesús no els critica pas pel que fan sinó pel que no fan, per les omissions, perquè deixen d’obrar el bé. El seu error no era que fessin coses dolentes sinó no fer el bé que Déu esperava d’ells.

Cal que tinguem en compte el que és fonamental. Fer el bé i practicar les virtuts que fan que l’ésser humà s’assembli a Déu, rentar-nos primer per dins: saber veure el que no va bé i estar atents per a rectificar. Empatitzar amb l’altre, sentir-ne la necessitat i els motius que el fan actuar... No jutjar ni criticar, sinó ser transparents.

Les paraules d’avui de Jesucrist ens conviden a fer un examen de consciència: a reflexionar si respectem els valors fonamentals; si valorem més les normes que les persones; si imposem als altres allò que no som capaços de complir nosaltres mateixos; si parlem des de la suficiència de les nostres idees o des de la humilitat del nostre cor...

Que no busquem els elogis ni les aparences externes, ni descuidem l’interior, el cor, l’ànima. I que realizem allò que Déu espera de nosaltres, obrant amb justícia, misericòrdia i fidelitat.

La fletxa incerta

Voldria saber parlar en el moment oportú, però no pot. Somia aquest moment, però creu que quan arribi ja serà massa tard. Valga’m Déu, com li costa expressar-se! I que petita se sent enfront del món. A vegades pensa que no l’entén ningú, a vegades ni ella mateixa s’entén i s’enfada perquè sent coses que no voldria sentir, perquè la vida dóna moltes voltes, sorpreses, i a ella li agradaria tenir-ho tot lligat, sota control.

Un amic li ha dit que està penjada. No voldria estar així. Considera que perd massa el temps pensant en algú que ni es fixa en ella (per què ho hauria de fer?), que viu d’il·lusions. El Sr. Cupido s’ha tornat a equivocar. Una fletxa l’ha ferida, però la bessona, aquella que en teoria hauria de tocar el seu estimat, no sap on ha anat a parar. Potser és que el Sr. Cupido fa vacances i no ha recordat un "encàrrec" tan important. Potser l’arc no estava ben tensat i això ha provocat que errés en llançar la fletxa. O potser la fletxa no era del color que tocava i ha anat a parar a un pobre "desgraciat" com ella que no se sent correspost.

No viu angoixada per això. Viu esperançada, innocent i ingènua com és. Esperant que arribi el moment per parlar, esperant que la fletxa incerta, la fletxa bessona, arribi al lloc de destí, on toca... Però espera que sigui on ella vol quan hauria de ser on Déu volgués. Ai, la fletxa incerta, on anirà a parar?

Comentari de Jn 15, 1-8 - Santa Brígida (23-07-2011)

Per descriure la unió íntima amb els seus deixebles, Jesús, durant el discurs de l’últim sopar, els presenta la paràbola del cep i les sarments. Al preparar els deixebles per a la seva missió, els recorda que Ell és el cep veritable, fort i sa, que creix segur, gràcies al qual podem donar fruit; el Pare és el vinyater que cuida amorosament la seva vinya, vetlla per ella i vol que doni un fruit que duri sempre. I els deixebles, les sarments, que s'ajuden, es comuniquen, tenen comunió de vida, són aquells que han acceptat la paraula viva de Jesús i romanen en Ell.

Els cristians estem cridats a viure en comunió de vida amb Crist i amb tots els germans. Així, a través nostre, totes les altres sarments, fins i tot les que potser viuen poc o molt separades del Cep veritable, tindran un cert lligam amb Crist. El més important, doncs, és que cadascú de nosaltres estigui vinculat amb Jesucrist per la fe, l’oració i el culte a la seva Paraula. Tots hem de produir fruits.

Aprofitem aquest temps de repòs, de vacances, per apropar-nos més a Déu. Siguem constants en la pregària, meditem l’Evangeli de cada dia... Observem si hem produït algun fruit fins ara i si estaríem disposats a produir-ne més d’ara endavant. Preguntem-nos si ens mantenim units a Jesús, l’únic tronc que ens pot donar força, si hi ha quelcom que ens mantingui separats de Crist. Si estem en Ell tindrem una experiència vital, d’una relació profunda d’amor amb Crist, fent el que és agradable als seus ulls; ens deixarem amarar del seu Esperit d’Amor, ens deixarem estimar, ens sentirem estimats, cridats a la vida...

