Comentari de Lc 1, 57-66 (23-XII-2010)– Dijous IV d’Advent

La promesa de Déu s’ha acomplert. Elisabet ha tingut un fill al qual anomenaran Joan. De nou l’alegria és la resposta a l’acció misericordiosa de Déu davant la impossibilitat humana. El qui no creia en les promeses de Déu, Zacaries, ara les reconeix en la seva realització, i gràcies a aquest fet, recupera la parla, sorgeix el miracle. El nen és do de Déu, porta un missatge d’amor i d’esperança de part de Déu.

La gent es pregunta què serà, quins camins seguirà, perquè la vida sempre sorprèn, sempre és capaç d’obrir nous camins. La vida, el do de Déu per excel·lència, sempre ens meravella, és benedicció i gràcia.

Aquest nen –ara tots ho sabem- està cridat a portar una missió en un moment crucial de la vida del poble de Déu. Joan Baptista ocupa un moment decisiu en la història de la salvació. És escollit per a una missió concreta: ser missatger de la misericòrdia de Déu, ser el profeta precursor del Messies, el qui aplanarà els seus camins, portarà a la conversió, anunciarà la Bona Nova del Regne i ens presentarà Jesucrist.

S’ha acabat el temps d’espera. Ja és a les portes el dia del Senyor. Descobrim el pas de Déu per la nostra vida i diguem-li, confiadament, “t’esperem, Senyor, amb la certesa que véns a salvar-nos i ens crides a cadascú de nosaltres a una missió concreta. Fes que poguem ser sempre testimonis de la Bona Nova i que siguem fidels a la missió que ens has confiat”.

Temps d'espera, temps de conversió

Molta gent s’apropava a Joan Baptista per batejar-se i confessar els seus pecats. Però enmig de la multitud, Joan fixa la seva mirada en alguns en particular, els fariseus i els saduceus, tan necessitats de conversió com també obstinats en negar aquesta necessitat. Els adreça unes paraules contundents, sense contemplacions. I els diu: «Demostreu amb fets que us voleu convertir».

Havent començat ja el temps d'Advent, temps de joiosa espera, ens trobem amb aquesta exhortació de Joan, que ens fa entendre que aquesta espera no s'identifica amb l’immobilisme, ni s'arrisca a pensar que ja som salvats pel fet de ser cristians. Aquesta espera és la recerca dinàmica de la misericòrdia de Déu, és conversió de cor, és recerca de la presència del Senyor que va venir, ve i vindrà.

El temps d'Advent, en definitiva, és conversió que passa del cor a les obres i, conseqüentment, a la vida sencera del cristià. Una transformació, un canvi, que passa per fer cas de la Paraula que ens vol instruir, donar força, consol, que ens ajuda a mantenir l’esperança.

Aprofitem aquest temps oportú que ens regala el Senyor per tal de renovar la nostra opció per Jesucrist, traient del nostre cor i de la nostra vida tot allò que no ens permeti rebre'l adientment. Preparem els camins al Senyor i esdevinguem, com Joan Baptista, veus que clamen en el desert l'anhel de vigilant espera. Reconeguem les pròpies febleses i foscors i demostrem amb fets que volem col·laborar amb el Regne de Déu que és a prop, un Regne de justícia, d’amor i de pau.

Que la nostra conversió sigui sincera i es tradueixi en obres d’amor i generositat vers els més necessitats. Que en aquest temps favorable, puguem rebrollar la nostra fe en Déu, tenint el coratge de confiar, esperar i fiar-nos del tot del seu amor per cadascú de nosaltres, abandonant-nos al seu pla, a la seva voluntat.

Comentari de Lc 21,5-11 (23-11-2010) - Dimarts XXXIV de durant l'any

Escoltem avui la introducció del sermó escatològic de Jesús, uns avisos i reflexions sobre la caducitat de les coses terrenes... Som al temple de Jerusalem, just abans de la passió. Els deixebles estan meravellats contemplant el temple, que sembla indestructible, es desfan en elogis... Jesús, però, els respon amb duresa i els anuncia que molt aviat el temple serà destruït: i és que no hi ha res definitiu en aquest món. Fa una descripció que és ben actual. També nosaltres vivim en un temps de crisi i desconcert., amb seguretats que s’ensorren, guerres, fam, calamitats...

Les consignes de l’evangeli són per a nosaltres. Són una invitació a viure la pròpia vida des de la perspectiva de Déu, assumint els desastres, el dolor, el fracàs, la mort i la persecució. Volen provocar una transformació interior, moure’ns a la conversió. Cal, doncs, que vivim el nostre temps, amb la seva càrrega de sofriments, donant testimoni amb la vida i la paraula de qui ens fiem, en qui trobem l’ajuda i la força, l’esperança que ens sosté, convençuts que el Senyor és amb nosaltres cada dia i, per això, confiats en l’amor de Déu. Hem d’estar alerta, sense deixar-nos impressionar per falsos profetes. Cal que tinguem els ulls fixats en Crist i que en siguem realment pedres vives, que treballem de valent per construir el present i portem una vida autèntica i creïble com ho fou la de Jesús..

Que el Senyor ens doni coratge per continuar treballant sense defallir, que sigui el centre de la nostra vida i que creï en nosaltres un cor ben pur.

Als núvols

No és capaç d'entendre què li està passant, no reacciona. El món gira al seu voltant, es mou. Tot canvia. Però ella no avança. No busca. Ni espera que la vinguin a trobar. Senzillament, és al món. Respira. És viva, però necessita oxigen, un nou aire, un nou rumb. I es pregunta què hi fa aquí, quin és el seu camí. I té sentiments, sí, encara que no els mostri massa. Té contradiccions, confusions, temptacions, però és una crack en l'art de dissimular i fer veure que tot rutlla, que tot va com una seda. És fràgil, sensible, extremadament reservada... Vol deixar-se sorprendre, vol un impuls, un cop de mà, que algú la comprengui, vol sentir-se estimada, vol ser feliç i, quan creu anar per bon camí, un nou encontre, un nou pensament la desborda. Pensa que té el cap en una altra banda, que somia massa, que és dèbil i no s'atreveix a lluitar pel que vol, a conèixer gent i anar pel món amb el cap ben alt, amb seguretat. I una veueta li diu clarament que estimi. I ella estima, estima... I es pregunta: "Ho dec fer bé?"...

Continuarà...

Déu no és Déu de morts, sinó de vius

Queden poques setmanes per acabar l’any litúrgic i les lectures d’aquest diumenge XXXII de durant l’any (que no són les de la dedicació del temple de la Sagrada Família) ens fan meditar sobre l’esperança última, sobre la resurrecció, ja que per a qui té fe, la vida no s’acaba amb la mort.

Hi ha moments en què pensem en la mort, ja sigui perquè sofrim una malaltia, perquè ens ha deixat un familiar, un amic, o perquè veiem als mitjans de comunicació víctimes de la guerra, de la fam... I ens fa mal perquè pensem en el buit que deixen totes aquestes persones que han viscut entre nosaltres. I pensem que ens retrobarem amb ells, si Déu vol, en la vida plena. Però ens imaginem com serà aquesta nova vida? Els saduceus, que neguen que els homes hagin de ressuscitar, ni s’ho plantegen, i fan una pregunta trampa a Jesús, per ridiculitzar-lo. Construeixen una història basada en un precepte de la llei de Moisès. La llei del levirat. Li plantegen un cas hipotètic...

Jesús els respon de forma clara i pedagògica, situant-se en la perspectiva de Déu, el Déu de la Vida. Déu no és Déu de morts sinó de vius, premia amb la vida els qui creuen en Ell, considerats dignes del món que vindrà, com els set germans de la primera lectura, torturats pel rei, que van morir per no voler renunciar a la seva fe i, mentre morien, afirmaven la fe en la resurrecció, l’esperança en una altra vida després de la mort. Jesús obre els ulls del cor als saduceus; la resurrecció no és el retorn a la vida terrenal, sinó una vida nova incorporats definitivament a Déu.

Nosaltres sabem que la vida en Crist ens durà a una felicitat plena, una felicitat tan gran que va més enllà de tots els esquemes; però, per molt que puguem imaginar-nos com deu ser, no ho podrem saber fins que ens arribi l’hora. La fe en el Déu viu de Jesucrist ens il·lumina i conforta en el nostre camí, en el dia a dia. Ens dóna força en la prova, ens dóna un esperit constructiu i generós, perquè donem testimoni del que creiem i esperem.

Mentrestant, mentre peregrinem per aquí a la terra, hem de ser constants en tota mena d’obres bones, propagar la paraula de Déu pertot arreu, estimar Déu, sofrir amb constància com ho féu Jesucrist i confiar en l’esperança que Déu ens dóna amb la resurrecció.

Comentari de Lc 13,1-9 (23-10-2010) - Dissabte XXIX de durant l'any

A través de dos successos tràgics i de la paràbola de la figuera estèril, Jesús ens exhorta al penediment i a la conversió, a no buscar culpables ni càstigs divins, a donar fruit. Ens fa una gran advertència, una exigència de canvi en la vida, transformant els fets en examen de consciència, sabent llegir i interpretar els signes dels temps. Ens demana un canvi i alhora demana al Senyor que es prolongui la seva paciència. Mentrestant, farà tot el possible per tal que donem fruit, no es cansarà mai de treballar, intercedint per nosaltres.

Sempre som a temps de tornar a Déu. Ell espera que corresponguem a la seva gràcia. Espera de nosaltres obres de santedat, de perfecció, i en qualsevol moment ve a buscar si hem donat fruit, ens convida constantment a ajustar la nostra vida al projecte que Ell ha somiat per a tots.

No hem de deixar escapar aquesta oportunitat. Cal que estiguem sempre preparats i atents als missatges que Déu ens envia, perquè poden ser definitius per a la nostra vida. Cal que demanem perdó, preguem, ens posem a les seves mans. Cal que ens decidim a donar fruits i a fer que la seva espera no sigui inútil.

La paciència que Déu mostra amb nosaltres, quan cometem un error rere un altra, quan oblidem la seva Paraula i el seu Amor, és la que estem cridats a mostrar als altres, mirant i buscant tot allò positiu que hi ha en la vida dels altres.

Que el Senyor ens ajudi a aprofitar les inesgotables oportunitats que ens dóna, a trobar els fruits que sovint no obtenim quan busquem. I que responem seriosament a la seva crida a la conversió.