Que visquem com a sarments ben unides al cep veritable. Que seguint l’exemple de santa Brígida, patrona d’Europa, transmetem als altres l’amor que ens té el Senyor i aprenguem a portar una vida a imatge de Crist.

"Jo sóc benèvol i humil de cor"

Avui Jesús se’ns presenta amb les característiques messiàniques de la profecia de Zacaries: com una persona pacífica i humil, disposada a fer realitat la utopia de Déu, que coneix el Pare amb tota la profunditat i és «benèvol i humil de cor».

Jesús, que ens acompanya també en el sofriment, ve a nosaltres i ens demana que anem a Ell, com qui va en una bicicleta doble. Ell va al davant i pedaleja fort quan a nosaltres ens manquen les forces; ofereix també una acció de gràcies al Pare per haver revelat als senzills tot el que es refereix al Regne de Déu. És ben clar, per tant, quin camí ens portarà cap a Ell: el de la senzillesa, el de la humilitat, que exigeix reconèixer en cada moment els propis límits, que implica caminar al costat del Mestre, en la seva companyia, sostingut per la seva força, fent camí seguint les seves petjades, pedalejant amb Ell, vers el mateix horitzó.

Sovint, veient com el Senyor es revela als senzills i als humils, podem posar-nos en aquest bàndol i creure’ns que això de "savis i entesos" va per algú altre. No caiguem en aquest error. Siguem humils, reconeguem que som febles, que necessitem descansar en Jesús, que té els braços oberts i un cor infinit i ens vol acollir en el dolor i l’alegria; no ens creguem pas que ho sabem tot i que Déu ja no ens pot sorprendre; siguem receptius i tinguem capacitat de sorpresa i d'admiració.

Confiem, siguem constants, demanem la fortalesa de l’Esperit, visquem en plenitud; vivint així, estarem en Ell, portarem el seu jou, assumirem l'exigència de l'amor i trobarem el repòs que tant anhelem. La nostra càrrega serà lleugera, perquè el sofriment no vindrà a causa de l’egoisme, sinó per amor.

Que tinguem el cor net i obert per descobrir que en Jesús hi ha tot l’amor de Déu fet present en la història humana i que el qui l’escolta troba el camí de la vida i de la felicitat. Que la gràcia de l’Esperit ens faci humils; que ens adonem que és seguint Jesucrist que trobarem el repòs, i que amb sinceritat i humilitat siguem capaços de dir al Senyor: "Vull seguir-te, vull descansar en el teu jou suau i omplir-me de Tu".

Comentari de Mt 7,21-29 (23-06-2011) - Dijous XII de durant l'any

En la secció final del llarg sermó de la muntanya, Jesucrist fa una gran advertència als seus deixebles: no tothom qui diu "Senyor, Senyor" entrarà al Regne del cel sinó el qui fa la voluntat de Déu. No només cal invocar Déu en la pregària, el culte, dur-lo als llavis i al cor, sinó que cal dur a terme el seu projecte, escoltar la seva Paraula i complir-la, amb fidelitat i obediència, sense caure en la rutina.

Jesucrist ens exhorta sobre la importància de la Paraula de Déu. Exigeix posar-la en pràctica, adherir-nos-hi coherentment. Si així ho fem, arribarem a comprendre-la fent-la vida en nosaltres. Viurem la fe amb obres i de veritat. I no sobre la inconsistència de la sorra, que ens porta a actuar des de l’egoisme.

Cal que meditem en qui fonamentem la nostra vida, la nostra fe, què fa que siguem sòlids i ferms. No val a badar perquè Déu només reconeixerà aquells qui practiquen el manament de l’amor i està en joc la salvació de tots. Cal que ens prenguem seriosament les paraules que ens adreça avui, que unim fe i vida, pregària i acció, el desig d’estimar Déu i el proïsme.