L'ajuda em vindrà del Senyor

Alço els ulls a les muntanyes: d’on em vindrà l’ajuda?
L'ajuda em vindrà del Senyor, del Senyor que ha fet cel i terra.

Que no deixi relliscar el teu peu, ni s’adormi el qui et guarda.
El guardià d’Israel mai no s’adorm, sempre vigila.

És el Senyor qui et guarda, el Senyor t’empara al teu costat
mateix. De dia el sol no et farà mal, ni la lluna de nit.

El Senyor et guarda en tota desgràcia, et guarda la vida.
El Senyor guarda tots els teus passos ara i per tots els segles.

Augmenta'ns la fe

Després de sentir l’exigència de perdonar sempre, els deixebles demanen a Jesús que els augmenti la fe. Ell els respon que per fer camí n’hi ha prou amb tenir una fe petita com un gra de mostassa... Que en faríem, de coses meravelloses, amb aquesta fe! Que n’és, de poderosa! Per damunt de tot, confia en la Paraula de Déu, passi el que passi, no cerca cap altra seguretat que el rostre de Crist, no perd mai la paciència, la pau de l’ànima...

La fe, per petita que sigui, és un tresor molt valuós que ens ha estat confiat. Exigeix el lliurament d’un mateix, obrir el cor a Déu perquè Ell hi pugui treballar. És confiança. És compartir la vida de Déu. Va lligada també a les obres de caritat, perquè una fe sense obres és una fe morta. Va lligada al servei: tota la vida cristiana l'hem de viure amb aquest sentit de servei sense pensar que estem fent quelcom d'extraordinari; tota la vida de família, la professional i la social –en el món polític, econòmic, etc.- s'ha de veure amarada per aquest esperit. Cal que estiguem atents i ben desperts i al servei de tothom. Cal que confiem cegament en Déu i acceptem i reconeguem que som uns pobres servents que hem fet el que havíem de fer.

A vegades la nostra fe flaqueja. Ens costa entendre la vida, entendre el Senyor, pensem que no ens escolta, que no hi és, que no ens parla... També nosaltres hem de demanar-li que augmenti la nostra fe, perquè no s’endureixi el nostre cor i per poder sentir la seva presència.

Procurem revifar cada dia la flama del do de Déu treballant per l’Evangeli, deixant que l’Esperit faci de la nostra vida un testimoni de l’amor de Jesucrist, estant a la seva disposició, confiant en Ell per damunt de tot. Reconeguem la gratuïtat del do de la fe i donem gràcies a Déu per aquest do.

Demanem al Senyor que augmenti i purifiqui la nostra fe, una llum tènue enmig de la foscor, per tal que puguem donar els fruits que espera i que necessitem. I actuem arreu amb generositat i il·lusió, donant testimoni de la nostra fe amb obres, amb senzillesa, sense esperar res a canvi.

Comentari de Lc 9,7-9 (23-09-2010) - Dijous XXV de durant l'any

El rei Herodes Antipas, desconcertat pels prodigis que sentia que Jesús feia al voltant de Cafarnaüm es preguntava qui és Jesús. I desitjava veure’l, sentia curiositat per aquell home que estava suscitant un moviment que atemptava contra el seu poder... Volia veure’l, necessitava saber més. Però no com moltes persones que el buscaven per recobrar la salut, per tenir una Paraula de Vida, perquè els ajudés a aixecar-se. Sinó per simple curiositat, perquè l’actuació de Jesús havia fet recordar al poble diverses figures de profetes: Elies, Joan Baptista... I a Herodes li recordava el seu crim. El desig d’Herodes per saber més de Jesús, s’esvaeix en veure’l cara a cara, perquè Jesús no vol respondre les seves preguntes. Tenint-lo tant a prop no el va saber veure, tenint l’oportunitat de seguir els ensenyaments de Joan Baptista, el féu decapitar. Herodes només sentia curiositat.

Contemplar Jesús, tractar-lo hauria de ser el nostre desig i la nostra esperança. Sabem que el podem conèixer més quan ens atansem a rebre el seu perdó, quan no deixem que els béns passatgers omplin el nostre cor com si fossin definitius. Sentim la seva presència en els germans que han estat marginats, que pateixen i no tenen ningú que els vulgui veure. Ens espera amb els braços oberts, principalment en l’Eucaristia i en l’adoració al Santíssim, quan combreguem amb Ell, quan meditem la seva Paraula.

Atansem-nos a Ell perquè ens enlluerni amb la seva presència. Tinguem el desig de saber cada dia qui és Jesús realment per a la nostra vida. No prenem exemple d’Herodes sinó d’aquelles persones que buscaven Jesús per trobar consol, paraules de vida. Busquem-lo amb sinceritat de cor i trobarem en Ell el sentit per a la nostra vida. I alhora, ajudem a tantes persones que el cerquen, per tal que el coneguin, l’estimin profundament i s’entreguin a Ell.

Que el Senyor ens ajudi a restar oberts a la seva presència i ompli els nostres pensaments i sentiments de la seva Pau. Que cada dia sigui una experiència nova amb Crist, un desig de trobar paraules, gestos, signes, obres que toquin el nostre cor, omplin la nostra vida i ens facin voler saber més sobre Jesús. I que tots aquells que el cerquen l’arribin a conèixer i entenguin el misteri de l’amor de Déu realitzat en Jesús.

Cerqueu i trobareu

Busco imatges. Em connecto al Google. Escric la paraula clau. Trobo algunes imatges, però no són nítides, no acaben de fer-me el pes. Continuo buscant. Però on? Quina paraula clau escric? Em quedo al Google, i em sorprèn que escrivint una paraula m’acabin sortint imatges d’una temàtica ben diferent. Després de molt buscar per acabar al mateix lloc, algú em diu: "Ep, que hi ha més cercadors!" (només cal conèixer-los, habituar-t’hi, remenar una mica).

El mateix passa a la vida: si sempre passes pels mateixos indrets, no descobriràs paisatges nous. Si t’encaparres molt en seguir sempre el mateix camí, potser no trobaràs el que busques o la solució als teus problemes. Si busques en la mateixa direcció, pot ser que acabis veient-hi borrós. Si no t’obres a l’aventura ni et deixes ajudar ni et deixes guiar, pot ser que donis voltes sobre el mateix, et sentis sol i no trobis el que cerques.

Però..., si busques, trobes (cerqueu i trobareu ;-)

Així doncs:
Obre el cor i descobreix-te. Res no t’ha de fer cap por, que sóc a la porta i truco..., tu tens la clau...

Comentari de Mt 23,13-22 (23-08-2010) - Dilluns XXI de durant l’any

Jesucrist es mostra avui contundent, malhumorat i enfadat amb els fariseus. Denuncia sense embuts la falsa coherència dels qui es presenten com a guies i models per als altres. Els considera hipòcrites, guies cecs. Són corruptors del poble, que persegueixen individus i els cacen per a portar-los a la pròpia convicció religiosa; no a la de Déu sinó a la pròpia. Extravien el proïsme i li treuen el gust per viure.

Pels fariseus, la llei és només una estratègia de dominació i d’enriquiment amb múltiples impostos, sacrificis i ofrenes. Per Jesús, la llei és una mediació humana per al compliment de la voluntat de Déu. L’important és allò que cada persona porta en el seu cor, seguir la llei de l’amor. Jesucrist detesta la hipocresia perquè impedeix una autèntica relació amb Déu i tanca a la gent l’entrada al Regne del cel.

Volent aparentar allò que no som, no podem ser bons guies, perquè encegats, no sabrem on anem. Si estem pendents d’aspectes superficials, serem incapaços de copsar els valors profunds: la fe, l’amor, la fermesa a sofrir les contrarietats. Si tendim a aparentar, a fer i dir allò que els altres esperen per assolir el que volem, això ens farà oblidar potser la responsabilitat de les nostres obres i la falsedat entre allò que pensem i allò que fem... Si perdem massa temps en coses secundàries, acabarem perdent de vista allò fonamental: l’amor a Déu i al proïsme...

El Senyor repetidament intenta destapar-nos les orelles i desvetllar-nos els ulls. Estiguem atents a la seva veu i oberts a saber la veritat i ensenyar-la amb humil fidelitat... Que per la intercessió de santa Rosa de Lima, dona distingida pel seu esperit d’oració i caritat, seguim el camí veritable de la vida, el camí de l’amor.

Sometimes

A vegades, la vida corre massa de pressa.

A vegades, anem de bòlit, estressats, i no ens adonem que el més important no és tenir, gastar, estar ocupats, sinó SER, VIURE, ESTIMAR...

A vegades, només mirem endavant i no girem el cap ni a l’esquerra ni a la dreta ni a les cantonades. Encara agafaríem torticolis!

A vegades, no tenim temps pels altres: per acompanyar-los, escoltar-los, animar-los...

A vegades, no tenim temps ni per nosaltres mateixos: per descansar, llegir, escriure, escoltar música, reflexionar...

A vegades, ens perdem molts paisatges, molts somriures, molts colors, de tant anar a la nostra, viure encegats i no voler obrir els ulls.

A vegades, ens tanquem, i no sabem mirar més enllà del nostre melic.

A vegades, només veiem problemes, som massa pessimistes i crítics amb nosaltres mateixos...

A vegades, no tenim il·lusions, esperança, confiança...

Gràcies a Déu, això només passa a vegades...

Silenci

Entre sorolls externs, veus interiors, pensaments que no afluixen, el silenci l'acompanya cada dia. És el seu company de camí, no se'n separa; no se li fa feixuc ni li provoca cap tipus de malestar. Sempre l'ha considerat un bon amic, un aliat. Senzillament, hi és, no se'n pot allunyar, no vol que fugi d'ella. A vegades, hi troba calma, consol. Però d'altres vegades, la seva presència -dins l'absència de mots, de comunicació- se li fa insuportable. Una relació trencada.

No sap ben bé com explicar-ho: viu amb el silenci, hi conviu, però ara ja no l'escolta, es queda en blanc, bloquejada. Potser ja no tenen res més a dir-se. Està cansada d'esperar, de callar. Està més absorta en els seus pensaments. Ha oblidat que en el silenci és quan més pot escoltar.

Tant de bo aquests dies de vacances l'ajudin a retrobar-se amb el silenci...