No n’hi ha prou, doncs, amb viure una fe reduïda a una relació personal, íntima, molt sentida amb Déu, feta de bones pregàries i bons sentiments. Cal viure com Déu espera de nosaltres: no només creient en Ell sinó fent la seva voluntat, essent persones assenyades, construint la nostra casa sobre roca, amb fermesa, obrant el bé, vivint l’Evangeli, no només admirant-lo, sinó vivint-lo com ensenya Jesús.

Que siguem persones compromeses per causa de l’Evangeli, que deixem que es faci la voluntat de Déu, que ens arrelem i edifiquem en Crist, ferms en la fe i posem en pràctica la seva Paraula fent-la realitat dia rere dia.

“Déu puja enmig d’aclamacions...”

Celebrem avui l’Ascensió del Senyor. Celebrem el triomf del Senyor. Quaranta dies després de la seva mort i resurrecció, Jesús és enlairat al cel i seu a la dreta de Déu Pare Totpoderós. Abans, però, es retroba amb els deixebles a Galilea, després de fugaces aparicions, per tal que tinguin esperança. El lloc és determinant: és on Jesús havia anunciat la Bona Nova de Déu, on ara es manifesta als deixebles, que el seguiran i anunciaran arreu l’Evangeli. Durant la passió l’abandonaren i el negaren; ara alguns es prosternen davant seu, però d’altres, dubten. I malgrat això, Jesús confia la seva missió als apòstols que Ell havia elegit: els envia a convertir tots els pobles (sense exclusions), batejar-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyar-los a guardar tot el que Ell els ha manat. Com a deixebles que som, preguntem-nos: Quina és la nostra missió? Què vol que fem?

Jesús, el Senyor, el qui té plena autoritat al cel i a la terra -autoritat manifestada en l’ensenyament, el perdó i les guaricions- ha pujat avui d’una manera admirable a les altures del cel, però no hi ha pujat per apartar-se de la nostra petitesa..., per deixar-nos sols, per no tornar..., ni perquè estiguem tota l’estona mirant el cel. Se’n va perquè nosaltres tinguem confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor. Ens obre el camí per a preparar-nos-hi estada...

És tanta l’estimació de Jesús pels homes i dones del món, que ens permet abastar les coses del cel i no ens deixa orfes: se’n va, però tornarà, i serà amb nosaltres fins a la fi del món. I tot plegat, de tan admirable i meravellós, ens pot costar de pair... Per això cal que preguem a Déu que ens concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació... Així, gràcies als dons de l’Esperit Sant, podrem afirmar que Jesús és Senyor, serem conscients que amb Ell tot ho podem, que per Ell podem fer obres molt grans, que és immensa la força que obra en nosaltres, i que som membres del seu cos, de l’Església. Jesús assumeix una forma nova i més íntima de presència que només podem abastar per la fe. Ell és present enmig nostre. I això no ens pot deixar indiferents. Cal que en siguem testimonis!

Que el desig de la nostra fe cristiana tendeixi cap allà on és Jesús, cap al Senyor. I que el Senyor ens concedeixi el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies.

Comentari de Jn 14,21-26 (23-05-2011) - Dilluns V de Pasqua

En la cinquena setmana de Pasqua, quan ja falta menys per a la Pentecosta, la litúrgia ens hi prepara amb repetides al·lusions a la vinguda de l’Esperit Sant, que ens farà recordar tot el que Jesús ha dit i ens ho farà entendre. Jesucrist no ens vol deixar orfes, i ens estima tant que no vol prescindir de nosaltres. Ens diu que si guardem la seva Paraula, si l’estimem, si observem el manament de l’amor, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, vindran a fer estada en nosaltres. Tota la Trinitat habitarà dins nostre.

Però a vegades ens costa tant fer el que ens demana!, perquè som tossuts, febles, durs de cor, egoistes, humans... A vegades, com els passa als deixebles, ni les paraules ni els signes que hem vist i sentit ens serveixen per anar experimentant la manifestació de Déu en Jesús. Però tot és qüestió d’enteniment, comprensió i amor. Qui és capaç de viure l’experiència de l’amor, és capaç d’anar veient i descobrint a cada instant la presència i l’acció sempre amorosa i tendra de Déu, que s’ha revelat i continua revelant-se al món, servint-se també de nosaltres, encara que no tothom pugui percebre aquesta acció divina.