Somriure com l'Anna

Avui, dia 26 de juliol de 2001 l'Anna s'ha llevat de molt bon humor… Potser us preguntareu: i qui és l'Anna? Doncs, us podria dir moltes coses d'ella… però m'agradaria destacar, sobretot, el seu somriure permanent (sempre té un somriure per a tothom): avui, però, no li costarà gaire mantenir-lo perquè és un dia molt especial per a ella: és el seu sant i sap que rebrà regals, farà una festa (on s'ho passarà molt bé), se sentirà a gust, se sentirà estimada…Probablement, però, tindrà una desil·lusió quan els seus pares li diguin que no li han pogut comprar les bambes que tant desitjava perquè a la sabateria no en quedaven del seu número (ja se sap, no es pot tenir tot)… L'Anna, però, no es desanimarà (de fet, les bambes se les pot comprar un altre dia en una altra sabateria, no?) tirarà endavant el dia… tornarà a somriure i pensarà en els dies que l'esperen: primer avui celebrarà el seu sant amb els seus amics (de fet, tindran celebració doble perquè també és el sant del seu amic inseparable, en Quim) i els pròxims dies aniran a les Santes (les festes de Mataró); serà un no parar; i és que l'Anna sempre està fent alguna cosa que li agrada…: va a la platja, va de colònies, va a un curs d'anglès, va a una residència d'avis per a fer-los companyia i per distreure'ls…Fer tot això l'entusiasma, l'anima a no perdre les seves il·lusions (tot i que sempre li havien dit que no és bo viure d'il·lusions, que són un engany, una fantasia…). La il·lusió de la seva vida és ser actriu de teatre; ho té clar. Sap, però, que ha de passar dures proves per entrar a l'institut del teatre… Ja se sap: cal que ens esforcem perquè es compleixin els nostres somnis… Cal posar-hi ganes i interès…

Avui, com deia, és el sant de l'Anna. Però, els altres dies què deu fer quan es lleva? Si ja us ho he dit abans, al principi! SOMRIURE, no trobeu que és una bona manera de començar el dia? I per què? Doncs perquè està contenta de poder viure un dia més, Un dia que viurà gràcies a Déu! La vida sí que és un regal, pensa ella…; si més no, cada dia pot veure la natura, estar amb la família i amb els amics, i pot fer un munt de coses més…

L'Anna no és conscient que ella també és un regal per als altres: la seva vitalitat, la seva simpatia, les ganes d'entregar-se als altres encomanaran els que l'envolten a començar bé el dia: amb energia, ganes, il·lusió i bon humor…

I ara ve la gran pregunta: Com comenceu el dia? Qui o què us pot ajudar a començar-lo amb il·lusió? (un amic, Jesús, fer pregària, cantar, ballar…) Què hem de fer per començar el dia amb il·lusió?

Comentari de Jn 15,1-8 (23-07-2010) - Santa Brígida, patrona d'Europa

Durant el discurs de l’últim sopar, Jesús presenta als seus deixebles la paràbola del cep i les sarments. El Pare és el vinyater, cuida amorosament la vinya, l’esporga, la talla, vetlla per ella i vol que doni un fruit que duri sempre; Jesucrist és el cep veritable, gràcies al qual podem donar fruit; i els deixebles són les sarments, són nets gràcies al missatge i al do rebuts, gràcies a haver escoltat la Paraula i a haver-la posat en pràctica.

Jesús ens demana que estiguem en Ell, com Ell està en nosaltres, perquè així donarem molt de fruit i glorificarem el Pare del cel, l’honorarem i farem el que és agradable als seus ulls. Si vivim íntimament units a Jesús, el Fill de Déu, i ens deixem portar per l’Esperit, serem persones que viurem des d’ara la vida de Déu, la vida eterna.

Aprofitem aquest temps de repòs, de vacances, per a apropar-nos més a Déu: essent constants en la pregària, trobant més moments per a la reflexió personal, meditant l’Evangeli de cada dia, participant de l’Eucaristia diàriament, oferint un servei als més necessitats... Preguntem-nos si som al cep o separats d’Ell, si som sarments vives, si ens cal una neteja a fons, quins fruits produïm... Adonem-nos que ens cal acollir més el missatge de Crist, que ens cal retornar a l’Evangeli i viure l’Eucaristia, font i cim de la vida cristiana.

Que ens mantinguem units al Crist per a no confondre la nostra missió cristiana amb els interessos del món. Que la nostra vida es tradueixi en obres d’amor i pau i que seguint dignament la nostra vocació, seguint l’exemple de santa Brígida, patrona d’Europa, aprenguem a cercar el Senyor en totes les coses i a portar una vida a imatge de Crist, l’home nou.

Us envio...

Avui, l'Església contempla com, a més dels Dotze, hi havia molts deixebles que seguien el Senyor i havien estat cridats per Ell. D'entre tots aquells deixebles, Jesucrist n'elegeix setanta-dos (un valor simbòlic, la totalitat de les nacions) per a una missió concreta: sortir pels camins de la vida a anunciar la bona nova de l’Evangeli, comunicant la pau. Els exigeix total despreniment i abandonament complet en la providència divina; i els exhorta a no vanagloriar-se per les coses d’aquest món. El més important és tenir el nom inscrit al cel, participar de les exigències del Regne i viure d’acord amb elles.

El temps de la collita havia arribat i calien molts treballadors. No hi havia temps per perdre, havia arribat l’hora de la salvació. Sortien de dos en dos perquè el seu testimoni tingués un valor jurídic segons la llei jueva. El món sencer era davant dels peus de tots aquells que s’havien deixat seduir per la Paraula de Jesucrist. Calia anar pels camins com heralds de pau, treballadors humils del Regne de Déu.

Des del Baptisme cada cristià és cridat pel Crist a complir una missió. L'Església, en nom del Senyor, exhorta vivament tots els laics a respondre de bona gana, amb generositat i amb promptitud a la veu de Crist, que avui ens convida amb més insistència, i a l'impuls de l'Esperit Sant. La missió no serà fàcil. S’ha de dur a terme enmig de la pobresa, sense provisions, sense imposar res. La missió és urgent i res no pot destorbar-la. No podem tampoc forçar ningú a escoltar-nos (cal acceptar un "no" per resposta) però sí que és el nostre deure anunciar amb coratge la proximitat del Regne, portar-ho tot a la pregària, mantenint una relació viva i personal amb Déu.

Certament, és una tasca difícil voler ser fidel a l’Evangeli de Jesús. Però és una tasca que omple d’alegria i que no ve de l’èxit, el poder, el triomf... Cal que ho tinguem present, com també cal que demanem a l’amo dels sembrats que hi enviï segadors. Cal que preguem no només pensant en les nostres necessitats sinó en una dimensió universal.

Que sapiguem donar raó de la nostra fe, anunciant el missatge d’amor de l’Evangeli. Que la nostra missió estigui centrada en anunciar el Regne de Déu, donant pau, alegria i esperança.

Comentari de Mt 7,15-20 (23-VI-2010) - Dimecres de la Setmana XII de durant l'any

Jesucrist recomana als deixebles que es guardin dels falsos profetes, dels que ens ofereixen solucions fàcils a qüestions complexes. Ens convida a ser portadors de la llavor del regne, no falsos profetes disposats a enganyar i enganyar-se. Ens crida a no deixar-nos endur per les aparences que moltes vegades enganyen, l’aparença de les coses, de les paraules i de les persones, el desig d’obtenir coses que en veritat no necessitem. I és que hi ha coses que ens poden atraure més, que poden ser fruit de la nostra voluntat, però no venir de Déu, del bé.

Cal que vigilem les paraules boniques, les falses promeses, les aparentment bones intencions que en veritat només hi són per treure’n profit i ens poden desviar del camí. Cal que ens fixem bé en la senzilla instrucció que ens dóna Jesús: “pels seus fruits els coneixereu”, i és que qui treu coses bones del seu cor, produeix accions i conseqüències bones, i al contrari, qui en treu de dolentes produeix coses negatives.

Som arbres de fruits bons quan no defallim a l’hora fer el bé. Quan no ens en cansem ni cedim davant la temptació de fer el mal. I si el cansament pot amb nosaltres i caiem, ho hem de reconèixer, hem de penedir-nos i tornar a començar; sabem que si no donem bon fruit serem tallats i llançats al foc i que a través dels fets i no només de les paraules podem ser reconeguts com a bons.

Que sapiguem actuar amb rectitud d’intenció, que les nostres obres siguin fruit del que portem dins, que donem bons fruits per a la vida del món i estiguem atents als fruits dels nostres germans.

Oportunitat

Arriba un tren. Ella és a l’andana, esperant. El veu. Ja és a l’estació... Però dubta. No sap si agafar-lo o no. Pensa que en vindran d’altres, que aquest potser no és el que la portarà al final de trajecte desitjat. Sap, però, que s’hi hauria de llençar, que si aquest no és el seu camí, sempre podrà optar per baixar a la següent parada, per tornar enrere. Sap que suposaria una aventura i que aquest camí, encara que no seria fàcil, li permetria trencar pors, barreres que l’obstaculitzen. Sap, per experiència, que no hauria de dir que no inicialment: s’hauria de donar una oportunitat, hauria de preguntar, conèixer el tren... I ella s’imagina que el tren és disciplinat, net, ràpid, però alhora exigent, i creu que no suportaria la pressió. El veu ple de passatgers, alegres, ben educats, amb ganes de conèixer meravellosos paisatges, amb ganes d’aprendre... Però ella pensa que no és el motor perquè aquest tren funcioni, que no se sabrà posar al capdavant, que no té fusta per a això. La seva vocació deu ser una altra...

Ella és de les que no sap dir que no quan li demanen un favor. Però quan es tracta de canvis en la vida, encara que siguin per prosperar, ja és una altra cosa... I pensa que novament deixa passar una oportunitat, que no és que hagi perdut el tren sinó que l’ha deixat passar. I pensa que si només aquest fet ja l’angoixa una mica, què li podrà passar quan senti una crida més gran... No s’ho vol imaginar... Sap que tard o d’hora arribarà. I que el que ha de fer és tenir paciència, esperar i confiar...

El Cos i la Sang de Crist

Molta gent havia seguit Jesús per escoltar la seva Paraula i demanar-li que guarís malalts. Cap al tard, la gent tenia gana. Els deixebles proposen a Jesús una solució: que s’acomiadi de la gent, que se’n vagin a buscar allotjament i menjar. Però Jesús els proposa una solució completament nova: ‘Doneu-los menjar vosaltres mateixos’. Cinc pans i dos peixos és tot el que tenien. Jesús agafà el poc aliment del qual disposava i es posà en relació amb el Pare. Alçà la mirada al cel, pronuncià la benedicció sobre ells i obrí el camí de la multiplicació. Tothom pogué menjar fins a saciar-se.