Que estiguem atents i agraïts a la presència de Déu dins nostre i a les manifestacions de Déu a tothom. Que assaborim al fons del cor allò que Jesús ens ha dit en l’Evangeli. I que, com preguem a l’oració col·lecta d’avui, estimem allò que Déu mana, guardem la seva Paraula i desitgem allò que ens promet, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món, els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable.

Crist ha ressuscitat!

És diumenge. Els deixebles estan reunits, però amb un sentiment de frustració, tancats per por dels jueus, por de seguir la mateixa sort del Mestre, por de l’exterior i incertesa en el cor. Jesús se’ls apareix, els parla, els diu: "Pau a vosaltres" i els ensenya les mans i el costat, ara signes d’amor i victòria, perquè entenguin i recordin que havia de passar per la Creu i la mort per donar vida; alena damunt d’ells i els infon l’Esperit Sant perquè tinguin el poder de perdonar els pecats ja aquí a la terra. I tots s’alegren de veure’l, i continuaran reunint-se per partir el pa i per la pregària, viuran units i cantaran les lloances de Déu; aquest és l’efecte de l’encontre amb Jesucrist.

Però Tomàs no hi era... Potser, com passa a molts, no donava importància a la trobada dominical. I no es creu que hagin vist el Senyor. Posa condicions. Necessita veure’l per creure. Però alhora deixa obert el seu cor a la possibilitat de reconèixer el Senyor mitjançant els signes de la Passió. I acaba veient-lo, vuit dies més tard... I reconeixent-lo, amb una autèntica confessió de fe, com a "Senyor meu i Déu meu".

En diversos moments, ens pot passar com a Tomàs, ens pot costar entendre què significa la resurrecció. És un misteri que no arribem a copsar del tot, que ens posa a prova. Podrem patir moments d’angoixa, d’incertesa, de malaltia, podrem tenir dubtes. I és que la fe ha de ser provada perquè resulti mereixedora d’elogi, d’honor i de glòria el dia que Jesús es revelarà...

Crist ha ressuscitat per a cadascú de nosaltres! Creiem-nos-ho! Transforma la nostra vida, ens porta amor, alegria, pau i fonamenta la nostra fe. Ens porta també a obrir-nos, a no caminar amb por, a no viure tancats per la por (que ens aparta dels altres), es fa trobadís a aquells que són portadors avui de les seves ferides. No ens deixa mai i ens perdona sempre, ens dóna el seu Esperit i ens alimenta amb el seu Cos i la seva Sang.

Obrim-nos a la veritat i a l’amor. Vivim en Crist. Siguem portadors de pau, amor i perdó. Testimonis atractius i il·luminadors. I demanem a Crist Ressuscitat que ens ompli de vida, ens augmenti la fe i ens ajudi a correspondre sempre a la seva gràcia, a ser més conscients de la importància de l’Eucaristia i a descobrir-lo en la nostra vida de cada dia.

Comentari de Mt 28,1-10 (23-04-2011) - Vetlla Pasqual

Després del silenci, el dolor, la reflexió i l’espera... Després de fer costat a Maria, d’acompanyar-la per a poder entendre una mica el significat del sepulcre que vetllem. Quan hi ha hagut un gran silenci a la terra i solitud, perquè el Rei dormia... Passat ja el dissabte, Maria Magdalena i Maria van al sepulcre, a l’encontre amb Jesús per vetllar-lo. Confien que podran veure’l, que la roca no els ho impedirà. Un gran terratrèmol fa pressagiar que no tot ha acabat aquí, i provoca l’aparició d’un àngel que anuncia que el sepulcre és buit, que Jesús ha ressuscitat tal com havia dit, perquè Déu no és Déu de morts sinó de vius...

Jesús ha ressuscitat! Ha vençut la mort, el pecat, la tristesa i ens ha obert les portes de la nova vida, l’autèntica vida, la que l’Esperit Sant va donant-nos per pura gràcia. Crist és viu i present a tot arreu... Com les dones anunciadores de la bona nova, nosaltres hem de voler ser signes del Crist encarnat, ser per al món flama de vida, testimonis de l’Amor. Cal viure l’esperança pasqual, creure en la vida humana. Cal anar allà on faci falta i anunciar que Crist viu, que està present en la nostra vida, és al costat nostre i ens diu: "No tingueu por".

Deixem-nos il·luminar per l’Amor de Déu que sap percebre la irrupció de la vida malgrat que les evidències parlin de mort. Siguem testimonis d’esperança i de vida, anunciem a tothom la felicitat de creure en Jesucrist i celebrem i proclamem que Jesús ha ressuscitat tal com ho havia anunciat!

M'he rentat i ara hi veig

Moltes coses podríem dir del text d’avui, el cec de naixement, en aquest quart diumenge de Quaresma, l’anomenat Laetare. És un text baptismal, carregat de simbolisme, que ens convida a fer una reflexió sobre la llum com a element del Baptisme, que fa que ens preguntem què veiem, què no veiem, què ens impedeix veure-hi i quina Llum seguim, i que ens crida a la conversió i a no tancar-nos a la Llum de Déu.

Un cec de naixement no hi ha vist mai, depèn totalment dels altres, viu gràcies als altres. Es guanya la vida de la caritat dels altres. Jesús el veu, obre els ulls i procura per ell, li ofereix la possibilitat de la conversió. Fa servir els símbols de la creació per guarir-lo; on els altres hi veuen mal, Ell hi posa remei. El cec es renta a la piscina de Siloè, l’Enviat, i queda convertit en un signe de Crist, pot veure les coses d’una manera nova. És el que passa quan ens trobem amb Jesús: quan surt al nostre encontre, no deixa indiferent.

Jesús intenta que tinguem llum i puguem veure-hi una mica clar. Ve a il·luminar, passa constantment per la nostra vida, ens coneix... Vol que veiem la misericòrdia de Déu, vol guarir-nos, curar les ferides que la ceguesa ha produït en el nostre interior i obrir el camí a la llum. Però... I nosaltres? Volem ser guarits per Ell o ja ens està bé caminar a les palpentes? I què diem d’Ell? El coneixem prou? Seríem capaços de fer una afirmació de fe?

La fe és un procés que ens porta de l’obscuritat del pecat a la llum de la gràcia. Cal donar raó de la nostra fe, manifestar-la, donar una resposta compromesa. Hem de poder saber qui és Ell i per això ens cal conèixer a fons la Paraula de Déu. També hem de ser capaços de llençar-nos del tot, de creure que realment només Déu dóna sentit a la nostra vida... I que l’única actitud possible és posar Déu en el nostre cor. Llavors la nostra vida serà totalment nova, dependrem únicament i exclusivament de Déu i no tindrem por de manifestar la seva llum.

Cal ser testimonis de llum, interpel·lar... Cal ser valents per a no desaprofitar les ocasions de conversió, ser conscients de les nostres cegueses. Demanem al Senyor que ens guareixi, que ens il·lumini, que ens obri els ulls per tal que puguem veure el món com Ell el veu, per tal que les nostres vides es converteixin a Ell.

Comentari de Mt 20,17-28 (23-03-2011) - Dimecres II de Quaresma

En el camí de Galilea a Jerusalem, mentre Jesús anuncia la seva mort entregada per nosaltres, Jaume i Joan somien en ocupar llocs alts, privilegiats, i rebre grans honors, amb una gran ànsia de poder que és font de discòrdies i competició. El desig de dominar les coses i les persones, manar i donar ordres, que es faci el que a nosaltres ens agrada, que la gent ens reconegui... no és pas el camí que Jesús ens proposa.

Jesús planteja als seus deixebles un canvi de mentalitat. Desitja posar les coses clares a qui s’ha posat en camí amb Ell i ha decidit seguir-lo. No vol enganyar. Vol ser clar. Seguir-lo, viure l’Evangeli, no és fàcil, no és un camí de color de rosa. Jesús ens diu: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau». Cal que aprenguem a viure l’Evangeli del servei, a l’estil de Jesús..., que ha vingut per a servir i donar la seva vida com a rescat per a tothom... Cal que Crist sigui el nostre model, per tal que els cristians mostrem el vertader rostre de Jesús i la seva missió, essent cercadors del servei i no del poder. Cal donar-li un sí constant, confiat i entregat, on es condensi la il·lusió dels deixebles de Crist, perquè podem seguir-lo, beure del seu calze, entregar-nos als altres, amb l’ajuda i gràcia de Déu, podem encarar el destí que ens té preparat.