És conegut per molts aquest episodi que anuncia una altra multiplicació: la del pa eucarístic, manifestació de la generositat del cor de Jesús, centre d’atenció de la comunitat eclesial. L’Eucaristia és memorial i alhora actualització de l’entrega del Senyor, de la seva passió, mort i resurrecció. Ens trobem davant del misteri d’una vida lliurada per nosaltres, d’un cos que és aliment de vida, i d’una sang que és beguda de salvació. L’Eucaristia ens introdueix al regne de l’amor. És expressió d’un Déu que estima amb bogeria, que va voler fer-se present en els nostres dies i que avui reconeixem humilment en les sagrades formes.

Tot el que puguem fer és poc per mirar de correspondre a aquesta donació tan humil, tan amagada, tan impressionant. El Creador del cel i la terra s'amaga sota les espècies sacramentals i se'ns ofereix com a aliment de les nostres ànimes. És el pa dels àngels i l'aliment dels qui caminem. I és un pa que se'ns dóna abundantment. Davant d'aquesta sobreabundància d'amor no hi cap una resposta gasiva. Una mirada de fe a aquest Sagrament diví ha de deixar pas necessàriament a una pregària agraïda i a una encesa del cor.

Rebem l’Eucaristia de manera activa, deixant que transformi la nostra vida, oferint el que tenim, encara que només siguin cinc pans i dos peixos, per al bé dels nostres germans. Esforcem-nos a tractar Jesús Sagramentat amb més delicadesa: amb la netedat de l’ànima, amor i reverència, vetllant per a rebre’l amb freqüència, visitant el Sagrari..., amb la puresa, humilitat i devoció de la seva Santíssima Mare, amb l'esperit i el fervor dels sants.

En la Festa del Corpus Christi, Dia de la Caritat, demanem al Senyor que continuï mostrant-nos el camí recte: que no apartem la nostra mirada de la humanitat que sofreix i avança insegura entre tants interrogants. Demanem pa per al cos i l’ànima, davant la fam física, psíquica i espiritual que atormenta tants homes i dones; que l’aliment rebut ens enforteixi a tots, ens ajudi a tirar endavant i ens faci instruments de l’amor de Déu.

Amb vosaltres cada dia

No és l'himne de l'Aplec de l'Esperit, però sí una cançó de l'Aplec, Amb vosaltres cada dia, que m'arriba i em parla...

Quan no pots explicar què és el que et crema per dintre.
Quan no saps on anar ni el perquè d’allò que fas.
Quan no trobes ningú que t’escolti ni et comprengui.
tu tranquil, no estàs sol, no t’oblidis que jo sóc.

Quan el fred i la por fan que et tanquis en l’angoixa .
Quan la nit del dolor dóna vida al teu malson.
Quan el son de l’oblit fa que cloguis les parpelles
i quan creus que estàs sol no t’oblidis que jo sóc...

Amb vosaltres, amb vosaltres cada dia.
Amb vosaltres, jo mai no us deixaré sols.
Amb vosaltres, l’Esperit serà per sempre, amb vosaltres.

Quan no queden raons per seguir la nostra lluita.
Quan els vells ideals ja no pinten les parets.
Quan l’antiga opressió ara és moda que hipnotitza,
tu tranquil, no estàs sol, no t’oblidis que jo sóc...

Amb vosaltres, amb vosaltres cada dia
Amb vosaltres, jo mai no us deixaré sols
Amb vosaltres, l’Esperit serà per sempre, amb vosaltres.

Amb vosaltres cada dia, de Mn. Joan Àguila i Genís Sobrado

Música

La Santíssima Trinitat

Celebrem solemnement la Santíssima Trinitat, un esdeveniment salvador, un misteri que és el centre de la nostra fe, del qual tot procedeix i al qual tot retorna. El Pare, el Fill i l’Esperit Sant han estat sempre presents en la història de la humanitat transformant el món. Avui contemplem el cor de Déu, la seva realitat més profunda, que és la de unitat en la trinitat, que dóna la vida i comunica el seu amor.

L’Esperit, el defensor i mestre, l’Esperit de la veritat, que és la Paraula de Jesús, vindrà a nosaltres, apareix amb la missió de portar a la veritat sencera, a ajudar els deixebles a comprendre tot el que Jesús ha dit i ensenyat, fent que la seva paraula sigui sempre viva i eficaç, capaç d’il·luminar en cada situació històrica de la vida. L’Esperit Sant condueix a una total comprensió de la persona i el missatge de Crist Ressuscitat. L’Esperit ens porta a la veritat que Déu vol donar-nos a conèixer. Guia cap a la veritat de Jesús, cap a la seva revelació, per tal que la puguem conèixer en plenitud. El Fill ho rep tot del Pare en la perfecta unitat i l’Esperit rep tot el que Ell és, del Pare i del Fill.

El misteri de la Santíssima Trinitat és present en les nostres vides: des del Baptisme –que rebem en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant- fins a la nostra participació en l’Eucaristia, que es fa per a la glòria del Pare, pel seu Fill Jesucrist, gràcies a l’Esperit Sant. I en el senyal de la Creu, pel qual ens reconeixem com a cristians. Lluny de ser distant, ve a nosaltres, habita en nosaltres i ens transforma per mitjà de l’Esperit.

Cal viure aquesta relació, sense voler entendre-ho tot per la lògica. Cal que ens deixem guiar cap al coneixement de la veritat sencera. Cal que estiguem oberts a l’Esperit i confiem en Déu, que treballa en nosaltres... Cal que ens adrecem a Déu per descobrir que tenim diferents camins marcats en les nostres vides però una única porta per obrir: la de l’amor.

Demanem al Senyor que ens ajudi a valorar la seva saviesa i tot el que Ell ha creat, que ens enviï el seu Esperit que allibera de la duresa de cor, ens doni una esperança sòlida i ens ensenyi a estimar...

Comentari de Jn 20,19-23 (23-05-2010) - Diumenge de Pentecosta

Avui, en el dia de Pentecosta, es compleix la promesa que Crist va fer als apòstols. El primer dia de Pasqua, diumenge, es va fer present enmig d’ells de forma nova i plena: travessà les portes exteriors tancades i la por interior dels deixebles i els comunicà quatre dons fonamentals: la pau, el goig, la missió i l’Esperit Sant, un esperit que renova i produeix unitat, que mou a obrar el bé i consola en el dolor...

Els deixebles han viscut una etapa única i irrepetible. Durant molts dies, Jesús, el Senyor, s’ha manifestat palpablement a ells. Ara ja no el podran veure físicament, però continuaran reunint-se en el seu nom, i seguiran “en contacte” amb Ell; l’Esperit Sant farà que entenguin en profunditat totes les paraules del cenacle i serà vida per a ells. Els deixebles havien tingut por, però ara han estat transformats en valents predicadors que no temen la presó, ni la tortura ni el martiri. La força de l’Esperit és en ells, és amb nosaltres cada dia...

L’esclat de Pentecosta fa renéixer l’Església. Amb el do de l’Esperit Sant comença també la nostra missió: anar per tot el món a sembrar la bona nova, cadascú amb els dons que ha rebut. Ha arribat l’hora, doncs, de donar-se, realitzar una obra evangelitzadora, ser llum per al món, veure que l’alè de Jesús ens porta vida nova, la vida mateixa de Déu.

Invoquem l’Esperit Sant i fem-lo present perquè ens guiï al coneixement més profund de Jesús; perquè ens obri portes i finestres per no viure només centrats en nosaltres mateixos i en els nostres petits problemes i perquè, forts en la fe, donem testimoni i evangelitzem. Deixem que actuï en nosaltres: que ens transformi, que ens parli, que ens digui com hem de pregar. I parlem la llengua de l’Esperit, la de l’amor.

Que el Senyor vessi arreu de la terra els dons de l’Esperit Sant, que ens faci conscients d’aquest gran do i que, tal com van dir ahir els bisbes de les diòcesis catalanes als joves que vam participar en l’Aplec de l’Esperit a Terrassa, visquem la nostra vida de cada dia sense por i amb la joia de ser testimonis de la Bona Nova.

Un manament nou

En aquest temps pasqual en el qual Déu ha creat un món nou i una terra nova, Jesús ens mostra, i proposa, que la novetat està en la seva vida lliurada fins a l’extrem per amor. En el gran discurs de comiat, la nit de l’últim sopar, quan entrega el seu testament espiritual als deixebles, els comunica la seva voluntat en forma de manament, un manament nou, el gran manament de l’amor com a signe visible de l’adhesió dels deixebles a Ell i de la vivència real i afectiva de la fraternitat.

Avui, Jesús ens convida a estimar-nos els uns als altres, amb un amor que ha de ser recíproc, un amor nou i sorprenent perquè es tracta d’estimar com Ell ens ha estimat, amb la mateixa intensitat i donació del Crist. El seu amor és l’amor que crea la comunitat i l’alimenta; és l’amor que manifesta cada dia la presència de Déu en el món: com continua present en la Paraula, l’Eucaristia, en l’amor que uneix els cristians imitant l’exemple de Crist. Cal que sigui el nostre model a l’hora d’estimar! Una bona manera d'estimar-nos, de posar en pràctica la Paraula de Déu és anunciar, a tothora, en tot lloc, la Bona Notícia, l'Evangeli que no és altre que Jesucrist mateix.

En un món carregat de divisions, complex en el bé i en el mal que s’hi barreja, d’egoisme, d’enveges, rancors, estem cridats a donar testimoni d’una altra realitat completament nova i diferent: el testimoni de l’amor. El món pot ser transformat i nosaltres, els cristians, tenim una gran responsabilitat en aquesta transformació. Som els encarregats d'aportar la Bona Notícia de Jesucrist. Posant en pràctica el manament nou de l’amor, un amor que distingeix i transforma, serem signes i instruments d’aquest món nou. Amb aquesta confiança, cal que anunciem l'Evangeli, ja que qui ha trobat veritablement Crist, no pot tenir-lo només per a si mateix sinó que l'ha d'anunciar, i cal recordar que només essent gent de bon tracte, només canviant el nostre cor, aconseguirem que també canviï el nostre món.

Que el manament de l’amor es faci present en el nostre món; que entri triomfant en el nostre interior i ompli de llum els pensaments, les paraules i les obres de cada dia. Que puguem transmetre a tothom la joia pasqual..., i que, malgrat les tribulacions, perseverem en la fe.