En aquest temps de Quaresma, demanem al Senyor que ens concedeixi el do d’esdevenir servidors i ens ajudi a seguir-lo amb fidelitat. Que el dejuni, l’almoina i la pregària, les pràctiques quaresmals, ens permetin disposar-nos adequadament per a rebre aquest do.

Ferms en la fe

En la secció final del llarg sermó de la muntanya, Jesucrist fa una gran advertència als seus deixebles: no tothom qui diu "Senyor, Senyor" entrarà al Regne del cel sinó el qui fa la voluntat de Déu. No només cal invocar Déu en la pregària, el culte, dur-lo als llavis i al cor, sinó que cal dur a terme el seu projecte, escoltar la seva Paraula i complir-la, amb fidelitat i obediència, sense caure en la rutina.

Jesucrist ens exhorta sobre la importància de la Paraula de Déu. Exigeix posar-la en pràctica, adherir-nos-hi coherentment. Si així ho fem, arribarem a comprendre-la fent-la vida en nosaltres. Viurem la fe amb obres i de veritat. I no sobre la inconsistència de la sorra, que ens porta a actuar des de l’egoisme.

Cal que meditem en qui fonamentem la nostra vida, la nostra fe, què fa que siguem sòlids i ferms. No val a badar perquè Déu només reconeixerà aquells qui practiquen el manament de l’amor i està en joc la salvació de tots. Cal que ens prenguem seriosament les paraules que ens adreça avui, que unim fe i vida, pregària i acció, el desig d’estimar Déu i el proïsme.

No n’hi ha prou, doncs, amb viure una fe reduïda a una relació personal, íntima, molt sentida amb Déu, feta de bones pregàries i bons sentiments. Cal viure com Déu espera de nosaltres: no només creient en Ell sinó fent la seva voluntat, essent persones assenyades, construint la nostra casa sobre roca, amb fermesa, obrant el bé, vivint l’Evangeli, no només admirant-lo, sinó vivint-lo com ensenya Jesús.

Som convidats a realitzar les obres de la fe en Crist, a abandonar-nos als plans de Déu. Podem acceptar o no la seva proposta, però no oblidem que Jesucrist se sent directament afectat per la nostra resposta. Que el que importa és l’amor concret i generós en la vida quotidiana, entregar-nos als altres, donar-nos.

Que siguem persones compromeses per causa de l’Evangeli, que deixem que es faci la voluntat de Déu, que ens arrelem i edifiquem en Crist, ferms en la fe i posem en pràctica la seva Paraula fent-la realitat dia rere dia.

Comentari de Mc 9,38-40 (23-02-2011) - Dimecres VII de durant l'any

L’apòstol Joan explica a Jesucrist que han vist un que obrava el bé en nom de Crist sense formar part del grup de deixebles i li han volgut impedir. Jesús s’oposa a aquesta actitud intolerant dels deixebles, de gelosia missionera, proposant una actitud oberta i incloent, afirmant que el més fonamental de l’evangeli és fer el bé, és promoure la vida. Tothom qui se senti cridat a la vida i a la solidaritat amb els germans és anunciador de l’Evangeli.

Cal que unim esforços, que no creem més barreres, i ens ajudem els uns als altres en la tasca d’expulsar els dimonis, de treure’ns les xacres, les pors, la brutícia..., que ens deshumanitzen. Hem de fer costat a tot allò que construeix, que és vida. Tenir una mirada adequada vers les persones que no formen part del nostre grup, del cercle d’amics. Cal que les acollim, que compartim una mateixa fe, és a dir, que caminem junts cap a la perfecció de l’amor a Déu i al proïsme.

Mentre hi hagi d’"altres" que ens "molestin" perquè fan el mateix que nosaltres, l’amor del Crist no ens impregnarà encara amb prou profunditat...

Només Déu sap qui són els seus de debò... Revisem avui, doncs, la nostra manera de viure cristianament per tal d’assemblar-nos més a Ell en les petites coses de cada dia. I procurem fer en tot el bé i valorar, i no impedir, el que facin els nostres germans amb bona voluntat.