Comentari de Jn 15,1-8 (23-04-2010) - Sant Jordi, màrtir

En la diada de sant Jordi, nom que en grec significa «pagès, conreador de la terra», escoltem cada any com Jesús presenta l’al·legoria del cep i les sarments: Crist és el cep veritable, nosaltres som les sarments i el Pare és el vinyater que té cura amorosa de la vinya, esporga les sarments de branques inútils, les neteja i vetlla perquè donin el fruit necessari, un fruit que duri sempre.

El Pare vol que donem molt de fruit, que rendim. Espera de nosaltres el fruit de les bones obres, la pràctica de les virtuts. Ens ha escollit, s’ha fixat en nosaltres. Pel baptisme ens ha unit al cep que és Crist. Per tant, posseïm l'element principal per a donar fruit: la unió amb Crist. Quan restem en gràcia de Déu, tots els actes de virtut són fruits agradables al Pare. Són obres que Jesucrist fa a través nostre. Són obres de Crist que donen glòria al Pare.

El nostre fruit depèn de la nostra unió amb Ell. «Sense Ell no podem fer res». Però amb Ell, units a ell ho podem tot, perquè participem de la seva mateixa vida. Cal romandre al cep, no viure desconnectat de Jesús, no quedar-nos sense saba, no assecar-nos més. Esforçar-nos perquè les seves Paraules romanguin en nosaltres i ens facin anar aprenent a poc a poc a viure com Ell. Aquest acostament ens posarà en sintonia amb Crist, ens contagiarà del seu amor al món, farà que ens apassionem pel seu projecte, anirà infonent en nosaltres el seu Esperit. Sense adonar-nos, ens farà més cristians

Sant Jordi es va prendre de debò el missatge de l’Evangeli. Després d’una vida al servei dels altres, donà per Crist el suprem testimoni... Visqué i morí «màrtir», testimoni del seu amor i fidelitat a Crist i als germans. Que com el nostre sant patró visquem l’Evangeli i il·luminem la vida amb el llibre dels llibres, la Bíblia i ens deixem il·luminar de la seva llum, de manera que sapiguem donar raó de la nostra fe.

La vida és...

La vida és una oportunitat, aprofita-la.

La vida és bellesa, admira-la.

La vida és un somni, fes-lo realitat.

La vida és un repte, afronta’l.

La vida és un deure, compleix-lo.

La vida és un joc, juga’l.

La vida és preciosa, cuida-la.

La vida és riquesa, conserva-la.

La vida és amor, gaudeix-lo.

La vida és un misteri, descobreix-lo.

La vida és tristesa, supera-la.

La vida és una cançó, canta-la.

La vida és un combat, accepta’l.

La vida és una tragèdia, domina-la.

La vida és una aventura, viu-la.

La vida és felicitat, mereix-la.

La vida és vida, defensa-la.

(Mare Teresa de Calcuta)

Gràcies pel do de la vida!

Crist és viu!

Des del primer raig de llum al cel, s’ha esvaït la nit. Esclata la joia, la vida. Jesús no és al sepulcre, ha ressuscitat! Ja no hem de buscar entre els morts Aquell que viu, que il·lumina el món omplint-lo d’alegria, d’amor infinit. Tot comença de nou, tot ha canviat.

Maria Magdalena després de veure que la pedra ha estat treta de l’entrada i de cercar el Senyor, preocupada per ungir-lo, corre a trobar Simó i l’altre deixeble. Aquests corren a trobar-lo i comproven perplexos que no hi és. Capten que hi ha una buidor en el lloc de la seva sepultura. Veuen quelcom que els desconcerta. Saben que alguna cosa ha passat. No ho acaben de comprendre, resten atordits. No s’ho poden pas imaginar... Però les paraules que els digué Jesús en vida, havien recalat al fons del cor de cada un d’ells, i ara cobraven més sentit que mai. L’altre deixeble ho veu i creu. Ara s’entén el sentit de la Passió: sense la resurrecció, seria un final sense esperança; però la mort ha estat vençuda. Ha guanyat l’Amor. Tot és vida!

Jesús ha ressuscitat! Ha vençut la mort, el pecat, la tristesa i ens ha obert les portes de la nova vida, l’autèntica vida, la que l’Esperit Sant va donant-nos per pura gràcia. Crist és viu i present a tot arreu... Comunica la vida i fa que ressuscitem amb Ell. Corona l’edifici i els nostres ulls se’n meravellen. La resurrecció de Jesús és la prova definitiva de la fidelitat de l’amor de Déu i de la grandesa de les persones. És un crit de victòria i de vida...

Nosaltres hem de voler ser signes del Crist encarnat, seguir el seu camí sent dels més pobres germans, viure intensament la vida de cada dia i ser per al món flama de vida, testimonis de l’Amor. Cal viure l’esperança pasqual, creure en la vida humana. Cal anar allà on faci falta i anunciar que Crist viu, que està present en la nostra vida, és al costat nostre i ens diu: "No tingueu por".

Deixem-nos il·luminar per l’Amor de Déu que sap percebre la irrupció de la vida malgrat que les evidències parlin de mort. Siguem testimonis d’esperança i de vida, anunciem a tothom la felicitat de creure en Jesucrist i diguem amb força i amb un cor joiós i eixamplat: "Avui és el dia en què ha obrat el Senyor: alegrem-nos i celebrem-lo!".

Vine i segueix-me

Avui, Diumenge de Rams, se celebra la XXV Jornada Mundial de la Joventut. Amb motiu d'aquesta Jornada el Sant Pare ha adreçat un Missatge als joves, en el qual proposa algunes reflexions sobre el tema d’enguany: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Mc 10,17), tret de l’episodi evangèlic de la trobada de Jesús amb el jove ric (un episodi que em "persegueix" de fa temps!). Aquí us deixo el quart punt, titulat "Vine i segueix-me":

Jesús invita el jove ric a anar més enllà de la satisfacció de les seves aspiracions i dels seus projectes personals, li diu: «Vine i segueix-me!» La vocació cristiana brolla d’una proposta d’amor del Senyor i pot realitzar-se només gràcies a una resposta d’amor: «Jesús invita els seus deixebles al do total de la seva vida, sense càlcul ni interessos humans, amb una confiança en Déu sense reserves. Els sants acullen aquesta invitació exigent, i es posen amb humil docilitat rere les petjades de Crist crucificat i ressuscitat. La seva perfecció, en la lògica de la fe a vegades humanament incomprensible, consisteix a no ser el centre de nosaltres mateixos, sinó a escollir anar contracorrent vivint d’acord amb l’evangeli» (Benet XVI, Homilia en ocasió de les canonitzacions, 11 d’octubre de 2009).

Seguint l’exemple de tants deixebles de Crist, acolliu també vosaltres amb goig, benvolguts amics, la invitació al seguiment, per a viure intensament i amb fruit en aquest món. Amb el baptisme, de fet, ell crida cadascú a seguir-lo amb accions concretes, a estimar-lo per damunt de tot i a servir-lo en els germans. El jove ric, per desgràcia, no va acollir la invitació de Jesús i se’n va anar entristit. No havia trobat el valor d’apartar-se dels béns materials per a trobar el bé més gran proposat per Jesús.

La tristesa del jove ric de l’evangeli és la que neix del cor de cadascú quan no es té el valor de seguir Crist, de realitzar l’elecció correcta. Però mai no és massa tard per a respondre-li!

Jesús no es cansa mai de tornar la seva mirada d’amor i de cridar a ser els seus deixebles, però proposa a alguns una elecció més radical. En aquest Any Sacerdotal, voldria exhortar els joves i els nois a estar atents per si el Senyor us invita a un do més gran, en el camí del sacerdoci ministerial, i a fer-se disponibles a acollir amb generositat i entusiasme aquest signe d’especial predilecció, emprenent amb un sacerdot, amb el director espiritual, el camí de discerniment necessari. No tingueu por, vosaltres, benvolguts i benvolgudes joves, si el Senyor us crida a la vida religiosa, monàstica, missionera o de consagració especial: Ell sap donar goig profund a qui respon amb valor!

Invito, a més, aquells que senten la crida al matrimoni a acollir-la amb fe, procurant posar bases sòlides per a viure un amor gran, fidel i obert al do de la vida, que és riquesa i gràcia per a la societat i per a l’Església.

Jornada per la Vida

L’Església celebra avui la festa de l’Anunciació o de l’Encarnació del Senyor, en la que es commemora l’anunci de l’àngel a Maria i l’encarnació del Fill de Déu, l’inici de la vida humana de Déu.

Aquest dia ha estat escollit per l’Església per celebrar el dia de la Vida. Fóra difícil haver trobat un dia millor per celebrar la vida, que aquell en el que Déu s’encarnà i es va fer home gràcies a la disponibilitat de Maria que es va refiar i acceptà, des de la gratuïtat, participar en l’inici de la redempció, en l’inici de la vida redimida de la humanitat.

El Fill de Déu es va fer carn de la nostra carn per tal de caminar pel nostre mateix camí i mostrar-nos, amb el seu exemple, l’autèntica manera de ser éssers humans, imatge i semblança de Déu, per conduir-nos cap a la plenitud en la trobada amb el Pare.

Cal que, com va fer Maria obrint el seu cor a l’anunci de l’àngel, nosaltres obrim el nostres cors d’una manera especial al clam del patiment i el dolor, a la gent concreta que pateix, i a totes les situacions en les que la humanitat trepitja els febles, especialment els més febles, aquells que no poden defensar-se perquè encara no han nascut. Cal protegir-los.

Monició d'entrada de la Celebració Eucarística del dia de la Vida

Comentari de Jn 8,21-30 (23-03-2010) - Dimarts V de Quaresma

A una setmana de la contemplació de la Passió del Senyor, Jesucrist, conscient que s’acosta la Pasqua personal, en plena disputa doctrinal amb els seus interlocutors, afirma allò que per a alguns és inadmissible: l’absoluta identificació amb el Pare, que és amb Ell, el seu Fill, fins a l’extrem, passi el que passi. Davant la incapacitat dels fariseus d’entendre el sentit profund de les seves paraules, estableix el que els allunya d’Ell: ells són del món, però Crist és de dalt. Hi ha una enorme distància qualitativa. Mentre Jesús s’esforça per transparentar en el món l’obra de Déu, el projecte d’amor i d’acollida per a tots sense distinció, els jueus es mantenen aferrats als propis interessos, i això no els permet descobrir en el dia a dia la presència manifesta de Déu... Aquest és el pecat que viuen, aquest és, sovint, el nostre pecat...

Si no creiem que Ell és, morirem pels nostres pecats. Si prenem d’Ell la joiosa certesa que el Pare és amb nosaltres, i no ens deixa sols, viurem ja des d’ara la vida del cel. Si el mirem enlairat a la creu, amb la nostra mirada pecadora, serena i contemplativa, sabrem que Ell és i creurem en Ell. Sabrem que no fa res pel seu compte, que té només Déu al cor, no li cal res més, perquè Déu ho és tot. Entendrem que la manera de salvar els altres és lliurant la nostra vida per amor, sense prejudicis, que l’amor és més fort que la mort. Sorgirà una pregunta al crucificat: Qui ets Tu? I Ell ens parlarà enmig del silenci: és el qui lleva el pecat del món, la llum del món, el nostre Salvador, el camí, la veritat i la vida, la nostra esperança.

Que en aquest temps de renovació espiritual aprenguem a descobrir Déu en les nostres vides, a escoltar-lo i a ser fidels al camí i la vida que ens mostra en Jesucrist. Que augmenti la nostra fe i fem allò que a Déu plau i que ens anem preparant per a la Setmana Santa contemplant des d’ara la creu.

A tots els mossens

Avui, en el Dia del Seminari, i en el marc de l’Any Sacerdotal, a més de pregar per les vocacions, perquè el Senyor cridi joves a seguir-lo, a entregar-se i servir-lo en el ministeri del sacerdoci, i ells l’acceptin amb confiança i joia, voldria tenir també un petit record per a tots els preveres i diaques que formeu part de la meva vida, aquells a qui en algun moment de la meva existència he trobat, perquè així Déu ho ha volgut, a la parròquia, a l’arxiprestat, a la delegació de joventut, a l’arxidiòcesi, a la feina... Prego per tots vosaltres, avui especialment, perquè continuï endavant i amb força el do que heu rebut de Déu, perquè sigueu fidels a l’Evangeli, perquè mantingueu encesa la flama de la Vida i amb l’ajut de Déu supereu tots els obstacles que se us presentin. Sé que és molt el que se us demana (com també és molt gran la gràcia rebuda), que molts de vosaltres aneu assumint noves responsabilitats. Sé de bon tros que un mossèn no és només aquell que es dedica a dir "misses". Sé que la vostra tasca pastoral, la transmissió de la fe, l’evangelització, és molt important, i vull dir-vos que val molt la pena tot el que feu: esmerçar hores en l’estudi i la formació, exercir de professors de religió, formar els seminaristes, treballar amb els joves i pels joves, i també amb els infants i adults en la catequesi, ajudar els immigrants, els més necessitats, preparar amb cura les homilies i, per damunt de tot, administrar els Sagraments.

Són moltes les tasques que feu, i probablement aniran sorgint també nous projectes, tindreu nous càrrecs, que impliquen una entrega màxima, un doble esforç, més reunions, més atenció, comprensió... Que ho pugueu fer tot amb les mateixes ganes i il·lusió del primer dia, que tingueu només Déu al cor i que el Senyor us permeti administrar bé el temps que us regala, per a saber en cada moment concret què és el que cal fer.

Finalment, vull agrair-vos tot el que feu per treballar pel Regne, per l’Església de Catalunya, per l’Arquebisbat de Barcelona, per l’Arxiprestat de La Cisa, per la parròquia de Sant Cristòfol, per tota la comunitat cristiana. Vull agrair-vos també tot el que feu per mi, totes les vegades que m’heu consolat, aconsellat, escoltat, ajudat en el discerniment, acompanyat en la pregària, perdonat com a testimonis de la misericòrdia de Déu. Moltes gràcies per tot i, abans que la majoria de vosaltres m’ho digui, sí, a Déu sien dades!

Paraules en la pregària

Jo sóc sempre amb tu. No t'angoixis si no em trobes. La meva presència en tu no depèn de les teves sensacions. Ni dels teus pensaments, ni del dia que hagis tingut. Jo sempre sóc amb tu. Només t'ho has de creure. La meva llum ja brilla en el teu cor. No passis ànsia, només has de mirar-la..., i sabràs que sempre seré amb tu.

Estàs angoixada per tantes coses i només una és important! Saps? El que vull és que siguis fidel a mi i em segueixis en el dia a dia, i el camí ja l'aniràs veient a mesura que caminis. Tu obre el cor i sigues pacient, que el qui busca acaba trobant. Deixa'm caminar amb tu i la meva llum guiarà les teves passes... Espera i confia... Fia't del que el teu cor et digui... I trobaràs el teu lloc.

Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor - Salm 33

Beneiré el Senyor en tot moment, tindré sempre als llavis la seva lloança. La meva ànima es gloria en el Senyor; se n’alegraran els humils quan ho sentin.

Tots amb mi glorifiqueu el Senyor, exalcem plegats el seu nom. He demanat al Senyor que em guiés: ell m’ha escoltat, res no m’espanta.

Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum, i no haureu d’abaixar els ulls, avergonyits. Quan els pobres invoquen el Senyor, els escolta i els salva del perill.

Blanc

Blanc... És el color clar, transparent, pur, mat, que reflecteix la llum solar, el color de la neu recent, de la sal comuna... És signe de netedat... Per això no deixa de ser curiós que les expressions “ser el blanc”, “quedar-se blanc”, “quedar-se en blanc”, “nit en blanc”, no gaire positives precisament, s’usin amb aquest color...

Blanc... És el color que veiem últimament en el paisatge, encara que aviat la neu es fondrà. Veiem imatges sorprenents i alhora ben màgiques, de postal. Restem meravellats davant la neu pura i sense petja, fins i tot quan és minsa, quan no ha quallat; mirem atònits les volves, els flocs, potser perquè no ho hem vist gaire sovint, però m’atreviria a dir que també és pel color resplendent, per la frescor que sents quan t’arriba a les mans, perquè fa Nadal, perquè convida a la contemplació, a deixar la ment en blanc, et permet admirar les meravelles d’aquest món...

Blanc... És el color que de seguida s’embruta... Una petjada a la neu, una relliscada, una taca..., i el blanc ja no és tan lluent, ja no meravella. I què cal fer perquè tot torni a ser blanc?, per fer desaparèixer la brutícia, la foscor? Voldria un detergent màgic que em transformés, em transfigurés. I sé que la reconciliació és aquest “detergent” purificador de l’ànima...

Blanc... Com el vestit dels àngels, com el vestit que hauríem de dur per entrar al banquet de noces...

Que tot torni a ser blanc, que en aquest temps favorable, veiem els nostres errors, les nostres taques i ens apropem a rebre l’abraçada del Pare misericordiós i bo.

Blanc... Semblava obligatori haver de posar una foto per recordar la nevada d’ahir, no? La foto és feta aquest matí des del balcó de casa, amb vistes a Sant Mateu.

Blanc... Com la setmana blanca dels estudiants, com les lioneses de nata... ;-)

Que tingui un cor net, però sempre blaugrana ;-)

La solidaritat en temps de crisi

El divendres 5 de març, a les 21 h, al casal del Germà Miquel, Mn. Gaspar Mora va fer una xerrada sobre "La solidaritat en temps de crisi". D’entre les moltes coses que va dir, voldria destacar les següents:

Causes estructurals de la crisi

Economia internacional
Emergència de nous països en producció/consum: Índia, Xina, Brasil.
Mercats financers. Compra-venda de diner.
Xarxa sofisticada d’empreses.
Creixement de la tècnica informàtica.

Causes més personals
Hi ha gent honesta i gent deshonesta, entre la gent deshonesta alguns (entre els quals hi ha la majoria dels mortals) actuen a base de trampes, però seguint la Llei o arribant al límit establert. Ex: diner negre, tràfic d’influències... Amb un únic objectiu: fer calés.

Un cop hem vist les causes de la crisi, veiem què diu l’Església quan parla de temes socials. En primer lloc crida a les consciències perquè entenguem que la situació és greu. Parla a favor dels més abandonats. En segon lloc, fa una anàlisi de la situació. I, finalment, proposa camins per a la solució, pistes..., sempre fonamentades en la comprensió cristiana de la vida. I tot això, on ho podem trobar? A les encícliques: Rerum novarum (Lleó XIII); Populorum progressio (Pau VI); Centesimus Annus (Joan Pau II)...
El món escolta la crida. Les pistes, més o menys. Però prescindeix de l’arrel, de l’Evangeli. I això també passa dins l’Església: no escoltem l’Església ni els cristians.

Què se’ns demana
Exigir canvis reals de les estructures socials, polítiques, econòmiques.
Empreses al servei real del bé comú.
Actuacions de manera sincerament ètica i justa. Actuar amb justícia.
Solidaritat eficaç, generosa. Buscant mediadors de confiança.
Arrelar-nos en la concepció cristiana de la vida.
Pobresa, perdó, buscar la pau...
Intentar un món més just, honest, humà.
Preguntar-nos: davant dels altres, jo com reacciono?

Espera pacient

En aquest tercer diumenge del temps de Quaresma, un temps favorable per a tornar a Déu i escoltar-lo amb amor pacient i generós, rebem una crida de Jesús a la conversió, a la misericòrdia i a la paciència, una exigència de canvi en la vida.

A través de dos successos tràgics i de la paràbola de la figuera estèril, se’ns convida a la conversió, a no ser creguts, ni autoenganyar-nos tenint-nos per justos o jutjant els altres, a no buscar culpables, a donar fruit. En la paràbola, el “vinyater”, que és Jesús, demana a l'amo de la vinya, el seu Pare, que esperi encara un any. Demana que es prolongui la seva paciència. I mentrestant, ell farà tot el possible per tal que la figuera doni fruit, no es cansarà mai de treballar, intercedint per nosaltres; sap que el cor del seu Pare és compassiu i benigne...

Déu sempre ens dóna una nova oportunitat. Vol alliberar-nos de les nostres presons, com ho féu amb el seu poble. Vol trencar les cadenes que ens oprimeixen. No hem de deixar escapar aquesta oportunitat. Cal que estiguem sempre preparats i atents als missatges que Déu ens envia, perquè poden ser definitius per a la nostra vida. Hem de respondre a la seva gràcia. Cal que demanem perdó, preguem, ens posem a les seves mans. Cal que ens decidim a donar fruits i a fer que la seva espera no sigui inútil.