Sal de la terra, llum del món

Després de proclamar el camí de les Benaurances, tot un projecte de vida, Jesucrist continua el sermó de la muntanya i adreça als deixebles dues comparacions sobre la irradiació que cal tenir en el món. Ens diu que som sal de la terra i llum del món, dos elements necessaris en la vida quotidiana, dues formes de presència a voltes discreta, però sempre eficaç.

La sal no es veu, però es nota, com aquelles persones que treballen discretament fent el bé i transmeten en tot moment joia i pau. La sal dóna personalitat als bons plats cuinats. Es troba a faltar quan no n’hi ha, però es rebutja quan se n’ha exagerat la dosi... Per tal de continuar essent sal de la terra, cal ser autèntics, posar-hi gust a la vida, amb coses petites, encara que semblin insignificants; cal ser cristians de debò, amb coherència i convicció, anunciar l’Evangeli amb senzillesa, amb detalls d’amor que humanitzen. Si perdem el gust, fàcilment la gent ens pot trepitjar, manipular, influenciar...

La llum no es pot amagar, brilla per si sola. Sempre es veu, encara que sigui molt petita. No canvia les coses il·luminades, però permet de percebre-les en la seva forma i realitat autèntiques. Permet veure-hi clar, buscar i trobar la veritat, allò que realment omple... Irradiant llum, il·luminarem i animarem els altres a seguir l’estil del Regne, farem que coneguin més el Senyor i que s’adonin que els pot canviar la vida.

Som sal de la terra i llum del món. Jesucrist compta amb nosaltres. Vol que ens fem visibles al món, que expressem la nostra fe en Ell, amb el nostre testimoni de vida, amb bones obres que portaran bons fruits. No podem callar i tancar-nos en nosaltres mateixos. Cal que compartim el projecte de Déu, el missatge de Crist, amb tothom, que posem a la vida el sabor que Jesús va venir a donar, estimant, servint, entregant-se fins al final. No ens hem de cansar de fer el bé, de ser sal i llum, de donar sentit a la vida de cada dia.

Que sapiguem ser sal i llum i visquem de tal manera que la gent es pugui preguntar per què som cristians, per què Crist i el seu missatge són actuals i ens continuen fascinant. Que les nostres obres facin resplendir la llum de Crist i el nostre compromís cristià sigui efectiu i acompanyat de cordialitat i estimació.

Comentari de Mt 4,12-23 (23-01-2011) - Diumenge III de durant l'any

Jesús comença la seva activitat per Galilea quan havien empresonat Joan Baptista. Reacciona davant dels fets de la història que l’envolten. I ens especifica el contingut dominant de la seva predicació: la vinguda del Regne de Déu, com a bona notícia que convida al canvi...

Jesús, la llum del món, ens fa obrir els ulls. Amb la seva presència arriba la claror d’una nova albada. Ens omple de goig. Cal que el seguim, que li obrim el cor i l’enteniment. Ens hem de deixar alliberar. Abandonar-nos a Ell. No hem de deixar que s’apagui la flama en nosaltres... Hem de ser sal i llum davant la gent.

Els deixebles que es troben amb Jesús es transformen. Quan senten la seva veu, reaccionen immediatament, ho abandonen tot perquè han trobat el que és més important, l’essencial: Jesús. Tot pren un nou sentit. Tenen clar que el Regne ocupa un lloc important en el seu cor. El Regne ja està en marxa. El continuaran anunciant els deixebles cridats a ser pescadors d’homes de bona voluntat. És el Regne que proclama l’Església i que tots els cristians ens afanyem a construir de mil maneres, reflectint la voluntat amorosa de Déu.

El Senyor vol que visquem sense neguit, sense angoixes. Vol que continuem la seva missió i siguem presència viva enmig del món. Una vegada i una altra ens diu: "Veniu amb mi"!, i faré de vosaltres persones noves, realitzant la utopia del Regne on els pobres, tristos, malalts, condemnats, exclosos, són alliberats i acollits, i on els rics i poderosos són cridats urgentment a la conversió... A nosaltres ens correspon anunciar a tothom el Regne de Déu. Que el Senyor ens hi ajudi, ens mogui a la conversió i ens concedeixi els dons de la unitat i de la pau.