Déu exercita molta paciència per permetre que el temps faci que broti el fruit oportú. La paciència que Déu mostra amb nosaltres, quan cometem una fallada rere una altra, quan oblidem la seva Paraula i el seu Amor, és la que estem cridats a mostrar als altres, mirant i buscant tot allò positiu que hi ha en la vida dels altres.

Aprofitem la invitació de Jesús, no perdem el temps amb coses sense importància. Estiguem a prop dels germans, estimem, no restem passius, donem fruits de vida... Siguem pacients i misericordiosos, com ho és el nostre Pare del cel. I, sobretot, escoltem la veu de Déu i diguem-li, com Moisès, “Aquí em teniu”.

Que el Senyor ens ajudi a aprofitar les inesgotables oportunitats que ens dóna, a trobar els fruits que sovint no obtenim quan busquem. I que responem seriosament a la seva crida a la conversió.

El Senyor m'il·lumina i em salva - Salm 26

El Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, qui em pot esfereir?

Escolteu el meu clam, Senyor, compadiu-vos de mi, responeu-me. De part vostra, el cor em diu: «Busqueu la meva presència».

Arribar davant vostre és el que vull; Senyor, no us amagueu. No sigueu sever fins a rebutjar el vostre servent, vós que sou el meu ajut.

N’estic cert, fruiré en la vida eterna de la bondat que em té el Senyor. Espera en el Senyor! Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi! Espera en el Senyor!

He aprendido...

Después de un tiempo percibirás una sutil diferencia entre dar una mano y socorrer un alma… Y aprendes que amar no significa apoyarse. Y que compañía no siempre significa seguridad.

Comienzas a aprender que los besos no son contratos… y los regalos no son promesas.
Empieza a aceptar tus derrotas con la cabeza erguida y la mirada para adelante, con una sonrisa adulta y no con la tristeza de un niño…
Y aprende a construir todas tus calles en el hoy, porque el terreno del mañana es muy incierto para hacer planes…, y el futuro tiene la costumbre de caer en medio del vacío.

Después de un tiempo aprende que el sol quema si quedas expuesto por mucho tiempo y aprende que no importa cuánto te valoras, a algunas personas simplemente no les importas…

Y acepta que no importa cuán buena sea una persona, te va a herir de vez en cuando, por lo que necesitarás perdonarla…

Aprende que hablando puedes aliviar dolores emocionales…
Descubre que lleva años construir confianza y apenas unos segundos para destruirla…
Que puedes hacer cosas en un instante, de las que te arrepentirás por el resto de tu vida.

Aprende que las verdaderas amistades continúan creciendo aún a la distancia. Y que lo que importa no es lo que tienes en la vida, sino quién eres en ella… Y que los buenos amigos son la familia que se nos permite escoger…

Aprende que no tenemos que cambiar de amigos si comprendemos que los amigos cambian, aprecia que tú y tu amigo pueden hacer cualquier cosa o no hacer nada, y aún así tener buenos momentos juntos…

Descubre que las personas que más te importan en la vida pueden tener una vida muy corta, por eso, siempre debemos dejar a quienes amamos con palabras amorosas… puede ser la última vez que las veamos…

Aprende que las circunstancias y los ambientes tienen influencia sobre nosotros, pero somos responsables por nosotros mismos… Comienza a aprender que no se debe comparar los unos con los otros, sino con lo mejor que podamos ser…

Descubre que lleva mucho tiempo para volverse la persona que se quiere ser, es que el tiempo es corto. Aprende que no importa donde ya llegaste, sino adónde estás yendo, pero si no sabes para dónde estás yendo, cualquier lugar sirve…

Aprende que, o controlas tus actos, o ellos te controlarán, y que ser flexible no significa ser débil o no tener personalidad, pues no importa cuán delicada y frágil sea una situación, siempre existen dos lados…

Aprende que los héroes son personas que hicieron lo que era necesario hacer, enfrentando las consecuencias… Aprende que la paciencia requiere mucha práctica…

Descubre que algunas veces quien esperas que te patee cuando estás caído es una de las pocas personas que te ayudan a levantarte…

Aprende que la madurez tiene más que ver con los tipos de experiencia que se tuvo y con lo que aprendiste con ellos que con cuántos años has celebrado… Aprende que hay más de tus padres en ti de lo que supones…

Aprende que nunca se debe decir a un niño que los sueños son tonterías… Pocas cosas son tan humillantes y sería una tragedia si se lo creyesen… Aprende que cuando estás con cólera tienes el derecho de estar así, pero eso no te da el derecho de ser cruel…

Descubre que sólo porque alguien no te ama de la manera que quisieras que te ame, no significa que no te ame con todo lo que puede, pues existen personas que nos aman, pero simplemente no saben cómo demostrarlo o vivirlo…

Aprende que no siempre es suficiente ser perdonado por alguien, algunas veces tienes que aprender a perdonarte a ti mismo. Aprende que con la misma severidad con que juzgas, serás en algún momento condenado…

Aprende que no importa en cuántos pedazos tu corazón fue partido, el mundo no para, para que te recuperes… Aprende que el tiempo no es algo que pueda volver para atrás…

Por lo tanto, planta tu jardín y decora tu alma, en vez de esperar que alguien te traiga flores… Aprende que realmente puedes soportarlo… Que realmente eres fuerte, y que puedes ir mucho más lejos después de pensar que no se puede más.

Comentari de Mt 6,7-15 (23-02-2010) - Dimarts I de Quaresma

En aquest temps de Quaresma, quan se’ns convida a intensificar més l’oració, val la pena recordar aquesta invitació de Jesús d’avui a pregar amb el parenostre, sense parlar per parlar, sense crear un monòleg, sinó fent de la pregària un diàleg transparent, com un fill petit quan parla amb el seu pare: amb senzillesa, amb confiança, demanant el que necessita, amb la certesa que Déu Pare ens escolta.

Cal superar la concepció que el Parenostre és una oració repetitiva, que es resa per compliment. El Parenostre no és pas una oració per resar a corre-cuita i sense pensar. Mirant detingudament les set peticions que ens presenta Mateu, i fent d’elles una oració intensa i profunda, veurem que és el resum de la vida cristiana: cada vegada que resem el parenostre afirmem que Déu és l’eix de la nostra vida, li demanem que santifiqui el seu nom, que manifesti a la història humana allò que més l’identifica: la misericòrdia, l’amor i el perdó. Li demanem que vingui el seu regne, el seu pla de justícia i de llibertat en el món; que es faci la seva voluntat, el seu designi de salvació universal. I, finalment, li demanem allò que necessitem cada dia per a esdevenir millor fills seus: l’aliment (el pa), el perdó dels pecats, la protecció contra la temptació i l’alliberament del mal.

Que siguem conscients del que estem dient quan resem el Parenostre. Que aquest reconeixement de la presència de Déu, l’acte de fe, esperança, consol en l’oració ens doni forces per viure la caritat cada dia millor i que, humilment, quan no sapiguem com pregar demanem al Senyor que ens n’ensenyi.

Dimecres de Cendra, inici del temps de Quaresma

Quaresma...

Temps de desert, de pregària, dejuni i almoina.

Camí vers la Pasqua passant per la Passió i la Creu. Pujar fins al Tabor, fins al Calvari, caminar des del desert fins a la Pasqua, sense mirar enrera i sense perdre's, superant l'esforç amb l'esperança.

Mirar Jesús, mirar el seu rostre, aprendre's de memòria la seva fesomia, entranyar-la perquè ens sigui natural, part de la nostra història.

Conversió del cor, penitència interior. Girar-se, dirigir tota la nostra vida cap a Déu.

Reflexionar sobre la manera de viure, el sentit dels béns que posseïm, el sentit espiritual del dejuni.

Afermar la nostra identitat cristiana. Examinar la nostra fe, aprofundir en la nostra vocació de deixebles de Jesucrist.

Revifar en nosaltres el do del Baptisme.

Pensar què podem canviar per ser més dòcils a la Paraula de Déu.

Reorientar la nostra vida, ordenar els nostres interessos per assenyalar allò que és primer, descobrir les nostres limitacions i debilitats.

Entrenar-nos per respondre a allò que Déu espera de nosaltres.

"Recorda't, home, que ets pols i que a la pols retornaràs".

"Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli".

Bona Quaresma!

Camino i The Road

Camino i The Road (La carretera)

Dues pel·lícules que he vist aquest cap de setmana..., que ens conviden a reflexionar sobre:
la vida, la mort, el sofriment, l’abandonament, l’esperança.

Generositat, despreniment, cor i mirada transparent dels infants.

Què fer per sobreviure a grans desastres, dificultats terribles... Què seríem capaços de fer per no morir-nos de gana...

La relació entre pares i fills, l’amor que senten uns pels altres, estimar per damunt de tot.

El desconcert quan succeeixen coses que ens superen, que sobrepassen la lògica humana.

El consol de Déu en l’adversitat.

Com ens preparem per fer el camí sols... Per acabar comprovant que sempre podem anar fent camí acompanyats.

Torna-ho a intentar

Vora el llac de Genesaret, des de la barca de Simó, Jesús instrueix la gent. Quan acaba demana a Pere que calin les xarxes... Encara que, malgrat tots els esforços, no havien pescat res en tota la nit, Pere confia en Ell, i d’acord amb la seva paraula, l’obeeix. La xarxa s’omplí tant que s’esquinçà. No se’n sabien avenir. Pere se sent petit, poca cosa, indigne de restar davant del Mestre. Demostra la seva feblesa i la seva humilitat i respon a la crida de Jesús: amb generositat i grandesa de cor, ho deixa tot i se’n va amb Ell, juntament amb els fills de Zebedeu. Els deixebles no han tingut por de fer aquest pas, malgrat les seves carències i la dificultat en la missió. Confien en Jesús. Potser no saben ben bé on els durà, però creuen en el seu projecte d’amor, de servei als altres, i amb això en tenen prou.

Avui Jesús ens diu que no ens rendim, que amb la seva presència, treballant pel Regne, tot ho podrem i el treball no serà en va, donarem fruits dels que perduren i dels que es veuen amb el temps. Torna-ho a intentar, cala les xarxes, diu a aquella catequista que ja no sap com fer callar els infants, que a vegades no sap com explicar-los amb senzillesa i claredat un passatge bíblic. Torna-ho a intentar, diu també a aquell monitor que els divendres arriba cansat i amb moltes coses al cap però que té davant seu joves que tenen set de Déu, que necessiten algú que se’ls escolti, algú que els guïi. Torna-ho a intentar, diu al mossèn que no vol caure en la repetició i s’angoixa a l’hora de preparar l’homilia a correcuita. Torna-ho a intentar ens diu a tots nosaltres, quan les onades ens fan tornar a la sorra, quan anunciar l’Evangeli i viure’l se’ns fa feixuc, quan se’ns fa difícil seguir el seu camí... Torna-ho a intentar...

Hi ha Algú que ens crida fort des de la sorra, que ens fa recuperar la il·lusió, l’alegria de la fe, la confiança; una veu que ens parla al cor, que ens diu que no ens desanimem, que tirem mar endins, que procurem arribar en el més profund de cada ésser, que fem les coses de grat pensant primer en els altres, que ho fem tot amb amor perquè aquesta és l’essència de tota vocació.

Que siguem fidels a la voluntat de Déu i bons missatgers de la Bona Nova, que no ens deixem endur pel desànim i tinguem sempre el Senyor ben a prop. Que quan sentim les petites crides de cada dia, no ens ho pensem dues vegades i siguem capaços de dir: Aquí em tens. Envia-m’hi!

 

Cap profeta no és ben rebut al seu poble

Seguint el fil conductor de diumenge passat, avui trobem Jesús a la sinagoga de Natzaret, on acaba de llegir la profecia d’Isaïes que es compleix en Ell. Es dóna a conèixer, sense fer soroll, a la llum de la paraula anunciada pel profeta. L’assemblea havia restat expectant, silenciosa, mirant-lo. Però, ara, instants més tard, els seus paisans reaccionen: s’estranyen que dels seus llavis puguin sortir paraules de gràcia, el volen estimbar, no toleren que s’atribueixi el compliment del missatge alliberador d’Isaïes ni que no faci miracles a la seva terra. Tot plegat suposa una blasfèmia als ulls dels més puristes. Per a ells, Jesús és un més del poble, només és el fill del fuster.

Els natzarens el coneixien, ja que havia estat el seu veí durant la infància i joventut, però això no els predisposava pas a acceptar que era un profeta. Jesús els retreu aquesta incredulitat i els posa l'exemple d'Elies i d'Eliseu, que van fer miracles als forasters, no pas als conciutadans. Els qui eren a la sinagoga, lluny d’admirar-lo, reaccionen violentament, s’indignen, el rebutgen, volien estimbar-lo!

Ja ho veiem, Jesús no és ben rebut a la seva terra. Però no perd el nord: confia, espera, pren paciència, no s’esvera, passa entremig de la gent i se’n va. Sap que ha vingut a salvar la humanitat sencera. Sap que hi ha altra gent que sí que l’escoltarà. Té molt clar que és el Fill de Déu, que és enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum; sap que Déu és amor, que sempre és a prop seu i li farà costat.

I, nosaltres, ho tenim tot tan clar? A vegades voldríem que Déu actués segons els nostres criteris. I ens ofèn que es valgui del que nosaltres considerem poca cosa. I sentim enveja. Voldríem un Déu espectacular, que fes grans miracles i ens fes més cas a nosaltres. Sentim també la temptació de fer un Crist a la nostra mida, sotmetent la fe a les exigències dels propis capricis. I ens tanquem en els propis esquemes. Potser ens caldria escoltar més què diu Jesús, meravellar-nos davant el seu obrar i procurar imitar-lo, acollir-lo i seguir el camí incomparable de l’amor. Que el Senyor ens hi ajudi i que ens ajudi també a saber valorar el que fa en cadascú de nosaltres, a estimar-lo amb tot el cor i a estimar tots els homes amb una caritat sincera.

El poder d'una abraçada

Beatificació de Josep Samsó i Elias

"El Beat màrtir Josep Samsó i Elias ens recorda a tots els fidels que el màrtir cristià, com Jesús, no odia i no mata, sinó que estima i perdona. El màrtir cristià és un testimoni de la vida i no de la mort. La celebració d'avui ens convida a tots a ser sants i immaculats en l'amor (Ef 1,4). La nostra societat, que a vegades oblida o rebutja la Paraula de Déu, necessita la força de la nostra fe i l'ardor de la nostra caritat (...).

Que el Beat Màrtir Josep Samsó i Elias, fill gloriós d'aquesta terra, continuï inspirant pensaments i accions de bondat, de compartir i de pau."

Extret del Missatge de Mons. Angelo Amato,

Prefecte de la Congregació per les Causes dels Sants

Comentari de Mc 3,20-21 (23-01-2010)- Dissabte II de durant l'any

Sorprèn el relat d’avui, per la reacció dels familiars de Jesús que no el deixen actuar. El busquen, se’l volien endur, es pensen que ha perdut el seny, perquè no segueix els criteris naturals, no fa el que tothom fa; no entenen que aculli tanta gent a casa seva, que permeti que li robin el temps. No entenen que una vida de servei és una vida viscuda per als altres. Encara no han entès la missió de Jesús. Per què ho fa, això? Es deuen preguntar. Jesús, amb el seu ensenyament, el seu amor, la seva entrega, els donarà la resposta i els voldrà fer entendre que la perspectiva del Regne és ben diferent de com la veuen ells. Només Maria des del primer moment fins al darrer es mantindrà ferma en la fe i confiança envers el seu Fill, que està pels altres, no quan li convé, quan té temps lliure, sinó quan els altres el necessiten. Tant és que s’hi reuneixin molts, que no li deixin fer el que tenia previst. Veu que cal estar per ells. Perquè si han vingut a Ell no és simplement de visita de cortesia, per passar una bona estona, sinó perquè el volen conèixer, el volen tocar, volen curar-se, volen escoltar-lo.

Jesucrist és un incomprès pels del seu temps com també ho és avui per tanta gent que ni el pot veure crucificat (com a signe de l’Amor que ens té), que l’ignora o rebutja el seu missatge perquè és dur i exigent, perquè estimar també vol dir patir, perquè ajudar els altres demana no mirar-se el melic, no deixar-se endur per la mandra, escoltar, dedicar temps; perquè el seu llenguatge, la seva actuació és radical: no hi valen les mitges tintes, els peròs, les excuses, o tot o res.

Són molts, però, els qui han perdut el seny com Jesús, els qui han optat per aventurar-se a la gran bogeria de l’Amor de Déu. Tants homes i dones que ho deixen tot per seguir-lo. Sants i santes, màrtirs, com el Dr. Josep Samsó, beatificat avui, que han viscut l’Evangeli, l’han fet seu i l’han escampat arreu.

Però i nosaltres? Què farem? Com reaccionem? Com els familiars que creuen que Jesús i tots els qui el segueixen han perdut el seny? O com els qui reconeixen que tenen set de Déu, que cal estar al servei dels altres i participar d’aquesta bogeria?

Corro sota la pluja - Anna Roig i l'ombre de ton chien

Corro per no sentir que m'he estat quieta, esperant, corro darrere un somni, que no sé si tinc davant, corro per l'aventura de córrer darrere algú, corro per l'energia que em fa venir cap a tu.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç que potser encara guardes en algun racó del cor. Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser, al final pensaré que és millor deixar-te'l endur.

Que com una veueta que et diu segueix-lo de prop, i una, que no t'escoltes, que et diu vés a poc a poc, algú que de tu escapa, millor deixar-lo marxar però, potser, si s'escapa, és perquè jo el pugui atrapar.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç que potser encara guardes en algun racó del cor. Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser, al final pensaré que és millor deixar-te'l endur.

Corro perquè ja arribi el lloc on hem d'arribar i veure en els teus ulls si el record segueix allà. Corro perquè ja arribi el moment de descansar i saber si ho fas veure, o és cert que et vols escapar.

Corro sota la pluja, rere aquell record tan dolç que potser encara guardes en algun racó del cor. Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser, al final pensaré que és millor deixar-te marxar.

Cae la tarde, Señor, y yo me acuerdo de ti

Cae la tarde, Señor, y yo me acuerdo de ti... Hoy me he sentido especialmente sola. El mundo se agita, corre, sueña, baila, grita, ríe, llora, canta, hay dolor, hay alegría..., pero nada de eso hay en mí, solo la soledad es mi compañera y la tarde se va en un crepúsculo de suave luz..., y yo, Señor, me acuerdo de ti. Vengo ante ti, Señor, que también estás solo, siempre esperando, y quiero ser tu compañía, pero yo necesito la tuya, ¡cómo te necesito, Señor! Quédate conmigo porque tú eres mi luz y sin ti estoy en tinieblas. Quédate conmigo, Jesús, porque necesito sentir tu presencia para no olvidarte porque ya ves con cuánta frecuencia te abandono. Quédate, Señor, conmigo, porque se hace tarde y se vienen las sombras, es decir, se pasa la vida, se acerca la cuenta, la eternidad y es preciso que redoble mis días, mis esfuerzos y que no me detenga en el camino de la oración y de dar más amor..., por eso te necesito. En mi vida se está haciendo tarde, Señor, viene la noche, las tentaciones, sequedades, penas y cruces..., y te necesito ¡oh, mi buen Jesús! Quédate conmigo porque soy muy débil y necesito de tu fuerza para no caer tantas veces. Quédate, Señor, conmigo, porque deseo amarte mucho y con ese mismo amor, amar a mis semejantes. Quédate, quédate conmigo para no sentir mi soledad, porque tengo frío y a veces todo me da miedo. Necesito tu presencia para sentir el calor de tu amor y tu mirada, la caricia de tus manos cuando lloro..., tu dulce sonrisa que me da ánimo para seguir... Quédate, Señor, conmigo, porque Tú solo sabes dar amor, porque solo Tú tienes palabras de vida eterna y nos dices que quien en Ti cree, no muere: Yo soy la luz, la Verdad, el Camino y la Vida.

Soy como un pobre mendigo que implora una limosna, pero limosna de amor, esa que Tú sabes dar con tanta dulzura, con tanta plenitud, sin fijarte en lo poco que valgo, en lo poco que soy y en lo mal que se corresponder a tu gran amor. No tomes en cuenta esto y ¡quédate conmigo, te necesito tanto, oh, Señor! Ya se que en tu soledad del Sagrario un día soñaste con este encuentro y siempre me estabas esperando. Pues bien, Señor, aquí estoy, por fin, llegué cansada y triste, Tú lo sabes bien, pero al sentir tu presencia y tu compañía, todo cambió. Una suave serenidad arropa mi alma y el calor y la seguridad de tu amor me hacen mirar de frente a la vida. ¡Gracias mi Jesús Eucaristía!

(Autora: Ma Esther De Ariño )